Diferències ETA -IRA

Perquè Irlanda del Nord va aconseguir donar una sortida pacífica i dialogada al conflicte armat i el poble vasc ha de seguir suportant com ETA posa una bomba a una Casa Cuartell amb 41 nens a dins, sense avís previ?Avui us intentaré donar algunes de les claus!

1.- A Irlanda del Nord hi ha un conflicte de classe: els protestants son propietaris de la major part de terres i tenen molta més riquesa acumulada que els catòlics. El País Basc i Navarra son les úniques Comunitats Autònomes amb règim foral, una particularitat heretada de Felip V i respectada per Franco i la Constitució, segons la qual aquests territoris no contribueixen amb la solidaritat amb la resta del estat; això ha donat una renta per càpita altíssima a aquestes regions. Les bases abertzales son iaies amb abrics de pells, amos de grans caserios a Guipuzcoa i nens de papà amb molta pasta. Us ho diu un que ha treballat excavant un jaciment a un poblet, feu històric de Batasuna, on es veien més collarets de perles i mansions amb piscina que a Beverly Hills! Per tant, el basc, es un conflicte que té en el seu origen simple i llanament el fanatisme nacionalista pur i dur.

2.- L’IRA era una banda terrorista sotmesa orgànicament al seu braç polític, el Sinn Fein de Jerry Adams, que tenia plena capacitat per negociar amb l’Estat britànic i obligar als pistolers a acceptar els seus acords. ETA domina, controla i manipula totalment a l’entorn de Batasuna, fins al punt que mentre Otegui i Josu Ternera buscaven un acord amb Zapatero, els etarres volaven l’aeroport de Barajas amb dos immigrants equatorians a dins.

3.- Al Ulster existeixen dues comunitats ètnicament diferenciades que difícilment s’arriben a barrejar entre elles, amb religions i costums que res tenen a veure. Els Unionistes representen una majoria social i electoral que han arribat a tenir grups paramilitars propis Força de Voluntaris del Ulster (UVF) i la Associació per a la Defensa del Ulster (UDA) que havien arribat a matar quasi 1.000 persones i per tant, als catòlics també els interessava arribar a un acord de desarmament mutu. A Euskadi tan sols existeix una diferència idiomàtica –lingüística, no es pot parlar en cap cas de grups ètnics diferenciats i mai han existit grups paramilitars importants, tret del cutre-terrorisme d’estat del GAL als anys 80’s.

4.- Quan el Govern Britànic de Tony Blair va negociar els Acords de Divendres Sant, en cap moment va tenir a ràdios, diaris i líders conservadors acusant-lo dia i nit de ser còmplice del terror, de ser coautor d’atemptats o de vendre’s la pàtria. A Espanya el PP va arribar a convocar 5 macro-manifestacions en contra del procés de Pau, amb la qual cosa Zapatero va haver d’anar amb peus de plom durant la treva etarra i en cap cas podia tocar temes polítics, mentre que al Ulster se li va tornar l’autonomia a canvi del desarmament.

5.- Ni el Sinn Féin, ni cap partit nacionalista irlandès han estat mai il•legalitzats. Es evident que la Llei de Partits tan sols ha servit per radicalitzar fanàtics i donar raons a qui els hi donen suport.

LLISTA NEGRA: Heribert Barrera i el catalanisme nazi.

Sabieu que un neonazi ha estat President del Parlament català i líder indiscutible d’ERC?? No? Doncs atents a la meva darrera entrega de la Llista Negre que n’hi ha per llogar-hi cadires.

Resulta que l’any 1980, després de els primeres eleccions al Parlament de Catalunya, la suma dels tres partits d’esquerres d’aleshores (PSC- 33, PSUC-25 i ERC-14) donava una folgada majoria absoluta que hauria convertit a Joan Reventós en President de la Generalitat. Però vet aquí que ERC, incomprensiblement, havia caigut en mans d’un iaio decrèpit que va preferir aliar-se amb CIU i amb els reductes del franquisme (UCD), donant a Pujol el poder durant 23 anys.

Segons ell s’havia d’evitar que Catalunya caigués en mans soviètiques, tot i que el PSUC era un partit plenament democràtic que havia trencat amb la URSS feia 20 anys i s’havia sumat al eurocomunisme. De fet, ja havien governat PSUC-ERC al 1936 en ple auge estalinista, precisament quan Barrera va entrar al partit.

Barrera es va convertir en President del Parlament i va cedir el lideratge d’ERC a un multimilionari neoliberal anomenat Joan Hortalà (actualment President de la Borsa de Barcelona) que va arrossegar el partit a uns miserables 5 diputats, el pitjor resultat de la història del partit de Macià i Companys.

Un cop apartat de la primera línea política, el Führer Heribert va anar protagonitzant sonats escàndols polítics cada cop que obria la boca i deixava clara i diàfana la seva postura nazi, comprometent a la direcció actual republicana. De fet, la federació barcelonina d’ERC en va demanar la seva explusió.

Aquí algunes de els seves joies extretes del llibre “Que pensa Heribert Barrera?” i d’una entrevista a La Vanguardia:

“A Amèrica els negres tenen un Coeficient Intel•lectual inferior als blancs”

“S’hauria d’esterilitzar als dèbils mentals d’origen genètic”

“Es més important salvar Catalunya que la democràcia”

“La immigració es la principal amenaça de Catalunya , varem aconseguir superar les onades d’andalusos, però ara el català està en perill. A mi m’agradaria una Catalunya com la de la República: sense immigrants”

“Ningú em convencerà que és millor una Rambla amb gent mestissa que una on tan sols hi passegi gent de la raça blanca”

“Quan Haider (líder neonazi austríac) diu que hi ha masses immigrants, no és racista, diu la veritat”

“No estic en contra de la pena de mort: s’hauria d’obrir aquest debat”

“Em mereix més respecte un assassí d’ETA que un delinqüent comú, ja que l’etarra mata per conviccions nobles, no per diners”

“Si hagués estat diputat hauria votat la llei d’Estrangeria del PP”

“Les onades migratòries son un pla per descatalanitzar Catalunya”

“La solució per l’atur es expulsar els immigrants que ens roben el treball”

“Jo no sóc racista ni xenòfob”

Doncs bé, finalment el nostre protagonista d’avui s’ha decidit a deixar ERC i anar a fer companyia a un altre protagonista de la meva llista Negre: el també catalanista de dretes Joan Carretero al seu nou partit Reagrupament Caciquil. L’únic que no sabem es si l’afable Heribert serà president de les Joventuts del Partit i el veurem desfilar amb la ma alçada pels carrerons de Puigcerdà!

Concurs d’Excuses Surrealistes

Doncs si! Dintre de d’un més m’convidat, com cada Agost, a un gran Aquelarre  al que em fa una terrible mandra assistir, doncs la meitat de les bruixes que hi participaran son tan vulgars i ordinàries que l’únic conjur que son capaces de realitzar és provocar badalls, i l’altre meitat son especialistes en generar urticària i arcades només de mirar les supurants berrugues de la seva cara. També hi haurà alguna bruixeta bona que em cau bé però, òbviament, no compensa el tema.

Seria una perfecta ocasió per assajar el meu somriure frívol i banal, mentre la meva viperina llengua deixa anar astutes frases, aparentment innocents, sota les quals presumir dissimuladament del meu bon moment actual, tan personal com laboral, però no! Un ja té una edat i un estatus com per poder estalviar aquest tipus de situacions desagradables; així doncs aquesta edició de la “Nit de les Walpurgis” no comptarà amb la meva anunciada presència.

Però clar, necessito un bon motiu per refusar la invitació o aquelles fetilleres encara em faran un mal d’ull o un ritual Vodoo d’imprevisibles conseqüències! Així doncs m’he decidit a convocar un Concurs d’Excuses i prometo que faré servir la millor! Però recordeu que les Bruixes no son científics racionals, així doncs les excuses han de ser absolutament surrealistes per tal que resultin verosímils a les seves orelles.

Aquestes son les que se m’han ocorregut a mi:

Excusa nº1- He tingut el pressentiment de que precisament aquell dia caurà la Sagrada Família pel pas del AVE, així doncs faré guàrdia davant el monument de Gaudí amb la meva càmera de fotos per tal de tindre l’exclusiva i poder guanyar el Premi Pulitzer.

Excusa nº2- M’han convidat a fer la ponència inaugural al Ir Congrés Internacional de Tècniques Onanístiques i Fel·latòries, que es celebra a Cuenca.

Excusa nº3- L’horoscop del diari “Que!” m’aconsella no sortir de casa… més val no temptar el destí!

Excusa nº4- La meva veïna, que està fent una Tesi doctoral sobre meteorologia i canvi climàtic, ha calculat una gran nevada sobtada en ple Agost, just el dia del Aquelarre, i jo no trobo les meves botes de neu per enlloc!.

Excusa nº5- He de complir una penitència pels meus pecats carnals consistent en anar fins a Monsterrat fent la croqueta. Òbviament no tindré el cos per gaires actes socials!

Excusa nº6- M’he apuntat al Conservatori del Liceu per fer un curs de triangle i tinc l’examen final al dia següent.

Excusa nº7- Es l’aniversari del meu periquito i hem convidat a tots els ocells del barri a una macro festa de trossos de pa sec.

Excusa nº8- Aquell dia precisament es compleixen 34 anys, 3 mesos i 23 dies de la Revolució dels Clavells a Portugal i per celebrar aquesta senyalada efemèride marxo a comprar tovalloles a Lisboa.

Excusa nº9- En el seguiment arqueològic on treballo ha aparegut un troç de claveguera de finals de s.XX i m’he de quedar tota la nit a fer guàrdia, no fos cas que un espoliador cercatresors vingués a robar la preuada joia per vendre-la al mercat negre.

I ara us toca a vosaltres!!! Ajudeu-me!!

PD: Com podeu veure a partir d’ara, quan deixeu un coment,  podreu votar la qualitat dels posts, una gentilesa cap al exèrcit de Trolls que em llegeix a diari tan sols per criticar-me. Així us estalvieu la dura tasca intel·lectual d’escriure insults!

Donar caritat és de dretes.

La moral judeo-cristiana ens va fer creure a les classes de catequesis que la millor forma d’acabar amb la pobresa era que les burgeses endiumenjades obrissin el seu bolso de Louis Vuitton al sortir de missa i donessin un centimets al pobre desdentegat que estava assegut a l’escala. Doncs bé, com diria Pujol al APM “Aixó no serveix per res!!!” o, en tot cas tan sols per rentar males conciències.

La lluita contra la pobresa no pot dependre d’un factor tan aleatori com és la bona voluntat i generositat de les persones benestants, sinó que és LA obligació del Estat, com a ent col•lectiu. I aquest té en els impostos una perfecta eina per recaptar els diners necessaris de qui més en té, de forma obligatoria, igualitaria i proporcional a la renta de cada persona física.

Però tampoc caiguem en la simplesa de creure que tot es soluciona regalant billets a la creixent borsa de persones sense recursos, ja que això, a part de ser una mesura neoliberal (deixem que la gent faci el que vulgui amb els seus diners) és un pedaç que no transforma estructuralment la macroeconomia ni impulsa el treball o la creació de riquesa i, a més, crea relacions de dependència parasitària cap al estat.

L’Administració Pública ha d’invertir recursos per crear uns organismes públics que cobreixin els necessitats bàsiques de la població necessitada de forma gratuïta i eficient (sanitat, educació, serveis socials, alimentació i vivenda), però a més ha de potenciar les capacitats i l’esforç d’aquelles persones que reben els recursos de els següents formes, per exemple:

- Beques: Diners a canvi de que aquella persona es formi per tal de poder accedir a llocs de treball més qualificats.

-Microcrèdits: Es tractaria que l’estat deixés diners a gent sense recursos amb un interès molt baix, per tal que aquests creessin una petita empresa o negoci que donaria feina a més gent. La gràcia estaria en que cap banc privat intervingués en el procés i que tot estigués regulat amb transparència. A la India s’ha dut a terme amb gran èxit, inclús el projecte del Graneen Bank va rebre el Premi Nobel de la Pau i a Veneçuela el Govern Chavista ha ajudat a crear un gran nombre de cooperatives.

-Plans estratègics: Vindria a ser una New Deal o com el Plan E però ben fet: l’estat invertiria una gran quantitat de diners en crear estructures que generin riquesa a llarg plaç i siguin necessàries per impulsar el teixit econòmic (depuradores, energies alternatives, industries competents i de qualitat…) , contractant a persones pobres i aturats, que es formarien per tal que el seu lloc de feina fos definitiu; de la ma de la industria privada que cofinanciaria els projectes i es beneficiaria dels fruïts del treball.

Però per això calen recursos en mans del Estat (a part d’un Govern eficaç i competent amb una administració àgil i menys burocratitzada que ja es demanar la Lluna), així doncs, si el que voleu és acabar amb al pobresa no doneu diners a romaneses pidolaires amb fills de mentida, controlades per màfies: PAGUEU MÉS IMPOSTOS!

PD:Es mu triste de pedir, peró más triste es hacer un blog!

PPD: Un exemple de parasitisme fruït de els ajudes a fons perdut del estat és el PAR o subvencions a pagesos a Andalusia i Extremadura que han creat una situació de paràlisi econòmica extrema i estructural que devora els pressuposts públics.

40 anys de conspiranoies llunàtiques.

Tal dia com avui, fa 40 anys, la nau Apol•lo 11 aterrava a Mar de la Calma, al satèl•lit que orbita al nostre voltant des de temps immemorials, fet que originà la primera conspiranoia anticientífica dels nostres temps: segons apuntaven diversos grups de freaks il•luminats es tractava d’un muntatge televisiu per impressionar a la URSS i realment tot havia succeït dins un plató televisiu.

La conspiranoia és l’element més característic del postmodernisme, una ideologia que dubta del materialisme científic i de qualsevol veritat establerta a nivell social, posant de nou en boga l’idealisme platònic que creia que els sentits ens enganyaven i que hi havia una veritat més enllà.

Mentre que els científics estem obligats a demostrar qualsevol premissa amb proves reproduïbles i una metodologia estricta i coherent, els conspiranoics tan sols necessiten la ombra del menor dubte per edificar sobre ell la més barroca i surrealista de les teories. Els grupuscles d’ideologies extremistes i dogmàtiques (d’esquerra o dreta, tan es), en suposada possessió de la veritat absoluta, son el caldo de cultiu perfecte per al sorgiment d’aquests atemptats a la lògica empírica.

Darrere de qualsevol conspiranoia no poden faltar “ELLS”, els culpables de tot plegat. I qui son “ELLS”? Doncs depenen del cas pot ser la CIA, els alienígenes, la maçoneria, el comunisme internacional, els jueus, els historiadors, el President dels EUA o Carmen de Mairena, que sé jo!

A continuació veurem alguns dels exemples mes clàssics.

Conspiranoies de dretes

-L’11-M va ser preparat a Perpinyà per Zapatero, Carod Rovira i ETA per desallotjar al Pp de la Moncloa.

-L’Holocaust nazi mai va existir, és una patranya inventada pels historiadors del bàndol guanyador de la guerra.

-La guerra civil va començar l’any 1933 amb l’alçament a Asturies del PSOE i d’ERC a Catalunya, contra l’entrada de la CEDA al Govern central.

-El canvi climàtic és una mentida creada per Al Gore contra el capitalisme industrial.

Conspiranoies d’esquerres

-L’11-S va ser preparat a la Casa Blanca per Cheney i Bush, que en realitat son dos genis estrategs, per justificar les guerres d’Afganistan i Irak.

-Jonh F. Kennedy va ser assassinat per la CIA, que va abandonar la vigilància al president ja que aquest era massa d’esquerres per a “ELLS”.

-La policia secreta té uns radars amb ultrasons que els permet escoltar qualsevol conversa i uns satèl•lits caríssims amb els quals es dediquen dia i nit a espiar a les cases Okupes.

Conspiranoies anticientífiques

-El VIH no causa el SIDA. Aquesta teoria, anomenada “de la dissidència” va provocar milers de morts als països de Sud-àfrica on es va seguir, ja que la gent va deixar d’utilitzar preservatius.

-Els maies tenien pistes d’aterratge per a naus espacials extraterrestres, segurament els mateixos que varen ajudar als egipcis a fer les seves piràmides.

Conspiranoies musicals

-Elvis Presley viu amb Marilyn Monroe en una ïlla on, fa poc ha arribat Michael Jackson.

-Courtney Love  va assassinar al seu marit Kurt Cobain per cobrar l’herència. Com ja vaig explicar, aquesta bola es tractava d’un complot masclista.

NO al Assemblearisme

Segons les ideologies més hippies i ultraidealistes de l’esquerra (anarquisme i socialisme utòpic), si les persones fossin educades en el respecte mutu i l’amor, l’assemblea seria una forma perfecta de prendre decisions polítiques a nivell mundial i podríem eliminar qualsevol democràcia parlamentaria canviant-la per aplecs kumbayà al voltant d’una llar de foc.

Doncs bé, jo des de que tenia 15 anys tota la meva vida la he passat amb l’agenda atapeïda de reunions: que si l’Esplai, que si la Colla de Diables, que si Clubs de Rol, associacions gais, cases okupes, estudiants de la UAB, Grups d’investigació en Arqueologia…

I analitzant tota la meva experiència empírica acumulada en interminables reunions he arribat a una conclusió determinant: l’assemblearisme, tot i ser desgraciadament necessari, és la forma més absurda e inútil de govern polític pels següents motius:

1.- Es la dictadura dels carismàtics: Aquelles persones que tenen vergonya a parlar en públic no tenen cap pes polític i la seva opinió queda completament invisibilitzada per aquells líders que, fent ús de la seva popularitat, acaben imposant sempre la seva opinió. Com algú s’atreveixi a portar-los la contraria ja ha begut oli!

2.- Es la forma més lenta de prendre una decisió: Quan cal reaccionar ràpidament i a contrarellotge, per que la urgència dels fets així ho exigeix, no podem esperar a llegir la ordre del dia, demanar torn de paraula, esperar que ens la donin, discutir amb 25 persones més, fer votacions, arribar a consensos…

3.- Les resolucions que s’acorden son de paper mullat: Si una reunió decideix quelcom que a algú no li agrada, no passa res, se’n convoca una altre al cap d’una estona excloent els que han pres la decisió anterior i Santes Pasqües.

4.- Es la culminació de la hipocresia extrema: Heu vist mai una assemblea on la gent digui el que pensa realment? No, en aquests actes públics tothom aparenta ser amic i es guarden els ganivets per a més tard. Ningú s’atreveix a votar en contra del nomenament d’un càrrec encara que sàpiga que la persona escollida és un perfecte inútil:  a veure qui es el guapo que li diu a ma alçada.

5.- Es facilíssim manipular una votació: Tan sols cal que convidem a l’assemblea a tota la gent que sabem que ens donarà suport i procurem que aquell dia i hora no puguin vindre els que segurament estan en contra.

6.- Els que proposen una acció son els primers a no fer-la: “Per que no anem a aquells nazis i els hi donem una pallissa? Be, jo no podré vindre ja que tinc un sopar eh, però vosaltres aneu-hi que jo us dono suport moral”

7- Es un diàleg de sords: En una reunió la majoria de gent no hi va a escoltar els arguments dels altres i arribar a un consens pactat, sinó a imposar els seus propis criteris de forma dogmàtica i excloent.

8.- L’assemblearisme no es garantia de que les resolucions adoptades siguin més d’esquerres: Les primàries del Partit Republicà als EUA es fan en “caucus” o assemblees locals i solen escollir a persones tan anarquistes com Georges W. Bush.

Es evident que la filosofia de Rosseau ha fet molt de mal! El teòric francès pensava que l’home era bo per naturalesa, però l’havia corromput la societat. Ell proposava  tornar al estadi de la bondat primigènia en el que es vivia en harmonia amb la natura (al Paleolític??), abolint qualsevol forma de jerarquia i representació indirecta, prenent qualsevol iniciativa col•lectiva per assemblearisme.

Però els científics socials ja sabem que Rosseau va ficar la pota per tot arreu: ni la bondat ni la maldat es porten escrites als gens, ja que son termes idealistes, platònics i subjectius; que al Paleolític les jerarquies socials existien perfectament, tot i que en comptes d’estar marcades per la riquesa ho estaven per la edat i l’experiència i que, des d’un punt de vista antropològic, com ja he demostrat, les assemblees tenen molts més defectes que la democràcia representativa que, per a mi, segueix sent el millor sistema polític inventat fins a la data.

El fill del Odi

En Mark tanca fort els punys, respira a fons i aguanta una atrevida llàgrima que pretén escapar d’aquell capirot. El seu pare li ha dit que els blancs no ploren, que això només ho fan els maricons, els hispans i els negres que darrerament han envaït el seu petit i tranquil poble de Luisiana.

Però tots els seus esforços son en va, no pot evitar sentir pànic al veure aquella immensa creu en flames rodejada de paios amb túniques i capirots decorats amb creus celtes, esvàstiques, el “KKK” i l’emblema de la Ordre, mentre el gran líder Raymon Foster, alies “Chuck”, recita a crits una enèrgica condemna al President Barack Obama que, segons ell, és l’Anticrist.

Amb tan sols 8 anys ja coneix l’odi pur, un sentiment injectat en dosis diàries a cada comentari, en cada mirada, en cada bufetada rebuda per jugar amb un company negre al carrer o per mostrar algun tipus debilitat en públic.

Avui, però, es un dia en que s’hauria de sentir molt orgullós. Tota la seva família ha acudit en ple per presenciar el ritual d’iniciació de la seva mare, la Cyntia, que  passarà a formar part del Klan, com el seu pare i el seu avi.

La Cyntia s’agenolla davant en Raymon, dona un tímid petó a la senyal de la Ordre dels Cavallers on es llegeix en lletres gòtiques “ARREPENTEIX-TE AMÈRICA” i, saltant-se el guió pautat, gira el seu cap enrere on, per un instant, creua la mirada amb la seu seu fill Mark.

Es això el que vol per ell? I si tota aquella parafernàlia de processons amb capes, capirots i creus en flames no és més que un circ de fanàtics i no la salvació del cristianisme? De sobte recorda totes les advertències de la seva família i antigues amistats, amb qui ha perdut el contacte des del dia que es va casar.

La Cyntia s’ aixeca i, davant la sorpresa de tothom corre per agafar al Mark i fugir cap al bosc, lluny d’aquella orgia de fanatisme delirant.

Però fa tard: una bala sortida del puny del Chuck tenyeix ssobtadament de roig el seu capirot, davant els aplaudiments fervorosos de tots els presents. Tots? No, un petit nano de 8 anys va deixar anar, per fi, la llàgrima que tant li havia costat guardar.

PD: Conte fictici però inspirat en una noticia real, la mort de Cynthia Lynch en mig d’un ritual del KKK el passat Novembre a Luisiana. Fotografies publicades al darrer número de la revista Life

VISCA EL GOVERN DE CATALUNYA!

De la mateixa forma que aquest blog, quan ha catgut, ha criticat contundentment a tota la classe política avui no se’m cauran els anells per aplaudir amb la mateixa fermesa al nostre flamant Govern d’Esquerres que ha aconseguit acabar amb quasi 300 anys de mala relació econòmica entre Espanya i Catalunya.

Amb aquest nou finançament pactat, a més, no es perjudiquen a els comunitats pobres, sinó que s’estableix uns mecanismes objectius i quantificables per repartir els diners a les Comunitats Autònomes, de forma que els beneficiaris siguin els ciutadans rebent uns serveis socials adequats a els necessitats de cada territori.

Ha valgut la pena tant temps de negociacions liderades pel nostre flamant Conseller d’Economia, Antoni Castells, mereixedor d ela Creu de Sant Jordi o quan menys, un Premi Nobel, així com Puigcercós que ha sabut fer callar als ayatolàs radicals del seu propi partit i sortir a la foto finish com la cirereta del pastís, aconseguint en una sola tarda de negociacions més que Jordi Pujol en 23 anys.

Òbviament la dreta està que trina: la espanyola ja ha posat en marxa tota la maquinària cavernícola anti-catalana… llàstima que Jimenez Losantos i Cesar Vidal ja estiguin missing!

Per altre banda qui treu foc pels queixals és la dreta catalana: CIU i Reagrupament Caciquil no es poden creure que un xarnego de Córdova que no té la raça ni la sang pura catalana hagi pactat un sistema tributari 14 vegades millor que el Pacte del Majèstic CIU-PP que va entronar Aznar a la Moncloa. Pobre Artur Mas, se li ha quedat la cara del típic nen pijo consentit quan s’assabenta que els seus amiguets no l’han convidat a la festa.

Així doncs tan sols em queda afegir…

LLARGA VIDA AL TRIPARTIT!!

Es la roba un indicador de classe social?

Una de les obsessions atàviques de l’arqueologia marxista (corrent teòrica en la que milito) ha estat descobrir evidències materials que ens posin de manifest desigualtats econòmiques en un jaciment. Tradicionalment la pista més fiable han estat els aixovars a les tombes; descobrir estadísticament que uns enterraments concentren objectes personals i adorns molt luxosos per sobre de la mitjana és una prova irrefutable de pertànyer a la classe social explotadora.

Ara bé, jo em pregunto: si uns científics del futur fessin aquest estudi sobre la població catalana actual, seria fiable? Podem deduir l’estatus social d’algú per la roba o les joies que porta en aquell moment a sobre?

Teòricament si, el més esperable seria que la mostra estadística se’ns dividís en 3 grups: roba cutre de mercadillo, roba bona de preus moderats i roba caríssima, que es correspondria amb les 3 classes socials. Segurament aquest esquema seria perfecte per a qualsevol moment anterior al s.XX o per un estat econòmicament polaritzat com qualsevol de Sudamèrica.

Però ai las! Resulta que en el nostre entorn tenim diversos factors que ens distorsionen completament la hipòtesi inicial!

Factor 1: Hipijos i Super Okupis

Persones provinents de classe social altíssima, amb torre a Sant Cugat, pis a Pedralbes i apartament a Muntanyà però que per dissimular el seu pecat original (la pasta dels seus pares) vesteixen com si fossin joves de barris marginals i obrers, d’ideologies extremes revolucionaries, sense renunciar en cap moment als luxes, però dedicant totes les seves forces a dissimular-ho

.

.

Factor 2: Chonis i garrulos forrats

Típic cas de nano de família pobre sense cap mena de cultura que deixa l’escola abans d’acabar la ESO, es fica a treballar a la obra de encofrador o camioner i, en plena bombolla immobiliària, es fa d’or.

La seva manca total de criteri, fa que inverteixi el seu capital en coses fútils i estúpides (cocaïna, tunning) i aparentment segueixen semblant el mateix garrulo de sempre, tot i tenir un bon feix de bitllets al banc.

.

Factor 3: Persones pobres però glamuroses

Individu que, tot i el seu sou limitat, no pot evitar estalviar el que pot per deixar-se el suor del seu front en els darrers modelets de Mark Jackobs.

També ens podem trobar en el cas extrem, algú molt ric però amb tan poc gust per escollir la roba i combinar-la que sembla que dormi sota un pont.

.

.

Factor 4: Quieroynopuedo

Famílies de classe baixa que davant les seves amistats intenten aparentar ser milionaris i son capaços de menjar pipes dos mesos per tal de lluir una pamela despampanant o un descapotable.

Seria el típic cas de la noblesa decadent de finals del s.XIX.

.

Factor 5: Rics amb demència senil

Les seves possessions son incalculables, però les guarden sota una rajola, ja que estan convençuts que la postguerra és a punt de tornar en qualsevol moment.

Per molts zeros que tingui el seu compte corrent vesteixen amb draps i pantalons trencats que causen la vergonya aliena a les seves minyones.

Foto: Duquesa de Alba.

.

.

Factor 6: Elements distorsionadors per causes ètniques o culturals

En un extrem trobaríem les persones d’ètnia gitana que poden arribar a viure en cases amb una salubritat dubtosa, però atresorar vistoses joies per tot el cos i en l’altre la família típica catalana de classe mitja-alta, que tot i que la botiga els hi va la mar de bé, la sobrietat total dominarà la seva estètica.

.

.

..

.

Així doncs, cal anar en compte a l’hora de jutjar a algú per les aparences! A l’Europa de la era del postmodernisme la ecuació entre elegancia i classe social sembla estar a punt de passar als manuals d’arqueologia!

La Reina fa d’arqueòloga per un dia

Heu de saber, oh estimats lectors que ahir la nostre paràsita favorita, la Reina Sofia, va esdevenir arqueòloga per un dia als jaciments paleolítics de la Serra d’Atapuerca, concretament a Sima del Elefante.

Òbviament no va anar a picar i palejar a 40º sota el sól amb humitat del 100%,  a barallar-se amb un promotor immobiliari per aturar una obra, ni a fer un estudi arqueozoològic de 30 caixes d’ossos en un més per posar atzarosos exemples de les meves aventures més recents. Es va limitar a passar toscament el pinzell sobre una pedra.

Si el que volia era veure coses anacròniques i obsoletes tan sols calia que donés un cop d’ull a la institució a la qual representa i si, per un casual, pretenia observar detingudament el crani d’un primat només havia de  demanar una radiografia a la seva filla Elena.

Es evident que l’únic que pretenia aquesta mamarratxa aficionada era treure’m el títol d’arquòleg glamurós!!

En fi, jo crec que ho haurien d’haver fet al revés i nomenar-me a mi Reina per un dia. Saludar amb la mà tancada i riure al mateix temps se’m dona genial i no diguem ja assistir a inauguracions amb canapès!