Que hauria passat si els Neanderthals haguessin sobreviscut?

En un divertit exercici d’història ficció avui us plantejo un imaginatiu article on exposo com podria haver esdevingut el curs de la Humanitat si en comptes d’haver-hi una sola espècie humana, els cromanyons (nosaltres), haguessin sobreviscut també els Homo Neardentahelnsis, una branca d’homínid paral·lela a la nostre que va viure a Europa i en alguna part d’Àsia entre els 200,000 i els 28.000 anys abans de la nostre era.

Paleolític Superior/Mesolític

Ambdues espècies conviuen pacíficament caçant grans mamífers pels prats i les muntanyes europees. Els cromanyons, peró, comencen a construir poblats en cabanes mentre els neanderthals es queden reclusos a les coves. A partir de la transició geològica holocè/plistocè els Sapiens creuen l’estret de Bèring i colonitzen la resta del planeta.

Neolític

Els cromanyons creen l’agricultura i la ramaderia i en poc temps adopten aquest mode de producció com a forma de superar l’escassetat de recursos, permetent així un gran boom demogràfic. Els neanderthals, en canvi, segueixen caçant i recol·lectant, esdevenint una veritable minoria social aïllada en petites tribus a les muntanyes.

Edat dels metalls

S’originen els primers estats Sapiens, les religions i els exèrcits, generant els primers conflictes territorials amb els neanderthals. Aquests es dediquen a destruir els seus megàlits i ocupen les coves sepulcrals per habitar-hi i finalment s’acaben delimitant unes fronteres per a les tribus neanderthals, que ja han aprés a fer cabanes en forma de tipi.

Antiguitat

Amb la ocupació romana de part del continent europeu els neanderthals son esclavitzats i existeix un veritable comerç d’aquests individus, ja que tenen molta força i son útils com a mercenaris o treballadors del camp. Els diferents intents per romanitzar-los i inculcar-los el llatí i la cultura clàssica son en va. Sobreviuen moltes tribus neanderthals lliures als Pirineus i als Alps, que segueixen caçant de forma nòmada.

Edat Mitjana

El cristianisme es debat en diferents concilis si els neanderthals son fills de Deu o si son enviats del dimoni, ja que Jesucrist no va dir ni mu al respecte, tot i que algun evangeli apòcrif planteja la possibilitat que un dels apòstols no fos Sapiens. Tots els intents d’evangelitzar-los son en va i finalment se’ls deixa viure en guetos dins les ciutats i en llibertat als boscos. Comença a generar-se una gran mitologia al respecte d’aquests homínids als que se’ls anomena trolls o ietis i en molts casos son emprats de mercenaris en guerres feudals.

Edat Moderna

Els Reis Catòlics decreten l‘expulsió dels neanderthals de la Península el 1492 i al cap de poc temps segueixen l’exemple altres monarques europeus. Tot i que alguns sobreviuran camuflats de Sapiens, esquivant la Inquisició, s’inicia una diàspora cap al Nou Mon on, de nou, molts d’ells seran de nou esclavitzats a les plantacions de cotó.

Segle XIX

Els neanderthals tenen un paper clau a la independència de les colònies americanes, han adoptat (per fi!!) l’agricultura i la ramaderia i augmenten exponencialment de número esdevenint una gran massa al continent americà. A partir de les diferents revolucions liberals al vell continent es permet, progressivament, el retorn de neanderthals a Europa, on es reconeixen els seus drets humans. Atapuerca, l’Abric Romaní o el Sidron passaran a ser poblats de nou per les tribus ancestrals, així com els diversos barris marginals de les grans capitals europees. S’inicia la lluita pel sufragi neanderthal a tot occident.

Segle XX

Gràcies a la seva contribució bèl·lica a la Primera Guerra mundial, com a brillants combatents, s’accepta el sufragi neandertal i els seus drets de propietat sobre els seus territoris tribals, la qual cosa genera gran tensió per la repartició d”aquestes terres que havien passat a ser camps de cultiu cromanyons.

Adolf Hitler planteja que ells son els culpables del declivi d’Alemanya i de tota la raça superior Sapiens començant un Holocaust que exterminarà milions de Neandertals europeus. Per compensar això, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, la ONU acaba decidint crear un Estat Propi Neandertal situat a l’actual Catalunya i que passarà a tenir la capital a l’Abric Romaní (Capellades). Les poblacions Sapiens locals munten diversos grups terroristes per acabar amb la ocupació, però gràcies a les pressions del Lobby Neandertal als EUA, aquest país té una font inesgotable de recursos econòmics i defensius.

Es passa a celebrar a tot el món el dia del Orgull Neanderthal, molts països europeus retornen territoris històrics tribals (que acaben convertits en lucratius Bingos, gràcies a la fiscalitat pròpia), i finalment l’any 2009 s’escull el primer president neandethal dels EUA.

PD: I aquí una col·laboració gràfica de El Niño del Exorcista!

Qui és l’Arqueòleg Glamurós?

A voltes em pregunto si jo soc realment l’Arqueòleg Glamurós….

Quina part de mi hi ha dins aquest alter ego que he creat per difondre els meus pensaments a la xarxa? Quan escric un post soc veritablement sincer, m’auto-censuro pensant amb la gent que em pot estar llegint o, pel contrari, exagero portant les meves idees al límit per tal de generar controvèrsia?

Fa poc, quan vaig estar excavant a Sabadell em va divertir molt escoltar companys de feina parlar d’aquest blog, desconeixent que tenien davant seu a l’autor. Quan els vaig confessar la meva identitat secreta crec que els vaig deixar un xic decebuts…

Com haurien imaginat que era jo, a partir del que escric? Un gai esbojarrat mig transvestit de Madonna, ansiós de menjar una polla en qualsevol moment? Un intel·lectual barbut amb ulleres i una mirada perduda al infinit? Un hippie esplaier amb un mocador Palestí lligat al coll, brut com una guilla de sediments arqueològics? Un violent polemista crític amb tot i tothom, sempre disposat a debatre sobre qualsevol cosa? Tot alhora?

Com m’imagineu vosaltres, oh desconeguts lectors? Els que m’heu conegut en persona… us he sorprés?

Quan vaig començar a escriure La Coctelera, aquesta web duia per títol “VIDA i reflexions …” peró al fer el canvi de servidor vaig abandonar la Vida. M’havia adonat que aquell monstre que havia creat, l’Arqueòleg Glamurós, tenia una existència pròpia que havia deixat de ser la meva, peró no del tot, ja que en el fons som dues identitats d’un mateix individu.

La meva personalitat blogger en realitat és una performance virtual, una representació deformada del meu ego, projectada sobre el convex mirall cibernètic d’Internet. Aquest blog és una realitat paral·lela creada per la meva imaginació, peró limitada per les paraules que mai podran suplantar la materialitat corporal, de la mateixa forma que una ombra mai podrà ser intercanviada pel corresponent objecte projectat.

Peró, per altre banda, també sento que plasmar i compartir les meves reflexions més íntimes m’ha sevrit per coneixer-me més a mi mateix, explorant cada racó de la meva ment, desenvolupant les idees per elaborar-ne posts, enriquint cada reflexió amb el debat posterior. Com si en cada article projectés la meva consciència fora de mi i, gràcies a la dialèctica generada, el meu jo es millorés i retornés  com un nou ser cada vegada.

Una paradoxa existencialista irresoluble que em genera una esquizofrènia bipolar entre jo i el meu personatge, sempre en conflicte constant, constantment debantint entre ells, incapaços d’arribar a una pau interior, sabent que encara queden mil noves idees que explorar! 

Així doncs, si us ofèn o insulta algun post o comentari penjat en aquesta web, no me’n doneu a mi la culpa! No perdeu el temps amenaçant-me pel carrer, ni deixant-me missatges eròtico-festius al meu correu! Doneu-li les culpes a ELL, a l’Arqueòleg Glamurós, aquest maleït personatge irritant, petardo i mariculte que és incapaç de mossegar-se la llengua a temps!

Demografia: mentides i futurisme.

Quan fa uns dies el Govern central va llençar la seva esperpèntica ocurrència de postergar la jubilació als 67 anys, ho van justificar amb una suposada piràmide demogràfica de la societat espanyola de l’any 2050, segons la qual Espanya avança inexorablement cap al Apocalipsi de l’envelliment total de la societat.

I clar jo, que soc un professional llicenciat en Ciències Socials vaig al·lucinar! Com redimonis era possible establir prediccions tan acurades a 40 anys vista, si cap economista es capaç d’establir amb certesa l’evolució els índex macroeconòmics el trimestre vinent, cap metge pot preveure amb exactitud les pandèmies futures i cap antropòleg s’aventura a fer un avanç de les corrents migratòries de l’any proper?

Es evident que aquí hi havia d’haver gat amagat per algun lloc, així doncs vaig agafar una llibreta i un llapis i vaig sortir ràpidament en busca de la veritat per tal de compartir-la amb vosaltres. I que millor que acudir a la conferència que la catedràtica en geografia humana de la UAB i directora del Centre d’Estudis Demogràfics, Anna Cabré, va realitzar al CCCB sota el títol “El futur de la família”?

Segons Cabré totes les prediccions que s’havien realitzat als anys 90′s sobre la població espanyola han resultat completament errònies de dalt a baix:

• S’esperava una mitjana d’immigració de 30,000 persones/ any i ha estat superior al milió, la taxa més elevada des dels anys 60′s. Això ha estat producte del creixement econòmic desigual al planeta i a la segmentació del mercat laboral (hi han feines que només fan els immigrants).           
• S’ha trencat la equació segons la qual a major riquesa menys fecunditat: l’índex de naixements/dona ha passat  del 1,1 al 1,6% en pocs anys. Tot i que hi ha un alt percentatge de dones que no tenen fills, les que pareixen en tenen més.

Cabré va desmuntar de dalt a baix la piràmide demogràfica apocalíptica del Govern, afirmant que els gràfics amb una base piramidal estreta son positius ja que tan sols indiquen una baixa mortalitat infantil. La piràmide demogràfica ideal hauria de tendir a ser el més rectangular possible.

Ella peró, si que es va atrevir a donar algunes pistes per on poden anar els trets de cara als propers anys, tot i que ja va indicar la dificultat d’aventurar dades dins la demografia. Aquí les seves idees:

- La societat espanyola avança cap a el model de família post-patriarcal, amb igualtat home-dona en salari i feina.

-La família del futur tindrà quatre generacions i els nens coneixeran als seus besavis.

-La taxa d’immigrants baixarà, peró es mantindrà elevada, ja que la segmentació laboral seguirà present.

-El mercat laboral tendirà al temps parcial i a l’adaptació als horaris escolars, permetent un augment de la fecunditat. Les dones tornaran a valorar la possibilitat de tenir fills sense que això repercuteixi negativament a la seva carrera professional.

-Al tenir una vida més llarga és normal que l’edat d’emancipació s’endarrereixi, allargant així la joventut, tenint com a límit la fecunditat femenina.

Així doncs, estimats lectors, quan us vinguin a retallar els drets en nom de suposades profecies terrorífiques, sigueu un xic crítics: es possible que les dades amb les que es basin se les hagin tret literalment de la màniga.

CIU i la homosexualitat

Convergència i Unió ha jugat a la puta i la Ramoneta amb el col·lectiu homosexual segons bufa el vent.

Dintre de la federació trobem a persones obertament gais com Àngel Colom o l’alcalde de Figueres Santi Vila, que serà cap de llista per Girona a les Eleccions catalanes, la sortida del armari del qual ha estat presentada a bombo i plateret la setmana passada i fiins i tot compten amb un grup GLTB al seu interior, anomenat “Convergais” que, guiats per la seva Diva absoluta Núria Feliu, varen participar per primer cop a la història en una manifestació del orgull, concretament la convocada pels empresaris del sector. Els partits d’esquerres fa dècades que ho fan.

Però no tot és de color rosa a can CIU, ni molt menys! Tot i que sota el govern de Pujol es va aprovar una tímida llei de parelles de fet, la federació nacionalista sempre ha donat llibertat de vot als seus diputats a l’hora de pronunciar-se sobre qualsevol iniciativa legislativa que afectés als homosexuals de la forma que Unió SEMPRE vota en contra i CIU divideix el seu vot a parts iguals, destacant que tant Artur Mas com Oriol Pujol varen oposar-se a la adopció homoparental i no accepten el terme matrimoni per a cònjugues del mateix sexe.

També cal recordar als lectors d’aquest blog que amb Pujol a la Presidència va ser Conseller Miró i Ardèvol, un ultracristià radicalment homòfob, fundador de la Secta E-cristians i que Duran Lleida va acudir a un dels foscos rituals d’aquest a la campanya de les eleccions generals.

Es a dir, dipositar el vot per aquesta candidatura és posar els nostres principis en una ruleta russa d’incert resultat: tan pot ser que els hi doni per donar suport a la gratuïtat de les operacions de re-assignació sexual, com demana Carles Campuzano, o que prohibeixin fer campanyes turístiques destinades al públic gai, com ha passat recentment a Lloret de Mar.

Val a dir que, com a homosexual, estic content que la dreta poc a poc vagi abandonant els seus perjudicis, com ja ho va fer l’esquerra molt abans, de forma que tots els drets que hem assolit en aquest país, amb sang suor i llàgrimes, no estiguin sotmesos a la eventualitat d’un resultat electoral advers, sinó que siguin compartits per tota la societat independentment de la seva tendència política; de forma que lesbianes i gais puguem votar a qui ens roti sense una espasa de Damòcles sobre els nostres caps. Inclús a una opció tan repulsiva com CIU.

Us deixo amb un divertit gag que va fer Polònia al respecte!

ENTREVISTA AL REI….(de Bastos)

Avui aquest blog té l’honor d’entrevistar a un monarca il·lustre: el Rei de Bastos, concretament el de la meva baralla de cartes! Qualsevol semblança que pogueu detectar amb altres Cases reials és, òbviament, fruït de la vostre depravació mental!

Arqueòleg Glamurós (AG)- Buenos dias Majestad…

Rei de Bastos (RB)- A mi parla’m en català nanu, que l’entenc perfectament! M’he tret el Nivell D fa poc!

AG- Oh genial! Li agrada ser Rei?

RB- La veritat és que jo preferiria ser una Reinona! Posar-me plataformes, perruques, boes de plomes, maquillatge, lluentons i desfilar sobre una carrossa cantant tot el repertori d’Isabel Pantoja!

AG- I per que de Bastos, i no Copes o Orus?

RB- Vols que em baixi la bragueta i t’ho ensenyi?

AG- No cal, gràcies! Be, i la família que tal?

RB- El meu ex-gendre es un cabronás de dalt a baix! Ja el planyo haver de follar amb la monstruositat pseudohumana que tinc com a filla, peró això no és excusa per passar-me una farlopa aduletrada amb Cola Cao! Així doncs l’he defenestrat!

AG- Vaja.. i la seva dona que fa?

RB- La veritat es que és una mica guarra la pobre! Ara li ha donat per enganxar les compreses sanguinolentes a la pantalla del ordinador i fer declaracions homofòbiques a periodistes del cor. Peró a part d’això, be.

AG- Eeecs! Que marrana! I a que dedica el seu temps lliure un Rei?

RB- El meu hobbie favorit es disparar contra ossos borratxos, peró ara estic explorant nous horitzons: arrencar el cap a mossegades a tortugues fumades o apagar cigarrets als ulls de gats tripats. Es molt divertit! Ho hauria de provar! Als meus nets petits els hi encanta!

AG- M’han dit que la Baralla Espanyola dedica gran part des seus pressupostos a mantienir-lo a vostè. En que s’ho gasta?

RB- Com soc una carta bàsicament m’ho patejo tot al Bingo en timbes de poker i vici. I el que em sobra ho dono a ONGs com ETA, Al-Qaeda o la Camorra que contribueixen a regular la demografia planetària. Soc tan bona persona!!! Jo pràcticament visc a la indigència

AG- I com sobreviu?

RB- Faig hores extra en una Sauna, un xic fosca… ehhmm… netejant tovalloles i abrillantant els bidets

AG- Majestat que li diria a les veus que l’acusen d’estar al darrere del intent de cop d’estat per part d’una Sota de Copes fa uns anys?

RB- Jo no en sé res! A mi un senyor em va donar uns carmelets i em va dur a un lloc fosc. Quan em vaig despertar duia una roba de militar i la boca pastosa. Es tot el que recordo.

AG- La monarquia és moderna?

RB- Per favor! Clar que si! Porto ulleres de pasta, escolto indie pop, vaig al Cine Verdi, tinc un Apple i voto ICV!

AG- I vostè també és inviolable?

RB- Oi tant! Mira que ho han provat cops eh! I no hi ha manera! Va, vinga, que t’en mores de ganes, prova-ho tu: VIOLA’M!!

Entre la trascendènicia i la frivolitat

Una cosa que mai entendran els heterosexuals és la innata facilitat que tenim els gais per compaginar la frivolitat més petarda amb l’abissal profunditat de la transcendència mariculta, sense ni tan sols despentinar-nos.

Un perfecte exemple d’això seria Boris Izaguirre, que va deixar bocabadat a més d’un al quedar finalista del Premi Planeta amb la seva excel·lent novel·la “Villa Diamante”, trencant així el clixé de qui el tenia encasellat com la típica “loca” per amenitzar late shows destinats a una audiència amb un coeficient intel·lectual inferior al de Yola Berrocal.

I aquest cap de setmana he pogut ser testimoni d’un altre cas semblant, el de Tom Ford: el conegut dissenyador, que va fe ressorgir a la marca Gucci de les seves cendres, ha estrenat el seu primer film “A single man”, qua ja va ser aclamada al Festival de Venècia i que compta amb diverses nominacions als Globus d’Or i els Oscar.

El primer que podríem pensar d’aquesta pel·lícula, enduts pels perjudicis previs, és que serà la típica història buida, superficial i maricona per que quatre pijes vagin a passar la tarda al cinema quan surtin de fer la compra als grans magatzems, tipus “El diablo viste de Prada” o “Confesiones de una compradora compulsiva”.

Doncs bé, ni de bon troç! Ford aborda un drama gai profund en el contingut, acurat a la interpretació de Colin Firth i Julianne Moore, ple de reflexions polítiques o socials, i que gira entorn al existencialisme i la soledat davant la pèrdua d’un ésser estimat, acompanyat de brutals i mordaços diàlegs que, de ben segur, no us deixaran indiferents.

Òbviament l’estètica, tractant-se d’un dissenyador, no es troba precisament descuidada: cada plànol és un veritable tractat sobre la bellesa masculina i l’elegància femenina; l’ambientació escènica, d’un detallisme perfecte, ens evoca a uns nostàlgics anys 60′s en tonalitats pastel, així com la deliciosa banda sonora que marca un ritme realentit que ens permet paladejar aquesta sobredosi artística.

Així doncs, crec que “A single man” és un cocktail de difícil digestió per aquelles persones amb una hermètica personalitat incapaç d’adaptar-se a les circumstàncies; els que mai entendran com et pots posar una perruca per fer una performance de Mónica Naranjo i al cap d’una hora escassa pronunciar una conferència sobre la dialèctica hegeliana a la política decimonònica, sense acabar amb una esquizofrènia bipolar.

Això si, seria convenient treure’s la perruca i els lluentons abans de la conferència!

“Hi ha d’haver una història per sobre de tot que mereixi la pena ser explicada, un missatge que faci pensar a l’espectador. Per mi, el guió ho és tot. Sembla que s’hagin perdut les pel·lícules que giren al voltant dels personatges i els diàlegs”

Tom Ford

(Ho dirà per Avatar???)

 

Llista oficial de col·lectius ofesos per aquest blog

Jo sempre he dit que resulta molt difícil dur la torxa de la veritat sense cremar la barba a ningú, es a dir, que la única forma de quedar bé amb tothom és sent extremadament hipòcrita, fals, nyonyo o, simplement no dir res. I clar aquest no és el meu cas!

Doncs bé, avui m’he decidit a fer una recopilació de tots els col·lectius que, d’una forma més o menys violenta, s’han sentit ofesos per algun dels posts publicats per mi en aquesta web. Si algú creu que mereix ser a la llista i no hi surt… es pot donar per ofès doblement, of course!

“Tan sols hi ha quelcom pitjor a que parlin malament de tú…

i es que no parlin de tú“

Oscar Wilde

- MariPedants avorrides: Ui nena t’has equivocat en una lletra del nom d’un film! Ai per favor la cita d’aquest filòsof es inexacta! Mira que no posar bibliografia de 50 cites a cada post… segur que et vas llicenciar a la tòmbola! Curiosament aquestes víbores crticones, a més pedanteria menys capacitat tenen per crear quelcom per elles mateixes! Creuran que faig Tesis Doctorals i que dedico 8h a escriure els posts?

-Vegetarians: després de desmuntar científicament tots i cada un dels arguments pels quals menjar carn és dolent , vaig rebre uns quants comentaris acusant-me de frívol, tonto, mal educat i recordant-me com viuen les pobres gallinetes a les granges!

-Hippies: Sortint d’una traumàtica Festa de la Terra al Parc de la Ciutadella vaig redactar un post enumerant la quantitat de ximpleries anticientífiques que s’arriben a empassar els practicants de Taixi, shiatsu, budisme etc… Una amiga meva es va molestar un xic, peró com es tan hippi es va limitar a abraçar-me i netejar-me l’aura!

-Gais de dretes: En el mític post on vaig fer un repàs als blogs més destacats de membres homosexuals afins a la ala més ultra del PP vaig aixecar la ira d’un tal Candy Love que em va acusar de cateta, provinciana i garrula per parlar en català

-Gais d’esquerres: alguns amics meus es van molestar bastant quan vaig comparar la passada edició de la Manifetsació del Orgull GLTB (organitzada per col·lectius anti-sismeta i alternatius) amb el PRIDE (convocat per les empreses dedicades al oci gai i tots els partits excepte el PP). Jo no hi puc fer res si a una convocatòria tan sols hi havien els 4 gats de sempre amb una carrossa destartalada i l’altre va esdevenir la màxima concentració del glamour mundial!

-Heteromachos: El fet que analitzés antropològicament l’absurda forma de lligar dels heterosexuals machoman, no va causar gaire furor entre uns companys de feina que es van sentir, amb raó, al·ludits al respecte! Molt presumir d’endur-se les guiris borratxes al llit, peró quan es presenta una ninfòmana ardent fugen corrents!

-Seguidors del Barça: Un dia baixant per la Rambla de la meva ciutat vaig haver de demanar disculpes a 3 ex-companys d’esplai que s’havien cabrejat moltíssim pel meu post “El Barça no és Catalunya” on comparava als aficionats blaugrana amb una colla d’orangutans violents i semi-analfabets manipulats per una secta capitalista.

-Anarquistes: Aquest es un dels grups ideològics que més s’ha arribat a ofendre amb el meu blog fins a límits fora de tota racionalitat (uns membres de la CNT em van a arribar a amenaçar personalment). Val a dir que el despreci es mutu: sempre que puc recordo com Ron Paul es un llibertari que es va presentar a les primàries de la ultradreta americana, com la seva ideologia idealista comparteix molts punts en comú amb el capitalsime individualista, perquè no votar tan sols dona governs al PP, o com de gloriós va ser el Maig del 37. El fet que anomenés al kamarada Obama líder de l’esquerra mundial, tampoc els hi va fer gaire gràcia! Quin poc sentit del humor!

-Fans del rock: els heavies i altres membres de tribus urbanes vulgars i ordinaries no els ha agradat que jo els recordi com de passada de moda està aquesta música tan absurdament barroca i estilísticament conservadora, així com que el Pop és el só de la Revolució i la Llibertat.

-Fans del Punk: tampoc als seguidors del kalimotxo els va fer gaire gràcia que assenyalés com de patètic resulta seguir l’estètica punkarra amb més de 16 anys i que les crestes estan tan mortes com Eduardo Benavente.

- Residents en poblacions rurals: Cada any quan torno d’excavar una cova sepulcral prehistòrica exiliat tot sòl en un poblet de 300 habitanits, faig un escrit enfotent-me de la garruleria rústica, el folklore, la llei electoral, el rock català, la homofòbia així com la poca modernitat que s’hi respira. Quan vaig emprar aquests tòpics per atacar a Joan Carretero, em vaig veure obligat a disculpar-me per la meva agressivitat visceral antri-rural.

-Catòlics: La meva excel·lent entrevista a la Verge de Montserrat, on aquesta apareixia caracteritzada com una depravada nimfòmana, drogoaddicte i pederasta va encendre als talibans del Papa i aquests em van reptar a repetir l’experiment amb Mahoma. Òbviament no em va tremolar el pols en fer-ho i cap lector islàmic es va molestar en absolut, posant de manifest la intransigència inquisidora del cristianisme. Els catòlics també s’havien sentit molestos en recordar-lis com varen cremar la Biblioteca d’Alexandira.

-Membres de la dreta en general: Carlistes, homòfobs, racistes viguetans, masclistes, capitalistes, sionistes, expoliadors de jaciments, membres de Reagrupament.cat… la llista és tan llarga que no us avorriré! Per mi es un veritable honor que aquesta gentussa m’odii!! Cada insult que rebo de els cavernes troglodites és com una medalla a la meva incansable lluita per la llum, raó i el progrés de la Humanitat.

-Nacionalistes: Aquest és el TOP 1 de persones ofeses i hipersensibles amb aquest blog. Es cert que motius no els hi sobren: he ridiculitzat tots i cada un dels pilars de els seves pàtries, banderes, herois nacionals, referèndums de fireta o mites ridículs! Peró l’únic cop en tota la meva vida que m’he vist obligat a esborrar un posts sencer va ser quan un neonazi catalanista es va obsessionar amb mi, enviant-me correus amb insults i amenaces o intentant canviar el pasword d’aquesta web. Tranquils que encara guardo el borrador sobre els meus descobriments històrics que demostren com Rafael de Casanova era un traïdor espanyolista!

A qui creieu que podria ofendre a partir d’ara? Proposeu!

Sobreprotecció no és educació!

Fa uns dies vaig publicar un post que duia per títol “Apologia de la joventut actual”, on exposava que no existeix cap causa objectiva que ens porti a pensar que els adolescents d’avui son pitjors que els de tota la vida i que al darrere del discurs criminalitzador del jovent sovint s’hi amaguen els perjudicis masclistes i tradicionalistes més carques.

Doncs bé, resulta que fa poc vaig topar amb un article del diari El País que em va fer adonar que se m’havia passat per alt un detall: la sobreprotecció. Segons l’autor Manuel Rodríguez Rivero els pares d’avui dia tracten d’evitar per tots els mitjans possibles que els seus fills es vegin exposats a cap tipus d’emoció negativa, oblidant la diferència entre perill i risc o entre temeritat i covardia. Així doncs la intensitat de la protecció paternal SI seria un factor diferencial entre generacions.

Seguint amb aquest fil de pensament m’ha vingut al cap la meva experiència com a educador del lleure en un esplai: una professora del curs de monitors m’assegurava que les “nits de por” podien causar profunds traumes als infants, mentre jo li discutia amb vehemència que soc capaç de caminar sol pel bosc a mitjanit, com qui va per la Rambla un diumenge a la tarda, gràcies a que de petit vaig passar per innumerables túnels del terror esplaiencs.

També recordo a un nano solitari a qui els seus pares venien a espiar al campament a veure si estava bé, perquè mai havia sortit sol de casa, i al que van esborrar de l’entitat al assabentar-se de que un company del grup fumava porros. Resultava molt trist veure’l passejar tot mudadet de la maneta dels seus progenitors… amb 17 anys!! Que van guanyar robant-li l’adolescència?

Segons una web de psicopedagogia els pares sobreprotectors acostumen a actuar així moguts per una baixa auto-estima que els impulsa a demostrar a la societat com de bons pares són; també pot ser que pretenguin projectar les limitacions i frustracions que ells mateixos van tenir a la infància, o bé  compensar el poc temps que poden dedicar al fill/a.

I quines conseqüències pot tenir pel nano? Doncs els experts afirmen que, a la llarga, la sobreprotecció infantil causa trastorns emocionals de personalitat, una por crònica i, sobretot, una falta de maduresa alhora d’afrontar els problemes de la vida adulta.

No podrien ser aquests els factors que explicarien el comportament dels joves d’avui dia? Els que insulten als professors sabent que el seu pare els donarà la raó a ells o els que no treballen ni estudien no fos cas que, pobrets, es cansessin o tinguessin estrès…

Davant això Gever Tulley ha creat una nova i innovadora corrent pedagògica, el “Thinkering School”, basada en deixar que els nanos facin per si mateixos coses suposadament perilloses (encendre una foguera, conduir un cotxe acompanyats, emprar tot tipus d’electrodomèstics, escalar un arbre…). El seu vídeo de You Tube, que podeu veure a continuació, ha estat un èxit de visites, i el seu llibre “Fifty dangerous things you should let your children do” ja es best-seller després de ser rebutjat per moltes editorials escandalitzades!

Visca el MAL! Visca el CAPITAL!

Atur descontrolat, nou crack a la Borsa, el PP disparat a les enquestes, l’economia en recessió profunda, el Govern plantejant esbojarrades mesures neoliberals… s’apropa l’Apocalipsi? Analitzem-ho!

No a tothom li van malament les coses: ahir el Banc de Santander anunciava el seu segon millor resultat de la seva història: 8.943 milions d’euros, benefici que segurament ha aconseguit gràcies a les altes quotes que cobren als seus clients, tant a les targetes de crèdit com de dèbit: uns 6.800 milions, que suposen el 56% de totes les quotes cobrades al estat. La resta de plusvàlues cal buscar-les a la compra de deute que va realitzar l’Estat amb els nostres impostos.

Emilio Botín ha celebrat aquestes xifres afirmant que la reforma de les pensions i la jubilació als 67 es necessària; no ha especificat, peró, si es referia a una pensió com la de Francisco Gonzalez, president del BBVA, que cobrarà  80.000.000 euros.

Es evident doncs que, tot i les oscil·lacions als índex bursàtils, les classes explotadores, propietàries dels mitjans de producció, han deixat enrere qualsevol ombra de recessió mentre que nosaltres, els proletaris, els que tan sols tenim la força de treball, hem de carregar en exclusiva amb la pesada roca de la crisi. Qui havia dit que Marx estava obsolet?

La dada macroeconòmica més preocupant és, sense cap lloc a dubte, es la del atur que ja supera les quatre milions al nostre estat. Per que? Quines son les causes estructurals? Analitzem-ho en detall!

L’atur per edats: Espanya té l’atur juvenil més alt de tot Europa, un 42,9%, cinc vegades més que Holanda. Segons el diari nord-americà The New York Times la clau d’això és que a la darrera dècada molts joves han deixat l’escola de forma prematura per ingressar al món de la construcció, on tenien un sou elevat, i ara es troben que no tenen cap preparació per fer rés més.

L’atur per zones geogràfiques: Les males dades del atur no es relacionen directament amb el partit que governa a cada Comunitat Autònoma, creix l’atur a Catalunya i Andalusia, peró també a Madrid i València. El Partit Popular no representa, doncs, cap alternativa a la crisi. L’únic lloc on es creen llocs de treball és a les Balears.

L’atur per sexes: Tot i que els homes son, per poques dècimes, els més afectats s’ha donat un canvi de tendència molt important en aquests darrers mesos i es destrueix el doble de llocs de treball femení que masculí, fet derivat de que s’ha tocat fons a l’atur a la construcció i s’ha disparat al sector serveis.

I que fem? Ja coneixem les propostes de la Patronal i de la dreta, sortides de la sacrosanta ortodòxia neoliberal, plantejades a les facultats d’Econòmiques com a dogmes inapel·lables: acomiadament lliure, reducció dels salaris, baixades d’impostos al capital etc.

Peró hi ha alguna proposta d’esquerres? De Celestino Corbacho no n’espero res, aquest home la única idea que ha tingut en tota la seva vida ha estat apunyalar per l’esquena al anterior alcalde hospitalenc per posar-s’hi ell. Així doncs no tinc més remei que ser jo qui llenci algunes suggerències per una reforma del marc laboral que s’està negociant:

-> Abolició de les hores extra: a les obres públiques impulsades pel Ministeri de Foment i la Conselleria d’Obres Públiques tots els obrers fan una jornada de 14 hores diàries de dilluns a dissabte, es a dir, ocupen dos llocs de treball. Si tothom fes un horari normal, tindria feina el doble de gent!

-> Reducció subvencionada per l’estat de la jornada laboral: Els treballadors emprarien el temps que guanyarien en formació per diversificar les seves aptituds. Aquesta mesura es va dur a terme amb molt d’èxit a Almanya, que ara mateix té un 9% d’atur, menys d’un terç que el nostre. PD: Bé, segons escolto a les noticies sembla que els trets van per aquí… a veure que passa!

-> Pre-jubilacions incentivades: Just al contrari del que proposa el Govern! A més gent jubilada, més aturats joves ocupant els seu lloc, que cotitzen a la Seguretat Social amb la que es paguen eles jubilacions d’avui i de demà.

I sobretot BANCA PÚBLICA JA!!!

En fi, sort que en mig d’aquesta orgia de malastrugança el CIS dona a IU-ICV el millor índex des de fa una dècada. Qui havia dit que Marx estava obsolet?

PD: Madebymiki també parla d’aquest mateix tema! Take a look

Com ensorrar el teu blog en 10 fàcils passos!

El teu blog una audiència espectacular i les groupies t’intenten violar a la cua del supermercat? Els trolls han aconseguit cremar casa teva i raptar a la teva àvia? Has hagut d’ingressar en una clínica de desintoxicació per que prenies antidepressius com Lacasitos? Tranquil, que tot té solució!! Aquesta web, que s’ha situat en el perfecte llindar entre la influència massiva i el minimalisme íntim, t’ofereix un curset ràpid per enfonsar les visites a la teva pàgina i tornar al anonimat en 10 senzills passos!

En primer lloc mentalitzat: Tu escrius el blog per tu mateix, els lectors son l’enemic i has de posar el màxim nombre de traves per tal que entrin a profanar la teva valuosa saviesa!

1.- Sigues ben barroc i espès!
Empra frases subjuntives encadenades i paràgrafs ben llargs, sense punts i a part. L’extensió recomanada per estrofa és d’unes 123 línies i per cada post d’uns 80 fulls de word. Si la humanitat no està preparada per entendre la teva recaragolada ment no és la teva culpa!

2.- No editis el text!
Tu escriu tal com raja! Queda absolutament prohibit corregir la ortografia, emprar negretes, cursives o colors de text, no fos cas que, per un casual facilitessis la lectura!!

3.- No facis propaganda dels teus posts
Ni s’et passi pel cap penar enllaços a facebook, twitter, meneame o La Tafanera. Si el malèfic i ordinari públic vol llegir-te que et busqui!

4.- No comentis a ningú
Mai enllacis el teu avatar al teu blog, no empris el cercador d’etiquetes, ni el surfejador. Es més: no llegeixis cap altre blog, tu ets el millor, la resta son aprenents! No comentis els teus propis articles, això seria rebaixar-te al populacho.

5.- No actualitzis gaire sovint
Deixa el mateix post durant mesos, fins que el text sigui més vell que l’anar a peu. Ja vindran els teus fans de genolls a suplicar-te que tornis.

6.- Sigues políticament correcte
No insultis a ningú, no empris la demagògia, segueix la corrent de pensament que et vingui donada pels mitjans de comunicació i  reproduieix les mateixes opinions que vegis en altres blogs. Mai qüestionis cap ideologia que no sigui la teva, no fos cas que  o ofenguessis algú.

7.- Ni se t’ocurreixi posar fotografies!
Mai! Les imatges t’aportarien visites pel Google imatges, facilitarien la lectura i cridarien l’atenció! En el cas extrem que et vegis obligat a fer-ho, en cap cas les editis amb photoshop, la originalitat gràfica es massa llaminera pels lectors!

8.- Dificulta tan com puguis els comentaris!
Demana als potencials comentaristes que posin el mail, un còdig de lletres incomprensible, un enllaç, el DNI de la seva germana, una foto del gos i sobretot modera els comentaris de forma prèvia (no fos cas que es generés un debat!!). En el cas que algú aconseguís deixar-te la seva opinió, censura’l immediatament!

9.- Alguns formats de post recomanables per enfonsar audiències (basat en la meva pròpia experiència empírica): poesia intimista, contes amb infinites seqüeles en posts no successius, crítiques de llibres, discos o films absolutament desconeguts o temes científics ben rebuscats.

10- En el cas en que cap d’aquests consells t’hagi donat resultat i segueixis sent una blogstar acosada en un espiral de fans obsessius i antidepressius opta per la mesura hardcore extrem… converteix la teva bitàcora digital en un mer diari descriptiu: “Avui he anat a comprar pa. Després he regat les plantes. A continuació he esmorzat…”. En poques hores t’haurà abandonat fins i tot la teva ombra!