TV3 vs TELEMADRID

Qui es la malfollada?

Queixar-se a Catalunya és un esport olímpic que es practica per vici, sense complexos i amb total desmesura.

Darrerament hem vist com la Televisió pública catalana rebia viscerals atacs per part de la nostre classe política: El PSC acusant Terribes de malfollada, per la seva duresa entrevistant Montilla, o un membre de l’alà més ultra de CIU atacant sense pietat Rosa Marqueta, cap d’informatius, ja que segons ell obeeix cegament al PSC. Afortunadament tots dos han dimitit ja.

Tot i les sèries horribles i avorridíssimes, TV3 ha aconseguit superar la temptació nacionalista d’esdevenir un òrgan de propaganda folklòrica plena de sardanes, rock català, balls de bastons i concursos de Pubilles. A Catalunya tenim una Televisió pública amb tanta qualitat i tan independent políticament que és capaç de cabrejar a parts iguals al Govern i a la oposició. Quina diferència amb Tele Madrid! Us imagineu a la cadena madrilenya posant contra les cordes a Esperanza Aguirre?

I, la veritat es que la presentadora estrella Curry Valenzuela, que va inaugurar la meva secció de la Llista Negra, no es que faci cara de malfollada, és que per la seva expressió facial diria que aquest cardo ha tingut menys orgasmes que jo viatges a la Lluna. Tot i que, incomprensiblement va quedar primera en una votació sobre qui era la presentadora més sexy de la televisió actual. Hi ha d’haver depravacions per a tots els gustos.

Jo sempre he defensat que mantenir una Televisió pública deficitaria es força innecessari a la era d’Internet peró, ja que la tenim, millor poder gaudir de l’excel·lent periodisme de qualitat de 30 minuts, per exemple, que no de la barroera manipulació d’ultradreta de Tele Madrid, on cada jornada televisiva és un nou atac a la intel·ligència.

Una petit tast de les perles de la cadena madrilenya (font: Salvemos Telemadrid):

-Va incitar al odi nacionalista interterritorial boicotejant el cava català
-Ha tingut constants vagues de treballadors, que denuncien contractacions a dit, contractes multimilionaris a alguns presentadors i acomiadaments improcedents als díscols.
-Va comparar les manifestacions sindicals contra l’endarreriment de la jubilació amb les de suport a Franco.
-Ha emés diversos reportatges negant el canvi climàtic, de nula qualitat científica, en contra del criteri acadèmic acceptat de forma quasi unànime.
-Ha expulsat en directe col·laboradors que han tingut la temeritat de criticar els plantejaments de l’ala dura del PP
-Ha difós documentals conspiranoics acusant al PSOE d’estar al darrere del 11M i vetant la presència de Pilar Manjon, víctima del 11M, que nega l’autoria d’ETA
-Fa bombo i plateret 24h al dia de la Condesa Doña E$pe i censuren qualsevol imatge de protesta en contra de la lideresa.
-Van acusar falsament al Gran Wyoming d’una agressió a Herman Tersch quan aquest estava de putes, perquè La Sexta se n’havia rigut el dia abants.
-Ha estat condemnada per manipulació als jutjats en cinc cocasions.
-Els seus presentadors estrella reben lots de nadal directament de la seu del PP.

I tot això pagat amb els impostos de tots els madrilenys (inclòs el 48% que voten PSOE i IU). I nosaltres encara tenim la barra de queixar-nos!

QUE PENSIN ELS ALTRES!

Pensar, es a dir, qüestionar els imperatius teòrics transmesos per la societat mitjançant la acadèmia i els mitjans de comunicació, ha esdevingut un acte marginal, sorprenent per la seva excepcionalitat i revolucionari per la seva infreqüència.

I per a que serveix pensar? Althusser ja va dir que tota aquella filosofia que no transformi la realitat material, no té cap mena d’utilitat social, mostrant-nos com tots els autors anteriors a Marx es limiten, simplement, a teoritzar abstraccions, legitimant i explicant el poder o les estructures pre-existents a ells, no a imaginar-ne unes de noves; anant a remolc de la història, en comptes de marcar-ne el rumb.

Quants estudiants de filosofia qüestionen realment allò que els expliquen a l’aula i no es limiten a ser un esglaó dins una cadena de transmissió ideològica intergeneracional?

A la meva disciplina científica passa exactament el mateix. El 90% d’arqueòlegs han renunciat a replantejar el passat, a qüestionar els models teòrics o metodològics presents i dediquen les seves publicacions a enumerar tipologies d’objectes trobats o descriure superficialment les estructures excavades; de la forma que, si una dada no encaixa amb el model del llibre, aquesta directament es descarta.

En l’univers idealista en el qual vivim la teoria és sagrada, el dogma preexistent inqüestionable i la societat no vol escoltar cap noticia que no encaixi amb la seva visió particular del món. La realitat material objectiva ha estat relegada a les golfes de la intelectualitat, tancada dins un laberint de miralls postmodern en el qual la matèria varia segons l’observador i l’únic que poden fer els científics és interpretar les interpretacions.

La facilitat per obtenir informació a la xarxa global, no ens ha fet més objectius, sinó que ha multiplicat fins a l’infinit les bombolles ideològiques i el fanatisme (incluït el d’esquerres, desgraciadament): ¿qui de vosaltres llegeix un diari o una web situada a les antípodes de la vostre tendència política? Doncs jo, cada dia, faig un repàs per tota la caverna mediàtica pepera, convergent, anarquista,  independentísta o ultracristiana.: Soc addicte a conèixer els punts dèbils dels meus propis arguments i al·lucino veient com un mateix fet empíric pot ser tergiversat a esquerra o dreta, segons quina sigui la intencionalitat del narrador. Això no vol dir, peró, que la objectivitat sigui inassequible, sinó que cal desprendre’s de tots els perjudicis ideològics previs alhora de jutjar un fet.

Als idealistes i als fanàtics no els cal pensar: ells son vassalls de conceptes metafísics inexistents, com els deus o les nacions, i cap fet observable pot posar en dubte l’immaculada perfecció de Jahvé/Al·là, o de Catalunya/Espanya. Son impermeables a la realitat: és igual que la prehistòria demostri la falsedat del gènesi o, que la història medieval ens descrigui els horrors que les massacres que Jaume I o els Reis Catòlics van cometre per tal de marcar els límits suposats de les seves imaginaries nacions.

Els científics molestem a aquells que no volen saber que hi ha més enllà de la seva concepció prèvia de la realitat. Peró, sobretot, fem nosa aquells científics capaços de pensar i qüestionar la societat, minant així les bases del pensament idealista.

El Kamarada Obamarx derrota les tenebres capitalistes

El passat diumenge, el Soviet Suprem dels Congres dels EUA, desafiant a les forces satàniques del capitalisme farmacèutic, que s’havien deixat més de 400 milions d’euros en pressionar als diferents congressistes, va aconseguir donar un pas definitiu i de no retorn cap al Paradís Bolxevic on tots volem viure!

L’inquilí de la Casa Blanca Roja, el Kamarada Obamarx, merescut guanyador del premi Novel de la Pau, ha aconseguit materialitzar un somni que, des de 1945, havien intentat Truman, Jonhson o Clinton: sotmetre a l’avarícia dels pèrfids empresaris de la sanitat al Jurament Hipocràtic: un metge no es pot negar a atendre mai a cap pacient, i menys per el vil metall del diner.

Amb llàgrimes als ulls he contemplat les restes del camp de batalla: una àcida carta del genial cineasta Micheal Moore al seu congressista demòcrata, que es va resistir fins al final a donar el SI,  espelmes mal apagades de les vetllades  dels gups d’esquerres esperant la victòria, així com les trepitjades pancartes del nou moviment d’ultradreta cristiana i neoliberal: els “Tea Party” liderats, com no, per la intel·lectualment limitada Sarah Palin.

No patiu! Segur que alguns miserables ingrats, palanganers del Partit Republicà i a sou de les farmacèutiques, vindran a minimitzar la victòria del Socialisme sobre les Tenebres! No trigaran a xiuxiuejar-vos a cau d’orella les seves verinoses mentides, que seguidament us desmuntaré:

“ deixa fora de cobertura als immigrants sense papers”
El que no us diuen, clar, es que la reforma legal per incloure dins al sistema als 12.000.000 de nouvinguts, ja està en marxa i es preveu la seva imminent aprovació, tal com ho va afirmar el Kamarada Obamarx en un missatge per vídeo als manifestants llatins el passat dia 20 de Març.

“no estableix un model públic com l’europeu, sinó que deixa les assegurances mèdiques en mans privades”
El mateix model que la majoria de països europeus com Dinamarca, Suècia o Irlanda! Amb la diferència que a EUA estaran gestionats per societats sense ànim de lucre. Roma no es va construït en un dia, tot es començar! Cal dir, també que la proposta d’Obamarx era molt més radical i revolucionaria, però la va tenir que negociar amb els seus diputats. Es el que tenen les llistes obertes i la democràcia!

“A Cuba segueixen tenint millor sistema sanitari”
I quants anys de socialisme porten? EUA amb prou feines un! I, al ser una democràcia, USA ha de negociar amb tots els sectors de la societat, no es limita a imposar la voluntat del líder. Anyway, reivindicar el castrisme no es porta gens aquesta temporada, Almodovar ha signat un manifest en contra la repressió dictatorial a la illa. I Almodovar SEMPE es tendència!

“No és un pas tan important”
Qui pronuncii una fal·làcia semblant es que desconeix totalment la història dels EUA. Es un canvi de rumb total i absolut en quant a la mentalitat ultracapitalsita d’aquest estat. Imposar una regulació sobre el mercat, limitar l’avaricia i la llibertat individual, son un canvi radical amb doscents cinquanta anys de burgesia explotadora, que enllaça amb els millors moments de la “new deal” de Roosvelt i el keynesianisme, el sobrenom que rep a Amèrica el socialisme democràtic.

Us deixo amb les paraules de la companya Nancy Pelosi, presidenta del Sòviet del Congrés:

“Pasaremos por la puerta. Si la puerta está cerrada, saltaremos la valla. Si la valla es demasiado alta, usaremos una pértiga. Si eso tampoco funciona, utilizaremos un paracaídas. Pero vamos a aprobar esta reforma sanitaria”.

PD: Declaracions de l’Estimat Líder Obamarx en el moment de signar la llei

“Estoy firmando esta ley en nombre de ella (mi madre), que se enfrentó a las compañías aseguradores como luchó contra el cáncer en sus últimos días”

CAMEO: La Crisi, un cop d’estat bancari?

 

Com veig que darrerament ningú s’anima a fer un cameo en aquest blog (eh Biel!), aquest cop soc jo qui en fa un! Concretament he escollit el blog de Madebymiki, un dels més interessants i prometedors de WordPress en català, al qual soc completament addicte! Les seves reflexions socioeconòmiques no us deixaran indiferent!

Com la ocasió s’ho valia m’he currat un text on incideixo amb les fosques i estranyes circumstàncies en les quals es va dur a terme el rescat bancari als Estats Units, allà pel Setembre de 2008, i plantejo si tot plegat no podia formar part de l’enèsim intent del mercat capitalista per destruir la democràcia.

Així doncs ja ho sabeu: aneu al blog de Madebymiki, llegiu-lo, comenteu i l’afegiu a “Favorits”! I si, això també va pel meu incondicional exèrcit de trolls, segur que ell encara no està acostumat als incansables defensors del folclore convergent i reagrupat!

CLIQUEU AQUÍ PER LLEGIR EL CAMEO

El conte de Lady Gaga

 

Hi havia una vegada un país molt glamurós, anomenat Regne de del Pop, on hi governava des de feia tres llargues dècades una absolutista Reina, que duia per nom Madonna, aclamada i estimada per tots els seus humils serfs, que incondicionalment obeïen les seves ordres, encara que aquestes fossin tan aparentment incomprensibles com barrejar hip-hop amb guitarra acústica per fer un a cançó sobre la guerra d’Irak. Els camins de la divinitat son inescrutables.

Entre els més savis erudits del país corria una profunda preocupació: era evident que la Reina no viuria per sempre i si no trobaven ràpidament una Princesa disposada a heretar el tro, una sobtada desaparició de Sa Majestat seria una bona ocasió que no desperdiciarien els pèrfids arxienemics del malèfic Imperi del Heavie per envair-los, esclavitzant-los al mal gust i a la testosterona heteropatriarcal per sempre.

Així doncs van agafar la sabata de cristall, buscant pels racons de cada poblet alguna pagerola que es transformés, de sobte, en una sobrenatural Diva amb una ma dura com per portar les regnes del Estat.

Peró no hi havia forma! Cada cop que creien haver trobat algú que semblava encaixar amb la talla del calçat es rapava el cap, conduïa la carrossa reial borratxa, feia duos amb Bisbal, es deixava apallissar pel bufó de Palau o, simplement, li anaven grans els vestits de Reina.

Fins que. un bon dia, va aparèixer del no res una Lady que va deixar a mig reialme amb un pam de nas.Li va costar d’encaixar la cristalina sabata, peró aparentment la duia amb tanta gràcia que semblava feta per ella.

La cort anava ben plena de retòriques insinuacons: Qui era aquella misteriosa dama que cobria la seva cara de Pòquer amb unes fosques ulleres de sol i transformava la seva indumentària a cada minut? No seria pas un príncep que amagava la tita entre perruques i lluentons?

Els savis reials, farts de tanta mamarratxa amb ínfules de monarca, li van demanar una prova irrefutable per tal de deixar-la seguir escalant els esglaons cap al tro. Ella es va limitar a obrir un cofre polsegós que sempre duia al seu equipatge i això es el que en va sortir:

MOVIMENT OKUPA: llums i ombres

LLUMS

Jo era tan sols un tendre adolescent de 15 anys quan vaig anar a parar al Centre Social Okupat de La Vakeria, buscant un espai on sentir-me segur de les hordes de caps rapats nazis, que regnaven amb total impunitat el meu barri als foscos anys 90′s; un refugi on poder parlar en català i tenir ploma no fos motiu per acabar inconscient al terra (com em va acabar succeint).

I així va començar el meu periple, durant uns llargs vuit anys, buscant oasis de llibertat als diferents centres socials com la Vakeria, l’Eskola Enkantada, la Hamsa, la Lokeria o la Òpera, on vaig fer de màster en llargues parides de rol, recitava poesia, escrivia fanzines, ballava en desfasats concerts d’infames grups de punk-rock èmuls d‘Eskorbuto, moderava debats filosòfics o participava en múltiples tallers de tota mena.

En primer lloc cal dir que comparteixo plenament el principi teòric del moviment: col·lectivitzar per la força un bé immoble completament abandonat per tal de donar-li un ús social, ja sigui com a vivenda o com a ateneu juvenil. En cap cas defensaria, òbviament, que s’okupes una casa on hi visqués realment algú, ja fos com a primera o segona residència, fet que no succeeix quasi mai.

La mitologia demagògica escampada per la classe propietària i especuladora ha arribat a afirmar que tots els okupes son nens de casa bona que van a fer l’indi una estona. Doncs bé, us puc ben assegurar que no es gens cert! Si fos així el gruix del moviment estaria a Sant Cugat i no al cinturó vermell. Quan la dreta es posa a opinar de coses que no sap, li passa com a Alberto Fernandez Diaz, que fa poc va fer una llista negre de cases okupes de Barcelona… on hi estava inclòs un Casal de l’ Ajuntament!!

Tampoc es cert que siguin uns paràsits, o que no treballin: hi ha de tot, peró generalment m’he trobat amb persones molt actives i pencaires, capaces de transformar una fàbrica en runes en un macroconcert en poques hores!

Peró, clar, no tot el que rellueix és or, ni molt menys! I aquest paradís té més d’una poma podrida. Si jo fos un sectari idealista, amb l’únic propòsit de fer proselitisme, aquest post acabaria aquí, peró no és el cas!

OMBRES

Per què un moviment basat en uns principis ideològics tan bons com és la repartició d’habitatge en desús és vist amb tan rebuig per la societat general? Es per l’arrelat sentit de la propietat privada, o serà que el moviment està cometent algun error? Segons el meu punt de vista aquestes serien les seves ombres:

ASSEMBLEARISME MESSIÀNIC: Com ja vaig explicar en un altre post aquesta és la forma política més inútil i lenta de prendre decisions; tan sols contribueix a crear auto-erigits lideratges messiànics supermegaokupisradikals que imposen el seu criteri davant la multitud incapaç d’aixecar la veu i participar, ja sigui per timidesa o per falta de carisma.

CONSUM DE DROGA: Digueu-me tiquis miquis, però a mi em genera repulsió veure com algú es fot una ratlla, no diguem ja que es punxa, mentre jo estic tranquil·lament de festa. No ho tinc perquè aguantar, gràcies. Desgraciadament moltes cases okupes han acabat degenerant en vulgars narcosales, sense cap altre principi ni fi. La droga ha estat molt més eficaç que no la policia en desarticular aquests centres socials; intenteu fer un taller amb algú tripat i m’ho expliqueu!

SECTARISME ESTÈTIC: Cal que tots els concerts siguin de punk rock? Cal mirar malament a algú que no segueixi l’estricte i purità dress-code de samarreta a ratlles vermelles i negres? No estimats, no, una persona que porta roba de Mango o Zara, no es un pijo, es un membre de la societat!

DESCONTROL ECONÒMIC: Que es fa amb els diners recaptats a la barra d’un concert? A on van a parar els recursos recollits per tal de sufragar els advocats dels detinguts en un desallotjament i que mai acaben arribant al seu destinatari? D’on surt la pasta per finançar tota la droga que circula? Perquè barata, barata, precisament no és…

RADICALISME IDEOLÒGIC: En comptes de buscar complicitats en associacions de veïns, sindicats, agrupacions culturals o partits polítics parlamentaris, el moviment s’ha atrinxerat en el seu fanatisme, acusant de quintacolumnisme a la menor dissidència. Creuen que ells tenen la raó absoluta i que la resta de la societat viu enganyada pel capitalisme, amb la qual cosa en comptes d’augmentar la seva base social de suport, la redueixen progressivament.

Com a conclusió tan sols afegir que el Moviment Okupa ha renunciat a transformar la societat, conformant-se amb crear minúscules bombolletes, cada cop més petites, on agafar oxigen. Quina diferència amb Holanda, parts de França o alguns indrets d’Euskadi, on s’han mig integrat al sistema, convertint-se en respectats i influents motors generadors de cultura i pensament!

Cinc minuts amb Delibes

Et semblarà maco morir-te així de sobte, no Miguel? Just ara, en mig d’una brutal crisi, quan resulta més necessari el talent, tu vas i marxes, com si la cosa no anés amb tu, deixant a mig país amb un pam de nas. Quina poca vergonya!!

Clar, com anem tan sobrats de genis literaris, oi? Que ens podem permetre el luxe de prescindir del gran darrer referent de la narrativa espanyola del segle XX. I ara, a qui se suposa que hem de llegir? A la bleda assolellada de la Maria de la Pau Janer, potser? Per favor Miguel, no em facis riure!

De càncer! On s’és vist una mort tan poc glamurosa? Si com a mínim haguessis optat per una original tuberculosi, com Bequer, o un romàntic afusellament a mans dels feixistes, com Lorca, doncs mira, encara. Peró no, el senyoret s’havia de morir d’un vulgar càncer a un llit de Valladolid. Jo de veritat que aquestes pocasoltades teves mai les entendré.

Si, si i no em vinguis ara amb els teus noranta anys que, segons les previsions demogràfiques del Celestino Corbacho hauries d’estar viu fins als 120! El que et passa a tu es que viure et feia mandra! Com tot! Mira que no presentar-te al merescudissim Premi Novel! Clar, com s’està tan còmode escarxofat al teu seient de la Reial Acadèmia, oi? Quina peresa anar fins a Suècia a recollir els diners!

I no dissimulis que sé, perfectament, que tot ho has fet per fotre’m a mi: primer m’injectes el vici de la lectura sota la ombra d’un allargat xiprer, després m’incites a la passió per l’escriptura i quan em giro… apa! El Miguel amb un peu a la tomba! Com qui marxa a comprar el pa! Ni un trist comiat, ni un “vagi bé”. Si es que de veritat eh Miguel!!

PD: Aquest és el meu humil obituari al gran Miguel Delibes, fent la meva pròpia versió de la seva obra mestre “Cinco horas con Mário”

Qui és el culpable de la nevada??

Mai he acabat d’entendre aquesta fal·lera, tan típica del català emprenyat, de buscar un polític a qui culpar des desastres naturals, un cap de turc mediàtic a qui cremar a la foguera per tal de catalitzar la nostre frustració impotent contra la totpoderosa natura, fent així una catarsi col·lectiva.

Si, tots sabem ja que aquesta setmana ha nevat: es tracta d’un fenomen meteorològic consistent en la precipitació de petits cristalls de gel, agrupats en formes geomètriques anomenades volves, que es ve repetint de forma cíclica sobre Catalunya des de molt abans de que els primers homínids hi posessin el peu, allà pel Paleolític Inferior.

I seguirà nevant independentment de qui guanyi les eleccions al Parlament aquest any; però precisament per la proximitat dels comicis catalans la premsa convergent i pepera s’ha llençat amb la seva habitual visceralitat sobre el Govern d’Esquerres que Il·lumina el Progrés i la Modernitat (des d’ara GEIPM), especialment sobre el seu punt més dèbil: un conseller de l’únic partit no contaminat per la corrupció municipal, l’únic que es va oposar a les subvencions a les escoles del Opus, el que defensa en solitari els drets humans universals per als immigrants i els impostos de successions als rics. La darrera resistència al retorn de la burgesia nacionalista al poder en tota la seva esplendor.

Així doncs  intentaré desmuntar les tergiversacions llençades sobre el GEIPM per la premsa conservadora:

1.- El Conseller d’Interior estava en una reunió a Mallorca, avisat de la nevada

Òbviament! Ara resultarà que per 10cm de neu els nostres representants democràtics han de suspendre tota la seva agenda política? I que hauria solucionat la seva presència? Esperaven, potser, que el Conseller es posés a treure neu amb una pala? El nº2 de la conselleria, Joan Boada, va estar informant en directe als mitjans des de les 12:00h.

2.- Les carreteres col·lapsades i els trens fora de servei, amb multitud de gent aïllada

Per un cop que neva cada 30 anys no pretendreu que la Generalitat llenci tot el seu pressupost en màquines llevaneus i en centenars de funcionaris que treballarien un cop a la vida no? Jo crec que en surt més bé de preu un dia de col·lapse per cada tres dècades! Si el GEIPM havia d’haver fet cas a les previsions, els ciutadans també i no haver sortit de casa.

3.- Tres dies després de la nevada encara segueixen molts municipis de Girona sense electricitat.

És el que té privatitzar les companyies elèctriques! Aquí el GEIPM no hi pinta res! Com a molt pot amenaçar en multar a ENDESA, però amb la llei a la ma es possible que la empresa s’aculli a un article segons el qual davant una tragèdia de força major no hagi de pagar res. ENDESA es va començar a privatitzar tímidament l’any 1988, amb un 25% de capital, però va ser durant els primers anys del Govern Aznar, amb el suport de CIU, quan es va dur a terme la seva venta total al mercat lliure. Demaneu-lis explicacions a ells!

4.- Quan l’esquerra estava a la oposició també va criticar durament al Govern de CIU per la nevada de 2001, amb una situació força semblant.

En un sistema democràtic el dret i obligació de tot partit polític opositor és controlar i criticar al Govern, el problema es que quan canvien els torns et pots enganxar els dits amb els hemeroteques, ja ho sabem. Clar que quan partits, com ICV o IU, no tenen cap grup mediàtic que els doni suport, la batalla resulta un xic desigual.

5.- Els polítics cobren molt per solucionar aquest tipus d’incidències

Sou d’un Conseller de la Generalitat = 111.526 euros. Sou del president d‘ENDESA = 3,100.000 euros (27,7 vegades més).

Si ara m’acusareu de ser un sectari partidista, ho sé! Abants que ho feu simplement deixeu-me recordar, en la meva hemeroteca particular, que també he criticat durament a ICV i la Conselleria d’Interior quan REALMENT han estat culpables de quelcom mal gestionat.

Tan sols m’he vist en la obligació de trencar una llança pel GEIPM, ara que l’imparable avanç de la dreta folklòrica ha fet desistir a qualsevol altre veu crítica a posar un contrapunt davant aquest despreci generalitzat a l’esquerra i a la democràcia en general.

Si voleu donar les culpes de tot a la política, per mi perfecte! Socialitzem tota la economia i creem un estat paternalista que ens porti un paraigües a la sortida de la feina quan caiguin quatre gotes. Ara bé, això no es compatible amb l’ultraliberalisme que prediquen, precisament, els que culpabilitzen a la democràcia de les catàstofes de la natura o el mercat lliure.

PD: Com a reflexió retòrica final… heu pensat quans independentistes van poder dormir a casa seva gràcies als tancs del exercit espanyol? Tan de bó els militars tan sols servissin per aixó! 

La Inspiració es la Televisió

La meva amiga Aitana va guanyar la meva Porra dels Oscars i, com a premi, m’ha proposat el títol del post d’avui: una frase del genial Andy Warhol, mític artista pel qual compartim devoció, i que m’ha servit per reflexionar sobre el passat i el futur d’aquest mitjà de comunicació, coincidint amb l’apagada analògica.

Encara recordo perfectament les llargues hores que em passava, en la meva adolescència de marica grunge inadaptat, assegut davant la pantalla del televisor veient un excel·lent programa musical del Canal 33, Sputnik TV, esperant algun dels clips dels meus grups favorits d’aleshores (Hole, No Doubt, Dover, Marilyn Manson o Nirvana), per tal de gravar-los en una cinta VHS.

Jo no ho sabia, peró aquell programa estava educant de forma inconscient el meu coneixement musical i m’estava socialitzant dins la cultura Pop, donant-me uns referents iconogràfics reconeixibles de forma global. Òbviament em creia molt revolucionari i transgressor per escoltar estils presumptuosament anti-sistema, ignorant que tot el moviment grunge havia estat catapultat a la fama per una cadena televisiva, anomenada MTV

Atresorava aquelles cintes de VHS com un valuós tresor incapaç de preveure que, en un futur immediat, quelcom anomenat You Tube convertiria en andròmina obsoleta aquella col·lecció d’imatges musicals. La cultura pop global substituïda per un bufet lliure d’infinites combinacions adient a cada individu de forma aïllada.

Avui es el darrer dia en que la televisió analògica ens fa companyia. I jo em pregunto si no fora convenient aplicar una apagada definitiva a tota la televisió en general. De que ens serveix ja?

Aquella màquina d’alienació massiva, avui ja no espanta ningú. La informació es difon ara en forma horitzontal, circulant veloçment per les xarxes socials i tots creiem més en la noticia que ha penjat el nostre amic a Facebook, que no en un titular explicat per Matias Prats. Si fins i tot ja veiem les series en streaming!

Ens trobem doncs en una fase de transició, amb un peu sobre la anacrònica pantalla del televisor i un altre sobre el futur d’Internet: dos mons que poc a poc es van separant entre ells i en algun moment haurem de fer el salt abandonant aquest pesat llast que ens lliga a un Segle XX mort i enterrat, per abordar la plenitud de la postmodernitat individual, on la cultura i la ideologia siguin un collage fets a mida de cada un.

Sens dubte Internet encara no vol perpetrar aquest edípic crim de matar al seu pare, peró quan més trigui a fer-ho, pitjor per les nostres butxaques: les televisions públiques generen un dèficit galopant inassumible en temps de crisi. I si la Generalitat confiava cegament en TV3 com a eina màgica per la normalització lingüística, més val que vagi pensant en alternatives més adients al nostre temps.

LLEGEIX TAMBÉ: “Internet vs Televisió“ , “Es necesària la televisió pública?” i “Si jo fos director de TVE…”

LA PORRA DELS OSCARS 2010! PARTICIPEU!

Sense cap lloc a dubte una de les meves coses favorites del capitalisme nord-americà és el glamour desmesurat i el luxe pornogràfic que rodeja el món del cinema, especialment a la seva ritual cerimònia anual de l’entrega dels Oscar, on la indústria del cel·luloide s’auto-atorga daurades estatuetes en diferents categories, entre catifes vermelles i despampanants vestits dels millors modistes. Podria haver-hi quelcom millor?

 

Aquest cop he decidit fer una porra per a les categories principals, per tal d’aventurar qui en pot ser el guanyador. Esteu convidats a participar a l’aposta, encara que no hageu vist cap film, deixeu-vos endur per la intuïció i, mitjançant un comentari, feu la vostre travessa!! Qui ho endevini serà premiat amb… ehh bé…. podrà triar el títol d’un post que jo em comprometo a fer! Us sembla bé? Doncs som-hi!

NOMINATS MILLOR PEL·LICULA

-An Education
-Avatar
-District 9
-En tierra hostil
-Malditos Bastardos
-Precious
-The Blind Side
-Un tipo serio
-Up in the air
-Up

La meva aposta: “Avatar” guanyarà de carrer tot i que no s’ho mereix en absolut ja que, com vaig dir, té un guió patètic i previsible plagiat de Pocahontas. Si jo fos membre de l’acadèmia apostaria per “Up in the air”, una excel·lent història plana d’actualitat, sobre els acomiadaments, o “Precious” la cinta independent del any. “Malditos Bastardos”, tot i no ser el millor de Tarantino, també seria una bona guanyadora, amb una esbojarrada acció situada a la segona guerra mundial.

NOMINADES MILLOR ACTRIU PRINCIPAL

Carey Mulligan per “An Educaion”
Gabourney Sidibe per “Precious”
Helen Mirren per “The Last Staton”
Meryl Streep per “Julie and Julia”
Sandra Bullock “The blind side”

La meva aposta: Gabourney, per la seva brutal i emocionant interpretació d’una adolescent afroamericana, obesa, analfabeta i embarassada per segon cop pel seu pare. Espero fervorosament que no li donin a la Bullock, que sempre serà una carnassa de blockbuster per molts drames que faci.

 

.NOMINATS MILLOR ACTOR PRINCIPAL

George Clooney per “Up in the air”
Colin Firth per “A single man”
Jeff Bridges per “Corazón rebelde”
Jeremy Renner per “En tierra hostil”
Morgan Freeman per “Invictus”

La meva aposta: Morgan Freeman, més que res per la seva extraordinària semblança física amb Nelson Mandela, fet que sol donar bon resultat en aquest premis! A mi, però, m’agradaria que guanyés Firth, amb l’existencialista interpretació realitzada al genial debut de Tom Ford.

 

NOMINADES MILLOR ACTRIU SECUNDARIA

Mo’Nique per “Precious”
Maggie Gyllenhaal per “Corazón rebelde”
Anna Kendrick per “Up in the air”
Penèlope Cruz per “Nine”
Vera Farmiga per “Up in the air”

La meva aposta: Mo’Nique de carrer pel seu paper de mare desquiciada i violenta. Premi cantat sense que cap de els altres nominades li faci la menor ombra. Ho sento Penèlope, peró el teu numeret a Nine era més fluix que el de Fergie!

 

NOMINATS MILLOR ACTOR SECUNDARI

Matt Damon per “Invictus”
Cristoph Waltz per “Malditos bastardos”
Cristopher Plummer per “The Last Station”
Stanley Tucci per “The lovely bones”
Woody Harrelson per “The messenger”

La meva aposta: En aquesta categoria no tinc un favorit clar, peró em llenço a la piscina amb Plummer, la seva mirada de  fred psicòpata i pederasta em va deixar ben glaçat! Cal dir que Waltz també fa un notable paper d’astut i pèrfid general nazi.

 

NOMINATS MILLOR DIRECTOR

James Cameron per “Avatar”
Jason Reitman per “Up in the air”
Quentin Tarantino per “Malditos Bastardos”
Lee Daniels per “Precious”
Kathryn Bigelow per “En tierra hostil”

La meva aposta: Només per fotre al puto sobrevaloradíssim Cameron, aposo per la seva ex-dona Bigelow! Com li prengui l’Oscar pot ser un espectacle molt divertit i tot un drama familiar!!

.

.

NOMINATS MILLOR FILM DE LLENGÜA NO ANGLESA

Ajmi (Israel)
El secreto de sus ojos (Argentina)
La cinta blanca (Alemanya)
La teta asustada (Perú)
Un profeta (França)

La meva aposta: “La cinta blanca” claríssimament!! Michael Heneke ha fet un dels millors films que recordo haver vist en anys!! Una brutal i esfereïdora història sobre la violència en un remot poblet alemany del any 1914 que us provocarà malsons i extranys pensaments durants alguns dies i moltes nits. La resta de films que he vist (tots menys Ajmi i la Teta) estan prou bé, pero no li arriben ni al talò.

I ARA US TOCA A VOSALTRES! APOSTEU!!! DILLUNS EL GUANYADOR!!