L’Arqueòleg presoner (II): el desenllaç

La ombrívola figura va començar a reptar lenta i llefiscosament entre la foscúria de l’habitació, murmurant guturals xiscles i esgarips incomprensibles a la oïda humana. Aparentment semblava, per la seva encorbada silueta, una innocent i decrèpita anciana del tot inofensiva.

“Una castanyera?? Els meus arxienemics pretenen derrotar-me amb una vetusta rèmora senil, representant d’un tradicionalisme caduc de moniato i panellet??”

Però no, l’Arqueòleg no va trigar a comprendre que s’havia precipitat subestimant aquell monstre: un cop la claror de la bombeta va il•luminar les seves faccions pogué contemplar com davant seu es trobava en persona la carronya humana Curri Valenzuela, amb la indòmita circumstància que en comptes d’extremitats inferiors tenia verds tentacles supurants.

“Aha, per aixó a Telemadrid sempre l’enfoquen de mig cos en amunt!!!”

-Catalanesss, quero comer catalanesss terroristass ! Ven aquí pequeñín que te voy a hacer un hombre. Toca mis flácidas tetas y te convertiras en un verdadero macho españoooooool

El dantesc espectacle era molt pitjor del que el sofert presoner havia pogut témer: sota la rebequeta de castanyera, Lady Valenzuela duia un ajustat corsé de làtex, a punt per desvirgar forçosament la heterosexualitat de la seva víctima.

“Ja ho tinc!! Li cantaré cançons catalanes!! Segur que la llengua de Martí i Pol li rebenta el pàncrees”

-Ningú ho ha demanat però fa bon diaa…llençat, molt tocat per la tramuntana el meu avi va anar a cuba i tornarà a ser triomfant, morena de la serra, si tu l’estires fort per aquí, oh gavina voladora, el gegant del pi treu banyaaaa…

“Merda! Perquè en comptes d’escoltar música moderna i de qualitat no em vaig estudiar daltabaix el cançoner de campaments??”

Massa tard! El Monstre Curry envalantida per les desafinades tonades de l’Arqueòleg, com si estigués posseïda per l’esperit de Michael Jackson, va començar a ballar el “moonwalking” i la coreografia de “trhiller” pel sostre de l’habitació, cada cop més excitada sexualment.

BOOOOOOM!!!

Desconcert, terrabastall, núvols de pols, confusió, caos, guirigall, sorolls estrepitosos, un mur que s’ensorra … que estava succeint? Era, potser, l’apocalipsi anunciat en temps pretèrits per Sant Joan? NO! Un raig de claror va enlluernar la cara del esmaperdut Glamurós, que contemplava bocabadat com un tanc de les Forçes Armades de Veneçuela irrompia, com un elefant en un garatge, dins aquella minúscula habitació i sobre el qual cavalcava una familiar valquíria grunge: Courtney Love!!

-En quan he sabut que el més acèrrim dels meus fans estava en perill he corregut a socorre’t, Arqueòleg. Em va faltar temps en veure l’anunci de la teva desaparició en un tetabreak per demanar al meu amant Hugo Chàvez que l’Exèrcit Bolivarià acudís fulminant a la teva busca!

– Gràcies oh deessa! Sabia que no em fallaries! Però… on som ara? Que se n’ha fet del Monstre Curry?

-Òbviament aquell engendre mutant no era un esser humà,  es tractava d’una maquiavèl•lica creació genètica fruït dels coneixements de medicina i química de Carretero i Heribert Barrera per tal de generar enfrontament entre nacionalistes catalans i madrilenys, catapultant així la demagògia populista de Reagrupament a la majoria absoluta. Ara mateix som en un laboratori clandestí a Puigcerdà on tenien tancat al monstre que alimenten amb gais, catalans, bloggers i comunistes: tu eres el seu plat fort!

- Aha! Ara ho entenc tot… excepte una cosa… Courtney, tu des de quan parles català amb accent de Reus?

ALTRES FINALS PER AQUESTA HISTÒRIA…

RS - …amb moviment lent i arrossegant una cama va començar a acostar-se. Era petit, no m’arribava més amunt de la cintura. No em feia por però sentia certa repulsa, més que per la seva imatge per l’olor fètida que em pujava fins al nas. O era un ésser repulsiu o un nan que no s’havia dutxat en tres setmanes. Poc a poc vaig anar-me apartant fins que la paret em va impedir ja qualsevol altre moviment. El tenia al davant i amb les seves mans llefiscoses em tocava la cara, i amb una veu abarrufada em deia: “ajuda’m, sóc un ultraliberal que necessita redempció, sóc l’esperit del liberalisme que vol la salvació, sóc l’home del neo-liberalisme que necessita el teu perdó”.

CONJUNT BUIT – L’ombra seguia sense moure’s, immòbil completament, però tenia una estranya sensació de tindre-la vista per alguna banda. Paralitzat per la por d’allò desconegut, vaig començar a pensar, però sols podia estreure de la meva imaginació pensaments nyonyos cent per cent heterosexuals.- Glam, ho estan aconseguint, no et deixis, sigues fort- em diguè la ombra. Pel meu cap van passar aleshores les 103.000 visites i l’ombra va començar a crèixer. Ara ho entenia tot! El meu ego havia vingut a salvar-me, sols havia de pensar en autoalimentar-lo encara més. Però la cosa no era senzilla, els decibels retronadors em pertorbaven cada cop més i l’idealisme més dogmàtic començava a penetrar dins el meu cos fins al punt de creure que tenia ànima i que allò no era real, si no fruit d’un somni.

JORDI - La petita i malèfica ombra tenia una lleu coixera que et feu identificar a les fosques que hauries de compartir cel.la amb en Fede, un cop apartat de les ones catòdiques (tant catoliques com caòtiques) restava com el Comte de Montecristo i tu mateix condemnat per tots els convencionalistes. Per sort en Federico tenia una “linterna” regal del seu amic Cesar Vidal i es feu de nou la llum. Ambdos acabarieu sent amics gracies a dos punts que us uneixen: l’odi a Aznar i la devoció d’Alaska que confieu us pugui rescatar amb l’ajuda de pegamoides, walpurguis i la seva Yoko Ono particular.

L’Arqueòleg presoner (I)

L’Arqueòleg va separar lentament les seves parpelles… Que havia succeït?? La seva capacitat memorística no li permetia esbrinar la raó per la qual es trobava dins aquella fosca i humida habitació, on no semblava haver-hi cap porta, finestra o moble algun, més enllà de la tènue llum d’una bombeta que pampalluguejava furtivament al sostre.

Pres del pànic el nostre protagonista va començar a colpejar violentament un dels quatre murs entre els que es trobava engabiat, repassant mentalment totes les hipòtesis, per descabellades que fossin, que li permetessin donar una explicació coherent a l’estranya i desconcertant situació.

- HOLAAAAAAAA??? HI HA ALGÚ?? SOCOOORS!!

Però la única resposta que va obtenir a la desesperada crida d’auxili fou l’eco sord de la seva pròpia veu.

“Aquest deliri ha de ser fruït una paranoia meva… segur que m’han posat una drogaïna al•lucinògena al colacao!! O… igual simplement és una broma estúpida, jejej…”

Els seus pensaments foren interromputs bruscament per una veu distorsionada mitjançant vocoder,  trencant així l’angoixant silenci i provocant un ensurt al desesperat presoner…

MUAHAHAH

-Bon dia Arqueòleg! Que tal? Suposem que encara no ho hauràs endevinat no, gamarús? Som els teus arxienemics reunits pes esclafar-te definitivament! Els protagonistes de l’estúpida Llista Negre hem decidit posar punt i final a la teva pretensiosa i egòlatra mania d’opinar amb llibertat, desafiant les convencions socials que la mitologia dogmàtica ha trigat milers d’anys en construïr!

MUAHAHAH
Doncs res! Avui mateix  hem anunciat que t’has convertit en monjo de Montserrat i que et clausures a la vida espiritual del monestir per tal de reflexionar sobre els teus crims! i no esperis que els lectors del teu blog moguin un dit per tú; ni tan sols han estat capaços de dexifrar la meitat de les  pistes que els teus familiars els van deixar.

MUAHAHAH

-I que penseu fer amb mi?? Deixar-me morir d’inanició??… Hola??

Però ja era tard per buscar respostes:una infernal melodia prou coneguda va començar a retronar per tota la habitació: si, era la discografia completa de “La Oreja de van Gogh” i Amaia Montero en solitari materialitzada en forma de decibelis,  fent que el pobre Arqueòleg comences a retorçar-se per terra com un cuc.

“Ja ho tinc!! Trencaré la bombeta i, amb els fragments de vidre resultants, em tallaré les venes! Es la única forma d’acabar amb aquest turment infernal!!”

Desafiant els tenebrosos sons que vomitaven uns invisibles alteveus, el sofert blogger va aconseguir posar-se dempeus i estirar el braç… però de sobte, un esglai va li recorrer daltabaix la seva columna vertebral…

Allí hi havia algú més! Dempeus en una fosca cantonada es retallava a la ombra una silueta aparentment humana….

**********************

Tu decideixes com continua aquest terrorífic relat!! Proposa, mitjançant un comentari, qui vols que sigui el malèfic personatge (real, imaginari, viu o mort… PERÒ FAMÓS) a qui s’haurà d’enfrontar l’Arqueòleg, en un combat a mort, per tal de sortir del seu captiveri i tornar-nos a deleitar amb els seus posts!!! De la teva participació depèn el futur d’aquest blog! COMENTA!

S.O.S: L’ARQUEÒLEG HA DESAPAREGUT!

Aquest és un comunicat urgent per part dels familiars del Arqueòleg a tots els lectors d’aquest blog:

L’autor d’aquesta web va desaparèixer ahir misteriosament sense deixar cap mena de rastre, quan passejava sense companyia per la ciutat de Barcelona entre la Plaça Urquinaona i Arc de Triomf entre les 20:00 i les 21:00 h.

Les versions dels diversos testimonis interrogats pels Mossos d’Esquadra ens han deixat un xic preocupats i desconcertats. Segons una dona de 60 anys, que passejava tranquil•lament el seu Gran Danès, afirma que el va veure xerrant amb una dona de cabells rissats i accent peculiar, prop d’una estàtua d’un senyor que agafa una bandera. A partir de les dades recollides n’hem elaborat un cutre retrat robot per si pot ser d’ajuda.

Un grupet d’adolescents emo, fans de Tokio Hotel, asseguren haver-lo vist entrar dins una furgoneta, on hi havia imprès el logo que a baix veieu reproduït. No s’ha pogut obtenir més informació ja que han començat a plorar i amenaçaven amb suïcidar-se degut a la pressió psicològica del interrogatori.

Finalment aquest matí hem rebut una estranyíssima carta amb remitent de Puigcerdà, que deia així:

“Estimats amics i familiars, he decidit fer-me monjo de clausura al Monestir de Montserrat. Se m’ha aparegut la Moreneta i m’ha fet entendre que la meva vida entregada al vici era un complet error. Adéu.

Arqueòleg Glamurós”.

El fet que a la nota no hi aparegués cap falta d’ortografia, ni error tipogràfic és la pista clau que ens ha dut a pensar que ell no n’és l’autor veritable!! Així doncs és possible que es trobi segrestat o retingut contra la seva voluntat!

Us agrairíem que si algú en té cap pista ens deixi un comentari aquí, ja que comencem a estar veritablement preocupats!!

Altres possibles parelles de Polític + Diva

Sembla que la darrera tendència de la temporada fer parelletes entre líders polítics mundials i dives musicals. Al origen dels temps van ser pioners Isabel Pantoja amb Cachuli, seguint més tard la seva estela Sarkozy amb Bruni i finalment els rumors desvelats en exclusiva per aquest blog entre Hugo Chavez i Courtney Love. Però no ens quedem aquí, anem més enllà i fem hipòtesis de quines son les futures parelletes que estan al caure:

SILVIO BERLUSCONI & RAFAELLA CARRÀ

El president italià necessita netejar la seva imatge de masclista irredempt després d’insultar a una diputada d’esquerres, aparèixer en boles a la premsa en una esbojarrada orgia amb prostitutes i a Rafaella li cal un cop de força per sortir d e nou als mitjans!! Si ja ho diu ella “todos dicen que el amor es amigo de la locura, pero a mi es lo único que me cura”

OBAMA & MADONNA

Obsessionat en emular a JFK Obama podria buscar a la seva Marilyn particular, una sueprestrella que mai ha amagat la devoció pel president, comparant-lo amb Ghandi en un vídeo de la seva darrera gira.

SARAH PALIN & MARILYN MANSON

El paper de santa ultracatòlica ja està passadíssim de moda! Si Sarah Palin vol arribar a la presidència dels EUA que millor que donar un gir de 180º liant-se amb l’Anticrhist Superstar, abandonant així la seva idíl•lica i cutre família a l’avorrida Alaska.

ZAPATERO & MÓNICA NARANJO

El President del Govern necessita amb urgència entonar un “Sobreviviré” a crit pelat si vol arribar a finals de legislatura, a més, com la seva dona actual ja canta òpera i amb unes filles gòtiques gairebé no notarà la diferència!

MONTILLA & CARMEN DE MAIRENA

Al nostre President li cal trencar aquesta imatge hieràtica de soso inmutable i qui millor que la mítica Mairena per donar-li un caràcter festiu i proper al poble! Montilla, corre corre que te pilla!

ESPERANZA AGUIRRE & ALASKA

La diva gai, cada cop més propera a la caverna mediàtica madrilenya, necessita canya de la bona que no li pot donar la Nancy Vaquerizo i segur la ma dura de la Presidenta Aguirre dona un impuls a els seves fantasies sado-maso. Aguirre, per la seva banda, aconseguiria guanyar vot GLTB i cantar “A quien le importa la trama Gürtel” a viva veu!!

JOSMAR & CARRETERO

Acabarem amb una nostrada i catalaníssima parella homosexual entre l’autor del únic himne gai petardo genuïnament català “Es superfort” i la bèstia negre d’aquest blog, el líder de “Reagrupament”, un calaix de sastre ideològic on tant hi cap el nazisme d’Heribert Barrera com Miquel Calzada. Que millor que sortir del armari per demostrar que la seva imatge d’ultra radical conservador és falsa?

Amenabar vs Almodovar

Avui aquest blog confronta cara a cara als directors de cinema amb més renom i projecció internacional del nostre estat. Tots dos formen part del meu altar cinèfil, conec la seva obra com el palmell de la meva ma i  es innegable l’influència cabdal en l’esdevenir artístic espanyol.  Amb quin  quedar-se? Millor anem a desglossar les seves semblances i diferències!

-Les cintes d’Almodovar tenen una marca invisible que les distingeix a primer cop d’ull, amb una coherència als guions, a nivell estètic o a la forma de construir els personatges; tot sembla impregnat per un “leimotiv” artístic que ens permet parlar d’un “Cinema d’autor”. Amenabar, pel contrari, a cada pel•lícula canvia daltabaix d’esperit i d’ànima, sense deixar cap mena d’empremta personal, com si treballes purament per encàrrec d’un productor.

-En quant al reconeixement públic, tots dos tenen un bon munt de premis, però sembla que darrerament l’Acadèmia espanyola té una certa mania a Pedro fins al punt de fer el ridícul de no seleccionar a “Hable con ella” pels Oscars, mentre Hollywood li atorgava la daurada estatueta al millor guió original. Amenabar, en canvi, arrasa els Goya cada cop que pot (“Mar Adentro”es va endur la xifra rècord de 14 estatuetes!!), ara bé, fora del nostre estat el seu èxit és més modest, tot i tenir també un Oscar, li costa entrar al mercat americà: “Àgora” encara no té cap distribuïdora fora d’Espanya i “Abre los ojos” es va gravar de nou amb Tom Cruise sota el títol de “Vainilla Sky”.

-Ambdós son obertament homosexuals: d’Alejando ho sabem perquè va sortir a la portada de Zero, ja que els seus films no fan el mes remot esment a la cultura GLTB; en canvi, el director manxec es pot considerar un dels abanderats del “Cinema Queer”, la presència gai resulta transversal en tota la seva obra i és tema principal en diversos films, com “La ley del deseo” o “La mala educación”.

-Políticament son d’esquerres però Alejandro s’ha mogut discretament en aquest terreny, sempre a la òrbita del PSOE, fins al punt que 7 ministres del actual Govern van assistir a la seva última estrena. Pedro s’ha destacat entre IU-ICV, diversos moviments socials i el suport puntual a Zapatero.

-Amenabar ha fet el salt definitiu al blockbuster mainstream amb pressupostos de 50.000.000 euros, recaptacions històriques a taquilla i actrius americanes de primera fila, ja àmpliament consolidades (Nickole Kidman o Rachel Weisz). El manxec segueix estant considerat un autor força undergroud, amb unes històries molt allunyades del que el mercat ens té acostumats; sempre treballa principalment amb actors espanyols, molts dels quals han esdevingut veritables estrelles després de treballar amb ell (Penélope Cruz o Antonio Banderas).

-Una temàtica que sembla emocionar ambdós creadors és, sense cap dubte, atacar a l’església catòlica: Almodovar va ridiculitzar a un convent de monges heroïnòmanes i sadomasoquistes a “Entre tinieblas” i va acusar als capellans de pederastes a “La mala educación”; el director d’origen xilè va fer apologia de la eutanàsia a “Mar adentro” i carrega duríssimament contra el paleocristianisme fanàtic al seu darrer film.

-El cinema d’Almodovar es caracteritza per la importància dels seus moments musicals i performances esbojarrades: Gael Garcia Bernal fent de Sara Montiel, Alaska cantant “Murciana Marrana”, Miguel Bosé en un memorable playback travesti de “Tacones Lejanos”… una faceta encara no explorada en absolut per Alejandro!

-La crítica espanyola sembla obstinada en no reconèixer al talent nacional i en profetitzar una imminent decadència a la trajectòria dels dos genis, mentre als festivals cinèfils europeus es donen bufetades per comptar amb la presència d’algun d’ells i les revistes internacionals es desfan en elogis cap a les seves inigualables pelis!

I VOSALTRES A QUIN PREFERIU??

“Agora” i el fanatisme cristià avui.

No tinc cap mena de dubte: si els manifestants cristianofeixistes que aquest cap de setmana han desfilat pels carrers de Madrid en contra del dret del avortament haguessin tingut davant la Biblioteca d’Alexandria l’haurien tornat a destruir, tal com ja varen fer al s.IVdC.

Ho heu endevinat! He anat a veure “Àgora” el darrer film d’Amenabar, una pel·lícula que ens fa de lupa sobre el més gran error de la Història Universal: l’adopció del cristianisme com a religió oficial del Imperi Romà.

Si els Emperadors Constantí i Licini no haguessin signat l’any 313 dC l’Edicte de Milà, deixant als lleons del circ fer la seva noble labor, ens hauríem estalviat mil anys de foscor i obscurantisme medieval, on la superstició i la metafísica varen suplir el menor rastre de ciència i progrés, inventant la homofòbia i agreujant el masclisme.

Tot l’esforç de la filosofia grecorromana per arribar a plantejar les bases per un proto-empirisme deductiu va ser engolit per el fanatisme i la infal·libilitat dels dogmes de fe, oblidant els progressos en química, astronomia, física, geometria o, perquè no, escultura: us heu parat mai a comparar la perfecció del cànon praxitel·lià amb les aberrants mesures d’una Verge romànica?

Aquells deu segles que separen Constantí del Renaixement, son els mateixos que porta d’endarreriment la societat occidental per tal de vèncer el pensament idealista i metafísic, la veritable àncora per al progrés social i científic.

La fúria i l’odi del fanatisme sempre han estat superiors als arguments de la raó i és per això que no podem baixar la guàrdia ni un instant, no fos cas que un dia d’aquests ens trobem les nostres biblioteques i museus en flames!

100.000 VISITES

Després de sortir victoriós en mil àrdues batalles contra ferotges exèrcits de Trolls i Walpurgis, transgredint les lleis no escrites de la provocació formal ètica i estètica i dedicant hores de sang, suor i llàgrimes sense rebre cap compensació més enllà de la satisfacció personal, aquest blog avui entra per la catifa vermella a l’exclusiu Olimp de les webs amb sis dígits al seu còmput de lectures, un any i deu mesos desprès de mudar-se a WordPress.

Fent honor a la meva justa i merescuda fama d’egòlatra i narcisista, avui deixeu-me que em dediqui exclusivament a donar-me autobombo, doncs arribar fins aquest Pòdium sobre el qual em coronen els llaurers de la Victòria, no ha estat precisament un camí de roses.

Desgraciadament, pensar i opinar amb llibertat absoluta, desafiant tabús, mites i tot convencionalisme anacrònic, és un veritable esport de risc en una societat completament entregada al borreguisme futboler, el consumisme individualista, la nyonyeria barata o el dogmatisme idealista radical, incapaç d’entendre que el coneixement sorgeix exclusivament de la dialèctica entre postulats teòrics oposats.

I no, no em puc oblidar de TU en una celebració tan glamourosa i assenyalada com aquesta: artista convidat, comentarista o lector anònim, gràcies per donar sentit a la existència d’aquest blog, doncs TU n’ets l’únic responsable del seu èxit, aguantant a diari les meves anades d’olla, repassant el meu extens catàleg de faltes d’ortografia o sofrint amb estupor les meves innumerables contradiccions ideològiques.

CENT MIL GRÀCIES!!

Perqué Obama mereix el Nobel de la Pau

“El Nobel a Obama es una exhortació a la pau i la busca de solucions que condueixin a la supervivència de la espècie“
Fidel Castro

Innocent de mi, en quan vaig saber que el líder mundial de l’esquerra havia estat mereixedor del Premi Nobel de la Pau, vaig pensar que per fi tots els incrèduls i descreguts acabarien acceptant la evidència empírica i es postrarien davant el personatge històric més transcendent en el que portem de Segle XXI: Barack Obama.

Però no! Els perjudicis racistes antiamericans que arrossega bona part d’Europa son més forts que la actualitat política i es neguen a formar part del passat. Així doncs em dedicaré a desmuntar una per una les insidies i falsedats que alguns grupuscles d’escèptics han anat escampant els darrers dies, amb l’únic objectiu de donar alè a la dreta republicana:

1.- Encara no ha fet res per merèixer el Premi

Tancar Guantànamo, retirar tropes d’Irak, desmantellar l’escut antimíssils, estendre la cobertura mèdica als pobres, aixecar parcialment sancions a Cuba, trencar la dinàmica bel•licista contra el món àrab amb un brillant discurs al Caire, donar suport a la creació d’un Estat Palestí, iniciar el procés de desmantellament definitiu de les armes nuclears amb Moscú, replantejament de les relacions internacionals de cara al multilateralisme…

Però tan és, faci el que faci i digui el que digui mai es podrà deslliurar del seu pecat original: ser nord-americà!

2.- Li haurien d’haver donat quan acabés el mandat

No! Donar-li ara significa un cop de força davant la ultradreta i les multinacionals de la sanitat que li planten cara i servirà d’amarra ideològica per comprometre’l encara més amb els seus postulats pacifistes. Si li donessin un cop jubilat no serviria absolutament per res.

3.- Tan sols compleix el seu programa!

Si, i ho fa desafiant a tot l’establishment republicà armamentístic i sanitari que li munten manifestacions multitudinàries cada dos per tres. Davant aquesta amenaça tan greu jo opto per defensar i aplaudir a Obama: President pots comptar amb mi per esclafar Sarah Palin!

4.- Encara queden molts conflictes al planeta

L’unilateralisme ja ha acabat! No podem esperar de braços creuats a que vingui EUA a treure’ns les castanyes del foc. Per que no ens preguntem per la absoluta inutilitat internacional de la Unió Europea o de la ONU??

5.- I els drets GLTB??

Iniciar el debat sobre drets homosexuals en mig de la tensa i dura negociació per tal d’aprovar la Sanitat Pública seria un suïcidi polític! Primer que la gent no es mori per ser pobre, després la derogació de els lleis homòfobes, que queda molta legislatura per davant!

6.- Ha rebut el premi simplement per no ser Bush

Segurament a molts membres de l’esquerra europea haguessin preferit un tercer mandat de Bush per tal de tenir un enemic extern a qui culpar de tots els seus desastres interns i de la decadència total de la socialdemocràcia al vell continent incapaç d’aturar a Berlusconi, Sarkozy o Merkel.

Barack no és simplement diferent a Bush, és la seva antítesi absoluta i, a més, té un projecte sòlid, alternatiu i absolutament necessari.

PD: Si tot va bé, aquest és el darrer post amb 5 dígits al marcador de visites!!

Festival de Sitges (III): Que és el Terror?

Dissabte

“Terror és quan quelcom quotidià es converteix en extraordinari i allò usual en excepció”, donant voltes a aquesta frase que em va dir Princesa Dragomirof, varem arribar un cop més a la clàssica cua del Auditori, mentre jo mirava arreu a veure si algun psicòpata vestit amb barretina em seguia per les cantonades.

Salomon Kane. M.J. Basset, França

Basat amb un còmic, es tracta duna cinta de fantasia èpica ambientada en un estrany s.XVI en el que ja hi han fotografies però segueixen lluitant amb espases medievals, en comptes de fer-ho amb sables o pistoles.

Un guió fet amb el cul, amb previsibles intents per sorprendre, on els bons son herois invencibles immunes al dolor, capaços de matar a 50 dolents amb un cop de ma.

Tan sols salvaria l’excel·lent fotografia, vestuari i efectes especials. Típic blockbuster per a adolescents freaks avorrits sense cap noció d’història. NOTA: 2,5

Zombie Walk

Un any més la diversió més esbojarrada s’havia traslladat a la platja de davant el carrer del pecat, on varem descobrir que el nostre amic, la superestrella del horterisme coneguda com “Niño del Exorcista”, havia esdevingut de nou en l’ànima de la festa, com podeu veure a les següents imatges:

Seria la definició de terror aquella Zombie Fallera? Tindria quelcom a veure amb el meu psicòpata la Zombie Pubilla?

Diumenge

A contrarellotge i sense temps per aturar-nos ni a dinar varem fer un marató de tres films quasi consecutius! Que ja s’acaba el festival i ens ha de donar temps a veure-ho tot!

Hearthless. P. Ridley, UK

Una historia de terror psicològic, amb tints molt Lynch, on un fotògraf es veu immers en una estranya trama d’assassinats perpetrats per uns encaputxats. Tan sols una petita nena hindú que només ell pot veure, l’ajudarà.

Interpretació rodona i brillants cops d’efecte que em van deixar sense veu de tan cridar! NOTA: 7,5

.

The Loft. O.L.Looy. Bèlgica

Típica història d’un assassinat on, a partir d’un interrogatori haurem d’anar reconstruint les diferents versions dels cinc sospitosos, tots ells homes infidels que es reunien en un Loft secret per materialitzar els seves fantasies sexuals.

Està molt ben pensada i no deixa cap fil sense lligar tot i una a trama que arriba a ser complexa i barroca fins a extrems difícilment imaginables. NOTA: 6,8

Accicdent. Soi Cheang, Japó

Una banda mafiosa japonesa que es dedica a aniquilar a persones fent veure que ha estat un simple accident fruit del atzar, fins que un bon dia els mateixos protagonistes comencen a ser també víctimes d’estranys successos.

Una trama original, complexa i ben desenvolupada a al que tan sols se li pot retreure d’extremada lentitud del ritme i els diàlegs. NOTA: 7

I quan arribem de nou al apartament descobrim el Palmares de la present edició, on el fill de Bowie arrasa amb Moon, que no hem vist, però la nostre favorita Canino li arravatava el Premi de la Crítica i del Jurat Carnet Jove, mentre que Summer Wars s’ha endut el galardó al millor film d’animació.

Segueixo donant voltes a la definició de terror… surto del festival amb la única convicció que, si existeix, es troba de ben segur amagat dins la nostre ment i que una forma de pensar tan materialista com la meva trigaria en trobar-hi la raó de ser.

AQUEST BLOG ÉS VÍCTIMA DELS ATACS D’UN PSICÒPATA NAZI

Des de fa 4 dies aquest blog està sent víctima de l’atac indiscriminat d’un psicòpata nazi ultra-catalanista que es dedica a bombardejar aquest blog amb comentaris insultants cap a la meva persona i que s’amaga sota el pseudònim de “Marquès de Poal”, un sanguinari general de la Guerra de Successió.

Primer vaig pensar que seria el típic freak de Reagrupament molest per les meves crítiques a Rafael Casanoves o Heribert Barrera i em vaig limitar a avisar que al proper insult començaria a esborrar-li els comentaris. Després vaig optar per canviar el contingut de les seves esbojarrades acusacions homofòbiques i racistes de traïció a la pàtria per lletres de cançons de Rocio Jurado i Isabel Pantoja, a veure si em deixava en pau d’una puta vegada.

Però no! Va optar per anar un xic més enllà i passar als insults ja directament nazis: que si Catalunya triomfant tornarà a ser blanca i pura, que si els gais som els culpables de la pèrdua de la Guerra de Successió, que si els andalusos son una raça inferior per barrejar-se amb els àrabs, que si m’havia d’agenollar davant la Moreneta… i així fins a 52 comentaris que porto censurats! Fins i tot ha esbrinat, no sé com, que jo soc de Vallirana, localitat que, com tothom sap, hi he residit tota la meva existència!

I oh! Sorpresa! Entro al meu correu i em trobo dos mails urgents de “WordPress” i “La Cotelera” avisant-me que algú ha intentat repetidament canviar la contrasenya dels meus blogs, tan l’antic com l’actual! Afortunadament el sistema d’ultraseguretat d’ambdos serveis ha evitat mals majors!! UFFF!! Us imagineu que tota la feina de 4 anys se’n va a fer punyetes per culpa d’un feixista pirat?? No ho vull ni pensar!

Així doncs: avis als comentaristes:

-Queda absolutament prohibit dir el meu veritable nom o cap dada personal meva als comentaris.

-En cas que en aquest cap de setmana, durant el qual jo no hi serè, el nazi aconseguís comentar, cosa bastant probable, NO LI SEGUIU EL JOC!!!! Passeu d’ell i dilluns ja esborraré la seva merda!

Com sabeu amb 16 anys em van apallissar uns Skin Heads per ser gai, als quals vaig portar a judici i van acabar internats en un reformatori; així doncs  ja he tingut prou males experiències amb aquesta gentussa com per anar amb peus de plom!

I si aconseguís burlar tots els sistemes de seguretat i apoderar-se d’aquesta web, doncs res, ha estat un plaer haver-hi dedicat 4 anys de la meva vida, gràcies a tots els que heu comentat i col•laborat.

 

DEIXA’M EN PAU TOCAT DEL BOLET!!!!!!!

PD: Molt bé, has aconseguit saber dades personals meves, felicitats! Tu guanyes! Mira, el post sobre Rafael de Casanoves ja no es visible publicament, si tornes a deixar un sol comentari o insult es tornarà a publicar, tú mateix!