ARQUEOLOGIA IDIOTA: La troballa del Arca de Noè

Estimats lectors, heu de saber que avui una expedició de pseudoarqueòlegs evangèlics turcs i xinesos ha localitzat restes d’una suposada “Arca de Noè” (llegiu la noticia a El Mundo) al Mont Ararat de Turquia, segons ells amb un 99% de possibilitats. Com comprendreu, davant una ofensa de tal magnitud contra la meva professió per part de les incansables hordes de rates cristianes, no em podia quedar callat.

L’Arqueologia és la eina que ens ha permès destruir totes i cada una de les pèrfides insidies i mentides descrites al pamflet sectari anomenat Bíblia, demostrant un cop i un altre que gràcies al materialisme científic i la veritat per fi quedaven esvaïdes les fosques tenebres medievals amb que el cristianofeixisme havia sotmès durant segles a la humanitat des de la seva pujada al poder, gràcies al  ruc de l’Emperador Constantí.

Peró es que la Bíblia ni tan sols és original a l’hora d’inventar-se mites: els passatges del Gènesi estan plagiats de la religió Mesopotàmica fins a límits insospitats i, de fet, el Mite de Noè no és més que una relectura copypastejada de la llegenda sumèria de Gilgamesh (2650 aC), on Up-Napishtim sobreviu a un gran diluvi gràcies a una intervenció divina. Si jo fos iraquià demandaria a l’Estat d’Israel pels drets d’autor.

Alguns científics han apuntat a la possibilitat a que aquest mite tingués la seva remota fonamentació en la pujada del nivell marí pel desglaç dels pols el VII mil·lenni aC, o bé en la obertura del Mediterrani al Mar Negre. En cap cas hi ha hagut mai cap diluvi de caire planetari, ni cap extinció massiva d’espècies animals o humanes per aquesta causa.

Doncs bé, els creacionistes no es donen per vençuts en la seva obcecada i absurda lluita per intentar demostrar que Darwin no tenia raó, que la evolució no existeix i que els dinosaures van conviure amb els humans i es van extingir perquè no cabien a la barqueta zoològica. De fet, aquesta era la explicació que es donava fins al segle XIX davant la troballa d’ossos pertanyents a espècies animals desconegudes o que no quadraven amb el clima actual.

I quines proves empíriques ens han aportat aquest grupuscle de freaks, segurament alienats per la vulgar gasòfia anticientífica d’Indiana Jones? Doncs una presumpta barca de fusta, que presenta compartiments, segons ells per posar-hi animals. La única imatge que n’ha transcendit és aquesta:

Davant la qual cosa ja em pregunto…

-Han datat la barca? Amb quin mètode? Quin resultat han obtingut? Perquè no el publiquen?

-Com pot ser que la fusta es conservi en un estat tan perfecte després de tants mil·lennis, si es descompon en pocs anys, a menys que es trobi depositada en un context subaquàtic?

-Com saben que hi havia animals? Han trobat restes fòssils de copròlits (caques), o bé de dents deciduals (de llet), que son els indicadors arqueozoològics de l’estabulació? Si es així, de quines espècies i edats?

En fi! Un cop més contemplo amb horroritzada indignació com els mitjans de comunicació tan sols ens fan cas davant alguna xorrada sensacionalista, per estúpida i falsa que aquesta sigui! Quina pena que no es dediquin a fer difusió de les apassionants descobertes reals que els treballadors del patrimoni fem dia a dia! Com per exemple: a que no sabíeu que ja podeu visitar una Domus romana, amb els mosaics intactes, al carrer de la Fruita nº2 de Barcelona?

PD: ATENCIÓ!! NOVETATS!! Segons publica avui el mundo…

‘The Media Evangelism Ltd.’, la compañía que está detrás del “descubrimiento”, es dueña de un parque de atracciones de Arcas de Noe en Hong-Kong, con entradas que cuestan entre 55 y 100 dólares.

Pd: Aquí una petita col·laboració gràfica via “Niño del Exorcista”

“Nobody’s Daugther”, el retorn de HOLE i Courtney Love

Si hagués de triar un grup del qual he estat fan tota la meva vida aquest sens dubte seria Hole i la seva diva absoluta Courtney Love. La seva barreja perfecte entre el grunge dels 90′s, rock femení agressiu i glamour pop es va apoderar de mi amb 14 anys i ja mai m’ha abandonat!

He llegit dues biografies de Courtney, he vist tots els seus films, adquirit tots els seus àlbums (inclosos els singles més rars), tinc concerts gravats en cintes VHS que vaig comprar en una botigueta del barri de Candem a Londres i vaig estar a punt de saltar-me la selectivitat per anar al seu darrer concert que van fer a Espanya el 1998.

I si, després de 12 anys sense cap àlbum d’estudi de Hole i 6 des del fracàs en solitari de Courtney amb “American Sweethearth”, per fi avui es posa a la venta “Nobody’s Daughter”, un disc que s’ha estat polint 5 anys en tres estudis i productors diferents. De fet, després de tant de temps la majoria de fans havíem perdut ja la fe en que el dia d’avui arribés mai a succeir i ens conformàvem escoltant les diferents “demos” de les cançons, que s’anaven filtrant a la xarxa.

Realment aquest es el segon disc en solitari de Courtney, ja que la resta de la mítica banda (Eric i Melissa) han quedat exclosos del projecte, però Miss Love va decidir recuperar el nom del grup, per distanciar-se dels diferents escàndols mediàtics relacionats amb ella (la custodia perduda de la seva filla, la mort de Kurt, les drogues..). I s’ha esforçat prou en ressuscitar l’esperit original de Hole, recuperant la mateixa tipografia de lletra, el mateix productor o una portada (amb Maria Antonietta decapitada) que ja havia emprat dins l’art-book d’un recopilatori de rareses del 1996.

El disc en si pretén narrar el procés d’auto-superació de l’espiral de drogues i depressions en que va caure Love el 2004, renaixent com un au fènix de les seves pròpies cendres. Les cançons suposen un retorn al só grunge-pop de la banda, peró amb unes clares influències de Bob Dylan, Rolling Stones i Patty Smith, indicant al oient que ella ja es considera a si mateixa un clàssic del rock i que ja està de tornada de tot.

Dins “Nobody’s daughter” trobem:

-Nobody’s Daughter: una extranyissima cançó indierock, que encara no m’ha convençut del tot, peró té un hipnòtic riff de guitarra força contundent.

-Skinny Little Bitch: el primer senzill, una oda grunge que ens transporta als millors temps del “Live Trough this”, tot i no ser tan tan bona com “Violet”.

-Honey: La meva cançó favorita, de moment. Pop rock amb una deriva desgarradora i una tornada brutal, en memòria de Kurt, que m’ha seduït des de la primera escolta.

-Pacific Coast Highway: La cançó més popi, AOR i comercial del àlbum, una veritable segona part de Malibú; tot i així es un hit en potència.

-Samantha: rock clàssic, en un tema molt treballat i contundent. Un dels punts àlgids del disc.

-Someone Elses Bed: Una brutal cançó estranya, original i captivadora, a mig camí entre el folk acústic i el grunge, on Courtney fa una veritable demostració dels seus dots vocals.

-For Once in your Life: Un tema pop rock menor, que no m’acaba d’entrar gaire, peró que no està del tot malament.

-Letter to God: Un altre meravella oculta, on Love es dirigeix a Deu per que l’ajudi a superar els seu infern personal. Comença sent una balada acústica i acaba en un apoteòsic deliri rocker.

-Loser Dust: Punk rock un tant teenager, en un tema del tot prescindible i avorrit. El pitjoret del àlbum.

-How dirty girls get clean: Una bona cançó que podria haver estat mooolt millor, si en comptes de repetir la mateixa estrofa 3 cops, hagés optat per incloure una tornada a l’alçada.

-Never Get Hungry: una balada acústica en plan Dylan on, emulant a Scarlett O’Hara, ens promet no tornar a caure en l’autodestrucció ionkarra. Ens la creiem aquest cop?

Un excel·lent disc que encara estic paladejant al que tan sols cal retreure que s’hagi oblidat d’una genial cançó anomenada “Car Crash” que s’havia filtrat entre les demos previes o que no tingui hits tan trencapistes com “Miss World”,”Violet” o “Celebrity Skin”. I resaré perquè la nova gira de la banda, que està arrasant per allí on passa, es deixi caure per algun festival estiuenc a la península!

RECOMANACIONS LITERÀRIES SANT JORDI 2010

Doncs si! Un any més ens trobem immersos en aquesta mena de tradició, folklòrica i mariculta alhora, on els catalans ens llencem com bojos a adquirir tot tipus de llibres i succedanis mediàtics d’aquests, sens dubte cridats pel descompte que ens fan a les botigues.

Només la nostre consciència sabrà si realment ho fem moguts per la compungida vergonya de no deixar al descobert que pertanyem a la massa analfabeta funcional o si, pel contrari, formem part d’aquesta minúscula i minvant elit dels que encara estimem als llibres com un passaport cap a realitats paral·leles.

Serà el darrer Sant Jordi sense suports digitals? Ens veurem d’aquí a poc temps abocats a passejar virtualment en una cibernètica Rambla en 3D a la busca d’un arxiu PDF que descarregar en una tauleta plana? O, pel contrari, l’imperi del paper romandrà inexorable al pas de la tecnologia informàtica, arrelat a les nostres costums i tradicions per sempre més? Quin misteri!

Doncs bé, mentre navegueu entre aquests irresolubles interrogants retòrics us deixo, un any més, amb una breu ressenya d’alguna de les noveles que he llegit darrerament, esperant que vosaltres compartiu també amb la resta de lectors del blog quins llibres heu devorat amb més gust!

LA CONJURA DE LOS NECIOS – Jonh Kennedy Toole

No recordava haver rigut tant amb un text des de feia lustres! Una obra absolutament recomanable que versa les embogides desventures d’un veritable FREAK amb majúscules: conspiranoic, ultraconservador, demagog, immadur, edípic… tots els epítets qualificatius es queden curts per definir a Ignatus, un grillat de 30 anys que viu tancat a la seva habitació, convençut de la maldat d’un món que ha oblidat les virtuts de la teologia i la geometria, fins que la seva soferta mare l’obliga a sortir per anar a treballar.

EN PICADO – Nick Hornby

El dia de cap d’any es troben sobre la cornisa d’un gratacels quatre personatges ben diferents: un presentador de televisió, la filla adolescent d’un ministre, un roquer sense fama i la mare amargada d’un minusvàlid. Tots ells tenen un mateix propòsit: saltar daltabaix per posar fi a la seva agònica existència. Un relat àgil, explicat de forma successiva per cada un dels protagonistes, que us farà reflexionar sobre el sentit de la vida d’una forma amena i entretinguda.

 

POPISM. THE WARHOL SIXTIES- Andy Warhol & Pat Hackett

Qui millor que Andy Warhol per explicar-nos, en una fascinant narrativa sarcàstica i provocadora, que va ser el Pop i com es va idear aquest estil en mig dels desfasats anys 60′s, en un apartament de Nova York forrat de paper de plata (The Factory) i rodejat de ionkis, drag queens, superestrelles del rock i dives de Hollywood? Una autobiografia imprescindible per entendre la figura d’aquest glamurós geni que va canviar per sempre la concepció de l’art, el cine, la música, la fama i si, també la literatura.

WILT – Tom Sharp

Un professor de la literatura en una escola de FP, torturat per la seva dominant muller i els seus cruels alumnes, acaba embolicat en una divertida i demencial espiral de malentesos i descomunals ficades de pota. Un llibre que enganxa des de la primera pàgina i que es llegeix d’un cop, ideal per fer amé un viatge llarg.

 

DESPUÉS DEL ANOCHECER- Stephen King

Un entretingut conjunt de contes curts fantàstics i de terror, del mític autor de bestsellers cm Carrie o It. Sens dubte no és una gran aportació a la història literària, peró si un bon manual de com construir un bon relat de por amb poques paraules. A aquestes alçades es evident que King ja no és capaç de treure’m el son, peró si de deixar-me ben capficat amb algun dels seus esfereïdors passatges.

 

BOWIE. AMANDO AL EXTRATERRSTRE – Cristopher Sandford

Els fans del Rei del Glam que hem arribat tard a viure totes i cada una de les diferents fases musicals i transformacions camaleòniques del genial Bowie, tenim ara una oportunitat per llegir com es va gestar “Space Oddity”, com va pujar a la fama la provocadora transgressió gayer de “Ziggy Stardust” o com s’ho va fer per follar amb tots i cada un dels personatges, femenins o masculins, que eren algú important a l’Anglaterra dels 70′s.

I ARA US TOCA A VOSALTRES!!

El passat franquista de Samaranch

Joan Antoni Samaranch, un altre falangista confés i orgullós que mor al llit mentre els mass media ens venen la seva immaculada hagiografia, com si el seu passat criminal d’alt carreg en una dictadura feixista fos un petit detall sense importància. Vaja, el mateix que hem vist fa poc a Polònia, amb el seu silenciat Règim de Terror Homòfob, mentre la justícia espanyola apunta i dispara contra qualsevol que vulgui remoure aquell passat recent sobre el qual es va construir l’actual democràcia.

Aquí un petit resum del passat feixista de Samaranch, sempre a la primera fila del règim, tal com ha denunciat la plataforma “Democràcia i Dignitat a l’Esport” (Manifest AQUÍ):

-Va néixer l’any 1920 a una família burgesa ultraconservadora propietària d’una fàbrica tèxtil. Evita la guerra civil amagat per no servir al bàndol republicà.

-Va iniciar la seva carrera política, després d’afiliar-se a la Falange, com a conseller d’esports de l’Ajuntament de Barcelona (1955-1962). Va aconseguir el carreg fent de confident i espia per Ramón Serrano Suñer (cunyat de Franco) primer, i Carrero Blanco (President del Govern i campió mundial de salts d’alçada) després, a qui coneixia en prostíbuls d’alt standing per a alts burgesos. Les seves orgies son famoses a la jerarquia franquista

-Es nomenat Delegat Nacional d’Educació Física i esports (1967)

-Guanya una acte de diputat a les Corts Franquistes durant tres legislatures, fins a l’arribada de la democràcia.

-Es proclamat President de la Diputació de Barcelona (1973)

-Crea partit falangista Concordia Catalana, ja en democràcia. Afortunadament és un fracás.

El Comitè Olímpic Internacional va depurar als anys 50 a tots els seus membres col·laboradors amb Hitler o Mussolini, peró no se li van caure els anells per acceptar com a President a un alt carreg franquista, desitjós de rentar-se la cara.

Durant la seva presidència ha estat vinculat als següents escàndols de corrupció relacionats amb la compra de vots de delegats per celebrar dels Jocs d’Hivern a Salt Lake City, dóping, suborns varis o compra i venta irregular de terrenys.

MASCLISME I ROCK

El Rock, i molt especialment el Heavie Metal, és el darrer reducte del androcentrisme patriarcal, un terreny vedat a la presència de fèmines on es reprodueixen els esquemes d’explotació sexual més decimonònics i passats de voltes; un club exclusiu per a la testosterona on la dona es veu reduïda a ser una mera groupie calenta-braguetes.

 La guitarra elèctrica és un tòtem fàl·lic, una projecció psíquica de la polla, que garanteix la supervivència d’un ancestral ordre sagrat immutable a través dels temps.

Encara recordo quan tocava la bateria a un grup punk amb 17 anys: els músics érem tot tios i les novietes dels meus amics (molt hippies i alternatives elles) assegudes al sofà del local, veient-nos assajar i reproduint, sense saber-ho, el ritual androcèntric que garanteix la supervivència de la divisió sexual del treball i la consagració de la vagina com un mer mitjà de reproducció social de l’herència, al que cal controlar per tal que la propietat privada es perpetuï a través de les generacions.

El sistema masclista musical tan sols ha reservat dos rols possibles per a la dona dins del univers rocker, tal com ressenya Lucia Etxebarria en un dels capítols de la biografia de Courtney Love:

La maruja: Aquella esposa fidel sacrificada i submisa al seu popular marit, a qui esperen a casa a que acabi el tour, com una versió moderna de Penèlope. L’adoren cegament i li perdonen totes les infidelitats; sense ell, no es consideren persones. Exemple: Priscila Presley, es va morir de tristesa després de la desaparició d’Elvis.

La groupie: Es la femella que no aspira a rés més a la vida que a follar amb el mascle central del grup i pot seguir-lo de gira al voltant del món tan sols amb aquest objectiu. Exemple: Nancy Spungen, va anar fins a Londres amb l’únic objectiu de tirar-se al Sid Vicious (Sex Pistols); anys més tard apareixeria morta a ganivetades a l’habitació del hotel d’aquest. Un film que explica molt encertadament aquest fenomen és “Almost Famous”.

I que succeeix quan una dona s’atreveix a desafiar l’establishment patriarcal i pujar sobre un escenari violant aquest sagrat tabú? Doncs que immediatament la caverna masclista genera una etiqueta negativa on tancar-la, per tal de que esdevingui un exemple negatiu i no sigui capaç de qüestionar l’ordre establert:

La viuda negra o mantis religiosa: La dona alliberada sexualment amb talent i caràcter propi, a la que generalment se l’acusa d’acabar amb la carrera del seu marit o d’induir-lo al fracàs, talment com si de l’Eva bíblica es tractés. L’exemple més descarat, a part de Yoko Ono, és la meva adorada Courtney Love a la que se l’ha arribat a acusar de l’assassinat de Kurt Cobain i de que aquest havia composat totes les cançons del seu grup Hole.

 La “front woman”: Solen liderar grups amb tots els components masculins i generalment se les presenta com un cos bonic amb veu, incapaces de compondre una sola nota per elles mateixes, tot i que la realitat demostri exactament el contrari. Exemples: Deborah Harris (Blondie), Gwen Stefani (No Doubt), Dolores O’Riordan (The Crawnberries) o Shirley Manson (Garbage), totes elles composen cançons i porten el pes del grup, peró se les segueix veient com meres nines inflables amb veu.

 La “lesbiana cabrejada”: En alguns casos és indubtable que les cançons d’un grup les ha composat una dona, perquè aquest és íntegrament femení. Aleshores es fa servir el típic argument fàl·lic i homòfob per depreciar el feminisme: “bah, és una lesbiana cabrejada que odia als tios“, tot i que la heterosexualitat de la fémina en qüestió estigui més que demostrada. Exemples: Patti Smith, Bikini Kill, Babes in Toyland, L7, Le Tigre…

150.000 Visites (dedicat amb amor als meus Trolls i Walpurgis)

Aquesta nit a les profunditats cavernaries del Regne dels Trolls i les Walpurgis…

-Ai nena, saps que? Aquella fastigosa mamarratxa insolent de l’Arqueòleg Glamurós ha superat ja les 150.000 visites en el seu pamflet sectari on es dedica a escampar la seva indecent apologia del mal gust per la xarxa!

-Segur que totes les visites les fa ell mateix entrant un cop i un altre a rellegir compulsivament els seus propis escrits. Deu ser una nova tècnica masturbatòria, la única que sacia la seva voraç egolatria narcisista.

-Ai si! Bé, també hi han aquells quatre morts de gana, palanganers de la insídia, que es dediquen a fer-li la gara-gara tot el dia, deixant-li comentaris per alimentar aquell despropòsit cibernètic “ui quin post més interessant Arqueòleg”, “tu si que en saps”… per mi que son tres maricones avorrides, com ell, cheer leaders frustrades que per fi han trobat on aixecar els seus pompons.

-I que me’n dius dels fotomuntatges tan irreverents, escandalosos, repugnants i pervertits que posa? Per favor! Per mi que si ho veu mai un psiquiatra l’interna en una masmorra sense sortida, es evident que sofreix alguna demència desconeguda encara per el món científic!

-Ajajaj oi tant! Saps que passa? Que aquell grandíssim fill de puta prepotent tan sols sap insultar! Per mi que és un amargat que descarrega la seva frustració en l’anonimat del seu blog, vomitant el seu odi contra tot aquell que gosi dur-li la contraria!

-Si fins i tot té una Llista Negre! Aquests comunistes son tots iguals, a la que algú discrepa ja l’envien al gulag o la cheka… aixó si no li claven un piolet com a Trosky!

-Vols dir que no es droga? Per mi que abans d’escriure cada post s’endrapa una cullerada de tripis, com si fossin sugus! És la única explicació que li trobo jo…

-Escolta… ja fa 15 minuts que no consultem el seu blog… haurà actualitzat amb alguna nova mostra de la seva torturada ment? Anem-ho a veure, corre!

“Quant en el món apareix un veritable geni es pot identificar amb aquest signe: tots els necis es conjuren contra ell”
Jonathan Swift

Franco i la dreta espanyola, avui

Algú s’imagina a la Presidenta d’Alemanya, la conservadora Àngela Merkel, reivindicant la figura política d‘Adolf Hitler, culpant als jueus de provocar l’Holocaust nazi, o instant a la justícia germana a no investigar als culpables del extermini nacionalsocialista, deixant els milions de cadàvers soterrats i amagats a la llum de la Història? O al Partit Nazi portant als tribunals a un jutge alemany que investigués Austwitch?

Doncs bé, al nostre país això succeeix! Quan, per fi, tenim un govern socialista que fa una Llei per a la recuperació de la Memòria Històrica i un brillant jutge, en coherència amb aquest marc legal, posa en marxa les mesures pertinents per executar aquesta norma, resulta que els mateixos feixistes tan rampants, Falange Española i el seu pseudosindicat afí “Manos Limpias”, aconsegueixen que el Tribunal Suprem inhabiliti al jutge, en comptes d’il·legalitzar als falangistes.

La dreta espanyola majoritària ha perdut tot complexe a l’hora de parlar del passat recent i de reivindicar la dictadura franquista: gràcies al revisionisme històric perpetrat per un assassí confés i exterrorista, el farsant Pio Moa, han reinventat i autojustificat la dictadura descarregant tota el seu complexe de culpa en les seves víctimes. Aquestes son les seves mentides:

-La guerra civil va començar el 1934 amb la vaga general a Astúries.
Clar, ara resulta que durant dos anys hi va haver un conflicte bèl·lic i ningú se’n va adonar!!Si que eren despistats els nostres avis!

-L’alçament militar va ser culpa del clima de crispació provocat pel Front Popular.
Mira que guanyar unes eleccions democràtiques, quines coses de fer aquests progres! En comptes d’estar tot el dia demanat per radio la mort de tot militant d’esquerres, com feia Queipo de Llano!

-La sanguinària  i brutal repressió franquista estava justificada, ja que al bàndol republicà també van matar gent.
Amb dues petites diferències: 1)els nacionals van tenir 40 anys per venjar-se, excavar les seves foses i enterrar als seus morts 2) la violència a la rereguarda republicana estava impulsada per grupuscles ultres, no organitzada amb detall i alevosia pel govern legal de la República.

I en un país on tenim una esquerra d’orxata a les venes, atemorida i acomplexada davant la desmelenada caverna mediàtica, quan per fi es fa un acte antifeixista de veritat, com el que ahir van convocar en suport a Garzón UGT, CCOO i les Mares de la Plaza de Mayo, entre altres, a la Universitat Complutense, el putrefacte Tribunal Suprem, segrestat ideològicament pels mateixos que van assassinar a Lorca, posa el crit al cel i, com no, tots els mitjans de comunicació afins al PP, en comptes de demanar perdó a la humanitat per ser hereus ideològics de la dictadura, vomiten el seu odi contra la democràcia.

Aquí un breu popurri d’epítets qualificatius amb que els principals mitjans de la dreta espanyola (Razon, ABC,COPE, El Mundo i Libertad Digital) es refereixen al acte en solidaritat al Jutge Garzón d’ahir:

“aquelarre republicano-comunista, totalitario, fanático, antidemocrático, guerracivilista, despreciable, estofado indigesto propio de otros tiempos, caïnita, horda de memoriantes garzonitas, uno de los episodios más bochornosos de la história de España, un proceso de aniquilación de la legalidad, esbirros bien pagados haciendole el trabajo súcio a zETAp, guateque transnochado asqueroso, revanchismo de la caterva sociata, ladrido de los perros perdedores de una guerra justa y cómplices del 11M, degenerados marxistas amigos de Stalin, una demostración de la porqueria que impregna nuestra nación, meros voceros al servicio del Gamberro de la Moncloa, sinvergüenzas vividores a cuenta del estado y los trabajadores, asoman las fauces de la izquierda asquerosa, los mismos que perpetraron un genocidio contra católicos decentes, liberticidas apologetas del terrorismo, la misma chusma sindical de siempre…”

En fi! Us deixo amb l’excel·lent discurs del flamant ex-Fiscal General Anticorrupció Carlos Jimenez Villarejo! Tan de bo l’esquerra espanyola tingués polítics amb un discurs tan valent i coherent com el seu!

 

El Règim de Terror Homòfob a Polònia

Si algú pensava que per un instant jo m’autocensuraria o em convertiria en una vulgar planyidera, sumant-me al dol hipòcrita per aquesta mostra de justícia providencial que ha estat la mort del homòfob President de Polònia, ho porta clar! Durant aquests dies estem veient com els mitjans de comunicació ens estant venent una patrioteril, lacrimògena i edulcorada visió sobre d’afortunadament difunt Lech Kaczynski, en comptes de narrar els detalls del Règim de Terror Homòfob en que havia degenerat aquell estat. “Tota Polònia plora la mort del seu President”, diuen… si? Segur que no ho estan celebrant menjant-se una bona polla?

Els germans bessons Lech i Jaroslaw  Kaczynski avui: A veure qui es capaç de distingir-los!

Abans de quedar reduït a una viscosa massa amorfa de carn socarrimada i ossos calcinats, el nostre estimat Lech, i el seu germà bessó, havien estat un clar testimoni de la deriva del fanatisme religiós integrista en una neurosis obsessiva, com a continuació us demostraré amb una petita llista d’alguns dels gravíssims fets relacionats amb la patològica persecució contra els homosexuals sota el veritable Règim de Terror Homòfob que s’ha viscut a Polònia mentre els adorables bessonets estaven al Govern, a través del seu partit Llei i Justícia.

-Van demanar a la justícia polonesa que investigués als homosexuals en busca de possibles pederastes, en comptes de cercar-los dins l’església catòlica, on realment estan.

-Varen prohibir la celebració de la marxa del Orgull GLTB a Varsòvia.

-Varen fer una llei per impedir parlar i educar sobre la homosexualitat als centres educatius, castigant amb la presó qualsevol mostra pública de proselitisme gai en un col·legi.

-No van permetre a un gai subrogar el lloguer del seu difunt company, fet que va ser condemnat pel Tribunal Europeu dels Drets Humans.

-Van proposar una reforma constitucional per tal de prohibir l’avortament, la possibilitat de que dos homosexuals es poguessin casar i també volien obligar a les escoles a tenir crucifixos a cada aula.

-Van impulsar una campanya d’assetjament contra una escola infantil (amb amenaces de mort incloses) que va llegir un conte als seus alumnes on apareixien dos pingüins gais.

Alguns dels membres del seu partit han declarat :

“Si algú intenta contaminar la societat amb la seva homosexualitat, l’estat ha d’intervenir” (Primer Ministre)

“No confonguem la propaganda gai amb tolerància. Es tracta d’un tipus de bogeria i el nostre govern serà una fosca nit per a ells”(Ministre de Cultura)

“Les pràctiques homosexuals condueixen al drama, al buit i a la degeneració” (Directora del Centre Nacional de Formació del professorat)

“Si els degenerats comencen a manifestar-se, els haurem d’agredir per impedir-ho” (diputat al congrés)

“El matrimoni homosexual podria destruir la civilització” (Alt carreg a Educació)

Avui és un d’aquells dies en que m’agradaria creure en alguna força sobrenatural, per tal d’agrair-li aquest poètic acte de justícia divina, aquesta obra d’art que demostra que el Deu dels cristianofeixistes no existeix i que a tot porc li arriba el seu Sant Martí. Sense cap lloc a dubte avui el Planeta és un lloc molt millor!

Els meus adorables veïns

Tot va començar per culpa de David Bisbal. Si, si, estic convençut que ell es el responsable últim de tot el que va succeir després. Jo estava tractant de recuperar-me d’una dura nit de festa etílica, quan de sobte va començar a sonar “Corazón Latino” a tota pastilla just sota el meu llit… un Diumenge a les 8:00h del matí! El veí volia guerra? Doncs jo, lluny de rendir-me, vaig contraatacar amb Marilyn Manson a màxim volum. Encara estic esperant un agraïment per educar les seves vulgars oïdes.

Alló podria haver estat un incident sense importància dins la rutinària convivència d’un bloc de pisos de la perifèria urbana, peró en comptes d’això, va ser el detonant que va desencadenar una obsessió neuròtica en els meus adorables companys d’escala, la vida dels quals va girar, a partir d’aquell instant, entorn a fer-me la punyeta.

La dona és una maruja avorrida, sens ofici ni benefici conegut, la màxima ocupació de la qual consisteix en fregar un cop i un altre la seva terrassa, fins a desgastar el color de les rajoles, com si d’un mantra ritual es tractés. No us imagineu els crits histèrics d’embogida psicòtica que em va fer quan dues microscòpiques gotes d’aigua neta de la meva regadora varen impactar contra el terra del seu ultra-fregat balcó. La nena del exorcista al seu costat semblava una adorable i nyonya Heidi.

Entre altres aficions també tenia la d’avisar a la meva mare sobre els estranyes amistats masculines que portava a casa. Sort que ja he alertat a tota la meva família, amics, coneguts i saludats, del tipus de demència que pateix aquesta simpàtica tarada.

El marit és un lampista cutre, amb un greu trastorn paranoic compulsiu, consistent en veure goteres per tot arreu, quan aquestes tan sols existeixen dins la seva pertorbada ment.

Un bon dia d’agost arribo enfangat i xop de suor després d’haver estat 8h en una excavació arqueològica a 40º i descobreixo una nota a la meva porta, on el meu entranyable veí m’explicava que havia decidit tallar-me l’aigua perquè havia descobert una nova gotera que, segons una veu que només ell pot escoltar, estava causada per una inundació al meu pis, que òbviament no existia.

El vaig trucar, innocent de mi, pensant que el podria fer entrar en raó, peró aquest insistia a crits en que el meu pis estava inundat i que la dutxa era un caprici prescindible, ja que les suposades goteres estaven destruint la seva cuina que li havia costat una milionada (!!). Quan em vaig cansar d’escoltar la seva llista de petulants bajanades sobre canonades i obres hidràuliques, simplement vaig penjar el telèfon i vaig tornar a donar l’aigua, aquest cop a màxima potència.

Com els meus pares son els propietaris del pis on jo visc, els va tocar pagar unes inútils i costoses obres per tal de localitzar la font de les imaginaries filtracions d’aigua a la seva luxosa cuina.

Jo pensava, en la meva infinita fe en la bondat de l’ésser humà, que finalment hauria enterrat la destral de guerra i trobaria alguna altre víctima a qui assetjar i vomitar el seu odi contra el món durant el seu infinit temps d’oci. Peró no.

Ahir vaig rebre una citació judicial per buró fax; es veu que els seus pèrits han localitzat una nova gotera i si en 48 hores no he solucionat la inexistent fuga, el procediment anirà per via judicial.

Continuarà…

La definició d’Economia i altres eufemismes capitalistes

Desconec en quin moment de la història recent un grup de voltors ultres sense cap escrúpol van assaltar les facultats de Ciències Econòmiques del nostre estat per convertir-les en criadors de depravats carronyers àvids d’astronòmics beneficis, disposats a qualsevol atrocitat per tal de generar guanys.

Una cosa és ben segura: han aconseguit imposar el seu model teòric a tots els mitjans de comunicació i, en conseqüència, el seu discurs i el seu vocabulari ha estat assumit sense cap mena de crítica per part del gruix de la societat. Sort que encara quedem alguns científics socials que, des de les trinxeres de les facultats de lletres, hem tingut accés a altres fonts del coneixement.

Per començar, la definició mateixa del terme “Economia”. Els gurus del capitalisme ens han venut la versió subjectiva, idealista i capitalista de l’Escola Marginalista de Lionel Robbins:

“La economia es la ciència que s’encarrega de l’estudi de la satisfacció de les necessitats humanes individuals mitjançant bens que son escassos, optimitzant els recursos”

Es a dir, l’ésser humà és una criatura egoista per naturalesa que sempre ha buscat el màxim benefici individual, amb el menor esforç. Us sona oi? Si, clar, és el que sempre ens han venut, com a veritat immutable.

Peró resulta que aquesta definició tan sols és vàlida per explicar el funcionament del mercat en les societats capitalistes contemporànies. El prestigiós antropòleg de l’economia, el vienès Karl Polanyi, va demostrar que en totes les societats pre-capitalistes aquesta definició no es correcte i que existeixen centenars d’estructures comunitàries i cooperatives enfocades a la solidaritat col·lectiva (al Paleolític i al Neolític TOTA la economia és col·lectiva) . I jo afegiria que inclús en el capitalisme més ferotge, aquestes estructures segueixen existint: ONG, associacions de voluntariat, esglésies…

Quina és doncs la definició objectiva del mot “Economia”. Doncs la que havia estat vigent des del segle XIX a totes les ciències socials, fins que van arribar els voltors neoliberals, la versió de l’escola de la Economia Política, plantejada per Friederich Engels:

“L’economia es la ciència que estudia les lleis que regeixen la producció, la distribució, la circulació i el consum dels bens materials que sacien les necessitats humanes.”.

I, de la mateixa forma que han aconseguit pervertir i tergiversar la mateixa definició del mot, ens han anat venent un seguit de termes, que no son més que una ridícula llista d’eufemismes ben sonants per tal de que la seva maldat avariciosa no soni com en realitat és i seguir així imposant la seva inqüestionable visió de la economia.

Aquí un petit diccionari d’aquests eufemismes:

“flexibilitzar el mercat laboral” = aprovar l’acomiadament lliure; una mesura que tan sols serviria per  augmentar encara més l’atur, creant un clima psicòtic d’inseguretat laboral total.

“reformar les pensions”= endarrerir l’edat de jubilació als 67, o als 70, basant-se en previsions demogràfiques falsejades i anti-científiques, per tal de beneficiar als plans de jubilació privats i impedir el relleu generacional.

“internacionalitzar l’economia”= deslocalitzar la producció a un país del tercer món, on els salaris siguin miserables i les condicions del treball infrahumanes.

“externalitzar un servei” = privatitzar una de les funcions de l’administració pública, per tal que els diners del contribuent vagin a parar a les butxaques d’un empresari i el treballador rebi una quarta part del sou d’un funcionari.

“regulació de plantilla”= acomiadar massivament als treballadors d’una indústria, ja que els astronòmics beneficis de la patronal han baixat unes dècimes.

“reajustament de personal”= vegeu “regulació de plantilla”

EN SABEU CAP ALTRE?