JA PODEU DEIXAR LES VOSTRES PETICIONS TAROTISTES PER 2010!!

Com ja es una tradició, aquest blog acomiadarà l’any amb les seves prediccions tarotistes de cara a 2010, segons les peticions que vosaltres mateixos em formuleu!

Ah! Que no ho sàvies? Doncs si! Els historiadors i arqueòlegs de tan estudiar el passat més remot tenim un poder màgic especial que ens permet intuir el que succeirà en el futur i, com a sobre jo soc glamurós, aquest do es multiplica i canalitza mitjançant els Arcans Majors.

Aquest blog ja ha estat oracle d’aconteixements futurs en múltiples ocasions: sense despentinar-me, he previst la victòria de Barack Obama, les trifulgues al PP madrileny, la crisi econòmica, separacions, amors i odis diversos, amb anys d’antelació!

Com podeu fer les vostres peticions tarotistes? Molt senzill:seguiu atentament les instruccions:

PAS 1.- En el cas que ja m’haguéssiu fet una petició l’any passat, cliqueu AQUÍ SOBRE, rellegiu el post i digueu-me si la predicció en qüestió s’ha complert. De moment ja sé que els de Mia, Lu i Rafa si ho han fet (crec).

PAS 2.- Formuleu les vostres peticions en forma de pregunta (màxim 3).

Normes:
-Es pot referir a coses genèriques (economia mundial) o personals (em quedaré sense feina?).

-L’enunciat no pot ser quelcom extremadament previsible (s’acabarà el món? Morirà Zapatero d’una bomba atòmica? NO, ja us ho dic ara!) ni totalment impossible d’encertar amb el Tarot (si pogués saber els números de loteria, no estaria treballant!!).

-Com més ambigu i retorçat sigui l’enunciat de la pregunta, més ambigua i retorçada serà la resposta.

-La qüestió s’ha de referir al àmbit cronològic de 2010.

Teniu temps fins a la nit del dia 3 per deixar les vostres preguntes!!

BON ANY A TOTHOM!!

TOP: Els millors films de la dècada *Contessa L.S. vs. Arqueòleg*

Escollir els millors films de la dècada és una àrdua tasca la dificultat de la qual radica en la insuperable subjectivitat del autor en un art on, establir paràmetres racionals, resulta més complex que en tots els altres, degut a la infinita varietat on escollir.

Així doncs, i per demostrar com de diferent pot ser un Top de films de dos profans en la ciència cinematogràfica, us deixo amb dues versions ben diferents de la llista de les millors pel•lícules dels darrers deu anys, no sense abans convidar-vos a donar la vostre opinió al respecte!

EL TOP DE CONTESSA LIVIA SERPIERI

5.-Conociendo a Julia (Being Julia) István Szabó
Una clara radiografia sobre el món del teatre i dels actors. La pel•lícula és una digna successora d’”All about Eve” de Mankiewicz .

.

.

..

.

4.- El ladrón de orquídeas (Adaptation) – Spike Jones
Spike Jones barreja realitat i ficció en aquest relat sobre els guionistes de Hollywood,. Té una estética de videoclip en certs moments. El film conté una excel•lent interpretació de la marvelous Meryl Streep.

.

.

.

3.- Cuando menos te lo esperas (Something’s Gotta Give) - Nancy Meyers
Amb aquesta pel•lícula Hollywood torna a la comèdia sentimental tan fructífera als anys 80’s, de la mà d’una de les artífex d’aquella època.

.

.

.

.

2.- Oculto (Caché)- Michael Haneke
Haneke torna a transgredir amb un film que parla sobre el sentiment de culpabilitat de l’home. Amb unes bones interpretacions de Daniel Auteil i Juliette Binoche, aquest film no deixa indiferent a cap espectador.

.

.

.

.

1.- Hace tiempo que quiero (Il y a longtemps que je t’aime) Philippe Claudel
Considero que aquest es el millor film de la dècada present, ja que es un retrat realista de l’esser humà i de les seves emocions. Philipe Claudel és un artista versàtil, (a part de dirigir films escriu llibres) i és un dels pilars de la nova generació d’escriptors francessos. La interpretació de Kristin Scott Thomas és de les millors que hem pogut gaudir en els darrers anys.

.

.

EL TOP DE L’ARQUEÒLEG

10- Salvador – Manuel Huerga ex aequo La vida secreta de las palabras –Isabel coixet
Els dos llargmetratges espanyols que més m’han fet plorar dels darrers deu anys. A Salvador, fins i tot vaig hiperventilar i marejar en mig d’un cinema de Blanes! Emoció extremada i empatia total amb els personatges a través d’un realisme social que de tan verídic espanta.

.

9.- Match Point – Woody Allen
No podia faltar el geni americà en el meu Top, amb una història protagonitzada per la meva icona Rys Meyers, on se’ns planteja un irresoluble dubte shakespearià: es millor tenir sort o talent? Allen ho resoldrà a través d’un elegant assassinat a la classe alta de Londres.

.

.

.

8.- Mi nombre es Harvey Milk – Gus Van Sant
Una vibrant i èpica hagiografia d’un heroi i màrtir que va aconseguir desafiar l’heterosexisme i la homofòbia americana, esdevenint el primer polític obertament gai de la història, essent assassinat poc després. La interpretació de Sean Penn, premiada amb l’Oscar, es absolutament magistral.

.

.

.

7.-Litttle Miss Sunshine - Jonathan Dayton & Valerie Faris
La comèdia indie de la dècada!! Una desternillant road movie protagonitzada per una destartalada família de freaks que travessa nordamèrica per tal que la seva petita filla participi en un concurs de bellesa infantil!

.

.

.

6.-Réquiem por un sueño (Requiem for a dream)- Darren Aronofsky
La droga eh mu mala! Ja ens ho deien els nostres pares, però fins que Aronofsky no ens ho va mostrar amb aquesta crua i visceral cinta, no ens ho havíem cregut! Amfetamines al•lucinògenes, prostitució i punxades intravenoses en primer pla es donen cita en aquest carnaval esfereïdor.

.

.

5.- Bailando en la Oscuridad (Dancer in the dark) – Lars Von Trier
Una impossible barreja entre el cinema dogma danès i la estranyíssima música de la islandesa Björk dona lloc a aquesta tragèdia postmoderna on s’ens expliquen les desgràcies de Selma, una treballadora cega que imagina musicals indiepop per alienar-se de l’explotació laboral en una fàbrica.

..

.

4.-Hable con ella- Pedro Almodovar
De totes les pel•lícules que el meu director espanyol favorit ha fet aquesta dècada em quedo amb aquesta fascinant i raríssima història que, a càrrec de Javier Cámara, Lolita i Leonor Walting, ens narra una tortuosa història d’amor i obsessió entre un infermer i una pacient en coma. De nou la transgressió i la sorpresa son els ingredients escollits pel cineasta manxec per cuinar aquest film, mereixedor d’un Oscar al millor guió, tot i haver estat injustament ignorat per l’Acadèmia espanyola.

.

3- Olvidate de Mi (Etrenal Sunhine of the Spotless Mind) - Michel Gondry
Mai hauria imaginat que una història protagonitzada per Jim Carrey em podria agradar, i molt menys que fos capaç de transmetre emocions tan bé, juntament amb Kate Winslet. Gondry es va convertir en tota una revelació amb el guió més brillant i original de la dècada, una veritable orgia de flashbacks, on se’ns explica el romanç d’una parella que ha oblidat, gràcies a una teràpia d’amnèsia voluntària, que ja havien sortit junts en el passat.

2.- Las Horas – Stephen Daldry
Tres dives absolutes del cinema, Meryl Streep, Nicole Kidman i Julianne Moore, regalen als nostres sentits una demostració d’interpretació dramàtica absolutament brillant gràcies a un retorçat guió que aborda el lesbianisme a través de diferents èpoques del s.XX i que gira entorn al llibre “ Mrs. Dalloway” de Virginia Woolf.

.

.

1.- Mulholland Drive -David Lynch
Obra mestra absoluta i la demostració més perfecta mai feta d’avantguardisme cinematogràfic contemporani on es dona cita el surrealisme oníric, el simbolisme críptic, l’automatisme dadaísta o el neo-cinema negre psicològic. Originalment concebut com el capítol pilot d’una sèrie impossible, el millor director viu, Lynch, ens explica les truculències del món de Hollywood a través dels somnis, els temors i les fòbies imaginàries de dues actrius perdudes dins l’embogit laberint d’odis i passions de la indústria cinematogràfica americana.

I ELS VOSTRES???

TOP II: Àlbums internacionals de la dècada *Rafa vs Arqueòleg*

Aquesta dècada passarà a la història com la època en que el pop va derrotar finalment al avorridíssim rock patriarcal heteromasclista de grenya i testosterona (rapcore o rapmetal, tan de moda a finals dels 90′s) ; així com la socialització gratuïta dels arxius musicals gràcies a Internet, tot i la resistència ludista dels enemics de la tecnologia ($GAE).

Però quins son els àlbums que han orquestrat aquesta revolució planetària sexual i econòmica? Descobriu-ho amb aquesta brillant segona part de l’àcid, irònic i punyent duel dialèctic entre un humil servidor i Rafa! Sens dubte ens hem quedat a gust tirant-nos ganivets!

Com en el darrer post els enllaços a Spotify no van tenir gaire èxit, aquest cop us en deixo un de sol al final del post(bé, de fet dos: versió light i hardcore)!

EL TOP DE RAFA

10. Depeche Mode – Playing the angel
Cada disc que treien els Depeche presumia de ser el seu millor disc des de “Violator”. Vam haver d’esperar al 2005 aquesta afirmació es fes realitat, però l’espera ha valgut la pena.

Arqueòleg- Sort que Dave Graham ni Martin Gore mai llegiran aquest Top i no hauran de veure consternats com el seu millor álbum dels darrers 20 anys es veu miserablement relegat cinc llocs per sota de Paris Hilton!

9. Franz Ferdinand – Franz Ferdinand
The Strokes van obrir la veda, però Franz Ferdinand, amb la seva facilitat per fer cançons addictives i la seva particular revisitació del postpunk van posar la cirereta al pastís.

Arqueòleg- Franz Ferdinand son com una paperina plena de xurros: el primer el menges amb delit, però quan en portes deu d’iguals et comencen a entrar ganes de cagar. Això si, en directe son inigualables!

8. The Strokes – Is This It
Només per ser el disc més copiat de la dècada mereixen un lloc en aquesta llista. El seu “back to guitars”, que passava per una apropiació postmoderna dels Ramones i la Velvet, explica tots i cadascun dels ‘hypes’ que després han estat encumbrats per la premsa: Libertines, Arctic Monkeys, Franz Ferdinand…

Arqueòleg- Sobrevalorats? Hype? Overplayed? Mmm no acabo de trobar la paraula que defineix a un grup que semblava que havien d’esdevenir els Nirvana d’aquesta dècada i han acabat mig oblidats. Tot i que sonaven prou bé se’ls hauria d’haver tractat amb la seva justa mesura.

7. Roisin Murphy – Overpowered
Roisin Murphy ressucita, amplifica i millora l’esperit cosmopolita i petardo de Moloko. Un disc tan cool i amb tanta classe és tota una anomalia en el despistat pop britànic d’aquesta dècada. La pregunta que encara es fan productors i premsa musical és per què aquest disc no va tenir més repercussió i no va enterrar definitivament la carrera de Kylie Minogue i altres eternes aspirants a diva gai.

Arqueòleg-Bon disc i bon intent de successora de diva gai… si Lady Gaga no hagués existit mai, igual hauria tingut alguna possibilitat com a delfina de Madonna, “Movie Star” es un temazo!

6. The pains of being pure at heart - The pains of being pure at heart
Intel•ligent i, sobretot, emocionant revisitació del shoegaze i el twee pop de finals dels 80 i principis dels 90. Guitarres distorsionades i sorolloses però amb tal saturació de sucre que només són aptes per a romàntics empedernits.

Arqueòleg- No els havia escoltat mai, poso el seu disc a Spotify i descobreixo que son un clon de The Raveonettes, que al seu temps son un tribut a The Jesus & The Mary Chain! Sonen bé, ara, originals, originals no serien!!

5. Paris Hilton – Paris (2006).
La celebrity que resumeix la dècada i, probablement, el millor disc de mainstream dels 2000. No jutgis mai un disc per lo petarda o tonta o els pocs mèrits vocals de la cantant (i menys des que es va inventar el miracolós autotune). Potser millor que et fixis en qui és l’autor de les cançons i la nòmina de productors. De fet, tan sols el recent adveniment de Lady Gaga pot fer ombra a l’hereva més famosa i artísticament incompresa del món.

Arqueòleg- Nome hagas reir que me salen patas de gallo! Si Paris fa música, Curry Valenzuela fa periodisme i la Terremoto de Alcorcón ballet clàssic! Rafa, la persona que va posar a Paris Hilton 5 llocs per sobre de Depeche Mode en un Top i no va ser detingut i empresonat immediatament davant aquest flagrant atemptat.

4. Hidden Cameras – The smell of our own
El folk més queer, guarro i explícit, però a la vegada més melòdic ens va arribar del fred Canadà. El disc més gai i sexual de la dècada va resultar ser un disc inspirat en el folk cristià d’arrel cumbaià! Cançons despullades que arriben a l’essència del pop que només saben trobar uns pocs. Una celebració del sexe i de la vida.

Arqueòleg- La versió gai, cutre i petarda d’Arcade of Fire! Si, molt bé, estan desarmaritzats peró… a part de menjar polles quina altre raó explica la seva presència en aquest Top en el que no està la banda original a la qual imiten, plagien i copien sense cap mena de complex?

3. Daft Punk– Discovery
[...]Daft Punk més que un grup són un univers estètic total, una mena d’òpera-tecno, [...] amb “Discovery” fan un pas endavant presentant-nos per primer cop cançons amb lletres i una estructura (aparentment) pop i elaborant un concepte visual propi a través de la pel•lícula animada Interstella 5555, realitzada íntegrament a partir de la música de l’àlbum. El que de veritat compta [...] és que els ritmes i bases et transportin i et facin venir unes ganes irresistibles ballar (fins i tot a algú tan poc ballador com jo!). [...] “Discovery” redefinició del concepte “retrofuturista”.

Arqueòleg- Aquest treball es una sola cançó, molt bona, es cert, peró repetida 14 vegades, one more time, one more time, one more time!! Arriba un punt que ja cansa no? Si volien fer un single, ningú els obligava a treure un LP! Aixó si: La peli dels videoclips i els seus directes del milloret de la dècada!

2. Madonna – Music
La majoria de la humanitat es va quedar amb el hit més evident de Madonna [...] aquest és el disc que ens mostra la diva més insospitada: ¿qui anava a imaginar que la crisi dels 40 i aquesta bizarra encarnació “electrocowgirl” li escauria tan bé a la reina del pop? [...] de la mà del músic francès Mirwais on radicalitza el que ja s’entreveia en l’anterior disc, gràcies a una mescla hàbil d’ingredients que no podien semblar més discordants (country acústic, indietrònica, electro i “vocoders” a dojo). Resultat: Madonna mai ha sonat tan contemporània i a la vegada sincera com en aquest estrany i únic disc ple de hits ocults [...].

Arqueòleg- Mai entendré com Warner va poder treure com a singles “Don’t tell me” “Amazing” i “What it feels for a Girl” amb la de temazos que hi havia epr escollir!! “Impressive Instant” hauria arrasat!!

1. The postal service – Give up
Hi ha discos que, de forma inintencionada, subtil i subterrània, constitueixen el retrat ocult d’una dècada [...]. Una col•laboració que es volia puntual entre Ben Gibbard (Death Cab for Cutie) i Jimmy Tamborello (Dntel) [...] va ser possible gràcies al servei postal dels Estats Units amb què els dos membres d’aquest grup s’enviaven mútuament les maquetes[...] el resultat supera exponencialment tot el que aquests dos artistes havien fet per separat. Un àlbum inusualment profund i ric en matisos en aquesta dècada tan donada a textures i estètiques que es queden en la superfície[...]

Arqueòleg- Un grup d’un sol àlbum, un àlbum d’una sola cançó destacable. El “One hit wonder” de la dècada, sense la més remota influència musical, ni transcendència alguna, més enllà de l’anècdota.

EL TOP DE L’ARQUEÒLEG

10.- Courtney Love “American Sweethearth”
Un disc depreciat per la crítica, ignorat pel públic, odiat per la mateixa Courtney que ha reconegut anar completament drogada mentre el gravava i que es incapaç d’escoltar-lo sencer, però que a mi m’encanta! Trobo que és la síntesi perfecte entre l’agressivitat grunge de “Live trogh this” i el glamour pop de “Celebrity Skin” on, a més, les lletres arriben al deliri absolut on Love s’autoproclama salvadora del rock i el feminisme mundial. Imprescindible el brutal videoclip de “Mono”

Rafa – Ufff…. quina mandra em fa escoltar qualsevol disc sencer de Courtney Love que no sigui “Live through this”! Aquest disc no em provoca més que sensació a “dejà vu”: Courtney, maca, no pots ser reina del grunge ni del rock perquè el grunge i el rock estan morts! Bé no tot és dolent, cal reconèixer que “Mono” és un bon single, però és que és tan 90’s! Només espero que si arriba a primera dama de Veneçuela, no es proposi competir amb Shakira pel títol de diva llatina!

9.- The Killers “Day & Age”
Un àlbum odiat pels seus fans més indies ja que va suposar una renuncia radical a la sonoritat rockera típica tòpica i trillada per mil altres bandes per llançar-se de cap a un POP amb majúscules que els ha obert de bat les portes de la comercialitat de la mà del seus megahits “Human” i “Spaceman”, amb tocs d’U2, Bowie o Pet Shop Boys.

Rafa - La superficialitat absoluta com a artefacte pop ja va tenir la seva època daurada als 80. Ull que no tinc res contra la superficialitat ni la vacuïtat ni contra l’indie recuinat per fer-lo apte per a les masses. A més, pel que fa a la manera de cantar, Brandon Flowers fa una interessant adaptació als anys 00’s i a l’Amèrica profunda de divos oblidats del pop britànic com el malaurat Billy Mackenzie de The Associates.

8.- The Gossip “Standing in the way of control”
Beth Ditto es per mi la diva revelació dels ’00! Lesbiana radical i obesa sense complexes, amb una veu a mig camí entre el blues i les riot grrls, ens ha fet saltar com a possessos amb el seu rock ballable i reivindicatiu.

Rafa - Llàstima que aquesta veu es desaprofiti entremig de tanta instrumentació estil “refregit postpunk” de la qual ja ens hem cansat per sobreexposició: Franz Ferdinand, Bloc Party…

7.- Placebo “Black market music”
Tot i ser una banda inexorablement lligada als anys 90’s, el seu millor àlbum es va publicar a la present dècada. La inconfusible veu de Brian Molko i el seu estil a mig camí entre Nirvana i Bowie donen lloc a una genial experimentació amb la música elecrònica (Taste in Man), el punk rock (Days before you came) o fins i tot el hip hop (Spite and malice)

Rafa- Només diré una frase que odies: “És taaaaan 1998!”

6.- Mika “Life in catoon motion”
Com vendre 6.000.000 d’àlbums del teu debut? Doncs amb la veu de Fredy Mercury, el piano d’Elton John, les melodies de Bowie, la petarderia dels Scissor Sisters i 4 singles rebentapistes! Una veritable llàstima que el seu segon disc hagi estat el flop de la dècada, abocant aquest artista a una desaparició imminent si ningú ho impedeix!!

Rafa – Mika és una petarda amb tantes ínfules de superestrella com absurda ambigüitat i recat a l’hora de reconèixer la seva veritable sexualitat, i mira que per falta de ploma no serà! Mira, maca, si imites a Freddy Mercury o Elton John em sembla bé, però no els imitis també en armariament, que ja no estem als 80 i ser a l’armari ja no es porta! A més segur que d’aquí a 20 anys serà tan poc recordat [...] com, per posar un exemple, Martika o Paula Abdul, de qui el 1990 es deia que anaven a desbancar Madonna![...]

5.-David Bowie “Heathen”
Sabieu que Bowie ha publicat el seu segon millor àlbum (després del mític Ziggy Stardust) aquesta dècada? No oi? Doncs doneu una oportunitat a aquesta magistral obra amb la que torna al seu classicisme glam amb tocs electrònics, fa versions dels Pixies, duos amb Moby… un veritable diamant en brut que ha passat injustament desapercebut!

Rafa - Apa, què exagerat! Millor que “Low”, “Heroes” o “Scary Monsters”? Vols dir? De fet, del que ha fet Bowie aquesta dècada m’agrada més “Reality”!

4.- Patrick Wolf “The Bachelor”
Patrick Wolf es, sens dubte, una de les millors adquisicions de la dècada a la meva discografia, amb 4 àlbums indispensables i que qualsevol d’ells podrien estar en aquest top. Un artista que composa, produeix, toca tots els instruments i canta des dels 11 anys i encara no ha fet cap cançó que no m’agradi. He triat el seu darrer àlbum ja que considero que és on es mostra amb tot el seu esplendor creatiu i fa un repàs a tots els estils que l’han influenciat, des del folk celta, al technopop sinistre, passant pel rock anglès.

Rafa - Patrick Wolf, és, després de Mika, l’armariada amb més ínfules de diva de la dècada. Ara que ja és més grandet, ja no pot continuar anant de nen prodigi! Ara seriosament, em sembla un bon artista (millor que la Mika) i el més important, amb bons temes, però el seu barroquisme a vegades és difícil d’empassar!

3.- Antony & the Jonhsons – “I’m a bird now”
Gràcies a la BSO de “La vida secreta de las palabras” vaig descobrir un àlbum perfecte fet a base de balades a piano amb una dolça veu de vellut i duos amb tots els artistes gais o bisexuals de l’escorça terrestre: Boy George, Lou Reed, Rufus Wainwright…

Rafa - Típic entretinent de temporada per gafapastas que van al cinemes Verdi i tenen deliris de suposada profunditat. Si als 90 t’havia de molar Björk, en aquesta dècada que ara tanquem és obligat que flipis amb Antony! Això sí, no negaré que té una veu fantàstica i que la sap usar, però… el virtuosisme a mi no m’inspira massa, la veritat. Per altra banda se li ha de reconèixer que fa una música que és completament carn de banda sonora!

2.- Madonna – “Confessions on a dancefloor”
Confessions o Music? Davant el bizantí dubte he optat per triar el disc que no havia escollit Rafa, doncs ambdós treballs son obres mestres del pop, gegantines demostracions de la infinita capacitat de reinvenció de la diva, aquest cop fent un tribut global a la història de la música de ball, amb homenatges a ABBA o Jackson Five i una solidesa global del àlbum que sembla una sessió de Dj més que 12 cançons separades. Molt recomanable també el tema que es va incloure a la edició especial “Fighting Spirit”.

Rafa - Evidentment no criticaré aquesta obra mestra que està a la par amb “Music” en quant equilibri entre comercialitat i avantguarda. La Madonna d’aquesta dècada només per aquests dos discos mereix ser igual de ben considerada que la de les dues dècades anteriors! Tota una lliçó a eternes aspirants com Britney Spears o Kylie Minogue, condemnades al paper de princesa pop, doncs reina tots sabem que només hi ha una.

1.- Morrissey “You are the quarry”
Quan em vaig proposar fer aquest Top, tan sols tenia una cosa clara, el nº1 havia de ser per Morrissey. Amb aquest disc vaig descobrir a un grandíssim artista, [...] que no s’havia deixat ancorar al passat, sinó que presentava batalla per tornar a primera línea de la fama indie amb un disc colossal, ple de hits, cançons perfectes, lletres iròniques que he emprat en 1001 posts i una producció magistral a mig camí del grunge i el pop. Al assabentar-me que tocaria a Madrid, em va faltar temps per agafar l’Ave [...].

Rafa - Si hagués sortit 5 anys abans aquest disc hagués passat sense pena ni glòria [...] El gran misteri ocult d’aquesta dècada, que els de “Cuarto Milenio” farien bé d’investigar, és com un decrèpit Morrissey amb pose de diva amargada que es queixa per tot i que porta 15 anys repetint-se en les lletres com l’all, hagi pogut conquerir una nova generació d’oients! I més quan el veritable problema [...]són els seus mediocres i oportunistes col•laboradors i la producció en plan “rock californià”, completament dissonant amb la dicció britànica del divo!

ESCOLTA AQUÍ UN PUPURRI DELS DOS TOPS (VERSIÓ LIGHT SENSE PARIS HILTON)

VERSIÓ HARDCORE EXTREM AMB PARIS HILTON*

* Escolta’l … si creus que la vida no té sentit i ha arribat el moment de posar-li fi de la forma més cruel i sàdica possible.

TOP: Àlbums nacionals de la dècada *Rafa vs Arqueòleg*

Avui us convido, oh soferts lectors, a que esdevingeu jutges en un nou combat diàlectic en aquest blog: una contraposició argumental sobre quins han estat els 5 millors àlbums de la dècada al estat espanyol.

En un cantó del ring tenim a Rafa, fidel comentarista d’aquest blog i en l’altre el pèrfid Arqueòleg, sempre disposat a emprar la seva àcida ploma. Qui guanyarà? Doncs segurament vosaltres que tindreu l’oportunitat de descobrir i repassar els millors joies del pop i l’indie de la dècada! Al final del post un podeu baixar un pupurri d’ambdues llistes en Spotify!

EL TOP DE RAFA

5.- MÓNICA NARANJO– Minage (Escolta’l a Spotify)
Mónica Naranjo ja va ser tota anomalia en el mainstream dels 90. Entremig de bakalao i llatinades, va aconseguir ser supervendes sent una discodiva cridanera i anticipant-se al comeback disco protagonitzat un any més tard per Cher i les bandes sonores de “Boogie nights” i “54”. L’anomalia es va elevar al quadrat quan enlloc de publicar una segona part de l’exitós “Palabra de mujer” la dona va i l’any 2000 ens presenta un disc de versions de Mina on l’única cançó ballable és el single “Sobreviviré”. Ni les dues mediocres cançons d’afegit que va haver de col•locar per pressió de la discogràfica treuen el mèrit a aquest disc ple de passió on la Naranjo es troba a sí mateixa fent seves les cançons de la diva italiana. Menció apart mereix l’excel•lent i lliure adaptació de les lletres.

Arqueòleg->Ni punt de comparació amb “Palabra de Mujer” per enlloc!! L’únic sentit que té l’existència de Monica Naranjo es fer hits ballables per a discoteques gais, no baladorres insofribles!! Fins i tot prefereixo el barroquisme wagnerià d’Europa a aquest manual per a la narcolèpsia. Només es salva “Sobreviviré” i “If you leave me now”.

4.-CARLOS BERLANGA– Impermeable (Escolta’l aquí)
Quan em vaig comprar el disc (en aquella època pre-adsl en què un encara es comprava discos independents perquè no eren susceptibles de ser trobats al Napster per setmanes que et passessis buscant-los) no sabia que per desgracia aquest seria l’últim treball que veuríem d’aquest gran geni. Un compendi de pop perfecte i unes lletres amb l’amarga i distanciada ironia marca de la casa. El disc més mariculte de la década, de lluny.

Arqueòleg->No seré jo qui s’atreveixi a criticar aquest geni absolut de la música espanyola, però soc completament incapaç d’escoltar més de 2min sencers un disc seu! Una  veu cansada que avorreix soberanament i una producció que sembla de maqueta salsitxera. Mai hauria d’haver abandonat Dinarama! Com hauria estat Fangoria amb ell?

3.CHICO Y CHICA – Status (Escolta’l a Spotify)
Hi ha gent que té status i gent que no en té. L’electropop amb l’humor més inimitable i bizarro, un retrat costumista de l’espanya de nou rics i freaks televisius que ha protagonitzat la dècada.

Arqueòleg->No coneixia aquest grup i m’està agradant força el disc! Una versió madura i adulta de Putilatex, els hi donaré una oportunitat!

2.LA CASA AZUL – El sonido efervescente de… (Escolta’l aquí)
El millor debut del pop espanyol des dels de Family i Astrud als anys 90. Pop en tecnicolor al més pur estil de genis de la melodia com Paul McCartney o Brian Wilson. Sí, Guille Milkyway és un geni de la melodia i del pop perfecte, encara que molts només el coneguin pels seus cameos publicitaris o eurovisius.

Arqueòleg->Tot i que prefereixo la Revolución Sexual, aquest disc té algunes de els meves cançons favorites d’aquest excel•lent grup. Un veritable huracà de sensacions pop!

1. ASTRUD– Gran Fuerza
Astrud, destil•lant el pop sintètic del seu debut “Mi fracaso personal” ens van entregar el millor disc de pop espanyol dels darrers 10 anys. No, no exagero. El misteri sense resoldre del pop espanyol és que un grup amb cançons tan bones pugui continuar sent tan minoritari. Encara que potser ells mateixos tinguin part de culpa

Arqueòleg->Una calva i un freak fent lletres absurdes i un xic gracioses amb cançons sense cap ni peus. Als 90’s van tenir el seu punt per ser la novetat, ara ja no toquen quarts ni hores. Els bufons del indie nacional, els Mojinos Escocios underground. Com ells dirien “Todo me parece una mierda”

TOP DE L’ARQUEÒLEG

5.-ELLOS - Ni lo sé ni me importa (video aquí)

Un àlbum que barreja acertadament les melodies més frívoles i banals, amb petites dosis de rock independent i lletres absolutament dramaqueen. Sens dubte el punt àlgid d’aquest interessant duo musical, tan injustament ignorat pels mitjans, el mercat i la crítica

Rafa-A mi m’agrada més el seu debut… com a grup de pop estan bé i òbviament donen mil voltes a tot el mainstream nacional (Canto del loco, Oreja de Van Gogh, etc…). De tota manera hi ha alguna cosa com de ridícul en les seves lletres, no les puc escoltar sense sentir vergonya aliena.

4.- DORIAN - El futuro no es de nadie (Escolta’l a Spotify)

Gràcies al superhit “A cualquier otra parte” vaig poder descobrir aquesta banda de pop amb lletres polítiques sobre bases electròniques i guitarres melancòliques. Un disc rodó i perfecte de dalt a baix, sense més pretensions que fer-nos passar una bona estona!

Rafa- Ostres, doncs no els havia prestat massa atenció. No estan malament, m’agrada com sonen. Necessitaria escoltar-los més per posar-los verds!!! Sí que pequen una mica de la indolència de l’indie espanyol: cal cuidar més les produccions i sobretot la veu! El lo-fi mola, però s’ha de polir més la veu ni que sigui amb autotune i efectes de producció. Desafinen que dóna gust!

3.- DOVER - Follow the city lights (Escolta’l a Spotify)

La transformació radical de la banda de les germanes Llanos del hard rock grunge dels 90’s al pop ballable, de cop i sense previ avís, ha estat sense cap lloc a dubte el fenomen musical més destacable de la Història al nostre estat. Encara recordo com em divertia entrant al fòrum dels fans rockers més cabrejats a celebrar el seu duo amb Fangoria, versionant a Baccara!! Era un talifan devot a la meva adolescència del “Devil came to me” i ho segueixo sent del “Let me out”.

Rafa-Coincideixo amb tu en l’encertat del gir, més val tard que mai! Les germanes Dover quan feien grunge eren patètiques i ara com a mínim fent pop electrònic han aconseguit superar en qualita als pèssims OBK o a Fangoria (cosa no gaire difícil donat com han baixat el llistó Olvido i Nacho). Això sí, ¿vols dir que copiar descaradament a New Order té molt mèrit a aquestes alçades?

2.- LA CASA AZUL- La Revolución Sexual (Video aquí)

La perfecció del POP amb majúscules. Un disc tan sublim i extremadament ple d’optimisme que ha esdevingut un perfecte acompanyant de viatge en la meva revolució personal des del pessimisme catastròfic, al núvol d’optimisme monogàmic en el que em trobo flotant. Si no teniu aquest CD entre la vostre discografia es que heu passat els darrers anys en una illa deserta, o bé sou sords!

Rafa-Doncs mira, et dono la raó. Vaig dubtar entre posar el debut o aquest disc a la meva llista i finalment em vaig decantar pel debut pels mateixos motius que tu, per la connexió personal que vaig tenir en aquell moment amb el disc. Tots dos discos mereixerien entrar en la llista! Conclusió: són el grup de la dècada.

1.- FANGORIA- Naturaleza muerta

El punt àlgid de la trilogia musical que va materialitzar la col•laboració entre els mítics Alaska i Nacho Canut amb el productor Carlos Jean, tonant al duo a la popularitat de la que gaudien als 80’s. Un treball ple de hits fets a base de barrejar ritmes technopop amb lletres dramàtiques,himnes gais, versions de Rocio Jurado o tributs a Bowie. IMPRESCINDIBLE

Rafa-El principi de la decadència de Fangoria! L’única cançó d’aquest dic que passarà a la història és “Eternamente inocente”, un veritable clàssic, la resta del disc és força mediocre: No et sembla sospitós que juntament amb el “Salto mortal” i el “Vulcano 3” sigui l’únic disc d’ells que no està a Spotify?

ESCOLTEU AQUÍ UN PUPURRI DE TOTS DOS TOPS (via Spotify)

Els límits d’una dècada post-innocent

Aquest blog inicia avui un especial dedicat a la valoració d’aquesta dècada que ja finalitza, la segona del segle XXI. Si, si, ho heu sentit bé, des del punt de vista historiogràfic, els límits dels períodes cronològics no es miren amb el calendari a la ma, sinó atenent a les etapes polítiques socials, económiques i culturals.

Així doncs, fent cas del que va dir el millor historiador de tots els temps, el materialista històric Eric Hobsbawm, el segle XX avarca des del 28 de Juliol de 1914 (atemptat a Sarajevo contra l’Arxiduc Franz Ferdinand, detonant de la Primera Guerra Mundial) fins al 18 d’agost de 1991 (cop d’estat per part de l’ala integrista soviètica contra Mijaíl Gorbachov que precipita la caiguda de la URSS). Per tant, historiogràficament, ja portem 19 anys de segle XXI.

I com limitar a nivell històric aquesta segona dècada, que no té ni nom?? Doncs bé aquí la meva proposta:

INICI: 11 de Setembre de 2001. La fi de la innocència política.

Aquest atemptat espectacular és, sense cap lloc a dubte, un punt i a part a la política global planetària i suposa un trencament visceral amb la percepció postmoderna basada en que, amb la caiguda del bloc soviètic, s’havia posat fi a la Història donant lloc al etern triomf del unilateralisme americà, com plantejava innocentment el politòleg conservador Francis Fuckuyama.

De sobte apareixia del no res un nou enemic global, el terrorisme integrista islàmic, i una nova divisió planetària, que ja no seria en base a l’enfrontament d’ideologies econòmiques, ara la lluita esdevindrà de civilitzacions: Orient contra Occident.

L’11-S definirà totalment les relacions internacionals de la dècada i donarà lloc a dues noves guerres, Irak i Afgansitan, i tindrà repercussions a la política interna d’Israel, Pakistan, el Magreb islàmic o fins i tot de molts països occidentals que canvien de govern arran de les implicacions del seu executiu en els conflictes bèl•lics.

L’esfondrament de les torres bessones també té, alhora, un altre nivell de significació: es el primer esdeveniment de transcendència històrica retransmès en directe a tot el planeta posant de manifest el poder dels mitjans de comunicació i la globalització de la informació, una peça que ha estat clau en molts fenòmens polítics de la dècada.

Els estats ja no tenen el monopoli dels mitjans, Internet és un fenomen democràtic capaç de transformar la política, com es va demostrar amb el triomf de Zapatero (gràcies als “passalo” del 13M), la victòria d’Obama (amb una campanya feta a base del boca-orella per la xarxa que desbanca a la favorita Hillary) o a les manifestacions contra Mahmud Almarineyad a Iran (convocades i retransmeses via Twitter).

FINAL: 15 de Septembre de 2008. La fi de la innocència econòmica.

He triat com a punt i final històric de la dècada el dia en que Lehman Brothers, el quart banc d’inversió més gran del món, es va declarar en bancarrota deixant uns deutes de 613.000 milions, el forat financer més gran de la Història, fet que va precipitar una crisi econòmica global.

Per fi ha quedat meridianament clar que tan perniciós es el control burocràtic absolut sobre la economia, practicat sota les dictadures comunistes, com la seva antítesi neoliberal: manca de cap control internacional als mercats, especulació amb qualsevol mena de mercaderia (habitatges, aliments, medicines, educació…), agències de qualificació de fons incapaces de valorar el risc d’un fons d’inversió (Lehman Brothers tenia un AAA+, la màxima qualificació de confiança), corrupció política sense cap control judicial que dinamita la confiança en el sistema democràtic, destrucció imparable del medi ambient, augment dels desequilibris socials planetaris etc.

Una crisi que ha significat pel capitalisme el mateix que la caiguda del Mur de Berlín va suposar per al socialisme real totalitari: la demostració empírica que els principis teòrics amb els quals es basa el sistema han de ser revistats profundament amb urgència, si vol seguir-se mantenint en el temps i l’espai.

El pet de Lehman Brothers va impulsar l’adopció de polítiques intervencionistes, keynesianes i socialdemòcrates arreu del planeta per tal d’impedir l’enfonsament de la banca, l’empresa privada i l’augment del atur, però no ha arrencat d’arrel la base del problema: la mentalitat liberal que creu en la llibertat mercantil sense control ni regulació democràtica per part de l’administració pública, una perspectiva innocent que planteja un creixement econòmic sense límits i que en aquesta dècada s’ha demsotrat totalment falsa.

Pedro Álvarez: història d’un assassinat

15 de desmbre de 1992

S’estava fent fosc i Pedro Álvarez va decidir acompanyar a la seva novia Yolanda a casa, al barri de la Torrassa (l’Hospitalet). Ja s’havien acomiadat i ell havia girat cua, quan de sobte, un Opel Vectra blanc, circulant a tota velocitat, es llença a sobre de Yolanda i quasi l’atropella.

La noia increpa instintivament al temerari conductor que, fet una fera, baixa del cotxe iniciant una violenta discussió i colpeja a Yolanda llençant-la per terra. Pedro escolta els crits i torna cap enrere per ajudar a la seva parella.

El conductor obre el vehicle, agafa un revòlver i apunta en direcció al cap de Pedro; la seva dona surt del cotxe intentant impedir la imminent tragèdia, però no hi es a temps: tres bales impacten sobre el cos del jove treballador de només 20 anys, una de les quals li causa la mort immediatament.

L’assassí i la seva esposa arrenquen el cotxe, marxant precipitadament i abandonant a Pedro, que arriba cadàver al Hospital de Bellvitge.

A partir de la descripció de Yolanda es deté al poc temps a un Policia Nacional, José Manuel S.F, adscrit a la Brigada de Seguridad Ciudadana, una persona conflictiva, habitual del barri, però amb molta influència dins el cos policial. La matrícula, el color i el model del cotxe coincideixen,  la dona del policia confessa que ell és l’autor dels trets i els anàlisis balístics així ho confirmen.

Tot i les  nombroses proves, es va sotmetre a Yolanda a una sessió de reconeixement maratoniana i plena de irregularitats procedimentals que van acabar amb l’alliberament i la impunitat del Policia al cap de dos dies. La jutgessa ni tan sols va analitzar les empremtes digitals. L’acusat no tenia ni coartada.

Des d’aleshores la família de l’assassinat no ha parat de fer intents davant les diferents administracions per intentar fes justícia: Ajuntament, Síndic de greuges, Congrés de Diputats, Generalitat, Parlament… ningú ha mogut un dit. L’entorn del assassí encara ha tingut la malícia de posar denuncies per injuries a la família d’Àlvarez.

Després de 17 anys l’assassí continua exercint de Policia tranquil•lament.

Anàlisi objectiu dels resultats del referèndum independentista

No pretenc fer llenya de l’arbre catgut, ni furgar a la ferida del espectacular èxit que la meva opció, l’abstenció (entesa en clau apàtrida internacionalista), ha assolit aquest diumenge als referèndums independentistes.
Respecto i acompanyo en el sentiment als lectors d’aquest blog, que tanta il•lusió havien bolcat en aquest esdeveniment (Higini, Arcangelo, RS…). Així és la democràcia, uns cops es guanya i altres es perd! Que hi farem! Si no volíeu saber la opinió del poble, no haver-li preguntat …o haver fixat objectius més assequibles que superar el 40% del referèndum del Estatut!

El meu propòsit en aquest post no és altre que realitzar un anàlisi objectiu dels resultats electorals. Com estic en contra tan del nacionalisme català com del espanyol i soc acusat de traïdor a la pàtria tan per les dues parts, em considero la persona més idònia per tal d’assenyalar els punts positius i negatius que ha tingut la consulta.

Punts Positius

-Tothom està content: els independentistes catalans perquè han votat, la caverna mediàtica espanyola s’ha fet un bon tip de riure i els apàtrides hem vist com l’abstenció ha arrasat sense que haguem de moure un dit!

-Els immigrants han pogut votar, encara que es trobessin en situació irregular. Trobo que aquest es el punt més positiu de la consulta i felicito cordialment als impulsors d’aquesta idea, com l’Àngel Colom, que va arrossegar als sectors més catalanistes de la Junta Islàmica Catalana a les urnes. Això no va impedir, però, que la ultradreta de Joan Anglada s’apuntés al referèndum de forma entusiasta, com podeu veure a la foto.

Josep Anglada el líder de la ultradreta xenòfoba després d’exercir el seu dret a vot a VIC

-Les persones menors amb 16 anys van poder exercir també el seu dret a vot. Una iniciativa interessant per obrir el debat sobre la rebaixa de la majoria d’edat.

-Ara ja sabem exactament quina força real té l’independentisme a la societat catalana: un de cada quatre electors dels poblets més recondits de Catalunya i feus habituals d’ERC o CIU, cosa que posa de manifest que hi ha molts votants dels partits nacionalistes que no donen suport a la independència. Els meus tiets, convergents de tota la vida,. preferirien veure a Duran de ministre de Rajoy que a Mas de President del Estat Català!

- Fer coincidir la data consulta amb la Marató de TV3 va ser una idea genial per eclipsar completament el procés! A qui se li va ocórrer?? Medalla!! La propera convocatòria (si es fa) proposo realitzar-la en un pont o en un Barça-Madrid!

- La reacció moderada per part del Govern, la passivitat del PSOE i el fet que la Falange es manifestés a Barcelona, on no es votava, van desmobilitzar al nacionalisme català, que necessita alimentar-se de enfrontament constant amb l’espanyolisme, per tenir una raó de ser.

Punts Neutrals

-La participació tan sols ha superat el 50% en pobles de menys de 500 habitants. En grans ciutats del Vallès Oriental a dures penes es va passar del 15%, evidenciant un cop més que els nuclis proletaris urbans son internacionalistes. Això ens porta a pensar que la consulta programada per Barcelona el 25 d’abril pot arribar, amb un xic de sort, al 90% d’abstenció (fora de Sarrià – Sant Gervasi, of course!)

- Fer 166 referèndums el mateix dia va ser una bestiesa: es evident que els polítics oportunistes, els fatxes despistats i el diari Aviu no tenen encara el do de la múltiple ubicuïtat!

Punts Negatius

-Dualisme maniqueu: SI o NO, Boixos Nois o Ultrasur, CIU o PP, Salvador Sostres o Curry Valenzuela. No hi havia lloc per expressar el sentiment majoritari a Catalunya: més autonomia dins una Espanya Federal.

-Control del procés democràtic per una sola de els opcions polítiques representades: Els partidaris del SI tenien poder exclusiu sobre la participació, el cens, les urnes i el recompte. Tots els observadors internacionals eren també partidaris del SI. Els electors potencials de les altres opcions s’havien de limitar a confiar cegament en la bondat nacionalista o directament no votar, que es el que van fer. El fet que en alguns fòrums patriòtics es publiquessin llistes negres amb votants del NO, es una senyal veritablement preocupant.

-Coacció electoral: Les senyeres estelades van ser omnipresents a molts col•legis electorals, com veiem a la foto. En unes eleccions de veritat està absolutament prohibit fer campanya el dia de les eleccions o introduir símbols polítics dins el col•legi electoral.

-Els organitzadors de la campanya no han trigat ni 24h en tirar-se els plats pel cap: Pocs, mal avinguts i dividits. No havíem fet prou el ridícul davant la premsa cavernària madrilenya per seguir enfonsant la dignitat de Catalunya?? Lopez Tena ha acusat avui a Uriel Bertran de manipular les dades: m’encanta! Els internacionalistes no hem de moure un dit: ells mateixos ja s’encarreguen de dividir-se i escindir-se ad eternum!

-Messies Salvapàtries a tutti pleni : Joan Laporta, Carretero, Uriel Bertran, Josep Anglada, Felip Puig, Puigcercós… Sort que la consulta es feia al marge dels polítics eh!!

- Com pot ser que el recompte s’allargués fins passada mitjanit amb una participació tan extremadament baixa? Jo he treballat de representant de l’administració en unes generals, participació del 80%, 7 urnes de més de 1000 electors, Senat i Congrés i a les 11 estavem omplint actes d’escrutini! Si la majoria de pobles amb prou feines tenien 300 electors!! Jo tinc la teoria que cada 10 vots pel SI s’aturaven a cantar els Segadors amb la ma al pit!!

Acabaré amb una cita del meu amic Martí Aviñoa, que ha estrenat blog fa poc i us recomano que visiteu:

“Una majoria de catalans i catalanes estem convençuts de que preferim una España federal governada per Julio Anguita que una Catalunya independent governada per un pacte entre CiU i ERC.”

…i ara a Twitter!

Era evident que la meva desmesurada addicció a les xarxes socials no trobaria el seu aturador a Facebook, ni molt menys! I, com els lectors més astuts ja haureu observat, des de fa una setmana el widget de Twitter es troba penjat a la cantonada dreta d’aquest mateix blog.

Calia una enèsima font de comunicació virtual? No!! Es evident! Però un bon dia hi vaig entrar a tafanejar i no vaig poder evitar la diabòlica temptació de fer-me un perfil (cliqueu aquí per visitar-lo), tot ben decorat amb el fons de la glamurosa Lògia Negre de Twin Peaks, com no!

I per que serveix aquest Twitter? Jo al començament n’estava un xic perdut, però de seguida n’he trobat unes quantes aplicacions:

1.- Revista de premsa i de blogs: Tinc agregats a “Público”, “El País”, “Menéame” “3/24”i “La Tafanera” que em van informant en temps real dels principals titulars de la premsa i els blogs!

2.- Comunicar-me amb vosaltres, donant informació massa breu com per fer-ne un post i que no tindria sentit deixar-la a la secció de comentaris! I d’aquesta forma reservo Facebook estrictament per assumptes personals, a salv dels meus arxienemics (trolls, walpurgis, etc).

3.- Democràcia 2.0: Puc saber minut a minut com Raül Romeva, el meu eurodiputat favorit, segueix les sessions al europarlament, participa en una comissió o es reuneix amb col•lectius diversos. Així conec de primera ma quin rendiment té el meu vot. Altres polítics molt actius son la diputada socialista i feminista Lourdes Muñoz, o la meva arxienemiga Sarah Palin, que aprofita Twitter per riure’s constantment dels biòlegs que defensen el canvi climàtic i promocionar el seu nou llibre “Going Rouge“

4.- Xafarderies musicals: Lady Gaga s’està menjant un gelat a Los Angeles, Madonna participa en un acte contra el VIH i Patrick Wolf es banya a un jacuzzi de Melbourne després d’acabar la seva darrera gira. Tenir a NME agregat es també una font inesgotable de rumorologia indiepop!

5.- Seguir processos polítics i socials a temps real, mitjançant milers d’aportacions individuals, com la manifestació sindical d’aquest cap de setmana (brutal discurs del Gran Wyoming aquí) o, com no, el polèmic procés de simulacre de referèndums independentistes, amb llistes negres d’abstencionistes i votants del NO, incloses. Una veritable festa de la democràcia!

6.- Seguir fent propaganda del meu blog, allí on calgui, coneixent nous lectors i potencials comentaristes! De moment el meu blog ja figura a la llista de webs sobre el Patrimoni Català (n’haurè de parlar més sovint per fer-me’n mereixedor!)

I doncs res, us anuncio que a les properes dates aquest blog es veurà immers en un extens repàs analític sobre la dècada que estem a punt de deixar enrere, tan a nivell històric, social, musical o cinematogràfic. Ja compto amb dos col•laboradors externs per tal de realitzar-ho! Algú més s’hi anima?

IDEOLOGIES INCOHERENTS (III): L’Anarquisme Independentista

En aquesta darrera entrega sobre la incoherència ideològica més freak, abordarem un cas patològic de contradicció extrema, força present per desgracia al moviment okupa català: la impossible barreja entre una ideologia l’objectiu principal de la qual és abolir els estats (l’anarquisme) i una altre que té com a única premissa teòrica és crear-ne de nous (l’independentisme).

Coincidint amb la nova onada de referèndums/performance folklòrics, sense cap garantia ni control democràtic, que ens ve a sobre (no fos cas que prestéssim massa atenció a la corrupció de la burgesia catalana), és una perfecte ocasió per analitzar aquest irresoluble galimaties polític!

A Catalunya trobem diversos col·lectius anarco-independentietses com  Negres Tempestes, Col·lectiu Icària o Catarko que  l’11 de Setembre formen el “Bloc Negre”, un espai propi llibertari dins la manifestació independentista. Al País Basc existeix Anarkherria.

Els seus plantejaments es basen en algunes cites de Bakunin i Kropopkin en els que plantejaven bucòlics alliberaments de les nacions sotmeses als grans imperis del s.XIX com el rus o l’austrohungar. Per tal de documentar-me sobre el tema m’he llegit el llibre “Anarquisme i alliberament nacional”, que us podeu descarregar en PDF clicant aquí: .Anarquisme i alliberament nacional

· Que els diferència del anarquisme clàssic?

Bàsicament critiquen durament la CNT i al anarcosindicalisme tradicional per la reproducció del marc estatal espanyol en l’àmbit  de lluita, l’ús exclusiu del castellà com a llengua vehicular, l’acceptació del concepte d’Espanya com a quelcom natural, així com menyspreu pels nacionalismes perifèrics. També li tiren en cara els lideratges messiànics, la organització estricte i el conservadorisme en matèries de gènere.

. Com es pot voler l’alliberament nacional i al mateix temps la destrucció dels estats?

Segons ells cal diferenciar entre estat i nació. Pretenen la destrucció de la estructura administrativa i repressora del estat, per substituir-la per un col·lectivisme ètnic, en el marc de cada cultura pròpia.

Crítica: I per que no a nivell local o de barri?? No seria més pràctic?? Per qué mantenir fonteres ètniques si no existeixen els estats?

·Com es pot defensar des d’una postura anarquista conceptes burgesos i hegelians, com “nació”, “ètnia· o “cultura”?

Diferencien entre cultura popular (o social) una altre d’elitista. Bàsicament elogien el concepte d’ètnia basat en la llengua  i defensen una emancipació de les ètnies reprimides per la opressió estatal. Denuncien la manipulació de la cultura per part de la classe explotadora.

Crítica: El concepte d’ètnia basat en la llengua està superat dintre de l’antropologia social des del s.XIX!!  Tothom que sap parlar anglès o espanyol forma part de la mateixa ètnia? Dubto que els irlandesos o els sud-americans hi estiguin gaire d’acord!

.El concepte de “Països Catalans” té la seva legitimació en l’imperialisme feudal i sanguinari de Jaume I, i ens porta reminiscències a la teoria del espai vital de Hitler. Com ho digereix això un llibertari?

Els antics territoris de la Corona d’Aragó comparteixen el caràcter ètnic de la llengua i per tant han d’esdevenir inexorablement una única comunitat cultural i política, superant la fragmentació administrativa a la que els han sotmès els estats de França i Espanya

Crítica: València no vol ni sentir a parlar de Països Catalans. Que fem amb ells? Els envaïm com Hitler amb Austria, ja que son de la nostre ètnia?

·Es consideren patriotes?

No! Segons ells el patriotisme és una ideologia que idealitza l’estat i les seves forces reprensives i alienadores contra els individus i les nacions que en formen part, per tal d’amagar la lluita de classes sota una bandera

Crítica: I cony que foten a la manifestació patriòtica del 11 de Septembre amb banderes catalanes?

·Que pensen dels ciutadans obrers castellanoparlants de Catalunya?

La immigració es un pla del estat espanyol per desnaturalitzar la ètnia catalana. Els immigrants son elements passius en la tàctica franquista d’espanyolització idiomàtica.

Crítica: Això es un tòpic cutre el ultranacionalisme català més racista, a part d’una burda falsificació històrica. Les migracions dels anys 60’s varen ser originades exclusivament per motius econòmics, i precisament, el règim franquista va tractar d’aturar-les fins que no hi va haver remei, ja que temia concentracions d’obrers comunistes al voltant de Barcelona. .

·TENEN ALGUNA PROPOSTA POLÍTICA ALTERNATIVA A L’ESTAT??????

Ells es consideren la primera ideologia de la Història de la Humanitat en plantejar un alliberament de les nacions al marge dels estats. La creació d’un estat mai portarà a la llibertat d’una ètnia, ja que comporta de per si una estructura administrativa repressiva. Ells plantegen una utòpica i surrealista independència a nivell individual (¿?) on cada persona serà bona i responsable dels seus actes, on es federarà amb altres individus lliures a nivell local, comarcal i nacional… EEP! Però sense delegar mai el seu poder polític.

Crítica: Encara estic esperant que m’expliquin a on cony pensen reunir alhora als 9.000.000 d’habitants dels Països Catalans per fer una assemblea no delegada d’individus supermegahipis ultralliures i magaguais de la mort!! I amb els peperos de València i Balears, a quin camp d’extermini els duran? I amb els socialsites, comunistes o anarquistes no indepes??

Com a conclusió tan sols citaré el comentari de Nemo al post anterior: “Aquesta gent és com l’encarnació d’un malson fruit d’una digestió pesada després de prendre per sopar triple ració de fabada amb allioli i nata batuda”

IDEOLOGIES INCOHERENTS (II): El Nazisme Bolxevic

Es pot ser al mateix temps comunista i feixista/nazi? A primer cop d’ull sembla una contradicció irresoluble ja que son les dues grans corrents teòriques representants dels extrems ideològics.

Doncs bé, a Rússia Eduard Límonov va fundar l’any 1992 el Partit Nacional Bolxevic, una corrent ultranacionalista russa que reivindica principalment les figures polítiques de Stalin (el seu gran líder absolut), Kim il Jong, Pol Pot, Che Guervara o Slodovan Milosevic , al mateix temps que Hitler i Mussolini. S’autoanomenen els “nazbol”.

Els seus principis ideològics es resumeixen en aquests punts:

-Totalitarisme: Es defineixen com antiliberals i antidemòcrates, partidaris d’una dictadura messiànica que nacionalitzi tota la economia. Reneguen de la divisió esquerra – dreta i creuen que la veritable divisió política ha de ser demòcrates – totalitaris.

-Comunisme racista: Superació de les desigualtats socials i la lluita de classes per substituir-la per la lluita de races. Reivindiquen la submissió de la economia a la metafísica espiritual del “Volkgeist” (la essència del poble i la raça segons Hitler). Creuen que el comunisme rus estava contaminat per elements jueus que cal desterrar, col la modernitat, la industrialització, el racionalisme científic i la centralització del poder. Volen retrobar les arrels socialistes del feixisme i el nazisme.

-Denuncien l’etnicidi: creuen que la globalització vol acabar amb les ètnies i cultures tradicionals europees i eslaves, que ells pretenen salvar. Creuen que la immigració és una arma del pervers liberalisme demòcrata per imposar el seu model capitalista i etnocida.

- Tenen com a model a seguir la polis grega d’Esparta ja que, a diferència d’Atenes, aquesta no era demòcrata, sinó totalitària i militarista, amb un poder total per part del estat.

Com a anècdotes destacar que la seva web a Espanya conté enllaços a la llibreria nazi Europa, fotos del Che i a la web de Hezbolla (tot i que al mateix temps posen a parir l’Islam). Al seu fòrum tenen un encès debat sobre la figura d’Hugo Chavez, ja que creuen que és d’una raça inferior, però al mateix temps aprecien el seu proto-comunisme.

Seria interessant saber que opinen del final de la II Guerra Mundial, quan les tropes de la Unió Soviètica varen acabar amb la vida de Hitler.

Després de submergir-me a les seves esperpèntiques webs, fòrums i textos publicats he arribat a les conclusions:

-Son una ideologia d’extrema dreta, nacionalista, racista, idealista i hegeliana. Ningú d’ells ha llegit mai “El Capital”, però si “Mein Kampft”.

-El que realment els interessa del comunisme és, precisament, la seva vessant més negativa a partir de Stalin i la III Internacional: els genocidis, els gulags, l’expansionisme imperialista rus o el culte a la personalitat d’embogits dictadors. Odien als socialdemòcrates i a Gorbatxov sobre totes les coses..

-Això demostra, com ja havia plantejat en un post anterior, que Stalin és el veritable assassí del marxisme que va prostituir els ideals de Lenin i la Revolució Russa transformant la URSS en una dictadura, que perfectament podria subscriure Adolf Hitler i, per tant, era d’esperar que el nacionalisme rus acabés barrejant ambdós dictadors en una coctelera ideològica…

(continuarà…)