Impostos i partides pressupostaries inútils

Quan el Govern de Zapatero va anunciar a bombo i plateret que, gràcies a la seva política fiscal, la crisi la pagarien els rics vaig començar a donar salts d’alegria. Per fi una mesura estratègica i real per lluitar contra les causes endèmiques del nostre model productiu i les desigualtats econòmiques, després dels pedaços del “Plan E” i les subvencions a fons perdut als banquers.

Però va el tio i apuja l’IVA! Un impost sobre el consum que paguem tots per igual, independentment de la nostre renta i nivell d’ingressos. Si, d’acord, també ha augmentat un puntet de res les rentes del capital, un carmelet inútil de cara a la hisenda pública, ja que les veritables fortunes, els rics de veritat, els que atresoren iots i viuen exclusivament de l’especulació financera, tributen a traves de les “SICAV” (societats d’inversió de capital variable) que tan sols cotitzen un puto 1% ( jo ho faig al 13%, es a dir pago més impostos que Alicia Koplovitz!).

Doncs res, mira que jo tenia ganes de defensar a capa i espasa l’augment de la pressió tributaria com un mecanisme de redistribució de la riquesa davant la demagògia facilona, egoista i neoliberal de PP-CIU. Però no, m’han deixat sense arguments!

I bé, a què aniran destinats els 6.500 milions d’euros extra que el govern pensa recaptar? Segur que val la pena gravar el consum? No hi havia marge per retallar els Pressupostos Generals? Per tal de respondre aquesta pregunta m’he baixat en PDF les partides pressupostaries corresponents al exercici passat i he fet una llista de despeses exagerades o completament superflues i banals que jo eliminaria d’una plomada:

Casa Reial-8.663.000 euros. Jo també vull ser Rei! On envio el currículum? I encara sort que aquest any han decidit congelar aquest capítol… per primer cop a la Història!

Congrés de Diputats- 232.510.000 euros. I això que només tenim 350 diputats! Toca a uns 664.000 euros per cap!!

Tribunal Constitucional (inclou només sous d’alts càrregs): 2.030.430 euros, amb un meravellós plus de 234.000 euros per incentius al rendiment. Tenint en compte que aquest Tribunal triga uns 4 anys per discutir cada sentència, algú em pot fer comprendre com a sobre cobren per rendir?? Els seus 110 vocals  facturen 9.300 euros/mes, no està malament per no donar ni brot, no?

Consell d’Estat: 11.746.810 euros, gastats en una institució consultiva, completament anacrònica, impulsada pels Reis Catòlics! Visca!

Consell General del Poder Judicial: 10.236.660 euros. Aquí podriem discutir sobre si aquesta institució, que governa als jutges de forma independent al Poder Executiu,  es necessaria o no. Jo crec que si, però de nou el problema son els disparatats sous que cobren els seus membres: 6.300 euros/mes més plusos. Olé tú!

MINISTERIO DE DEFENSA: Total 10.091.762.550 euros (deu vegades més que el Ministeri de Cultura!!!), dels quals 351.770.000 euros es destinen a investigació militar i 264.711.400 es gasten en una cosa molt estranya i sospitosa anomenada “Asesoramiento para la protección de los intereses nacionales”. Algú té la més remota idea de qui son aquests assessors tan ben pagats?

No entro a la resta de Ministeris, ja que trobo que fan una funció més o menys útil per a la societat, però eliminant o retallant aquestes institucions, absolutament prescindibles, casi que ens cobreix deu vegades el que ingressarà l’estat amb la polèmica pujada del IVA!

He tocat a Patrick Wolf!!

Ja tinc una altre moment únic per afegir la meva col•lecció d’experiències glamouroses, junt a quan em vaig colar a la zona VIP del concert de Madonna a València, quan vaig conèixer al director de cinema Darren Aronofsky (Pi, Requiem por un sueño, The Fountain…) al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges o quan Morrissey em va llençar una pua de guitarra a Madrid: he tocat a Patrick Wolf!

Wolf és una mica com el Mozart de la música pop independent anglesa: amb 11 anys composava cançons amb instruments que ell fabricava, amb 14 tenia una banda i amb 18 es va gravar i auto-produir el seu primer disc, “Licantropy” aclamat i considerat per la crítica un dels millors de la present dècada, així com tots els seus successius àlbums, on ha barrejat amb una professionalitat magistral la electrònica, el folk celta, el glam, el rock i el pop més amanerat. I per postres al darrer àlbum, l’imprescindible “The Bachelor” es va produïr i distribuir completament al marge de la indústria musical, tan sols amb aportacions dels fans.

I ja em veieu a mi a primera fila de l’espectacle que aquest geni va oferir gratis a la barcelonina Plaça Reial, amb motiu de les festes de la Mercè, contemplant extasiat com l’infinit talent d’aquesta estrella és encara més incommensurable en directe i a dos metres de distància.

El millor dels concerts és, per a mi, que pots alliberar la vena més petarda, locaza, talifan i ultrafreak, comportant-te com una veritable pija teenager al seu primer concert dels Jona’s Brothers, sense que els teus amics s’avergonyeixin de tu! I com ja haureu intuït, els que em llegiu sovint, soc una persona de passions i odis molt intensos envers a les persones famoses que admiro/detesto.

Patrick va irrompre al escenari, vestit amb l’estrafolaria roba que el caracteritza, i va obrir foc amb la mística balada “Who will?”, per deixar anar, tot seguit, una apretada llista de superhits, ja que en el breu temps del show no donava temps a profunditzar en la seva intensa discografia.

Va tocar el violí amb “Damaris” (VIDEO), la guitarra acústica amb “The Libertine”, la elèctrica a “Hard Times”, el piano amb “The Magic Position” i fins i tot es va atrevir a versionar “Hyperballad” de Björk i el “Like a Virgin” (VIDEO AQUÍ) de Madonna, tot acompanyat amb una performance sublim pròpia d’una diva de Hollywood, maquilladíssim, tirant-se per terra, fent posturetes, canviant-se de roba i pentinat o llençant-se al públic amb la oda leather“Vulture”, moment el que les meves mans varen entrar en contacte amb la seva materialitat corporal, concretament amb el seu colze dret!

Touch me, touch me, touch me! I wanna be dirty!

Doncs, res, tan sols recomanar-vos que correu a Spotify o Emule per assaborir la seves orgiàstiques melodies, si es que teniu la poca vergonya de no haver-ho fet encara! Jo em quedo amb la frase que una noia del meu costat li va etzibar…

“PERÒ PATRICK… A TU QUI ET COMPRA LA ROBA???”

.

.

PD: Totes les fotos fetes i editades per mi. Els videos es corresponen a aquesta gira, encara que no al concert de Barcelona!

PPD: Del concert de Barna hi ha el video de quan es tira el públic, aquí

COMPARACIONS ODIOSES …*by Toni, ex-arqueòleg*

Després d’una llarga temporada sense col·laboracions, per fi algú s’anima a publicar de nou un cameo en aquet blog! Es tracta del Toni, un antic company de feina que, desafortunadament per l’arqueologia, ha abandonat la professió. Avui ens parlarà sobre un altre tipus de referèndums municipals: els que es realitzen a Rivas Vaciamadrid, tot i que, com ell diu, les comparacions son odioses!

Estava de visita per Rivas Vaciamdrid, a casa de la meva tieta, quan em trobo una carta de l’Ajuntament que, amb el permís de la propietària, obro per llegir-se-la.

Jo esperava que fos alguna cosa propagandística, com un anunci sobre xerrades que habitualment fan per allà. La darrera  a la que vaig assistir va ser molt interessant: tractava sobre el conflicte basc,  i anava a càrreg de  Juan Pablo Fusi, (catedràtic de Història Contemporànea a la Complutense, especialista en el tema de nacions i nacionalismes), tot i que els temes més habituals versen sobre conflictes econòmics i socials, des de les condicions de vida dels camperols a Guatemala, fins xerrades sobre el comerç just o la economia sostenible.

Però vet aquí que, quan la començo a llegir, em quedo a quadres o a cercles… no sé.

El que em vaig trobar era una espècie de tríptic, com es pot veure a les fotos, on s’anuncien 100 suggeriments que es proposen des de l’Ajuntament, els partits polítics (IU, que governa amb majoria absoluta, PSOE i PP), així com les associacions de veïns i els particulars, per tal d’elaborar el pressupost municipal. Totes les propostes es divideixen en actuacions per barri o per tot el municipi.

Es a dir, que la meva tieta, com qualsevol ciutadà de Rivas, pot agafar el tríptic en qüestió, triar les idees que més li agradin pel seu barri o pel poble en general i enviar-ho a l’Ajuntament (evidentment, qualsevol no pot fer-ho, per això obliguen a posar totes les dades personals).

No sé que faran amb tots aquests “vots” però, pel que comenten, tenen molt pes a l’hora de fer el pressupost. És a dir, que és el poble el que decideix on i en què es gasten els seus calerons, o com a mínim té una influència capdal (la meva tieta m’ho confirma).

Evidentment, aquests suggeriments no tracten sobre coses que no li pertoca decidir a l’Ajuntament, com per exemple la independència de la Comunidad de Madrid respecte al Sistema Solar (amb tanta estrella de furbo quasi podrien fer una galaxia pròpia!!), i no van més enllà de invertir en enllumenat públic, en algun acte solidari o cultural, realitzar propostes socials… es a dir, al que normalment es dedica a un Consistori Municipal.

Passat uns dies, arribo a Blanes… i sé que les comparacions són odioses… però no puc deixar de confrontar els llocs on he viscut, per si algun dia em dona per independitzar-me amb la meva parella. Així doncs començo a donar voltes pel meu estimat poble…

El primer que em trobo és que el jardí botànic Pinya de Rosa (no fa gaire declarat paisatge protegit per la Generalitat) s’ha venut a un propietari privat per a que l’exploti. El primer que fa aquest es posar una tanca metàl·lica que envolta tot el terreny, sense tenir en compte tota la fauna que viu allà i que ara no pot creuar d’una banda a l’altre del bosc.

També contemplo esmaperdut com la urbanització San Francesc, que està al costat d’una cala que no fa gaire era quasi verge, cada cop es fa més i més gran, i el bosc que hi havia ho substitueix unes grans mansions burgeses (que ríete tú de la Moraleja).

A més, em trobo que l’únic lloc per aparcar que hi havia al poble de Blanes, ara es de pagament, cosa que no van anunciar en lloc… només a TV Blanes i a l’Ajuntament… es a dir, hem de tenir com a pàgina web d’inici la web municipal, si no pobret del que només estigui pel poble els cap de setmana. El millor es que si pagues els impostos a Blanes és gratuït… però per aixó necessites un cartell cutre amb la matrícula pintada amb “taquer” que et donen a una secció de l’Ajuntament de 9 a 14 de dilluns a divendres. Així doncs, he de perdre un dia de feina per anar a buscar un cartellot?… Bé que quan pasen els impostos sempre se’n recorden d’on visc… perquè no em poden enviar la merda de rètol? Han perdut la meva direcció?

I per postres els carrers de Blanes tallats perquè fan obres. Cosa que em sembla magnífic però que, quan vas amb el cotxe i has de fer tota una volta per carrerons estrets per sortir del poble, trigues 20 minuts més.

Per finalitzar… vull fer una reflexió. Realment es necessiten molts diners per fer les coses bé? Els que demanen més finançament, o que diuen que suposadament ens roben, no estàn amagant la seva incapacitat de solucionar els problemes reals de les persones? No és de cobards i d’irresponsables el de donar-li la culpa al veí de que un mateix sigui un incapaç, individualment i/o colectivament parlant?

Rivas (Madrid) té 65.000 habitants, Blanes (Girona) té 40.000. Crec que el pressupost municipal d’aquestes poblacions hauria de ser semblant  i, des de la meva opinió, a la pràctica son com el sol i la lluna.  No cal disposar de molts calers per fer correctament les coses, trobar solucions o, com a mínim, si les fan malament que t’informin.

Perquè nassos hi ha persones que, davant la menor dificultat, només busquen enemics fantasmals exteriors i no dins seu? De veritat es creuen tan perfectes?

*by Toni…. ex-arqueòleg*

“El Grup Bilderberg”: el govern mundial a la ombra?

Sabíeu que cada any les 150 persones més influents i poderoses del món es reuneixen amb caire informal en un punt del món en estricte secretisme durant un cap de setmana? Es tracta d’un veritable govern mundial a la ombra, encarregat de salvaguardar les essències de la globalització i el capitalisme, s’anomena “El Grup Bilderberg”.

Va ser creat el maig de 1954, a Biderberg (Holanda), per un conseller econòmic (Joseph Retinger) i la Casa Reial Holandesa, amb l’objectiu d’establir un nus entre els oligarques socials, els líders econòmics i els polítics europeus i americans.

Lluny de ser una mera conspiranoia, la seva presència està documentada a la Enciclopèdia Britànica, a The Economist (l’article està copypastejat als comentaris), American Free Press, The Times, Global Financial Group, Wahsinton Post, American Crhonicle, més de 21 llibres en parlen (bibliografia a comentaris), així com també existeixen milers de reportatges i entrades a Internet sobre el tema, tot i que mai cap periodista ha estat convidat a cobrir aquest event. De fet, les fonts que he trobat en la meva recerca son tan exageradament nombroses que la dificultat ha estat en separar el gra de la palla.

Segons afirma l’autor Daniel Estulin, al seu llibre “Les veritats sobre el Club Bilderberg”, el seu objectiu és la creació d’un Nou Ordre Mundial, un eufemisme per referir-se a un únic mercat lliure, alliberat de tot proteccionisme estatal. Estulin afirma també que donen directius als mitjans de comunicació i que planegen amb antelació guerres, crisis o cicles demogràfics. Es tractaria, doncs, de la xarxa de poder més influent del planeta a la actualitat.

El seu comitè directiu, autoanomenat “Steering Comitte” (vegeu llistat de membres i organigrama a comentaris), es troba format per 40 persones entre els que destaca la Reina d’Holanda, l’ex-secretari d’estat americà Henry Kissinguer (promotor del cop d’estat de Pinochet) i els grans banquers del món. Cada un d’ells ha de convidar a tres membres per a la següent reunió: un polític, un financer i un intel•lectual o periodista.

Els assistents més habituals son els presidents de els grans multinacionals, els Secretaris d’Estat i de Defensa d’EUA, Koffi Annan, els presidents dels principals mitjans de comunicació d’occident, Alan Greespan (Governador de la Reserva Federal Americana), i magnats com David Rockefeller, Georges Soros o Bill Gates

Bill Clinton o Tony Blair hi varen assistir just abans de ser escollits presidents, i en aquest vídeo podeu veure com reacciona Hilary Clinton quan, en mig de la campanya de les primàries demòcrates, un estudiant li pregunta per la seva afiliació en aquest grup.

Algunes de els seves actuacions més polèmiques, denunciades per revistes d’esquerres, han estat l’autorització a Rússia dels bombardejos sobre Txetxènia el 1999 o les pressions a Berlusconi per que nomenés a Ruggiero Ministre d’Assumptes Exteriors. També es rumoreja que varen planejar les diferents intervencions a Irak o Afganistan, així com que mouen els fils al conflicte àrabo-israelí. Però la premsa de dretes tampoc els hi riu les gràcies: l’historiador ultra Ricardo de la Cierva plantejava en un article a la revista Hispanidad que es tracta realment d’una Lògia Maçònica i que eren els responsables de la caiguda de Margaret Tatcher quan aquesta es va oposar al Euro.

Fotografia de la 1a reunió el 1954

Espanya va ser seu al 1989 seu d’aquest club, amb Felipe Gonzalez de mestre de cerimònies, en un balneari de Pontevedra (La Toja). Entre els espanyols més destacats que participen les reunions hi ha:

-La Reina Sofia, per la seva condició de presidenta de vàries fundacions econòmiques.

-Juán Luís Cebrian: director ideòleg del diari el Pais i president de l’Associació de Premsa (ara s’entén d’on li ve la mania persecutòria cap a Hugo Chàvez i altres líders anticapitalistes).

-Trinidad Jimenez: actual Ministra de Sanitat, ex-Secretària d’Estat per Iberoamèrica i exportàveu d’Assumptes Exteriors del PSOE

- Esperanza Aguirre: Durant la seva etapa com a Ministra d’Educació amb Aznar.

- Rodrigo Rato, Pedro Solbes i Joaquin Almunia, pels seus càrrecs en institucions i ministeris econòmics.

-També hi han assistit en alguna ocasió: Alicia Koplovitz, Jordi Pujol, Alberto Ruiz Gallardón o l’actual Secretari d’Estat de Presidència

Davant això em qüestiono… fins a quin punt donar veracitat a les fonts? Quin poder real té aquesta organització? Com és que Dan Brown encara no n’ha fet un best seller? I el més urgent… com és que encara no m’hi han convidat a mi???

-Llista oficial dels assistents a la reunió de 2009

PD: Vegeu comentaris per llegir l’aticle que en va fer The Economist,  la extensa bibliografia publicada sobre el tema, el llistat de llocs, dates, asistents a les reunions,  així com la composició del Steering Comitte.

Dedicat a “El Niño del exorcista” qui em va alertar sobre l’existència d’aquest club.

INSTRUCCIONS PER FER UN REFERÈNDUM A CASA TEVA

Catalunya ha despertat per fi de la seva letargia democràtica i s’ha llençat a les urnes per conèixer directament la opinió dels seus ciutadans i, segons sembla, la tendència d’aquesta tardor serà fer performances simulant referèndums per tota la nostre geografia.

I jo em pregunto: cal demanar permís als Ajuntaments per tal de fer aquest espectacle tan divertit? NOOO! Per favor! Per un casual demaneu vosaltres el vistiplau del Consistori Municipal cada cop que representeu els Pastorets o balleu una sardana? Faltaria més! Quina llei ens impedeix agafar uns paperets i posar-los per la ranura d’una caixa? CAP! Quina normativa impedeix teatralitzar uns comicis electorals? CAP!

Així doncs que esteu esperant per sumar-vos a la festa de la democràcia i convocar un referèndum a casa vostre? A continuació us dono les instruccions pas a pas de com ho heu de fer amb un exemple que jo mateix he realitzat al meu rebedor!

PAS 1- Trieu un lema i unes opcions sobre les que els votants manifestaran la seva opinió

A casa meva hem triat com a pregunta: “Està vostè a favor de que L’Hospitalet de Llobregat esdevingui un Estat Independent regit per una Monarquia Absolutista encarnada, de forma vitalícia, en la persona de l’Arqueòleg Glamurós?”
Les opcions son “SI” o “ES CLAR QUE SI!! ”

PAS 2- Elaboreu un cens establint qui pot i qui no pot votar

Aquí hem decidit donar el dret a vot a totes les meves joguines de la infància que tenia guardades en un bagul. A la imatge podeu veure un grupet de clics de Playmòbil fent cua cap a la urna, tots plens de joia i xerinola!

PAS 3- Convoqueu a un grup ultra d’extrema dreta per tal que animi el cotarro i motivi als electors a votar.

A falta de membres de la Falange, hem posat a la nina de la líder conservadora americana Sarah Palin, que recita tota sola discursos antiavortistes i declaracions d’amor lèsbic a Curry Valenzuela.

PAS 4- Truqueu al diari Avui per tal que facin un reportatge de 8 pàgines dobles durant cinc dies seguits sobre el tema.

PAS 5- Intenteu enganyar a algun funcionari idiota del estat espanyol, fent-li creure que el referèndum va en serio, per tal de donar més bombo i plateret al assumpte.

En el nostre exemple, hem deixat un missatge al mòbil de la senyora de fer feines de la Subdelegació del Govern anunciant la realització del referèndum. No ha enviat cap tanc, de moment…

PAS 6 – Fer una campanya electoral imparcial per part de les dues opcions representades

Hem posat cartells amb els lemes “Si” i “Es clar que si” al llarg del rebedor. Han quedat moníssims! I amb un megàfon he anat cridant consignes a favor del SI durant 5 minuts, fins que la veïna ha vingut a preguntar-me si em trobava bé o si estava tenint un orgasme múltiple.

PAS 7- Votar! Com és una “performance” simbòlica no cal que us preocupeu per demanar el DNI als electors, mirar que aquests no votin més d’un cop o que estiguin empadronats a la població. Tampoc cal perdre el temps fent les actes d’obertura de les taules, ni les de sessió o escrutini: això no es recomptarà davant un jutge, no hi han representants de l’Administració, ni interventors de les diferents candidatures! Feina que ens estalviem!

Aquí veiem un robotet kinder com efectua el seu democràtic dret a vot en un got de Marilyn Monroe (no tenia cap urna per casa val? I així es més glamurós!)

PAS 8 – El recompte: No us hi mateu gaire, que ningú us vindrà a demanar explicacions o transparència!

Els resultats del meu comici ha estat: 96,3% SI i 123% ESCLAR QUE SI. Fantàstic! Meravellós! Esplèndid! Un resultat plenament representatiu! La població hospitalenca vol que jo sigui el seu monarca absolut i aboleixi d’una vegada les obsoletes institucions parlamentaries! SIII!! Gràcies per aquest somni Hospitalet!

PAS 9- Declaracions dels participants a la jornada:

BARBIE- Ha estat la festa de la democràcia participativa! Aquells que estan en contra del referèndum es que estan a favor de la nina Sarah Palin. Son els enemics de la pàtria hospitalenca, els mateixos que volen que seguim vivint de genolls, sent un mer satèl·lit de Barcelona.

GI JOE- Per fi hem deixat de parlar de futileses o ximpleries irrellevants com l’atur, l’explotació econòmica, els milers d’acomiadaments amb les EREs, els paradisos fiscals, els escàndols de corrupció, els sous multimilionaris dels jugadors de futbol, de les primes dels alts directius empresarials per reestructurar plantilles o de l’especulació immobiliària. Proposo que a partir d’ara tan sols s’informi del que realment interessa a la població: els referèndums i la confrontació irreconciliable entre Hospitalet i Barcelona!

SARAH PALIN DOLL- Si després d’aquest sidral no guanya el PP amb majoria absoluta, em faig nina inflable!

VISCA HOSPITALET LLIURE! VISCA LA DEMOCRÀCIA!

Llista Negra: ELS CANTAUTORS

Pot existir un turment pitjor que veure com un ex-hippie entrat en anys i en carns aporreja una guitarra acústica, repetint cansinament els tres únics acords que es sap, mentre recita una pseudo-poesia plena de tòpics nyonyos i empalagosos i odes a l’idealisme psicodèlic més passat de voltes? Bé, potser si existeixen maldats igual d’horribles, com la guerra, la fam o l’explotació infantil, però poques coses més se m’acudeixen!

Als anys 60’s potser encara van tenir la seva gràcia: amb Franco agonitzant i els americans ruixant de Napalm el Vietnam, mentre es carregaven a mitja família Kennedy per entregues, tampoc es podia demanar gaire més! Era just l’origen de la rebel•lió de la joventut com a nova classe revolucionaria, tan política com culturalment, la emancipació d’una generació sencera que podia estudiar sense treballar per primer cop a la història

Però ja està, el Canet Rock i Woodstoock son capítols de la nostre prehistòria musical! Enterrem d’una vegada aquesta rèmora casposa anomenada “nova cançó”, que és més vella que l’anar a peu! Superem d’una vegada aquesta generació de cinquetons nostàlgics de les melenes, els pantalons de pota d’elefant i els vestits barrocs amb milers de colorins dissenyats després d’una forta dosis d’àcid lisèrgic.

Encara tinc calfreds per la nit recordant quan la meva mare em va portar enganyat a un concert de Serrat, dient-me que anàvem al parc d’atraccions, o de quan em vaig trobar a traïció a Marina Rossell recitant les seves anacròniques i folklòriques odes al davant de la Biblioteca de lletres de la UAB just quan jo havia de fer un treball sobre l’origen del Estat Asteca. Si haguéssiu estat 17 anys en un esplai obligats a cantar dissabte rere dissabte “Que tinguem sort” de Lluis Llach m’entendríeu perfectament!

Que Sabina sap fer molt bones lletres? Doncs que les reciti i ens estalvií el turment d’escoltar la seva veu ronca de falopero fent com que canta. Que Silvio Rodriguez i Victor Jara tenen un missatge polític molt profund? Doncs que escriguin assajos sobre teoria socioeconòmica!

Sabíeu que Bob Dylan, en una demostració del seu pacifisme i cultura artística, practicava tir sobre un quadre de Marilyn Monroe que l’hi havia regalat Warhol? En fi! Jo casi que seria partidari de fer assajos nuclears a casa seva…amb ell i Gerard Quintana a dins!

Soc un “stakhanovista”??

Un puto dia, 24 miserables hores, 1440 efímers minuts. Aquest ha estat el total de vacances que he realitzat aquest any en un estiu que, per a mi, ben poc ha tingut de festiu. He començat a pensar que aquesta estació realment mai ha existit, que tot ha estat un rumor infundat per quatre walpurgis avorrides.

Si ja ho deia Texas a “Carefull what you wish for” : si al més de gener em queixava que estant al atur el temps lliure m’ofegava en un “horror vacui” d’avorriment sideral, en quant vaig tornar a firmar un contracte qualsevol rastre d’oci s’ha esvaït per art de màgia.

I us pregunteu que he fet jo del meu dret a descansar? Doncs l’he consumit en els finiquitos de finalització d’obra i servei des de que, a mitjans de Febrer, vaig començar un tour que m’ha dut per nou empreses d’arqueologia diferents en un veritable huracà de nomadisme laboral on he excavat fons de cabana de l’edat del ferro a Sabadell, realitzat un estudi arqueozoològic de 5.000 ossos en 4 setmanes (rècord mundial!!), dirigit l’expedició a una cova prehistòrica al camp de Tarragona o controlat l’impacte sobre el patrimoni històric de les obres del AVE al pas per Sagrada Família. Fins i tot m’he permés el luxe de marxar de jaciments on, simplement, no m’agradava l’ambient laboral que s’hi respirava.

Potser es que estic atacat de stakhanovisme, aquest moviment social que va succeir als anys 30 a la URSS, consistent en que els treballadors feien hores i hores extra gratis per pur amor a la feina i que, realment, es tractava d’una moda impulsada pel mateix Stalin per tal d’augmentar la productivitat, sense haver d’invertir en tecnologia ni augmentar els sous.

Fins i tot em sento, a voltes, identificat amb el personatge de Sarah Polley al film de Coixet “La vida secreta de las palabras” en l’escena on el seu cap l’obliga a agafar vacances forçades, ja que està rebent queixes i pressions dels sindicats indignats per aquesta renuncia voluntària als propis drets obrers.

Suposo que això succeeix quan algú, com jo, té per ofici el seu hobbie favorit!

En fi! Tan de bo pugui estar molt de temps tan atrafegat com fins ara. Toquem fusta!

PD: Fotografia feta i editada per mi, realitzada al Cementiri de Monjuïc

PPD: Aquest post ha estat editat al contindre informació confosa, suposadament errònia i gratuïtament ofensiva. L’autor del blog demana disculpes per no contrastar els rumors, com tot bon periodista ha de fer.

Tenen els feixistes dret a manifestar-se?

Si, d’acord, tots estem en contra del feixisme i ens repugna veure com els vitorejadors de dictadures militars es manifesten amb impunitat, però ¿prohibint els seus drets constitucionals no ens estem posant al seu mateix nivell? Qui son els jutges o polítics per decidir on es col•loca el límit de la llibertat d’expressió? No es aquest un perillós camí que, un cop obert, pot tenir una deriva d’imprevisibles conseqüències?

De fet jo sempre he defensat que un feixista, en el fons, és un ximple útil que provoca una reacció en contra molt superior a les adhesions que mai pot arribar a generar.

Un exemple clar l’hem vist aquest cap de setmana: gràcies a una pírrica concentració convocada per Falange Espanyola, el simulacre de referèndum independentista d’Arenys de Munt ha tingut una afluència prou significativa, per no tenir cap valor legal, i un resultat a la búlgara: 96% a favor. Els nacionalistes catalans farien bé d’enviar una panera als quatre iaios fatxes que els han generat una desmesurada propaganda gratis que, si l’haguessin hagut de pagar de la seva butxaca, els hi hauria costat una bona milionada i sense la qual amb prou feines se n’hauria parlat al full parroquial de la vil·la.

O un altre cas: a la passada legislatura el Partit Popular va convocar un seguit de macro-manifestacions on els casposos ultradretans, de variada procedència freak, van campar alegrement lluint àguiles franquistes i boines carlines. El resultat? El PSOE guanya per segon cop i amb més marge les eleccions generals al mobilitzar a tot l’electorat d’esquerres. Rajoy sembla haver aprés la lliçó i en el que portem de cicle electoral ha evitat tota concentració anti-governamental.

Així doncs deixem que aquesta púrria surti de la caverna a prendre el sòl una estoneta, sempre i quant no agredeixin ni matin a ningú, que encara riurem una estoneta i posarem en peu de guerra a l’esquerra, sempre ben mandrosa alhora de aixecar-se del sofà.

PD: Fotografies dels falangistes d’Arenys, extretes del blog de Saül Gordillo

RAFAEL CASANOVA: Traïdor o covard?

Un any més Catalunya veurà avergonyida com la seva classe política i cultural, per pura incultura històrica, reten homenatge al major impostor de tots els temps: Rafael Casanova.  A continuació us explico el perquè…

La burgesia nacionalista, necessitada de màrtirs a qui idolatrar, van triar al atzar un suposat heroi, i fins el dia d’avui, els catalans s’han empassat acríticament el conte fantasiós segons el qual aquest obscur personatge va guiar gloriosament les tropes catalanes contra el Setge de Barcelona, a la sagnant derrota de la Guerra de Succesió… però resulta que no va ser ben bé així…

Elegit Conseller en Cap, per pur torn, a les deliberacions de la Junta de Braços del 1713 es mostra en tot moment partidari de la rendició catalana i la negociació amb els borbons, tot i que guanya la opció contraria per majoria aclaparadora.

Rafael torna a proposar als dirigents municipals, el dia 3 de Setembre de 1714, signar la rendició de Barcelona amb el borbònic Duc de Berwick, però novament les seves postures covardes son derrotades per 26 vots contra 4 i Barcelona s’enfronta al setge final.

La nit del 10 al 11 de Setembre Rafael, tot i ser l’encarregat de la supervisió de les Milícies que protegien la ciutat, es trobava dormint plàcidament al seu llit i ho va fer fins ben entrat el matí, quan la ciutat feia hores que estava sent assetjada, i encara sort que el van venir a avisar!

Quan finalment es desperta, Rafael Casanova realitza el següent discurs a les milícies:

“Por nosotros y por la nación española peleamos. Hoy es el día de morir o vencer. Y no será la primera vez que con gloria inmortal fuera poblada de nuevo esta ciudad defendiendo su rey, la fe de su religión y sus privilegios”

I aquí us adjunto el fragment del pregó editat per Rafael Casanova i Antoni Villaroel el dia 11 de Setembre de 1714

“(…) y extermine todos los honores y privilegios, quedando esclavos con los demás españoles engañados y todos en esclavitud del dominio francés; pero así y todo se confía, que todos como verdaderos hijos de la Patria, amantes de la libertad, acudirán a los lugares señalados, a fin de derramar gloriosamente su sangre y su vida por su Rey, por su honor, por la Patria y por la libertad de toda España (…)”

Es a dir, Rafael creu que el seu paper és protegir la integritat del territori espanyol d’una invasió de les tropes franceses que donaven suport a Felip V, en cap moment s’intueix ni la més remota noció de Catalunya ni dels seus drets.

En el moment que és ferit per una bala a la cama, Casanova fuig al col•legi de la Mercè on falsifica un certificat de defunció, crema documents que l’implicaven amb assumptes tèrbols, delega en un altre conseller la capitulació barcelonina i fuig com el covard que era a la veïna vila de Sant Boi, sense que ningú li ho impedeixi.

A Sant Boi viurà a cos de rei a casa de la seva dona Maria del Bosch. Les tropes borbòniques no mouen un dit per capturar-lo i finalment el Rei Felip V el perdona totalment l’any 1719 i torna a exercir feliçment d’advocat fins a la seva mort el 1737.

Aquest tracte estranyament privilegiat per part del Borbó contrasta amb el rebut per altres membres molt menys destacats de la resistència catalana a la mateixa guerra: per exemple, Josep Moragues, governador militar de Castellciutat, una fortalesa a situada prop de Vic, va ser jutjat, torturat, se li retiraren tots els honors militars, i va morir per esquarterament. El seu cap fou tancat en una gàbia on penjà d’un portal de la ciutat durant dotze anys.

Perquè doncs aquest tracte de favor de Casanova tan sospitosament desproporcionat?? Felip V va premiar la covardia del català o bé aquest era un talp a les ordres de la Casa de Borbó amb la missió de facilitar la victòria sobre els catalans?

Una altre dada curiosa es que quan el cronista de la època Francesc Castellví li demana dades sobre les darreres hores de la batalla del 11 de Setembre, aquest es nega a cedir cap document i li demana per escrit que no faci cas dels “rumors que circulen sobre ell”… a que es referia??

En tot cas espero que hagi quedat meridianament clar, que ja sigui per traïdor o per covard, aquest miserable impostor no mereix cap honor! En nom del rigor històric demano als nacionalistes i als polítics catalans que desemmascarin d’una vegada per totes amb aquesta absurda fal•làcia que ja fa quasi 300 anys que dura!

Prou mentides i manipulacions de la història!! Si aquest poca vergonya vol flors que els hi posi la Falange!

Hugo Chavez Superstar

Hugo Chavez és un home del Renaixement: no només ha impulsat la principal Renaixença política, econòmica i social sud-americana des de que els colonitzadors europeus hi varen posar els peus, sinó que, a més, canta, té un programa de televisió i, finalment, Oliver Stone l’ha convertit en una superstar del cinema, presentant en persona al Festival de Venècia un film sobre la Revolució Bolivariana, que ell protagonitza i que du per títol “South of the Border”.

El passat cap de setmana ja varem poder contemplar com les hordes dels llefiscosos deixebles del neoliberalisme es manifestaven arreu del planeta en contra de la Revolució Socialista a Venezuela que lluita cada dia contra la pobresa, la explotació dels recursos naturals per part de multinacionals, les desigualtats, la carencia de serveis bàsics o el latifundisme. Els manifestatnts estaven liderats, com no!, pel President golpista d’Hondures Micheletti.

Segurament enyoren els temps en que llatinoamèrica era el pati del darrere dels Estats Units, on el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional escanyaven els economies públiques amb el deute extern, les multinacionals xuclaven els recursos naturals d’aquests països sense pagar un cèntim a canvi, la misèria s’estenia com una marea en incontrolats camps de faveles i Henry Kissinguer posava a Pinochet al Palau de la Moneda.

Doncs no! Aquests foscos temps son part del passat i avui, els poble ha entès que les marees d’indígenes i antics esclaus, oblidats des de feia segles, son el motor de la història i no estan disposats a que ningú agafi el timó per ells. Si a finals dels 90’s Cuba es veia aïllada en un mar de capitalisme, és ara Colòmbia la que es veu tan acorralada per el nou despertar de l’esquerra marxista que ha demanat a la mama Hilary que els hi posi, ni més ni menys, que set bases militars, no fos cas que Uribe es llevi un bon matí amb un martell i una falç travessant-li el crani.

I tot això gràcies a Chavez, aquest geni invencible de la democràcia popular que ha superat un cop d’estat de la patronal petrolera, ha guanyat totes les eleccions per golejada (i amb observadors internacionals que en garanteixen la seva transparència) i ha fet front a la campanya manipuladora més bèstia que es recorda per part la premsa internacional, que veu impotent com els seves inversions capitalistes en aquest continent trontollen.

Si borden tan fort, no en tingueu cap dubte, es que Hugo ha donat al clau, ell es la darrera esperança mundial de que encara hi ha alternatives a aquest capitalisme! I per saber que passa realment a Veneçuela, millor anar a veure el film de Stone!

UH AH! CHAVEZ NO SE VA!