Hondures i la tradició colpista hispana

No hi ha cap invent polític més típicament espanyol que el Cop d’Estat, com bé sabem els soferts estudiants d’Història que ens hem hagut d’empassar la llarga llista de “pronunciamientos” seccessius al s.XIX i XX a la Península i que tan bé vàrem saber exportar als països d’Hispanoamèrica.

L’Estat va ser creat a la prehistòria recent per la classe propietària amb l`únic objectiu de preservar la seva explotació econòmica mitjançant una repressió física (exercit) o una legitimació ideològica (religió). Aquests poders s’han mantingut ferms al pas del temps i quan han vist com l’esquerra, les seves minyones, els hi entraven al seu menjador i els hi començaven a canviar els mobles han desaveïnat el fusell ràpidament, no fos cas que la criada s’acabés apoderant de la casa sencera.

NO PASSARAN!

El cop d’estat militar en contra del President electe democràticament Manuel Zelaya ha seguit els esquemes clàssics amb els que EUA va acabar amb qualsevol espurna de comunisme governamental durant la guerra freda a llatinoamèrica; els mateixos passos amb els que la patronal petrolera va intentar acabar amb la excel•lentíssima labor de redistribució de la riquesa que la Revolució Bolivariana està duent a terme a Veneçuela; amb la única diferència que el poble veneçolà ja havia superat la por i l’alienació capitalista i va sortir en massa per derrocar el feixisme i en 24h va tornar al poder al indiscutible Líder del Marxisme del S.XXI: el meu idolatrat Hugo Chavez.

Manuel Zelaya és un personatge força curiós: provinent d’una família rica i militant en un partit liberal de dretes, un cop al poder va tenir una il•luminació i, com Sant Pau, va caure del cavall i es va apropar al socialisme bolivarià fent lleis per protegir l’ecosistema de Río Plàtano de l’especulació o aconseguint la condonació del deute extern.

Però en quant va decidir, innocentment, preguntar al poble en un plebiscit si volia iniciar un procés de reforma constitucional, els amos del estat han decidit posar fi als deliris esquerranosos de Zelaya derrocant el poder democràtic i imposant un president (Roberto Micheletti, un poderós empresari) a gust seu que, a diferència del cop a Venezuela, no ha rebut el suport de cap organisme i país del món. Com es nota que Bush i Aznar ja no hi son!

Tot plegat té un regust al cutrerio polític de finals dels anys 60’ tan ben retratats al film de Woody Allen “Bananas”, no trobeu?

Primeres mesures del nou Govern Colpista a Hondures:

->Decretar 48 hores d’estat de setge, en el que l’exèrcit es pot saltar alegrement la legalitat vigent i els drets humans.

->Disparar a matar contra manifestant pro-demòcrates, amb un balanç d’un mort, vint ferits de bala i set desapareguts.

->Suspendre la comunicació a totes les ràdios i televisions no controlades per la oligarquia o l’església. Diversos periodistes han estat agredits i glopejats per l’exèrcit.

->Arrestar als ambaixadors de Cuba, Nicaragua i Veneçuela, així com diversos Ministres i Alcaldes afectes al anterior govern.

->Tallar les comunicacions via telèfon mòbil a la població civil.

->Impedir que es celebri el referèndum proposat per Zelaya segrestant les urnes.

Zelaya ja ha anunciat el seu retorn a Hondures el proper Dijous! Esperem que acompanyat pels exercits de Veneçuela, Ecuador, Cuba o Bolivia i amb el suport entusiasta, que ja ha rebut, per part d’Obama, Hilary, Kirchner, Lula o Moratinos pugui acabar amb aquest despropòsit.

GUERRA CIVIL GAI: Mani vs. Pride

Catalunya, fent honor a la seva llarga tradició caïnita i fratricida, ha celebrat L’Orgull GLTB i els 40 anys de la Revolució Sexual de Stonewall amb dos actes paral·lels i aparentment irreconciliables. Aquest blog, com no podia ser d’una altre forma, ha acudit als dos i n’ha fet una crònica fotogràfica.

Tot i que Barcelona va ser pionera en les manifestacions gais, aquesta absurda enemistat interna, fruït de rivalitats personals entre liders històrics (Jordi Petit, Armand de Fluvià, Eugeni Rodriguez…), ha deslluït les celebracions històricament… fins aquest any!

Manifestació del Orgull

Convocada pels col·lectius gais més alternatius (FAGC i CGB) va tenir lloc dissabte a la tarda, aplegant unes 8.000 persones segons la organització. S’hi van apuntar ERC, ICV, EUiA i altres grupuscles extraparlamentaris com Maulets.

Amb una sola carrossa, audio pèssim, batucades i un amateurisme esplaiero, els típics líders històrics d’aquests col·lecttius van corejar les consignes de sempre i a la nit hi va haver una festa a la mateixa plaça amb poca afluència.

El millor va ser trobar a molts altres bloggers i comentaristes com Rafa, The Traumas, Pep, Atenes de Pericles, Topo, Martí i, com no, El Niño del Exorcista.

Ens vàren repartir un pamflet en el que s’afrimava que els assitents al Pride del dia següent eren egolatres narcicistes, capitalistes, espanyolites i que vetarien l’entrada a majors de 35, gordes, calves i guenyes.

Batucada

La úinca carrossa de la mani

Final de la Mani a Pça Sant Jaume

Freaks varis per a tots els gustos

PRIDE

Convocada pels col·lectius gais majoritaris, empreses (discoteques, pàgines web, saunes, restaurants...) , Ajuntament de Barcelona, Generalitat i tots els partits excepte el PP, va treure al carrer 500.000 35.000 persones en un espectacular acte mai vist a la ciutat, carroçes, música, actes polítics…

I sí! Hi havien majors de 35, gordes, calves i fins i tot iaies, nens petits i families senceres ( a Plaça Espanya fins i tot hi havien parcs infantils). De guenya no en vaig veure cap, però.

Serà tot lo capitalista que vulgueu, però per fí Barcelona, amb un govern d’esquerres, té un Orgull a l’alçada del de Madrid, on regna el PP.

Carrosses de les emrpeses

Associació de pares i mares de Gais i Lesbianes
.

Els àngels de Gaydar.. slurrp!

Final de festa multitudinari a Plaça Espanya

Els freaks son una constant omnipresent

En fi, que sembla que la cosa ha acabat com les Festes de Gràcia: un event oficial molt lluent i un d’alternatiu cutrillo, però radical i necessari.

Sens dubte jo prefereixo no escollir i fer doblet!! I fins aqí aquest especial!

Himnes gais al Rock

Per què als gais ens agrada el pop o la música disco? Es un factor genètic o és una imposició social fruït del heteropatrarcat que es respira al rock & roll?

El meu amic “El niño del exorcista” sempre acusa als gais d’haver-nos apoderat de la petarderia, ja que ell, que es hetero, és la criatura viva més fan de tota cració musical casposa que es valgui i cada any ens amenitza amb les seves performances barrejant satanisme de serie B i música de Camela o Mònica Naranjo.

Així doncs avui, dia en que ttos els cirujians plàstics ploren desconsoladament la mort del rei del Pop, trencaré una espasa a favor dels himnes gais que ens ha deixat el Rock & roll!

Top 8- Judas Priest- “Painkiller”
He triat aquesta cançó com podia ser qualsevol altre, ja que el meu coneixement sobre aquest grup és nul; però resulta innegable la gran contribució que va fer Rob Haldorf al sortir del armari i reconèixer que tota la estètica del cuir que tan caracteritza als heviates, estava basada en els antres leather que ell freqüentava.

Vegeu el video clicant aquí

Top 7- Garbage – “Queer”
Shirley Manson és adorada per les lesbianes fins a extrems difícilment imaginables, tal com vaig poder comprovar al concert que aquest grup va oferir a Razzmatazz a la seva darerra gira. Evidentment també hi havia molts gais, que esperàveu d’un grup amb el primer disc decorat amb plomes de color rosa?

Vegeu video clicant aquí

Top 6- Mägo de Oz- “El que quiera entender que entienda”
El grup de rock dur més comercial i amb més hits a los 40 Principales no va voler deixar escapar al públic homosexual amb aquesta bonica cançó del millor disc “Finisterra”.

Top 5- T-Rex “ XX cetury boy”
Ell va inventar el glam, però es va haver de conformar en viure a la ombra del seu deixeble més avantatjat, Bowie. Ara bé, no podem obviar que té cançons rodones i perfectes com aquesta o “Cosmic Dancer” o “Get it on”

Vegeu video clincant aquí

Top 4- Placebo “Nancy Boy”
Placebo son un trio al 50% gay: Brian es bi, el baixista gai i el baterista hetero. Sens dubte als anys 90’s aconseguiren barrejar dos conceptes musicals que semblaven irreconciliables fins al moment: el grunge i el glam. El resultat himnes tan brutals com aquest!

Top 3- The Gossip “Standing in the way of control”
Beth Ditto s’ha convertit en la perfecta Diva postmoderna: lesbiana i gordíssima, amb una llengua afilada i una veu descomunal com per entonar aquest himne a favor dels drets GLTB, que recull i actualitzala millor tradició de les riot grrrls de Hole, L7 o Bikini Kill

Top 2- David Bowie “Ziggy Stardust”
Considerat per la revista “Out” el disc més gai de la història i per NME el més influent a tot el rock anglès, és sens dubte un punt i a part en aquest estil i també el moment escollit per Bowie per proclamar-se obertament homosexual, tot i estar casat amb un fill. El personatge entorn al qual gira la temàtica del àlbum, Ziggy, es un alienígena bisexual que arriba a la terra per anunciar l’apocalipsi.

TOP 1 – Queen “I want to break free”
Indiscutiblement aquesta cançó de Queen pot competir perfectament amb “I will survie” o “A quien le importa” com a himne gai. El seu videoclip es mític i Mercury és una inoblidable icona en la lluita contra el VIH/SIDA. Incomprensiblement moltes de les seves composicions han acabat esdevenint himnes futbolers corejats per hooligans, molts d’ells profundament homòfobs…

Us recordo que aquest cap de setmana hi ha els actes del Orgull Gai, dissabte la organitzada per col•lectius alternatius (18:30 Pça Universitat) i diumenge la organitzada per les empreses GLTB (19:00 Pça Universitat)

COM VAIG SORTIR DEL ARMARI

L’any 1993 no hi havia cap sèrie en tota la televisió on hi aparegués un personatge homosexual; les grans estrelles pop i dives dels 80’s estaven desaparegudes del mapa pel sorgiment d’un nou estil de música absolutament alti-glam (el grunge); no hi havia cap mena de menció explicita, ni referent públic gai o lèsbic i la única aparició del tema en els mitjans de comunicació era per relacionar-ho amb les nombroses morts que aquell any estava deixant el VIH/SIDA al seu pas, o bé per fer acudits homòfobs.

Amb aquests condicionants socials era impossible que un nano de 12 anys que vivia en un barri obrer a les afores de Barcelona, i que mai havia conegut a ningú més fora del armari, pogués acceptar la seva sexualitat i tan feliçment comunicar-ho a tot el seu entorn.

Però per algun estrany motiu va ocórrer.

Recordo que el procés d’auto-acceptació, que moltes persones narren com un feixuc període que pot durar anys, en mi va trigar amb prou feines unes setmanes: el temps que va transcorrer entre adornar-me que la sexualitat femenina em produïa arcades o indiferència absoluta, per molt que m’esforcés a masturbar-me pensant en fèmines, i apuntar-me a uns casals d’estiu on, als mítics vestuaris de la piscina, es varen activar totes les meves hormones al veure’m rodejat de centenars de torsos i polles. Sens dubte allò si m’atreia!

El primer que vaig pensar es que devia ser l’únic ser del univers sencer a qui li passava allò, ja que mai havia sentit a parlar de diferents orientacions sexuals a ningú. I clar, no volia ser portada del “Science” i cridar l’atenció de milers de científics que m’endollessin cables arreu per tal d’analitzar-me així que vaig decidir que mai ho diria a ningú i que tindria una novia de mentida.

Sense perdre temps vaig demanar a una amiga meva del esplai que es fes passar durant una temporada per la meva parella i així ,de pas, silenciaria als xulos de pati, que ja començaven a sospitar de la meva ploma i poca afició futbolera. Però crec que el fet que ella fos més lletja que un pecat, alhora que una pèssima actriu, no van acabar de fer quallar la cosa.

Finalment va caure a les meves mans un suplement dominical del diari “Avui” on es parlava dels 25 anys de les revoltes de Stonewall i entrevistaven a un seguit de parelles de nois que explicaven com vivien amb total normalitat la seva vida. Allò va obrir els meus ulls: així doncs no calia tenir una novia de mentida! No vindria la NASA a tancar-me dins un laboratori!

I res, recordo que al Septembre d’aquell mateix any li vaig explicar al meu millor amic (que jo, òbviament volia que fos quelcom més) i a altres membres de la nostre colla, els quals, presos de la commoció, em varen respondre fases com aquestes:

- Aixó és que els noies no et fan cas… has pensat en posar-te colònia?

- Tu gai? No pot ser! Si ets un desastre decorant la teva habitació!

- Ups! Sento haver estat explicant acudits homòfobs durant dues hores seguides! Ja ho podies haver dit abants!

- Aixó ho fas per cridar l’atenció.

- Aixó es que et falten hormones masculines.

- Peró… com pots saber que no t’agraden es ties si no les has provat?

- I els teus pares… ja han provat d’obligar-te a veure pelis porno fins que et tornis normal?

- I així quan et canvies de sexe?

- Quan vas vomitar veient aquell documental de “Tampax”, ho vaig començar a sospitar…

-No estaras enamorat de mi, oi?

En aquell precís moment vaig començar a sospitar que els anys que m’esperaven per davant no serien precisament un camí de roses i que m’havia ficat en un esbarzer de difícil sortida. Però per bé o per mal, ja no hi havia marxa enrere.

FUTBOL: El darrer reducte de la homofòbia.

El futbol, a part de ser una màquina d’alienació massiva i el tentacle més violent del capitalisme, on un sol jugador cobra 10.531 vegades el sou mínim interprofessional, és un transmissor perfecte dels valors del patriarcat i, com no, el darrer refugi a occident de la cara més agressiva de la homofòbia.

No us estranya que, tot i els insistents rumors (alguns molt fonamentats) sobre la possible homosexualitat de coneguts entrenadors i jugadors, mai cap personalitat del entorn futboler hagi sortit del armari? Doncs bé, a Itàlia fa poc un xapero va declarar que tenia com a clients habituals a 30 jugadors de 1a divisió, 12 dels quals eren grans figures internacionals, els quals, òbviament, tenen dona i fills. En aquesta selva de hooligans violents, cal mantenir les aparences.

El mateix entrenador del València, Unai Emeri, va afirmar que aquesta situació d’ultramasclisme i d’extrema armarització a la Espanya del s.XXI començava a ser preocupant. En la mateixa línia es va expressar en una entrevista al The Times Joseph Blatter, president de la FIFA.

Mentre estant, però, a Itàlia l’entrenador del Milan, Moggi, deia que simplement al futbol no hi ha gais perquè aquest esport és per homes i que ell estava completament en contra de que un homosexual pogués estar en el mateix vestuari que els heteros. Aquesta opinió d’intolerància homòfoba va rebre el suport del futbolista del Juventus Nicola Legrottaglie, que va afirmar que la homosexualitat era un pecat i una moda, així com del jugador milanès Kaka que es va escandalitzar al aparèixer recentment la seva foto a un top de nois atractius a la revista G Magazine, amenaçant a la revista gai amb els tribunals.

Això per no parlar, òbviament, de la ideologia d’extrema intolerància que es respira dns l’entorn dels hooligans, es diguin aquests Bojos Nois, Brigadas Blanquizules o Ultrasur. Jo mateix ho vaig comprovar en unes festes de Gràcia quan vaig assistir a un concert d’un grup d’Ska on el 90% del públic eren skins seguidors del Barça i varen començar crits repugnants i homofòbs contra un jugador que havia marxat al Madrid. Per alguns moments vaig témer per la meva integritat física.

No es estrany, doncs, que aquells gais i lesbianes que vulguin jugar a futbol amb llibertat i sense aguantar els udols dels neanderthals, s’hagin organitzat en associacions pròpies, com Panteres Grogues, i organitzin uns Eurogames, lluny de hooligans i del malrollisme als vestuaris que hem viscut tots aquells gais que estàvem fora del armari al institut.

Jo no dic, òbviament, que tots els seguidors d’aquest esport siguin homòfobs, però si que els assenyalo com a còmplices del silenci davant aquesta intolerable situació.

Especial Setmana del Orgull GLTB 2009

Un any més aquest blog es vesteix de llarg per celebrar un Especial amb motiu del Orgull GLTB i celebrant ja el 40é aniversari de la primera revolta marica de la història: Els Fets de Stonewall de Nova York del 1969.

I per anar obrint boca aquest primer post on us obsequio amb uns banners ben divertits extrets de la campanya a favor del matrimoni homosexual al estat de California que, desgraciadament va sortir derrotada per poc a les eleccions, però que ha desfermat un nou moviment revolucionari queer al regne del Kamarada Obama!

 Traducció: El sexe gai és genial!

Traducció: Consequències del matrimoni gai- Els gais es casen – Russia ens envaeix – Arriba el judici final – Les families es destrueixen – Es fonen els icebergs

Traducció: El meu capellà católic està sortint amb el teu fill

Traducció: Valors tradicionals de la família. Hem de defensar la sagrada institució del matrimoni contra els homosexuals. Resem al senyor

Traducció: Aquesta polla a la meva boca em fa semblar gai?

Traducció: Cada cop que veus un arc de Sant Martí Deu està practicant sexe gai.

 

Traducció: Homofóbia-Inseguretat sobre ser heterosexual.

 

Visca la Sanitat Pública!

 

Aquests dies que he estat interminables hores en sales d’espera d’un hospital, per motius familiars que no venen al cas, he tingut temps de fer un munt de reflexions que ara seguit us resumeixo breument:

Estem tan acostumats a queixar-nos de tot i per tot que molts cops no som conscients de la sort que tenim de pertànyer al exclusiu club de països que tenen una sanitat pública, gratuïta, universal i de qualitat.

El primer que em va venir al cap és el molt recomanable documental de Michael Moore titulat “Sicko”, on mostrava horribles imatges i testimonis dels inimaginables extrems en els que pot arribar a caure un país amb la sanitat completament privatitzada: gent auto-operant-se a casa sense cap condició higiènica, una mare obligada a deixar morir la seva filla de 4 anys perquè la mútua no li cobria la malaltia que tenia, un home que havia perdut dos dits en un accident laboral obligat a triar quin dels dos preferia salvar, una dona hipotecant casa seva per adquirir uns medicament que a Cuba valien 5 cèntims…

A la mateixa sala d’espera on estava jo hi havia una nombrosíssima família gitana que cridava constantment a qualsevol metge o infermer que per allí passés: “AY EL PAPA!! ¿¿COMO ESTÁ EL PAPA?? ¿¿PUDEMO ENTRÁ AL QUIROFANU YA??”

Lluny de sentir vergonya aliena em va rodolar una llàgrima per la cara, però aquesta ja no era de nervis o tensió per la situació, ni tan sols fruït dels meus deliris hipocondríacs hospitalaris, no. Era d’orgull de viure en dels pocs recondits punts del planeta terra on totes les persones, fins a la més pobre de totes, tenen dret a ser atesos dignament per un metge. Estic del tot segur que aquella estrambòtica família si visques en un altre estat desenvolupat s’estaria morint sota un pont. I això, estimats lectors, es una puta injustícia!

Doncs res, tot ha anat bé per sort, i tan sols tenia ganes de desfogar-me!

 

LLISTA NEGRA: Els antiavortistes

El passat dia 31 de Maig el metge avortista George Tiller va ser brutalment tirotejat per un terrorista cristià anomenat Scott Roeder. Aquest horrible crim, que ha escandalitzat profundament al Kamarada Obama, ha rebut amplis suports de diferents grupuscles sectaris luterans i catòlics. Sembla doncs que la santa aliança entre el patriarcat masclista i el cristianofeixisme, ha decidit abandonar els tendres paraules i passar directament a les armes. Abans que vinguin a per nosaltres, coneguem-los una mica!

Army of God (web aquí)

Es tracta d’una organització terrorista nordamericana que dona suport als assassinats de metges avortistes i recapten diners pels presos condemnats per aquests crims.

La seva web està adornada amb fotos de suposats fetus triturats, homenatges a criminals i assassins de metges, a qui tracten com a herois de la fe, i amenitzada amb cites de la Bíblia com “Homosexuals: cureu-vos o moriu”

Els seus líders més destacats son:

Michael Bray: en els anys 80’s va ser acusat de posar més de 10 bombes en clíniques per a dones i consultes ginecològiques. En una entrevista va plantejar que la homosexualitat i l’adulteri haurien d’estar condemnades amb la mort.

Neal Horsley: es va descobrir fa poc que en la seva adolescència havia practicat sexe amb homes, animals (una mula) i melons. La seva web titulada “The Nuremberg Files” es dedica a publicar fotos i direccions de metges, clíniques i clients pro-avortistes, per tal d’afavorir-ne els actes vandàlics. Ha estat condemnat a pagar més d’onze milions de dòlars en danys i perjudicis a varies persones que han rebut amenaces i agressions al aparèixer en al seva web. L’any 2001 va ser condemnat a presó quan planejava assassinar 42 treballadors d’unahospital.

Donald Spitz: Condemnat per enviar cartes amb antrhax a metges avortistes i disparar a un d’ells.

Manifiesto de Mujeres Contra el Aborto

La capacitat de sorpresa fa temps que la tinc tan dinamitada que quan vaig descobrir que un grup de dones ultraconservadores havia fet un manifest de suport entusiasta al patriarcat, demanant la supressió dels seus drets i reivindicant que el paper de la dona a la societat és exclusivament parir, ni em vaig immutar. De fet em va sorprendre gratament que aquest grupuscle confirmés un per un tots els meus punts de la meva teoria sobre la relació entre la religió i l’avortament.

Es tracta d’un grupuscle de suposades fèmines que, orgulloses de la seva submissió al falocentrisme social, han escrit un “Manifiesto de Mujeres en contra del aborto” en el que, de nou, tornen a insistir amb la fal•làcia cretina i anticientífica de plantejar que un zigot és igual a una vida humana, amb l’únic argument que així ho posa a la Bíblia.

No contentes en escopir a la ciència, també es queixen de que els homes no siguin qui decideixi la interrupció del seu embaràs. De pas podien demanar la supressió del sufragi femení, no? O, per què no, el retorn del dret de  cuixa, la lapidació a les adúlteres o, com demanava fa uns dies la secta feixista Església Catòlica SA, la legalització de la violació.

Ja ho deien les teòriques del feminisme que les pitjors enemigues dels drets de la dona són les mateixes fembres. Son elles les encarregades d’educar a les seves filles com a dòcils esclaves, les primeres a prohibir als seus fills i marits a entrar a la cuina i les millors especialistes en veure a les altres femelles com a rivals i mai com aliades.

Però anem a profunditzar un xic en el tema: Qui son les rates de claveguera que han impulsat aquest despropòsit?

Isabel San Sebastián: Periodista de Telemadrid, profundament anticatalanista i autora de la línia de pensament que planteja que l’avortament és una forma d’eugenèsia per eliminar els nanos amb Síndrome de Dawn de la societat.

Cristina Lopez Shirling: Periodista de la COPE, ultracatòlica i profundament homòfoba, va ser l’encarregada de llegir el manifest a la manifestació de el Foro de la Família en contra dels drets GLTB.

Irene Villa: Víctima d’un atemptat d’ETA als 11 anys en el que va perdre les cames. Pertany a la ala més dura i visceral del PP. Es més coneguda, però, per ser la protagonista de mil i un acudits d’humor negre que podeu llegir aquí.

Insomni o la vulgaritat de dormir.

L’any 1963 el polifacètic geni i creador del Pop, Andy Warhol, va rodar un film que, sota el títol de “Sleep”, es podia veure a un home (John Giorno) com dormia durant 8h hores en diferents postures, ja que Warhol estava convençut que amb l’invenció de les amfetamines i l’speed dormir es convertiria en un acte ordinari i obsolet que acabaria desapareixent i, per tant, volia deixar-ho registrat a les futures generacions. De fet ell creia fermament que l’efervescència artística que vivia Nova York als 60’s era deguda exclusivament a que la gent dormia menys i, per tant, tenia més temps per crear.

Òbviament les prediccions del artista americà no es varen complir mai… o si?

Heu de saber que a mi cada dia em costa més dormir: ahir vaig arribar d’un sopar d’arqueòlegs a les 3:00h, després d’haver-me aixecat a les 5:00h per anar a treballar, i avui a les 8:15h ja estava amb els ulls com plats donant voltes al llit i a les 9:00h escrivint aquest post.

Abans que m’acuseu de ionki, sense ser jo res d’això, us diré que la única substància estimulant que consumeixo és la cafeïna i procuro controlar religiosament les dosis, ja que soc prou histèric i paranoic de mena com per accentuar gratuïtament aquests defectes. Però de veritat que necessito fer el meu cafè matutí de les 5:00h o em veig completament incapaç d’arribar al jaciment i distingir els estrats de la ceràmica prehistòrica.

I clar, quan arriba el cap de setmana, temps que se suposa destinat al descans, és quan a la meva agenda s’acumulen impacients les cites amb la societat, la festa i la cultura que, afortunadament, em concedeixen poc temps al avorriment, generant en mi un trastorn d’horaris que em deixa like a zombie, dead by the very first time.

Hauria d’estar content de que els meus dies tinguin moltes més hores o m’hauria de començar a preocupar per un insomni galopant? Pot tenir això repercussions en la meva salut? M’oblidaré algun dia de somiar?

PD: La fotografia es titula “Sleep to dream” i és de la fotògrafa Lissa Hatcher

Anècdotes electorals

Ahir, mentre Europa sucumbia lentament a la dreta parlamentària més extrema des de 1945, davant la indiferència còmplice de milions de progressistes que estaven passant el dia a la platja, jo vaig contribuir a la finalitat política més elevada que existeix: el procés d’elecció democràtica.

Concretament ho vaig fer com a representant de l’administració, es a dir, un treballador eventual de l’ajuntament, amb una formació de ½ hora i que s’ha de fer càrrec de tot el que succeeix en un col•legi electoral, per inverosímil que sigui, com el cas d’una dona que apareixia com a morta al cens, però ella insistia en que no havia estirat la pota encara i pretenia inútilment exercir el seu dret a vot.

Però nosaltres no érem, ni molt menys, els únics personatges estranys que voltàvem per aquell indòmit indret ple d’urnes i paperetes! Per una banda teníem els membres de la mesa, gent gran sense cap preparació prèvia que s’havien de quedar tot el dia al peu del canò i que ens culpaven a nosaltres de que els hi hagués tocat per vuitè cop consecutiu o que la policia no els vingués a buscar per portar les actes al jutjat.

I finalment els meus favorits: els interventors i apoderats. Es tracta d’uns freaks acabats sense res més a fer en la seva trista vida que anar a passar el dia voluntàriament veient com al gent vota, vigilant-se entre ells i col•leccionant còpies de les actes de cada mesa, imagino que per empaperar-se l’habitació o masturbar-se amb elles. El més graciós es que m’he adonat que cada partit presenta un arquetip molt concret de personatge per tal que exerceixi aquest paper, com a mínim a la meva ciutat:

•PSC: Noies i nois d’entre 25 i 30 anys, vestits amb texans i samarretes, amb voluntat d’ajudar en el procés i acabar ràpid.

•CIU: Dones de 40-50 anys amb look de quarentona pija acabada de divorciar i buscant follón. Son insofriblement tocacollons, tenen un caràcter tan agressiu i violent contra qualsevol administració pública socialista, que espantaria als fans més radicals de Batasuna. Veuen conspiranoies per robar els seus pocs vots per arreu i em vaig quedar amb les ganes d’emular a Ramon Mercader estampant artísticament un piolet contra la seva bòveda cranial.

•PP: Homes de 40 o més, vestits d’executiu amb voluntat de passar desapercebuts, tot i que poden muntar en còlera al veure’s acorralats entre marabuntes sociates.

•ICV-EUiA: Ex-hippies de 40-50 anys, sindicalistes retirats i dones madures amb els cabells tenyits de colors inquietants.

·ERC: Nois i noies d’entre 20 i 30 més perduts que un hooligan en una biblioteca.

•Ciutadans: Ultrafreaks autistes que parlen sols en una cantonada amb amics invisibles.

I res, tan sols afegir que les meves taules van ser les primeres en acabar el recompte en tota la meva ciutat, comprovant el primer que la baixíssima participació i l’elevadíssima mitjana d’edat dels votants s’havia traduït en un desastrós resultat per a l’esquerra, tot i que el meu adorat Raül Romeva va mantenir el seu escó, alimentant les meves esperances que, més d’hora que tard, sigui ell qui substitueixi a Saura.

Com a apunt indicar que el Partit Família i Vida va triplicar a Iniciativa Internacionalista al meu col·legi, desobeïnt així a la meva enquesta.