Com ser una Diva Gai en 6 fàcils passos

En temps de crisi cal buscar nous horitzons laborals,  formar-nos constantment, explorant les nostres capacitats més ocultes. Així doncs avui us ofereixo by the face un curset accelerat de reciclatge professional per a tots aquells lectors amb serioses preocupacions en el seu futur.

Si, tu també pots ser una Diva Gai! Només has de seguir aquests senzills procediments! A veure, no estic dient que esdevinguis una Madonna de la nit al dia, però per arribar a fi de més ja fariem! Si Lady Gaga pot, tu no seràs menys!

.

Requisits- No és imprescindible saber cantar,ballar, composar, ni tocar cap instrument. Tan sols saber-ho fer veure amb total convenciment. Recorda que a partir d’ara totes els teves accions seran una performance i que si vols ser una star, has d’actuar com si ja ho fossis..

Pas 1- Treu un “single” cantant en vocoder i música electropop de fons, ningú notarà que no en tens ni idea. La lletra ha de ser banal, superficial i combinar alguns d’aquests temes: “Soc una màquina sexual” , “Els homes son molt dolents, però jo els sotmetré”. Si la cançó va acompanyada per una coreografia cutre, hi pot ajudar.

Pas 2.- Fes un videoclip ple de nois musculosos quasi despullats ballant al teu voltant. Penja’l a Youtube. Fes-te un myspace, un grup a Facebook, un blog, un fotolog i un twitter per promocionar-lo. Aquest seria un bon exemple:

.

Pas 3- La teva estètica ha de ser provocadora, alhora que estrident i extremadament sexual. Has de trobar el punt mig entre una puta i una actriu de Hollywood. No cal dir que la cirurgia estètica és absolutament imprescindible i el botox, millor compra’l a granel. No escatimis en maquillatge, perruques, lluentons o pitram siliconat postís.

Pas 4- Soborna als Dj’s de les discoteques d’ambient que punxin el teu hit dos cops per nit. També hauries de convèncer a alguna drag queen per que t’imiti o algun musculoca que ballés la teva coreografia sense samarreta en un pòdium.

Pas 5- Acudeix a tots els “photocalls” haguts i per haver: premieres de films de sèrie b, inauguracions de discoteques o saunes, així com o bodes, batejos i comunions del famoseo en general. Si no t’han convidat, cola’t i quan t’hagis afartat de canapès a veure qui et fa fora! No està de mes que agredeixis algun periodista i que posis a parir davant dels micros a la resta de convidats.

Pas 6- La teva vida privada ha de contenir constants escàndols (a raó d’un per quinzena està prou bé), pots optar per enrollar-te amb algun ex-concursant de Gran Hermano que t’apallissi, rapar-te el cony en públic o fer-te d’alguna religió ultraconservadora per purificar els teus pecats. Si no tens idees, droga’t i ja se t’acudirà quelcom. No cal dir que, cada cop que facis alguna de les teves entremaliadures, has de fer un tour per tots els programes del cor negant rotundament que tu hagis realitzat mai  quelcom semblant, encara que hi hagin proves evidents.

En el cas (força probable) que no hagin funcionat cap dels anteriors consells: Anuncia a tort i a dret que tens una depressió brutal i que estàs a la vora del suïcidi. Un cop fet això, canvia radicalment de nom artístic, de look i torna al pas 1

Virtuts i defectes

Ahir estava al Caixa Fòrum veient una exposició del pintor bosni Mersad Berber, quan em va cridar l’atenció la seva reinterpretació artística, en un inquietant collage, sobre el mite grec d’Ícar i Dèdal: un tòpic emprat en infinitud de cops dins la història del art pel simple motiu de l’eterna vigència de la reflexió que ens suscita: cal buscar l’equilibri de totes les nostres accions ja que si volem junt al mar la humitat desfarà les nostres ales, però si, pel contrari, el nostre vol agafa tanta alçada com per aproximar-nos al sol, la seva calor produirà un efecte encara pitjor.

Això mateix ho podríem aplicar a l’escala de valors morals en el que la societat occidental, hereva de la tradició judeocristiana, divideix el comportament humà en virtuts i defectes que, tal i com pretenc demostrar, molts cops podrien ser intercanviables si no en sabem trobar la seva justa mesura.

Sinceritat – Hipocresia.

De la mateixa forma que podrem trobar patètica a una persona que fa descaradament la pilota al seu superior per tal d’obtenir favors o un ascens, qui de nosaltres seria capaç de dir al seu cap que porta un vestit horrible, o que el seu gust musical és deplorable? Es més, quina necessitat n’hi ha? No és més agradable una feina en pau i harmonia, sense tenir que escoltar a cada instant com algú ens recorda la nostre llarga llista de defectes?
De fet, trobo que no hi ha res tan radicalment hipòcrita com pretendre no ser-ho.

Modèstia – Egolatria

Jo sempre he cregut que cal ser conscient de les pròpies limitacions, però també estic orgullós de els meves virtuts. Penso que la modèstia és la falsa excusa dels mediocres, d’aquells que no tenen aspiracions que ser una arbre més del bosc. Es d’una cutreria aberrant presumir d’allò que no tenim, però resulta molt més perillós caure en un abisme de difícil retorn si renunciem a la nostre pròpia autoestima.

Tolerància – Intolerància.

Evidentment que els intolerants son perillosos, però aquí entrem en d’interessant debat sobre si cal tolerar la intolerància. Deixem que, en nom de la llibertat d’expressió, aquells que pretenen imposar una societat excloent puguin fer tranquil•lament apologia del racisme, la homofòbia o el masclisme? On posem la línia vermella?

Doncs res, espero que amb aquests tres exemples hagi quedat clar que no existeixen els valors absoluts, que qualsevol defecte ben entès pot ser beneficiós per la societat i que una suposada virtut, portada al extrem esdevé perniciosa. Així doncs desconfieu d’aquelles ideologies que pretenen imposar una ètica basada en valors universals de bé i mal i penseu sempre que, com deia el meu adorat Maquiavel, la finalitat sempre alguns cops justifica els mitjans, ja que no existeix cap idea que pugui ser superior a la realitat material de la qual ha sorgit.

Com t’agradaria morir?

Tens por a la mort?

L’altre dia em van fer aquesta pregunta i em vaig quedar en un tens silenci, sense saber que dir. La veritat és que la resposta és comporta una complexitat tan profunda que difícilment podria cabre dins un vocable monosil•làbic com “Si” o “No”.

Soc una persona molt hipocondríaca, però no per temor a la fi de la meva existència si no per una aprensió total cap al món mèdic i hospitalari. El que tinc molt clar és com NO m’agradaria morir: en un llit,ple de tubs, agonitzant, deixant de ser jo mateix física o mentalment. El que jo entenc per vida dista molt d’aquest concepte.

Tampoc m’agradaria, òbviament, imitar les morts més estúpides de la història.

I com SI m’agradaria passar al altre barri? Si pogués escollir preferiria imitar alguns d’aquests famosos exemples:

Gordon Childe, un dels arqueòlegs més influents de la meva disciplina científica, va caure daltabaix d’Ayers Rock, una preciosa muntanya australiana. Que millor que passar els darrers instants de la teva vida veient un paisatge fabulós?

L’actor Harris Glenn Milstead (més conegut pel seu nom artístic “Divine”), va morir d’amnea dormint, just quan anava a participar en un capítol de “Married with children”. Els promotors de la sèrie li van posar a la corona de flors: “Si no volies participar només ho havies de dir”. Una mort ràpida, sense adornar-te’n i amb ironia!

Una de les morts que trobo més poètiques és la de Virginia Wolf, perfectament recreada a la primera escena de l’excel•lent film “Las Horas”, on veiem com l’escriptora anglesa es llença al riu Ouse amb pedres a les butxaques. Un suïcidi força semblant al del personatge d’Ofelia a Hamlet, per cert

I ja posats a triar, tampoc estaria malament un final a lo rockstar: en mig d’una farra brutal, en un orgiàstic backstage sense fre, com els grans màrtirs del rock Jimy Hendrix, Janis Joplin o Jim Morrison. Ja que marxem, perquè no fer una festa?

I a vosaltres com us agradaria morir?

Almodovar vs The Killers

Aquest cap de setmana en el que no he parat quiet i he dormit uns 45 min. tirant llarg, ha estat marcat per dos esdeveniments culturals de 1r ordre: el brutal concert de The Killers, presentant el seu nou àlbum “Day & Age” i el nou filmd’Almodovar “Los abrazos rotos”. Donant-hi voltes, m’he adonat que els dos fets semblen connectats entre si per moltes semblances i diferències…

- Brandon Flowers és un hetero feliçment casat, però que a primera vista sembla gai. Pedro Almodovar és un gai que, a primera vista sembla un hetero feliçment casat.

- Almodovar als 80’s es maquillava, portava faldilles i ara s’ha moderat, vestint-se d’allò més clàssic. The Killers varen començar amb una estètica indie d’allò més normaleta i al darrer vídeo d’”Spaceman” surten vestits amb malles i plomes.

- La majoria fans de The Killers no els hi ha agradat gens el gir cap al glam del darrer disc i troben a faltar la vessant més roquera de “Hot Fuss” i “Sam’s Town”. La immensa majoria del públic d’Almodovar fugiria corrents de la sala si el director tornés a la seva vessant més punk de “Pepi, Luci i boom” o “Entre tinieblas”. A mi em fascinen per igual les seves diferents fases artístiques!

- Almodovar és un director que rep moltes crítiques a Espanya i molts premis als EUA. The Killers son un grup força criticat als EUA, però amb molt èxit a Europa.

- The Killers varen ser l’únic grup de rock als EUA en fer campanya per els conservadors McCain i Palin, tot i que la majoria d’artistes amb qui solen tocar ho van fer per Obama. Almodovar sempre demana el vot pels partits d’esquerres i llegeix manifestos en manis progres, tot i que el seu ex-company artístic, McNamara, es va declarar seguidor d’Esperanza Aguirre (PP)

- La gran sorpresa del concert va ser una versió del clàssic “Shadowplay” de Joy División acompanyada per imatges del biopic de Ian Curtis “Control”. A “Los Abrazos rotos” trobem una quantitat desmesurada de cameos d’altres films (“Viage a Italia”, “Tacones Lejanos”, “Mujeres al borde…”, “Un final made in Hollywood”) així com obres d’art (“Els amants” de Magrit i els quadres de Carlos Saura Berlanga)

- L’entrgadíssim i fanàtic públic de The Killers estava format per un grup homogèni d’indies entre 20 i 35 anys. El públic d’Almodovar al Floridablanca estava composat per una dispar massa de gais, quarentons, matrimonis…

- La peli comença un xic fluixa, però té un excel·lent ritme in-crescendo, tot i que el final m’ha deixat un xic desorientat. El show roquer va començar amb els brutals hits “Human” i “Somebody told me” i va acabar amb l’himne “When you are young” sota una senyera gegant formada per les llums del escenari.

- “Los abrazos rotos”, combina perfectament el drama amb els moments d’humor purament almodovarià, com les ja mítiques frases de Chus Lampreave. The Killers varen trencar el ritme de rock ballable per fer una mítica balada amb “Dustland & fary tales” que em va posar els pels de punta.

-Les meves amistats tenien una opinió unànime sobre la elevada qualitat del concert, mentre que els opinions estaven més dividides en quant al film.

- Els dos espectacles culturals han estat genials i ha valgut la pena pagar les entrades i fer les merescudes cues!

GOODBYE SAURA!

Ho sento però no, aquest gripau no me l’empasso, es massa gran i m’ennuegaria. Ahir els mossos d’esquadra van traspassar la línia vermella de la meva tolerància i fins aquí hem arribat!

Joan Saura, per qui vaig demanar el vot i, fins i tot, vaig signar un manifest de membres de la cultura en el seu suport, ha demostrat ser un inepte total i absolut al davant de la Conselleria d’Interior, fins a extrems difícilment imaginables.

La seva tasca de responsable de les forces de repressió catalanes s’ha basat en la passivitat total, sembla que per por a enfrontar-se als sindicats policials ha deixat llibertat completa als càrrecs mitjans de la conselleria per tal que els mossos facin el que els dona la real gana: ús de kurbotans, desallotjaments, tortures a la comissaria, assassinats impunes en interrogatoris i la gota que va vessar el got de la meva paciència: una brutal càrrega policial contra estudiants, que deixa en ridícul a la d’Aznar a la UAB l’any que jo vaig entrar a la universitat.

A mi m’han donat un cop de porra a l’esquena un policia nacional en una mani antifa fa anys i panys i sé el que és. Ho sento molt però és radicalment incompatible ser ecopacifista i no dimitir immediatament després del que ahir va succeir. Es d’un cinisme abominable dir que els estudiants havien fet accions violentes el la tancada. Es llastimós demanar perdó als periodistes agredits. Es horripilant veure les imatges que porten avui els diaris..

Si és incapaç de fer bé la seva feina, que plegui! Jo no li veig cap més sortida, però mentre aquest badoc inútil segueixi dirigint ICV, amb el meu vot que no comptin. Per fer aquestes bestieses per mi que tornin CIU i el PP a governar, que hi tenen més gràcia.

I el que més greu em sap de tot això és haver de donar la raó a tots els idealistes antisistema que creuen que la victòria de la dreta ens apropa a la revolució! En fi, esperem que els bases ecosocialistes esclatin i a les properes generals votem a Romeva o Herrera com a caps de llista i oblidem aquest fosc episodi!

PD: Llegiu AQUÍ el que opinen els policies de les càrregues… MOLT HEAVIE!!

Els veritables motius del rebuig religiós al avortament

Al•lucinant és l’adjectiu que millor escau a la darrera campanya de l’Església Catòlica SA: com li surten els diners per els orelles, han iniciat una campanya publicitària en la que comparen l’avort amb la protecció del linx (!!!)

Els arguments que donen de cara a la galeria, es a dir, els falsos que no creuen ni ells i que tan sols serveixen per entabanar iaies de poble semianalfabetes, és que tots hem estat embrions i que un zigot és un esser viu. Si, i també un espermatozoide! Llavors cada cop que ens masturbem causem un holocaust no? En fi, no donaré més voltes al tema, ja que imagino que ningú que sigui capaç de llegir creurà en la existència d’ànimes en masses amorfes de cèl•lules i burrades per l’estil!

Quin son doncs els arguments REALS de la nostre secta feixista favorita per fer aquesta campanya? Subministrar més carn tendre per a les depravacions pederastes dels capellans? Be,segurament si, però hi ha quelcom més…

La religió no és més que una societat inventada per tal de mantenir l’ordre, la jerarquia i la propietat, legitimant el poder i la submissió de forma divina i garantint el control sobre els mitjans de reproducció social: les dones. Com ja us vaig dir un cop, qui té possessió sobre les vagines, domina totalment el control de l’herència i, per tant, de la propietat.

Així doncs, si les dones poden decidir sobre la seva sexualitat, escollint quan i com volen reproduir-se, s’emancipen de la explotació imposada mitjançant la monogàmia i el matrimoni heterosexual, la resta d’institucions que formen part del entramat patriarcal destinat a  controlar la successió de les propietats econòmiques.

Els cristianofeixistes, presos de la bogeria pròpia de qui veu com el seu imperi moral s’enfonsa inexorablement, han arribat a l’extrem d’excomulgar a la família d’una nena brasilenya de nou anys que va interrompre el seu embaràs després de ser brutalment violada pel seu padrastre.

Tots hem estat embrions, si, però alguns seria millor que s’haguessin quedat en avorts!

Qualitat periodística

La passada setmana es va publicar a la premsa un reportatge a dues pàgines sobre el projecte arqueològic amb el qual col•laboro laboralment des de fa un més i tot l’equip d’investigació varem poder contemplar horroritzats la magnitud de la tragèdia: l’article periodístic contenia un desmesurat cúmul d’inexactituds, errors, tergiversacions, interpretacions equivocades i falsificacions deliberades de les dades científiques que nosaltres mateixos els havíem transmès, fins a uns nivells escandalosos.

Jo entenc perfectament que un llicenciat en periodisme no té perquè tenir un profund coneixement especialitzat sobre tot allò del que informa, faltaria més, però que menys que saber transmetre la informació sense inventar-se dades fantasioses i ser capaç de documentar-se mínimament sobre allò del que escriu.

Que deu hi haver de veritat doncs a la resta de noticies??? A saber la quantitat de troles que ens estan colant a diari.!!Que ensenyen als estudiants a les facultats de comunicació?? Es que no estem parlant d’un full parroquial o d’un diari gratuït sensacionalista, sinó de La Vanguardia, un dels 3 diaris més venuts a Catalunya, que disposa d’un alt grau de prestigi!

No dic que la objectivitat sigui necessària ni desitjable, sé perfectament que és una veritable quimera aconseguir separar la opinió de la informació quan estem tocant temes de política i qui ens paga és una corporació empresarial editora amb interessos concrets dintre del entramat polític, però es que estem parlant de ciència i cultura!

En fi, com a bona mariculta/mariprogre sempre em quedarà pensar que això en El País no hauria passat… o si? En tot cas és l’únic diari, tot i la seva marcada tendència política pro-gubernamental, manté uns mínims de qualitat respectables per que la resta… Entre la mediocritat provinciana del Avui, el sensacionalisme de Público i la superficialitat de El Periòdico, anem apanyats!

I vosaltres que en penseu?

PD: Llista d’errors a comentaris!

Somni nº1

Avui, aprofitant la paupèrrima audiència que tinc en cap de setmana, inicio una nova secció experimental dins el blog: la meva incursió en la literatura onírica, un camp ja explorat abans pels surrealistes pictòrics i cinematogràfics! Bàsicament consistirà en narrar-vos i compartir els somnis que tinc com tan bonament recordi, i d’aquesta forma col·leccionar-los per sempre… llàstima que no aconsegueixi retenir-los gaire temps un cop despert. I per començar el que m’ha turmentat la passada nit.

Al inici del meu deliri oníric estava jo al esplai, d’on era monitor fins fa dos anys, preparant unes colònies cap a una muntanya molt alta i nevada. Per algun estrany motiu els educadors havíem de preparar el dinar abans de marxar, que consistia bàsicament en una olla gegantina de sopa.

Però, fent gala de la meva poca destresa psicomotriu (ni en els meus propis somnis aconsegueixo ser hàbil), al posar la sopa a les carmanyoles dels nanos se’m bolcava i  formava una riera espectacular inundant tot el carrer, fet que causava l’alarma i el kaos en el veïnat proper, provocant la intervenció de la policia que acabava arrestant a tot l’equip de monitors del esplai.

Un cop a comissaria resulta que s’havia creat, espontàniament, una manifestació de castellers i diables a la porta, protestant per la injusta detenció (a qui no se li ha caigut mai un plat a terra?), mentre els polis ens explicaven que es veien obligats a torturar-nos, no per que a ells els hi agradés, ni per treure’ns cap mena d’informació confidencial, sinó per pura rutina i tradició folklòrica.

Però gràcies al rebombori format per la concentració de dimonis i anxenetes, jo aconseguia fugir amb l’ajuda d’una punki sinistra que em duia a casa seva, una luxosa mansió amb mobles de disseny, on tenia amagada una secreta habitació situada a sota del seu sofà de vellut blau. Jo li explicava que a mi les ties no m’anaven gaire, però ella insistia que ja que m’havia rescatat li podia fer algo…

Finalment eixiem d’aquell antre de luxe mòrbid i, un cop al carrer veia com totes les cantonades estaven encartellades amb la meva foto: la sonada fuga m’havia convertit en un heroi dels okupes, hippies i punkarres de tot el Barcelonès, que anunciaven per arreu raves en el meu honor!

———————————————————————————

El que més em fascina del món de somnis és la facilitat en que barregem contextos impossibles, passegem els nostres traumes en la més normal de les quotidianeïtats i ballem al só dels arguments més dantescs i dadaïstes com si res. No cal buscar cap inspiració més enllà, tot és dintre el nostre cap, tan sols cal saber on buscar!

PD: La imatge es titula “Venice dream” i és del fotògraf turc Niko Guido

ENTREVISTA EXCLUSIVA A BARBIE

En motiu del seu 50é aniversari l’arxiconeguda nina Barbie ha decidit coincidir la seva primera entrevista a un mitjà de comunicació, aquest blog, on ens destaparà tots els seus secrets sobre la seva vida privada al marge del aparentment fantàstic món de glamour i plàstic rosa.

Arqueòleg Glamurós- En primer lloc, felicitats per els teus 50 anys tan ben portats. Toca el moment de retirar-se?

Barbie- No veig perquè m’hauria de retirar jo quan Madonna encara és capaç d’obrir-se completament de cames, tan en sentit real com figurat, tenint un any més que jo.

AG- Molta gent insinua que la teva esvelta figura pot induir a l’anorèxia a moltes de els teves joves seguidores…

B- Jo cada dia m’esmorzo un entrepà de chopped amb foi-gras i durant el matí m’endrapo tots els kit-kats i phoskitos que em caben a la boca. I això per no parlar per la meva devoció per la botifarra amb seques!

AG- Així doncs, quin son els teus secrets de bellesa? Botox? Cirurgia? Una faixa?

B- Doncs no! Molt més senzill: em drogo i molt. Primer vaig provar tímidament els barbitúrics (que deuen el seu nom a la meva persona), després em fotia ketamina i tripis com lacasitos i darrerament ja m’he llençat en braços de l’heroïna. No vegis quins viatgets em foto cada vespre!

AG- Et consideres una icona del glamour?

B- Realment és tot una pose obligada pels meus tirans amos de Matel; en la meva vida privada vaig a comprar al Dia en xandall, tacons i mitjons blancs. Quan quedo amb les meves amigues anem a veure quintos en un bar de mala mort mentre veiem els partits del Betis i juguem al mus amb un escuradents a la boca.

AG- En quant al teu sonat divorci amb el Ken, em pots confirmar o desmentir els rumors de la seva suposada homosexualitat?

B- Molt pitjor que aixó!! No té polla!! Es un eunuc! Entre els seus pantalons hi ha una superfície plana! I mira, jo, per aquí no hi passo, a mi m’agraden les tranques que m’omplin la boca, tu ja m’entens! Així doncs varem aguantar la farsa durant un temps de cara al públic, mentre jo em traginava a tots els Gi-joes,i Masters del Univers sencer. Estic feta tota una barjaula desmelenada

AG- Aqua, Killer Barbies, Nancis Rubias… sembla que has estat una veritable inspiració per al món del pop…

B- Mamarratxes insolents! Jo tan sols escolto Richard Wagner, tota la meva vida m’he sentit identificada amb les Walquiries!

AG- Hi ha qui diu que les Bratz amenacen el teu imperi.

B- Aquestes aprenents no saben el que és la vida! Un dia les vaig portar de festa i al quart cubata ja anaven marejades, mentre que jo vaig tirar-me tota la nit ben amorrada a l’ampolla d’orujo galleg. Segur que no saben ni diferenciar entre la farlopa i l’speed. Aficionades! Duraran quatre dies!

AG- Com et defineixes políticament?

B- Soc completament neocon. Per mi Esperanza Aguirre i Sarah Palin son icones feministes a les que seguir en la vida. M’encanta el món de les aparences i les families felices de cara a la galeria mentre que a casa s’apallissen. Rihanna es l’exemple a seguir.

AG- Parlant de feminisme: moltes representants d’aquesta ideologia t’han titllat de frívola i de ser una transmissora dels valors patriarcals, segons els quals una dona tan sols és un bell objecte sexual al servei d’un mascle…

B- Aquestes reprimides el que necessiten és un bon polvo. Els hi trencaria la cara i, sobretot, el nas! Jo mai m’he sotmès a cap mascle, al contrari, m’agrada bastant més el rol de dominatrix sàdica. Tu no m’has vist quan em poso burra, tinc molt perill!.Més d’un se m’ha quedat estès al meu poltre de tortures. Ja no queden homes com els d’abans.

AG- Ja per acabar: quins projectes tens de futur?

B- Presentar la meva tesi doctoral en física atòmica sobre els impactes de les ondes lleugeres sobre els núclis moleculars, i aprovar el maleït curset de Sevillanes per correspondència que porto arrossegant des de fa lustres!

AG- Moltes gràcies per concedir-me aquesta exclusiva i fins la propera!

El sentit de la història i altres monstres.

Excavar un jaciment arqueològic al bell mig de Barcelona comporta un gran risc: estar sotmès durant 8h al dia als abruptes improperis i delirants comentaris que els vianants constantment regalen gratis et amore als pobres arqueòlegs que prou feina tenim ja lidiant amb l’estratigrafia o els promotors immobiliaris.

Que si estem perdent el temps, que si fem pena, que si allí no trobarem cap tresor, que si nosaltres som els culpables de la crisi i del preu dels pisos… Realment resulta desesperant contemplar com la població no iniciada en els estudis històrics té un desconeixement i un menyspreu tan insultant cap al nostre patrimoni cultural que, segons la legislació catalana,espanyola i europea, és una propietat col•lectiva de la que tots en som responsables de la seva conservació per a les generacions futures.

Mentre que els biòlegs han aconseguit transmetre una sensació global de proteccionisme cap al medi ambient, he de reconèixer els arqueòlegs i historiadors hem fracassat estrepitosament a l’hora d’implicar a la societat en una consciència de respecte i revalorització del medi cultural.

Podria fer un post carregant tintes, com ja he fet en altres ocasions, contra els nostres eterns arxienemics: expoliadors, els despietats constructors, la despreocupada administració, el món de la obra, el sistema educatiu o els horribles films de Hollywood i les seves monstruoses i prescindibles seqüeles, però no, avui toca entonar un mea culpa i pensar en que hem fet malament els professionals del patrimoni històric, entre els que a dia d’avui em trobo.

L’únic sentit que té estudiar el passat és comprendre el present per transformar el futur, així doncs tots aquells estudis endogàmics i ensimismats que tan sols serveixin per autoexplicar remotes anècdotes, son com una bombolla que poc o res aporta a la societat.

Evidentment que hem de recuperar totes dades i objectes, però sempre tenint en compte que aquests estudis, mancats d’un discurs històric que esdevingui didàctic socialment, poc aporten al conjunt global de la societat. La veritat és revolucionaria, no cal edulcorar, falsificar o sobreactuar un estudi històric per que aquest tingui transcendència, tan sols canalitzar-lo correctament, alliberant-lo de la endogàmica terminologia científica per fer-lo més digerible.

Per a que volem conservar un mur medieval sense posar un planell explicatiu al costat? Per a que acumulem milers peces idèntiques en soterranis de museus,  sense  que ningú en pugui treure cap conclusió explicativa o en pugui fer un ús didàctic? Per a que volem tonelades d’informes i memòries que ningu llegirà mai? Tan costa d’entendre la indestructible relació dialèctica entre investigació i difusió?

Segurament si les dones que passegen al voltant del nostre jaciment sabessin que a la prehistòria hi ha la clau per entendre totes les desigualtats entre sexes, s’ho mirarien amb més interès, o, potser, si els mateixos paletes que tenen tanta pressa per fer-nos acabar, entenguessin que totes les tècniques del seu ofici, així com les relacions d’explotació laboral, tenen l’origen en els pedres i els ossos que excavem, ho veurien amb altres ulls.

Però no, els arqueòlegs i historiadors no tenim temps per aquestes futileses, doncs ens trobem massa enfeinats afilant els punyals par a la propera batussa de pati de parvulari.

PD: Si, el de la foto soc jo (el que està viu, no l’altre!)