Marilyn Manson està acabada

En un temps molt remot, anomenat anys 90’s, la transgressió tenia un nom propi: Marilyn Manson.

Acompanyada d’una estètica gòtica-trash va calar perfectament dins el nihilisme grunge, autodestructiu i teeanger del moment, tot i que en el fons no era més que un potipoti de The Cure, Bowie i Alice Cooper.

La seva filosofia nietzciana en extrem, anticristiana i apocalíptica va escandalitzar totalment a la societat americana, fent manifestacions de grups religiosos davant de cada un dels seus concerts, donant bombo i plateret a la seva imatge, i fent córrer tot tipus de falses llegendes urbanes sobre ella, des de que s’havia arrencat una costella per fer-se autofelacions, a que matava pollets als concerts i tenia bebès tancats en gàbies, així com que, de petita, havia estat la protagonista de “Aquellos maravillosos años”.

Musicalment es va donar a conèixer amb una versió del clàssic dels 80’s “Sweet dreams” que va arrassar a la MTV, cridant l’atenció de Trent Reznor de Nine Inch Nails amb qui va produïr el mític “Antichrist Superstar”, un disc ple de hits de metal i balades gòtiques prou comercials com per aparèixer dia i nit a tot programa de clips que se les donés de modern.

La sorpresa més gran va venir quan, decidida a provocar als seus pròpis fans, publica el desconcertant “Mechanical Animals”, on apareixia tenyida de rosa, amb pits de noia, roba ultraglam i un so technopop, en un dels millors àlbums d’aquella dècada (vegeu aquest brutal video). No contenta amb això, va sortir de gira amb Hole, la banda de Courtney Love, que es convertí en una guerra de dives i va acabar en un veritable rosari de l’aurora retransmès en directe per la MTV. Els seus fans heavies heteromachos encara s’estiren avui dels cabells.

Quan jo vaig tenir el plaer de veure-la en directe, amb 18 anys, va ser l’únic cop que he sentit pànic en un concert. Hi vaig anar sòl i estava rodejat de milers de freaks sinistres completament embogits amb corones d’espines sagnants i maquillatges impossibles. L’espectacle va ser una performance brutal: vestida de Papa de Roma arrencant pàgines de la Bíblia a mossegades, simulant la violació d’una fan que va pujar del públic, agredint als seus pròpis músics amb les seves xanques, cremant una bandera dels EUA…

Poc després de la gira va participar en una de les millors pel•lícules de tots els temps, “Carretera Perdida” de David Lynch, fent d’actor d’una snuff movie.

I allí es va acabar la provocació i tota espurna d’originalitat. Musicalment va caure en una repetició cansina dels mateixos esquemes del Antichrist i versionant, un cop i un altre, hits dels 80’s (“Personal Jesus”, “Golden Years”, “Tainted Love” i “Like a Virgin”) i la major transformació estètica que va sofrir va ser tallar-se els cabells un xic.

Li vaig perdre totalment la pista fins que fa poc per la tele la vaig veure en un concert, contemplant horroritzat com seguia fent exactament les mateixes poses i numerets que al show que havia anat jo… el 1999! Amb prou feines havia canviat lleugerament el vestuari en 10 anys!

I avui em trobo amb aquest videoclip del seu nou àlbum en que sembla que s’estigui autoparodiant, com si d’un imitador de Muchachada Nui es tractés. Més que una terrorífica cantant satànica sembla una mamarratxa sortida del tren de la bruixa i dubto que escandalitzés ni a la meva àvia!

Cliqueu AQUI per veure el video, ja que han bloquejat l’embded!

PD: Que lluny quden els dies de les mítiques performances com aquesta…

 

ENQUESTA: A qui votaràs a les eleccions europees?

El darrer cop que vaig fer una enquesta electoral en aquest blog, en motiu de els eleccions generals, va sortir un curiós resultat segons el qual avui Gaspar Llamazares hauria de ser President del Govern i Joan Ridao d’ERC cap de la oposició. Com sabeu, la realitat difereix un xic de les conclusions del meu experiment polític!

Com ara WordPress ha inclòs un sistema d’enquestes propi, repetiré la prova a veure si aquest cop hi ha més sort i ens apropem al resultat real. Teniu una setmana per deixar la vostre intenció de vot anònima en el “poll” situat a la columna dreta de la pantalla!

Ja que els mitjans de comunicació estaven massa ocupats fent propaganda gratis a una empresa privada d’esports, potser molts de vosaltres no esteu gaire al dia de la campanya electoral, així doncs us faig 5 cèntims dels punts a favor i en contra de cada opció! I de pas, a veure si m’aconselleu a mi que estic un xic bastant indecís!

A les eleccions del proper dia 7 s’escullen 50 diputats del total de 751, que legislen en una cambra de competències molt limitades per la Comissió, formada pels caps d’estat. Les opcions que es presenten son:

Juan Fernando Lopez Aguilar (PSOE)
+ Com a Ministre de Justícia va aprovar el matrimoni homosexual i la adopció homoparental. Es força simpàtic i ben plantat! La campanya del PSC ,contra la dreta, és la millor que he vist des de la Guerra Civil! (vegeu aquí el brutal video)
- Quatre milions d’aturats és un bon punt negatiu no?

Jaime Mayor Oreja (PP)
+ Com és tan vago i no va mai a les sessions del europarlament, no pot dur a terme els seus despropòsits legislatius.
- Es ultracatòlic, franquista confés, anticatalanista, profundament homòfob, presumeix que el seu avi li prohibís parlar en basc i es va lucrar amb el negoci dels escoltes privats sent Ministre del Interior.

Willy Meyer-Raül Romeva (IU-ICV)
+ Romeva ha rebut el premi al eurodiputat més actiu i ha complert el seu programa de propostes al 100%. Ha dut a terme iniciatives contra la venta d’armes i ha presidit la comissió a favor dels drets GLTB
- El problema principal és Saura i la seva nefasta política a Interior. Tot i que Romeva (i no diguem Meyer) sempre ha tingut un discurs molt crític amb les càrregues dels mossos, segueix militant al mateix partit.

Ramón Tremosa (CIU-PNV)
+ Demana la eliminació del Ministeri de Defensa i la creació d’un únic exercit europeu, proposta amb la que podria estar d’acord.
- Es un economista neoliberal del mateix partit que Duran Lleida, Madí o Sostres. Vol eliminar lleis ecologistes per protegir la obsoleta economia agrària.

Oriol Junqueras (ERC-BNG-Aralar)
+ Es professor d’història de la UAB!! I a més molt bo!
- La seva idea més original es que el Barça no jugui la lliga espanyola. ERC, tot i haver extirpat el tumor Carretero, segueix sumida en una desorientació ideològica total i avui dia encara no saben si son neoliberals o marxistes leninistes.

Miguel Duran (Ciutadans-Libertas)
+ Es cec i el seu lema és “Nos haremos ver”
- Ciutadans estan més acabats que un bufet lliure amb Beth Ditto de clienta habitual. Representa que son antinacionalistes d’esquerres i es presenten en coalició amb un partit nacionalista ultracatòlic.

Sosa Wagner (UPyD)
+ El seu logo és de color rosa. Després d’hores reflexionant és la única cosa que li he trobat de positiu!
- A la candidata no la coneix ni sa mare i bàsicament s’ha dedicat a ressuscitar les conspiranoies del 11 M amb Pedro J i Losantos.

Alfonso Sastre (Iniciativa Internacionalista)
+ M’he llegit el seu manifest anticapitalista radical i revolucionari i m’ha mig convençut com a vot protesta antisistema. El seu cap de llista és un entranyable iaio cineasta a qui el Ministeri del Interior va intentar, sense èxit, relacionar-lo amb ETA
- Els ultranacionalistes radicals i legitimadors de la violència, Batasuna, ha demanat el vot per ells, la qual cosa em fa dubtar si realment son tan internacionalistes com diuen.

Abstenció.
+ T’estalvies llegir programes electorals, reflexionar sobre les millors opcions, anar fins al col•legi electoral i posar un sobre en una urna. Sens dubte serà la opció guanyadora per golejada.
- No serveix per res, com ja vaig dir aquí, i dona la raó als punkis calimotxeros, els nihilistes conspiranoics i altres freaks antidemòcrates varis.

Partits extraparlamentaris freaks
+ Es una divertida forma de llençar el vot, allargar el recompte i participar a la festa democràtica.
- Com ja us vaig explicar en aquest post, realment son gent mooolt freak!

Així doncs voteu a la meva enquesta i que guanyi el millor!

El Barça no és Catalunya!!

El nostre país ha viscut anys immiscuit dins una miserable fal·làcia, segons la qual les essències de la nostre pàtria estan representades per una empresa privada, formada per personatges intel·lectualment limitadets, però amb abismals guanys multimilionaris: el Barça.

Aquest club, autoerigit com a estendard d’una nació, ha esdevingut una veritable màquina d’alienació massiva, fent creure als ignorants i semianalfabets que conformen la nostre geografia que, si algú amb un coeficient intel·lectual per sota del borderline pot esdevenir un heroi de masses, ells poden seguir somiant en ser-ho algun dia. El mateix patró explicatiu que l’audiència imbatible de Gran Hermano.

Us imagineu a la gent embogida llençant coets i tocant clàxons perquè Isabel Coixet hagués guanyat la Palma d’Or a Cannes? No oi? Clar, ella es dedica a la cultura i fa pelis, per la qual cosa es necessita haver llegit quelcom més que “El libro gordo de Petete”. No serveix com heroïna nacional! Tot i que ella, a diferència de la immensa majoria de jugadors del Barça, si és catalana i parla la nostre llengua!

I a la cúspide de la infàmia tenim, com assenyala Arcàngelo,  veure a quatre garrulos arrasant el mobiliari urbà i enfrontant-se a les forces de repressió del Estat per una causa tan aberrant com defensar els colors d’una empresa multimilionària, quan son incapaços d’aixecar un dit contra cap altre injustícia social. Es com si algú trenqués senyals de tràfic en nom de Loeve o Dolce i Gabbana!!

No us podeu imaginar com de ridícul pot arribar a resultar estar prenent un Daiquiri de llima a la Cocteleria Boadas (cantonada entre Rambles i Tallers) i presenciar com contínuament entraven al establiment grupuscles d’orangutans provinents de les celebracions a Canaletes demanant que, en aquell selecte local, els servissin una cervesa! Els cambrers encara riuen ara! En fi, d’on no n’hi ha…

Catalunya, estimats lectors, és molt més que un club!

PD: Com a conclusions d’aquetsa discussió:

- Es molt dificil dur la torxa de la veritat entre una multitud sense cremar la barba a ningú.

- Aquest blog va neixer per combatre la vulgaritat, la garruleria i la ordinerietat, la quitaesència de la qual es el futbol.

- El barça és un totem sagrat, com si d’una vaca india es tractés, que qui osi criticar-lo rebra la ira de les masses embogides.

- Pep Guardiola és un Cromanyó al regne dels Neanderthals.

- Els seguidors el futbol, alguns dels quals sorprenentment saben llegir i escriure, estan tan absolutament alienats per la bogeria alimentada per tots els mitjans de comunicació i polítics, que arriben a comparar la cultura i la música amb el seu carnaval troglodita.

Dues propostes teatrals

Deia Lorca que el teatre és la poesia que s’aixeca del llibre per fer-se humana i, al fer-ho, parla, crida i es desperta. Es sobre un escenari, despullat de tot efecte especial, on un actor s’enfronta al seu personatge, davant la crua mirada del públic, armat tan sols amb la seva capacitat interpretativa. Performance extrema en estat pur, literatura encarnada i espectacle sense artificialitats.

Jo, que havia comés l’imperdonable error d’oblidar aquest mil•lenari art, quasi tan vell com l’escriptura mateixa, m’he proposat esmenar aquest error i, en plan mariculta radical, he assistit a veure els dues obres més destacades de la cartellera actual, que a continuació us passo a ressenyar!

LA VIDA POR DELANTE
Teatre Goya (Barcelona). Text de Romain Gary. Direcció: Josep Maria Pou.

Una sublim Concha Velasco dona vida a Madame Rosa, una prostituta jueva, vella i decadent, encarregada de l’educació de Mohamed Momo (Rubèn de Eguia), un adolescent musulmà, fill abandonat d’una altre barjaula.

La obra és un brillant diàleg entre els dos extrems de la vida, la insultant joventut inexperta de Momo, que comença a descobrir els plaers hedonistes, i la senectud decrèpita de Madame Rosa, que s’aferra a la vida amb les poques forçes que li queden i la nostàlgia dels horrors que va viure a Auswitch o a la prostitució.

L’acció transcorre entre un fosc soterrani i les intimistes golfes d’un edifici parisenc, on els actors, entre els que destaca Carles Canut, giren al voltant d’una exultant Concha Velasco que omple l’escenari ella sola, desbordant rius de dramatisme, tendresa o bogeria senil, pautada pels violins i cançons antigues franceses, com “J’attendrai”, o “Que reste-t-il de nos amours?”.

El públic, amb una mitjana d’edat que triplicava la meva, va aplaudir merescudament dempeus aquesta fantàstica adaptació, un xic lliure, de la novel•la de Gary i a una Velasco, que em va deixar veritablement bocabadat per la seva descomunal força interpretativa.

LA CASA DE BERNARDA ALBA
Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona), Text de Federico Garcia Lorca. Direcció: Lluís Pasqual

Amb el vell eriçat, els ulls humits i les mans roges d’aplaudir vaig sortir ahir del TNC, amb la sensació que aquell clàssic era la definició de Teatre per antonomàsia, i que era una llàstima haver-la vist als meus 27 anys, ja que en el que em quedi d’existència pocs cops presenciaré res que eclipsi aquest espectacle.

El mateix any que començava la guerra civil espanyola Federico Garcia Lorca va deixar escrita la obra cúspide de la seva creació dramatúrgica, que mai veuria estrenada, tot i que ahir l’esperit el poeta granadí es podia palpar en cada pam de l’escenari.

Una incommensurable Núria Espert, en una de les millors interpretacions femenines que he vist i veuré mai, encarna a la pèrfida matriarca andalusa Bernarda, una fanàtica religiosa i classista obsessionada per controlar la vida de els seves filles i per cuidar les aparences davant la rumorologia popular.

Espert es troba acompanyada per una llarga llista d’actrius, a quina més encertada, entre les que destaca una excel•lent Rosa Maria Sardà fent de Poncia, la cridada inculta i xafardera o Teresa Lozano, interpretant a la mare boja.

La obra transcorre amb una fidelitat mil•limètrica al text de Lorca, dins un claustrofòbic cortijo andalús cada cop més enfosquit a mida que transcorre la funció, on un seguici de dones vestides amb fosques mantilles de viuda trencaran l’harmonia de l’omnipresent blanc de l’escenari, en un simbolisme estètic tan característic de la Generació del 27.

La opressió de la dona, la lluita de classes, la moral conservadora, l’autoritarisme matriarcal, el pes de la religió, la vida al camp o el desig de llibertat sexual amordaçat pel que diran son alguns dels temes que es donen cita en aquesta inoblidable funció que ja esteu trigant en anar a veure!

Aquí us deixo amb l’anunci oficial:

Optimisme inexplicable

Fa uns anys Astrud van fer una cançó en la que exposaven que tot els hi semblava una merda, doncs bé, a mi  darrerament em passa just el contrari: d’un temps cap aquí quasi tots els films que veig em semblen mereixedors d’Oscars, els discs que escolto els millors de la dècada, a tots els llibres que devoro els hi donaria el Planeta, els concerts o obres de teatre als que assisteixo em semblen aquelarres de bon gust i orgies de perfecció interpretativa, i no hi ha exposició museística que no em faci sentir una persona infinitament més culte a la sortida.

Sense anar més lluny ahir vaig presenciar un concert de Fangoria, Nancys Rubias, La Prohibida i el nou grup de rock de l’andrògina Bimba Bosé, The Cabriolets, al que la crítica de El País havia despedaçat sense la menor compassió al seu pas per Madrid. No cal dir que el que al periodista li va semblar un espectacle decadent i avorrit, als meus ulls era la quintaessencia del Pop, una desfilada interminable de superestrelles glamuroses que, sense concedir un instant al avorriment, ens van deleitar amb les performances més petardes, sorprenents, divertides i originals que recordo! I això que encara guardo el bon regust que em va deixar la brutal gira de “El extraño viaje” (detallada en aquest post).

Es obvi que el parer sobre una creació difícilment pot ser objectiu i sempre resulta una ardua tasca oblidar la opinió preconcebuda que tenim d’un artista,  però m’està començant a preocupar aquesta capacitat meva per veure-ho tot color rosa.

Serà un efecte secundari de la meva sobtada conversió a la monogàmia? O potser es que a la Era Obama no hi ha lloc per al pessimisme? O qui sap si tinc els astres alineats al meu favor i han aconseguit que la meva vida doni un gir de 180º en aquest 2009 en el que, contra tot pronòstic, he aconseguit evitar caure en un abisme sense fons d’atur i angoixa, on fa tan sols uns mesos m’hi veia inexorablement abocat de cap.

Puc donar per superat el meu rol dramaqueen i pujar despreocupat al carrussel del entusiasme hedonista?  És això  una provocació gratuïta en mig d’una crisi econòmica sense precedents? I si tot es tractés d’un miratge il•lusori per tal que baixi la guàrdia davant el proper infern personal?

Preguntes retòriques sense resposta, com si d’una plegaria a Sant Sebastià es tractessin, però que, de ben segur, marcaran el futur dels continguts d’aquest blog, condemnat a virar segons el meu volàtil estat d’ànim a cada instant concret.

HAPPY BIRTHDAY MR. MORRISSEY

Demà un dels deus del meu Olimp particular, Morrissey, compleix ni mes ni menys que 50 anys! I per tal de rendir pleitesia a la prolífica carrera d’aquesta gran estrella he decidit fer-li un tribut que es basa en dues parts!

PART 1

En primer lloc he fet un petit recopilatori de les seves frases més polèmiques. Morrissey és un geni de la ironia i ja sigui en les poques entrevistes que concedeix o en mig d’un concert no desparofita l’ocassió per demostrar que el sarcasme i la provocació gratuïta poden ser un veritable art!

“No em sento antiamericà, només raonablement intel ligent”

“La pega del bombardeig a Brighton és que Margaret Thatcher en va escapar il•lesa”

“No reconec termes com heterosexual, homosexual, bisexual i crec que és important que hi hagi algú en la música pop que pensi així”

“Abans que tornar amb els Smiths em menjaria els meus pròpies testicles, i això que soc vegetarià!”

“Crec que sóc realista. És per això que la gent em considera pessimista. Si fos pessimista ni m’aixecaria, no m’afaitaria, no miraria Batman a les 7:30 am. Els pessimistes no fan aquesta mena de coses”

“The Cure és un nou significat per a sac de merda”

“No importa qui ho faci, si algú versiona les meves cançons estaré increïblement agraït, sempre i quan no sigui Britney Spears”.

“Jo no faig performances, això ho fan les foques”

“Quan jo era un nen i anava a l’escola, més que qualsevol altra cosa el que volia era no ser ordinari; pretenia ser considerat com una mica peculiar. Vaig mirar al meu voltant i vaig pensar: No vull ser com vosaltres”

“La música que està en les llistes d’èxits d’avui en dia és bastant terrible. Em sembla un gran honor que mai he estat proposat per a un premi, com els del NME etc És una victòria personal. Tots els premis haurien de ser prohibits!”

“L’edat no ens hauria d’afectar. És com la mida de les sabates, que no determinen la forma en que vius la teva vida!”

“No entenc perquè Elton John surt per tot arreu explicant la seva vida privada. A ningú l’interessa, és increïblement ric i hauria simplement de desaparèixer!”

“Detesto Stevie Wonder, crec que Diana Ross és horrible. Odio a tota la música negre del Top 40 – Janet Jackson, Whitney Houston… Crec que estem a l’extrem de patetisme. En essència, aquesta música no diu res en absolut”

PART 2

I finalment, per acabar d’arrodonir aquest merecut homenatge, he trucat a algunes de les meves estrelles músicals preferides, que han estat influïdes pel cantant de Manchester (i qui no?),  per tal que versionin la seva cançó favorita del àmpli repretori de Morrissey i la publiquin aquí:

THE KILLERS - Why don’t you find out for yourself?

FANGORIA- Panic

PLACEBO - Bigmouth Strikes Again

RADIOHEAD - The Headmaster Ritual

MUSE – Please, please,please, let me get what I want

TATU – How soon is now?

PD: Us estalvio la patètica, nyonya i horrible versió que  ha fet Miquel Erentxun del himne “There is a light that never goes out“, peró si algú té suficient coratge que cliqui aquí!

TOP: Les dones més influents a la política catalana.

Reconeguem-ho! La política catalana ha estat històricament cosa d’homes! El sexe femení pràcticament ha brillat per la seva absència, tan als moviments noucentistes, com a la República, la resistència antifranquista o la llarga i soporífera era pujoliana.

Amb excepcions comptades, com la ministra anarquista Federica Montseny , la regidora ecosocialista Eulàlia Vintró o la delegada del Govern Júlia Garcia Valdecasas, la dona sempre havia exercit de simpàtic florero, disposada a ensenyar al seva casa al Hola!, però castigada contra la paret cada cop que obria la boca per vomitar despropòsits racistes (òbviament estic parlant de Marta Ferrussola)

Però sembla que els coses estan canviant i un grup nodrit de fembres, de les que n’he seleccionat les 5 més importants sota el meu criteri, tenen a les seves mans la clau per que la Catalunya del futur deixi de ser un club de camioners. Aquí el meu top!

Nº5 Anna Simó (ERC)
Va començar la seva carrera política esdevenint la única política electe que ha tret una regidoria per ERC al ajuntament de l’Hospitalet de Llobergat (ciutat on visc) des de 1939. Posteriorment va ser cridada a formar part del primer govern d’esquerres de Catalunya des de la República, com a Consellera de Benestar Social ,des d’on va impulsar l’adopció homoparental abans que el govern central. Actualment es portaveu parlamentaria d’ERC i membre de diverses associacions culturals i feministes. El fet que estigui a la òrbita inmediata de Pugcercós li augura un llarg camí per recorrer.

Nº4 Monsterrat Tura (PSC)

Injustament apartada a una conselleria amb poc pes mediàtic, com és Justícia, l’anterior responsable dels Mossos d’esquadra riu pacient veient el descontrol caòtic en que s’ha sumit Interior rere la seva marxa. Mentre estant, l’exalcaldesa de Mollet inaugura feliçment la faraònica Ciutat de la Justícia, a salv de tot desgast polític, esperant la menor relliscada política de Montilla per esdevenir la propera candidata socialista a la Generalitat.

.

Nº3 Monserrat Nebrera (PP)

Actualment a la sucursal de la dreta espanyola a Catalunya es viu una aferrissada lluita de gates maules entre la mel•líflua atontada de llavis siliconats Alicia Sanchez Caradecavall Camacho, representant de la línia moderada rajoyil del partit, i aquesta guineu astuta que espera pacient la seva oportunitat per convertir-se en emuladora d’Esperanza Aguirre. En el darrer congrés nacional va sortir sobre les espatlles dels seus fans després de quedar-se a un 7% de vots de ser la presidenta del seu partit. Es una veritable diva, maquiavèlica, narcisista i ambiciosa que va entrar al partit com a independent de la ma del Piqué i que donarà molt a parlar!

Nº2Carme Chacón (PSC)
La carrera política d’aquesta ex-regidora d’Esplugues de Llobregat és fulminant! Després d’arribar com a diputada al congrés, forma part del entorn d’un desconegut Zapatero que, un cop escollit líder socialista, la nombra portaveu del PSOE a la oposició. D’allí va ser castigada a vicepresidenta del Congrés, després d’insinuar que Maragall estava gagà a un periodista. Un cop el Pasqual ja estava fulminat, es va reciclar com a Ministra de Vivenda arreglant els despropòsits de la seva predecessora, la garrula extremenya Trujillo, a cop de donar ajudes al lloguer. De cara a les eleccions generals de 2008 va ser cap de llista pel PSC aconseguint el seu millor resultat electoral de la història del partit, èxit que la convertí en la primera Ministra de Defensa, dona i per postres embarassada. Imbatible a les enquestes de popularitat tot apunta a que si la crisi avança, més aviat que tard, pot ser LA SUCCESSORA.

Nº1 Pilar Rahola (Inclassificable)
Paradoxalment la dona que més influència té ara mateix sobre la política catalana  ja no milita a cap partit, sinó que és una simple tertuliana en un programa matinal i col•lumnista en diversos diaris; però ,sense lloc a dubte incideix més que les altres quatre juntes. Després de ser diputada al Congrés i regidora del Ajuntament de Barcelona per ERC, va intentar aventurar-se en un experimental partit independentista (PI) en que l’únic mèrit que tenia és que tots els seus militants eren gais (ho vaig veure amb els meus propis ulls). Però com aquest pes pesat de la política, de llengua afilada i opinió contundent, es negava a donar-se per vençuda, després de donar un brusc gir a la dreta, és va reciclar a creadora d’opinó. Famosa pels seus deliris pro-sionistes, que li han valgut premis dels col•lectius jueus i amenaces dels pro-palestins,  s’ha convertit en la veu crítica amb tot i tothom. Podem estar d’acord amb ella o no, però com a provocadora política mereix un 10!

LA TELETENDA DELS HORRORS

Avui aquest humil blog vol retre un sentit homenatge al gran Manuel Torreiglesias, geni intel•lectual i gran humorista que presentava l’avantguardista programa televisiu “Saber Vivir”, que tan calat ha deixat dins la comunitat científica, així com entre els jubilats amb molt temps lliure i poc criteri.

I quina millor manera de rendir tribut cap aquesta icona mediàtica, fulminantment acomiadada de TVE, que convertir aquesta web per un dia en el catàleg d’una teletenda freak? Deixem-nos doncs de publicitat subliminal i anem al gra!

A continuació us mostro el meu nodrit i variat catàleg de productes absurds, inservibles, innecessaris i del tot espantosos que de ben segur faran les vostres delícies. Si voleu causar impressió a la propera reunió de veïns, encandilar a la vostre àvia amb síndrome de Diògenes, o no sabeu que regalar al cunyat insuportable, aquesta és la vostre. Podeu fer les vostres comandes telepàticament o mitjançant coloms missatgers!

Tots els productes exposats a continuació son reals i es troben a la venta!

EL REBOBINADOR DE DVDS

Us sentiu nostàlgics dels vídeos VHS? Ploreu cada nit recordant aquells feliços temps, plens de joia i gaudi, en els que rebobinàveu les cintes de casset amb un bolígraf? Perfí ha arribat la solució a la vostre ansietat!

EL PARAIGÜES TOTAL

Fart que el vent faci escolar gotes d’aigua per sota la tela del paraigües? Odieu que la pluja us espatlli el modelet? Doncs deixeu de patir, que amb aquest producte arribareu completament secs encara que passeu en mig d’un monsó huracanat! Under my umbrella ela ela ela!

EL CUB DE RUBICK EN BLANC

Si, tots hem volgut resoldre aquest passatemps però hem perdut la paciència abans d’aconseguir fer una ratlla. Doncs hem trobat la solució final, amb dificultat zero! En cas que temeu que es descobreixi el vostre paupèrrim coeficient intel•lectual de borderline, sempre podeu agafar uns dacs i pintar-lo un cop ja resolt!

EL VIBRADOR DE BLAT DE MORO

Teniu el cony tan calent com un microones? Us agafa fam cada cop que arribeu al orgasme i cap falus us deixa satisfetes? Doncs no patiu amigues, que amb aquest producte us saltaran les crispetes cames avall!

EL RING DE DITS

Sens dubte el regal perfecte per a qualsevol persona que vulgui convertir-se en un professional d’aquest esport quasi olímpic i exercitar la musculatura dels seus polzes!

LA BICIBATERIA

Sou un músic del carrer fart de tocar sempre la flauta i la guitarra sense cap mena de suport de percussió? Doncs aquí teniu el remei als vostres mals: una bateria que, amb un simple gest es converteix en el vehicle idoni per fugir tan de la policia com dels veïns psicòpates!

FROZEN SMILES.

Es tracta d’una cubitera en forma de dentadura postissa! Per fi tindreu uns glaçons que s’adapten perfectament al paladar! També li podeu posar sucs de gustos i un palillo i fer els gelats més freaks de la temporada causant el furor de tot geriàtric que es precii!

TEST D’INFIDELITAT PORTATIL

I finalment la peça estrella de la nostre improvitzada botiga!Voleu saber si a la vostre dona se la repassa tot el veïnat? Doncs molt senzill, amb aquest laboratori domèstic d’anàlisis de restes de semen, tan sols cal que li robeu les calcetes i les passeu pel microscopi! Mes informació clicant aquí (Gentilesa de El Niño del Exorcista)

A que espereu a fer les vostres comandes?

Poesia Homoeròtica

Javier Bravo es defineix a sí mateix com un noi cubà al que li agrada escriure. I, sens dubte, ho ha molt bé.

Darrera la seva pell brocejada i els seus músculs s’amaga un gran talent creatiu, expressat mitjançant la poesia, que exposa al seu excel·lent blog “Parte de Mi“, que us convido a visitar! Jo l’acabo de descobrir i ja hi estic enganxat! Qui ens ho havia de dir, els musculoques també tenen talent!

Us deixo amb la seva darrera creació “Rimas a saco, Paco“

Cuando llegues a mi con tu chándal mugriento,
el sudor de tus horas decorando la piel,
no dejes ni una palabra erotizando el viento
y clávame tus garras, hazme deber tu sed.

Cuando sienta tu estrógeno duro como una roca
y quieras más que nunca llegarme al paladar,
insultame en la cara, que rebote en el pecho.
A cuatro patas, entonces, enséñame a flotar.

Escupe en mi tristeza, mi bakala bendito,
y folla a saco, Paco, que sólo tuyo soy.
Los tatuajes que tengo bien cerca del ombligo
se excitan y hasta duelen cuando contigo estoy.

Y dale un lametazo que borre hasta su tinta…
Una hostia bien dada me inunda de pasión.
Tu corrida en mis zapas, la de todos los días
es ahora, de noche y junto a mi sobaco,
mi mejor pasatiempo, mi mayor salvación.

Cuando llegues a mi con tu chándal mugriento
clávame lo que quieras, me fío de tu sed.
Estaré en mi guarida, de espalda y con saliva,
ansiando naufragar en el mar de tu piel.

Disseccionant la Fama

Aprofitant el llarg recorregut que tinc fins al meu nou lloc de treball he començat a llegir el llibre que em van regalar per St Jordi “Loving the Alien” de Christopher Sandford, en el que es fa un minuciós repàs a la ascensió al Olimp musical del únic i veritable Rei del Glam: David Bowie. Una fascinant història ja narradada al film “Velvet Goldmine”, que em va deixar amb les ganes de profunditzar-hi més.

El geni anglès va trigar 4 àlbums i 10 singles a arribar a la fama en un tortuós camí ple de transformacions estilístiques, fracassos comercials, provocadores declaracions i descontrol hedonista que va estar a punt de fer-lo abandonar la seva incipient carrera, si no fos per la insistència i les inversions econòmiques a fons perdut del seu mànager Ken Pitt, al que després despatxaria vilment quan el seu peculiar alter ego Ziggy Stardust el va catapultar al èxit, creant un irrepetible mite vivent.

La qual cosa em porta a reflexionar un cop més en quina és la quintaessencia de la fama. De que està feta? Quin son els seus components elementals? Es una qüestió d’oportunitat,talent o sort?

Fa poc varem poder veure el peculiar cas de Susan Boyle, una veritable freak verge als 40 anys, que es presenta a un càsting televisiu i resulta que tenia millor veu que Montserrat Caballé. Després de rebre milions de visites per You Tube, l’acosen els paparazzi i li proposen fer una peli porno cobrant una milionada. Flor d’un dia?

El que resulta del tot evident és que ser una estrella és quelcom que no es pot ensenyar en una acadèmia. Molts reality shows, com OT, ens han intentat fer creure que tot és qüestió d’esforç i que un vulgar paleta, garrulo i ignorant, pot baixar de la bastida tan tranquil•lament i, després d’assajar quatre setmanes, esdevenir una icona del glamour.

No, estimats no, en una classe tutoritzada et poden ensenyar a fer un bon karaoke o a ser un decent cantant d’orquestra de poble, però sens cap lloc a dubte Tamara Seisdedos o la Terremoto de Alcorcón, amb totes les seves limitacions en talent, donem mil patades a tots els concursants d’OT junts, com a icones del Pop.

Òbviament, per tal que una fama esdevingui sòlida i continuada en el temps i l’espai cal que al darrera de la imatge i la transgressió visual hi hagi una obra contundent en qualitat, que no es repeteixi a si mateixa i mai deixi de sorprendre i reinventar-se. Quants artistes coneixem que, després d’esdevindre intocables han fet treballs paupèrrims o auto-fotocopiats?

A la era d’Internet, però, ja no hi han excuses que valguin, qualsevol pot convertir-se una popstar. Myspace ha assassinat la odiosa necessitat dels intermediaris capitalistes (discogràfiques, emisores, MTV…) i actualment vivim en el paradís somiat per Andy Warhol, una meritocràcia en la que el talent va lligat a una fama, en molts casos fugissera, però al abast de qui la mereix.