LLISTA NEGRA: Joan Carretero.

Ja tenim aquí el segon convidat de la meva Llista Negra! Possiblement molts lectors que no siguin tan addictes com jo a la política catalana, no sabran de qui es aquest obscur personatge, ja que el seu pes públic ha estat més aviat nul, però cal dir que els seus foscos tentacles han tallat més bacallà del que molts es pensen.

Sorgit de els entranyes rurals de la Catalunya profunda i pirenaica, allà on Internet es encara un rumor, aquest pagesot es va convertir en alcalde de Puigcerdà per ERC el 1995, on va destacar per modificar de forma irregular el Pla urbanístic per tal d’edificar una benzinera i un hipermercat allà on anaven 22 vivendes protegides.

Arran del primer govern tripartit va sortir finalment del seu corral per ser nomenat conseller de Governació, moment en el que va decidir expulsar a tots els càrrecs de la Conselleria que es negaven a pagar un impost revolucionari il•legal a ERC. Davant això el President de la Generalitat Pasqual Maragall el va destituir al cap d’uns mesos.

Un cop va tornar a pastar pels camps de la Cerdanya, en Carretero va tramar la seva venjança en contra de l’esquerra, el progrés i qualsevol cosa que faci olor a Barcelona o Baix Llobregat. El seu objectiu, encara no assolit, no és altre que la dreta torni a manar a Catalunya sota la presidència d’Artur Más, però abans cal dinamitar al punt més dèbil de la cadena del tripartit: la sempre turmentosa Esquerra Republicana.

El primer acte d’aquest sainet es va escenificar quan, des de la foscor dels passadissos, va aconseguir que les bases d’ERC es posicionessin en contra del Estatut, fet que va fer saltar pels aires el govern de Maragall.

Però quan ell ja s’olorava la victòria i els pernils convergents, Montilla va tornar a xafar-li els plans. Un “xarnego” de sang no catalana? Un alcalde de Cornellà? Això mai! I es així com va tramar el segon acte del vodevil: crear una corrent interna a ERC per tal de reconduir al partit cap a la genuflexió davant la burgesia convergent. Però ni així! El seu fallit “Reagrupament.Cat” amb prou feines va aconseguir ¼ dels vots al congrés republicà.

Però la democràcia no es un aturador suficient per aquest taliban de les essències bucòlico-pastorlis i el caciquisme muntanyenc, així doncs fa dues setmanes va presentar el tercer, i esperem que darrer, intent per dinamitar a l’esquerra: amenaçar amb una escissió d’ERC.

Doncs res, un cop seccionat en canal aquest talp quintacolumnista de la política nostrada, tan sols em queda desitjar-li la mateixa sort que a la darrera escissió republicana, el PI, i demanar-li que, per pura coherència, si vol un govern de dretes i enemic de la progressisme urbà, faci el favor d’ingressar d’una vegada al partit per el qual ha treballat nit i dia des de que el van expulsar del govern: Convergència i Unió.

PD: Prometo que aquest post entrarà al meu top de ficades de pota històriques. Suposo que els avorridissims estius d’infantesa que vaig passar al meu poble em van traumatitzar en excés!! M’hauré adentrar més sovint a les ignotes terres que s’estenen més enllà del Llobregat!!