Jean Yves Lamoigne: fotografiant la ironia.

Jean Yves Lamoigne, fotògraf francés freelance que ha col·laborat amb moltíssimes campanyes publicitàries d’impacte, és la delicia visual escollida per revitalitzar la abandonada secció de fotografia d’aquest blog, aprofitant les poques visites que acostumo a tenir els caps de setmana.

Les seves provocadores fotografies, o fotomontatges si ho preferiu, beuen directament del sentit d’un humor bastant negre, causant en cada una de les seves treballades imatges una freda emoció entre el somriure més frívol i l’esglai glaçat davant un succés inminent. Disfruteu-lo!

.

.

.

.

.

.

.

.

Elogi de la incoherència

Karl Marx, autor de la teoria més revolucionària de tots els temps, va néixer en una família acomodada de classe alta prussiana (el seu pare era Conseller de Justícia) i estava casat amb Jenny von Westphalen, germana del Ministre del Interior de Prussia. El seu col•laborador teòric, Friederich Engels, venia  d’una família burgesa, conservadora i catòlica, propietària de diverses fàbriques tèxtils.

En quant al Anarquisme, veiem com un dels seus grans teòrics Piotr Alekséyevich Kropotkin, perteneixia a una família noble russa i va treballar tota la vida com a alt membre del exèrcit rus;  Mikhail Bakunin, era també fill d’una família aristocràtica russa del poble de Pryamukhino.

I podríem continuar durant hores enumerant hagiografies de grans líders revolucionaris anticapitalistes que, curiosament, tots ells vàren sorgir d’un entorn social i familiar que es beneficiava clarament de l’explotació social dels treballadors que ells tan criticaven. De fet dubto que sigui fàcil trobar un sol pensador o agitador social amb una mínima transcendència que provingui de els faveles tercermundistes, o simplement d’una família proletària.

Resulta escandalosament cert que la condició sine quanon per tenir temps, així com una formació pedagògica mínima necessària per elaborar, escriure i difondre qualsevol contingut teòric, sigui la de gauridr una font de recursos que ens permeti dedicar el nostre treball a aquesta tasca i no a llaurar el camp o a pintar cotxes en una cadena de muntatge fabril.

Son, per aquest motiu, menys vàlides les seves teories? Hem d’esborrar el pes de la seva transcendència en la lluita obrera, pel simple fet que ells no provenien d’aquest estament social? Al contrari!! Hem d’aplaudir amb fervor que, tot i la seva predisposició familiar a ser devots d’Adam Smith o Escrivà de Balaguer, van optar per superar aquests condicionants materials, aprofitant les avantatges que el seu patrimoni els va oferir aportant eines imprescindibles per a la transformació futura de les relacions econòmiques , tot i sabent que ells hi sortirien perdent objectivament. Hi pot haver una mostra més evident de generositat desinteressada?

Cal saber distingir entre la obra i l’autor, tothom té dret a una vida privada en llibertat de la crítica moralista de la resta del univers i, personalment, considero la coherència com un acte propi de la ètica judeocristiana: quin sentit té rentar la consciència i renunciar al hedonisme carnal, si aquest fet no ajudarà a transformar cap realitat social?

Deixem-nos de fixar en quan diòxid de carboni emet a l’atmosfera el cotxe d’Al Gore i centrem-nos en com els seus documentals poden ajudar a una presa de consciència global que millori i transformi les formes de producció de forma que contaminin menys. A qui li interessa quans xalets té Naomi Klein o en quan està valorat el rellotge de Noam Chomski? Si tenen diners, ben bé que se’ls han guanyat millorant el món, cosa que, possiblement molts de nosaltres encara no podem dir!

PD: La idea original del post va sorgir arran d’un atricle a Contes de Storyville

FANGORIA: Absolutament… genial!

Seguint amb la meva dèria de fer posts després d’escoltar un disc per primera vegada, sense deixar-me influenciar per crítiques alienes, avui us destripo el nou treball d’un dels meus grups fetiche que més m’ha influenciat artística i creativament: FANGORIA.

La banda degana del pop nacional, 30 anys després de pujar per primer cop al escenari, es torna a sorprendre amb un nou treball musical que és un veritable còctel de tots els seus sons passats portats a la sublimació barroca.

Sembla talment com si després d’aguantar tantes crítiques pel baix nivell de l’autoproducció del Extraño Viaje, el seu darrer treball, aquest cop hagin posat tota la carn a la graella sota la direcció de Sigue Sigue Sputnik, amb cançons llargues, molt treballades amb tots els efectes sonors imaginables: cors vocals, ritmes bakales, balades gòtiques,guitarres punkroqures, infinitat d’efectes electrònics, teclats melancòlics…sembla talment com si Nacho i Alaska haguessin volgut fer d’aquest disc la seva obre culminant.

Tot i així cal dir que és un disc bastant fosc, amb lletres tenebroses, extremadament dramaqueeneres, molt en la línia del seu aclamadíssim “Una temporada en el infierno”, en el que les melodies no son tan accessibles com els anteriors treballs, es troben plens de girs i matisos que caldrà paladejar amb la calma i el temps. Realment serà complicat escollir els “singles”, ja que no trobo que sigui un disc gaire comercial i, tot i que es força ràpid i ballable, no crec que soni a gaires pistes precisament per la complexitat i foscor melòdica que l’envolta.

El disc s’obre amb un tema titulat “Las Walpurgis te van a llamar”, un veritable himne que combina perfectament el punk pop amb el petardeo techopopero que em recorda a la època final de Dinarma, perfectament quadraria entre “Mi novio és un zombie” i “Quiero ser Santa”. Ràpidament passa a bases més machacones technopoperes, algunes més bakales, altres més melòdiques, amb un barroquisme in crescendo i balades tenebroses (“Con los ángeles” o “Mi vida sin ti”).

Els meus temes favorits després d’una primera escolta son, sense cap mena de dubte “La pequeña edad de hielo” en la que es compara la fredor d’una relació morta amb el canvi climàtic i “Absolutamente”, un mega hit technopopero accreleradíssim amb una lletra brutal: “Quien pondrá una vela a San Sebastian para que nos perdone la frivolidad de havernos submergido de lleno en lo prohibido y rechazar cualquier señal de normalidad?”.

Sé que molts odien a Alaska pels seus cameos amb l’extrema dreta de Losantos, que els acusen de vendre’s al gran públic i recorden amb una avorrida nostàlgia la prescindible època dels Vulcanos o que acusen a la Vaqueriza de vampiritzar a la banda, però, després d’escoltar aquesta magna obra d’art jo els hi perdono tots els seus pecats.

PODEU PREESCOLTAR EL DISC AQUÍ

I finalment us deixo amb l’himne al consumisme salvatge i hedonista amb que han presentat l’àlbum!

PENÉLOPE CRUZ: Llums i Ombres

En el moment d’escriure aquest article encara no sé si l’actriu d’Alcobendas Penélope Cruz serà premiada aquesta nit amb un Oscar pel seu paper d’artista desquiciada i neuròtica al film de Woody Allen “Vicki, Cristina, Barcelona”, però el que és ben segur que si aquest guardó l’haguessin d’atorgar els ciutadans del nostre estat, la única cosa que s’enduria seria una escopinada a la cara i si pogués ser amb mocs millor!

Mai he entès aquest autoodi que es sent a Espanya pels artistes que triomfen a nivell internacional! Encara recordo amb vergonya aliena com Almodovar va guanyar l’Oscar al millor guió per la genial “Hable con ella” però no el de millor film en llengua estrangera, ja que l’Acadèmia Espanyola ni tan sols el va seleccionar. O, en un altre camp artístic, també em venen a la memòria les terribles crítiques que es varen endur en els 90’s Dover per tenir el terrible gosadia de cantar en anglès i no en la llengua del Imperi.

Les crítiques sobre Cruz es basen principalment en al seva actitud de Diva. Doncs si! Es al que es dedica, a ser una estrella del cinema! Seria incomprensible que es comportés com una gris funcionaria passejant per la catifa vermella i, per altre banda, no veig cap diferència entre els seu comportament i el de la resta de celebritats hollywodianes, simplement interpreta el paper que li pertoca per ofici i estatus coma a actriu que és.

Sobre la seva carrera cinematogràfica, podem observar un in crescendo des de que va interpretar a una joveneta sexy a “Jamón jamón” de Bigas Luna, fins a excel•lent interpretació d’una matriarca italianitzada a “Volver”, destacant els seus papers de monja embarassada d’un transsexual a “Todo sobre madre”, o la de pàmfila innocentona a la ja oscaritzada “Belle Epoque”.

També ha tingut moments baixos, en prescindibles pel•lícules de poca monta com a “Carne Trémula”, sens dubte un dels pitjors films d’Almodovar, “Vainilla Sky”, l’absurda reedició americana d’”Abre los ojos” (calia?) o el monumental bodrio amb el que va trepitjar els EUA “All the pretty horses”.

Possiblement estigui un xic encasellada en el paper de femme fatale llatina, però sens dubte és un rol que borda!

La única crítica que trobo plenament encertada es sobre la seva vida privada: cal que s’inventi constantment relacions amb actors amb els que treballa per tal de promocionar els seus films? Algú es va creure la seva relació amb l’armaritzat Tom Cruise quan, curiosament publicitaven “Vainilla Sky” o el seu suposat romanç amb Matthew McConaughey amb “Sahara” o l’actual amb Javier Bardem, actor que curiosament comparteix cartell amb ella a la seva darrera peli?

I no sé que opinaran els meus lectors heteros o els meves seguidores lesbianes sobre la seva part física, però com a gai tan sols us puc recomanar l’excel•lent fotoreprotatge que li ha dedicat Anne Leibovitz al suplement dominical de la Vanguardia d’avui (vegeu imatge superior)

Autoepístola:L’etern retorn i la lleugeresa del ésser.

Estimat Arqueòleg:

T’escric aquesta missiva per comunicar-te oficialment el que ja és un secret a veus: una trucada inesperada va posar punt i apart a la meva etapa d’aturat paràsit de la seguretat social, i sí, com no podia ser d’altre forma, un cop més torno a exercir de la única professió que em corre per les venes: l’arqueologia.

No ha estat fins al moment de tornar a trepitjar el jaciment que no m’he adonat de fins a quin punt trobava a faltar els meus estimats ossos prehistòrics! Dubto que mai arribi a sentir aquesta dependència emocional que voreja la drogoaddicció per cap noi…

I ha estat un veritable tornada als orígens: de nou un jaciment neolític, en una empresa nova però amb el mateix director que vaig tenir en la meva primera incursió en l’arqueologia professional. Però sé perfectament que aquest cop no parteixo se zero i que l’experiència acumulada em permet trepitjar amb més seguretat cada pam del jaciment. És com un etern retorn però no en cercle, sinó en espiral; torno a estar a la casella de sortida però ara ja em conec el camí per anar d’oca en oca i no caure als pous i presons!

En quant a la meva vida sexual ha augmentat en quantitat, vorejant la disbauxa irracional i fent de la necessitat virtut. Com estic rodejat de fervents monògams/es idealistes (vegeu l’enquesta de la dreta) que encara creuen amb prínceps blaus i esmorzars a Tiffanys, cada cop que explico algun detall de les meves esbojarrades aventures em deixen anar comentaris tan moralistes com un conte de Jorge Bucay per fer-me sentir culpable per no tenir escrúpols, ni criteri, al no barrejar sexe amb sentiments.

I possiblement tinguin tota la raò de món, però jo, cansat de fer-me il•lusions estúpides i frustrar-me constantment, he decidit sortir d’aquest altre etern retorn nietzchià de desenganys optant per la lleugeresa existencial: no donar més implicacions emocionals als actes físics, alliberant a la matèria d’emoció he arribat a la conclusió que cal viure el present sense més transcendència

Com deia Wilde l’experiència no té cap valor ètic, no és mes que el nom que donem als nostres errors, així que jo prefereixo desfer-me de la càrrega que suposa viure cada moment com si fos únic, doncs a la meva vida tot s’acaba repetint alguns cops com a drama i altres com una vulgar comedieta (si, en això també tenia raó Marx).

Així doncs des de la frívola ironia dels supervivents al holocaust de l’autoestima t’envio una efusiva abraçada i desitjo que tot et vagi molt bé!

Torna el millor Almodovar

Almodovar és la referència obligada i inexcusable de qualsevol mariculta haguda i per haver. Qui no ha rigut amb les “Erecciones Generales”,les ocurrences de Chus Lampreave, les perfomances transvestides de Miguel Bosé, Gael Garcia Bernal o Fabio MacNamara? (vegeu-les aquí) Qui no s’ha sentit compungit davant drames com “La ley del deso” o “Todo sobre mi madre?”

El director manxec ha esdevingut un veritable icona de la cultura pop espanyola i una línia divisòria entre aquelles ments estretes, obnubilades per la vulgaritat que els impedeix veure la genialitat absoluta dels seus films. Val a dir que ha tingut alguns moment fluixos (“Carne Trémula” és massa rebuscada i avorrida i “Kika”, extremadament exagerada), però tan sols son petites vacil•lacions en un currículum ple d’encerts que l’ha convertit en el nostre director més internacional i premiat de tots els temps.

Per anar fent boca davant l’esperada estrena del seu nou llargmetratge “Los abrazos rotos” arriba amb un nou curt titulat “La concejala antropòfaga” on una colossal Carmen Machi (la nova mussa almodovariana?) ens fa un delirant monòleg que callarà aquelles atrevides boques que l’havien acusat de perdre la originalitat transgressora dels seus inicis! Disfruteu-lo!

.

PD: I ja tenim aquí, les primeres imatges de “Los abrazos rotos”!!

Diàlegs imaginaris en un confessionari

Pare, perdoni’m perquè he pecat

Ave Maria puríssima, de que t’acuses fill meu?

Bé la veritat… no sabria per on començar, el darrer i únic cop que vaig confessar les meves faltes davant un sacerdot va ser fa 16 anys, just abans de fer la primera comunió. Així doncs comprengui que, des d’aleshores, en tinc una bona pila!!

Bé, anem per parts, repassem els pecats capitals: la Gula…

Ui si, miri pare, es que com el meu metabolisme corporal em permet menjar tan com vulgui sense engreixar un gram, mai he tingut cap control dietètic, ni he deixat de menjar res que no em vingués de gust en les quantitats més desproporcionades possibles. Fins i tot una vegada em va donar un fugaç complexe d’esquelet i vaig intentar obsessivament engreixar, però ni així!

Comprenc fill meu, vejam i la peresa?

Ui doncs si, la mandra és un dels meus pecats favorits. No tinc el carnet de conduir, ni m’he independitzat exclusivament per la peresa que em comporta fer-ho! Si encara tinc el Títol de Llicenciat esperant-me a la Secretaria de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB!

Deu n’hi do! Pensa que el més important és que te’n penedeixis i Jesús et perdonarà. I en quant a la supèrbia?

Ha de saber pare, que la meva personalitat oscil•la pendularment entre crisis de falta d’autoestima vorejant el suïcidi, i fases d’extrema egolatria en la que soc absolutament incapaç de concebre un món que no acabi i comenci amb mi mateix, on la resta d’habitants de la terra no son més que una colla d’extres sense frase.

Fill meu veig que durant aquests anys has deambulat pel món com una ovella escarriada, ara tan sols depèn de tu tornar al ramat. I que me’n dius de l’enveja?

No soc especialment envejós ni mai he experimentat res semblant als gelos. M’és bastant igual el que facin els altres, si a mi no m’afecta. I si mai trobo algú que posseeix quelcom que anhelo, això tan sols és un esperó per tal de superar-me!

Anem millorant! I la Ira? Has experimentat l’odi i la violència al teu cor o als teus actes?

Home, d’adolescent sempre estava ficat en baralles i fins i tot vaig arrencar una cella d’una mossegada a un gordo imbecil i homòfob noi de la meva classe. Però amb la edat he aprés a controlar el meu odi i he deixat d’enviar anònims amenaçats a qui em queia malament! Més que res per la mandra que em fa retallar lletres de diari! Ajaja Bé, no, seriosament, he optat per oblidar el rancor i obrar amb hipocresia davant aquells éssers infames que gosen importunar-me. El temps posa a tothom al seu lloc.

Fill meu… ets un cas complicat, però no impossible. Parla’m de l’avarícia…

Oh pare, estarà molt orgullós de mi! Soc una persona totalment anti-consumista, anar de botigues m’avorreix; de fet m’he tornat involuntàriament un gran estalviador per la manca d’idees en les que invertir els meus guanys; la majoria de coses que m’agraden les puc obtenir gratis o força bé de preu i, amb la meva feina, sempre val més guardar un calaix. I en quant a la caritat, suposo que la meva onerosa contribució mensual a la Seguretat Social, compta com a donació, no?

Be, arribem a un punt delicat. Imagino que per la teva edat hauràs comés algun acte luxuriós oi? De pensament potser? Et toques? Has mirat mai lascivament una noia?

Bé pare, la veritat és que… em fa un xic de vergonya parlar d’aquest tema…preferiria explicar-li a la orella… es que he estat un noi molt dolentot i de ben segur que em posarà una penitencia molt dura.. duríssima… sento tanta culpa que mereixo posar-me de genolls davant seu i que sigui el mateix Esperit Sant qui guií la meva pena!…

Reflexions preelectolrals vasco-gallegues

GALICIA

Les eleccions gallegues careixen de tota emoció i interès polític, ja que el bacallà està tot tallat,venut i regalat.

Històricament les enquestes a Galícia sempre encerten el resultat, ja que el nombre d’indecisos en aquestes terres es pràcticament nul i el  comportament social a les urnes respon a raons exclusivament demogràfiques: el vot rural i de la gent gran va massivament al PP i el vot urbà i més jove va tot al actual govern de PSdG-BNG.

Així doncs el PP va perdent vots i escons a mida que la generació d’octogenaris analfabets, nostàlgics del també galleg Franco, la va dinyant, i cada 4 anys perd 2 diputats, de forma quasi matemàtica; és a dir, si els meus càlculs no fallen, obtindrà 35 parlamentaris, cosa que, degut a la seva impossibilitat per aliar-se amb cap altre força política, el deixarà un cop més a al oposició. El fet que hagin esclatat diversos casos de corrupció política, amb prou feines tindrà incidència en el vot dels iaios que no deuen ni saber que Manuel Fraga ja ni és el candidat i acudeixen als comicis arrossegats pel cacic de torn.

EUSKADI

Patxi López mereix ser Lehendakari. I dic això des de la meva perspectiva independent, que mai he optat per una papereta amb les sigles del PSOE, ni cap de les seves filials, i que, ideològicament, estic força més a prop de EB o Aralar.

Però després de 30 anys ininterromputs de govern del nacionalisme conservador i de diversos fracassos encadenats d’esperpèntics projectes sobiranistes que no han dut enlloc, Ibarretxe ha de plegar.

El PSE és, sens dubte, el partit que més va arriscar políticament en el procés de Pau, obrint ponts de diàleg amb les bases de Batasuna, sabent que s’hi jugaven la pell i que la caverna mediàtica se’ls llençaria a la jugular. Va aconseguir  deixar a banda el rancor produït per morts i atemptats que han causat moltes baixes entre les seves pròpies files; cosa que cap altre força política basca ha sabut fer.

Les enquestes parlen que, segons sembla, les úniques combinacions polítiques que sumarien majoria seria una suma de PSE+PP (un error estratègic garrafal que constituiria un nou front de divisió social en funció del nacionalisme) o una altre PNV+PSE, la favorita per els electors, en la que el partit nacionalista hauria de rellevar al actual lehendakhari per una figura més pactista i moderada (cosa que Iñaki Urkullu, president del PNV, està desitjant de fa temps), i el PSOE s’asseguraria suport parlamentari a Madrid pel resta de la legislatura.

A més, una entrada del socialisme a Ajuria Enea suposaria una oportunitat per avançar en l’autogovern basc mitjançant una entesa amb el govern central, sense estridències radicals condemnades al fracás segur. També podria servir per obrir una nova oportunitat al procés de diàleg, tot i aque aixó ho veig força més difícil.

En quant a la no presència de l’esquerra abertzale proetarra, tot i ser absolutament contrari a la Llei de Partits, crec que en aquesta ocasió, després d’haver volat pels aires el procés de Pau i emprar els vots del PCTV exclusivament per desestabilitzar el Parlament, crec que tenen més que merescut passar al extraparlamentarisme.

REPERCUSIONS EN POLÍTICA ESPANYOLA

Una derrota sonada del PP en ambdues comunitats, com la que apunten gairebé totes les enquestes (el candidat popular a Euskadi no el coneix ni sa mare), podria precipitar un debilitament del líder de la oposició, Mariano Rajoy, que ni en una situació d’extrema crisis econòmica hauria sabut rendabilitzar el descontent popular, facilitant així l’inevitable assalt a Gènova per part de la malèfica E$$pe que guaita pacient la seva oportunitat

Esglesia Catòlica S.A.

Hi ha una empresa que no notarà aquesta crisi, com tampoc va notar les anteriors en els seus 2.000 anys d’existència. Una empresa que té sucursals fins al poble més recòndit de la nostre geografia, que té un logotip cruciforme perfectament reconegut arreu del planeta, que gaudeix d’estat propi i que, per tant, és la única societat capitalista del món amb representació directa a la ONU; una empresa que rep diners directament de la declaració del IRPF i ven un producte (la salvació eterna) amb cost de producció zero i un interès social elevadíssim entre els seus mil milions de clients registrats. El seu nom és, òbviament, Església Catòlica.

Durant la dictadura feixista el catolicisme es va convertir en la multinacional amb un monopoli total del mercat i, gràcies al seu sector més ultra (Opus Dei), va entrar directament a seure al Consell de Ministres on, segons el mateix Carrero Blanco, va rebre més de 300.000.000 de pessetes en subvencions públiques.

Ja a la democràcia l’estat ha seguit amamantant el negoci a raó de 141.469.680 euros anuals (any 2005) i hem vist com el poder terrenal del negoci eclesial invertia en societats i fons d’inversió de capital d’alt risc com Gescartera, Vayomer, Umasges o Gran Premiere, a través de les quals compra accions a diverses empreses com BBVA, Repsol YPF, Banco Santander, Endesa, Altadis, Telefónica, Indra o Mapfre. Això per no parlar del seu banc privat (Banco Popular, controlat directament per l’Opus), que és el sisè banc més gran d’Espanya i que l’any passat va obtenir uns beneficis nets de 322,5 milions d’euros, la qual cosa va suposar un augment del 12%, tot i la crisi. A nivell internacional controla accions d’IBM, Disney, General Motors, Control, Durex o Focus-On Line.

I sort que no ens posem a valorar el seu fons artístic o els seus bens immobles! El catolicisme disposa d’uns 100.000 edificis nomes al nostre país, arribant a ocupar el 70% de sòl edificable a ciutats com Toledo o el 33% a Roma.

Mai sabrem tampoc per quan va sortir la brometa de la visita del Papa a València; segons fons independents estaria valorada en uns 30 milions d’euros, sufragats pels pressupostos de la Generalitat Valenciana (PP), tot i que aquesta, en un acte de transparència administrativa, va decidir amagar la xifra als seus propis contribuents.

Per quant la Tercera Desamortització?

“Mireu i guardeu-vos de tota avarícia, perquè la vida del home no consisteix en l’abundància dels bens que posseeix”
Lluc 12:13-15

PD: Molt recomanable el film “Camino” per entendre com funciona la lògica i el raonament dels membres del Opus Dei.

Interessant panorama polític a Israel

Segons sembla, pels primers resultats a peu d’urna, el governant partit de centre dreta Kadima hauria guanyat les eleccions a Israel, la qual cosa, dintre del que cap, és una bona noticia entre cometes, ja que hauria estat molt pitjor un retorn al poder del extremisme més ultra del Likud de Benjamin Netanyahu., a qui els bombardejos sobre Gaza li van semblar poc.

Però vaja, tampoc és per tirar coets, precisament! Amb un partit laborista endormiscat, arraconat a un quart terme i agenollat als designis de la dreta més genocida, el sistema polític del estat jueu no presenta cap alternativa a la massacre desproporcionada com a solució de qualsevol conflicte, i al fanatisme religiós com a base del sistema social, econòmic i legislatiu. On son els jueus laics de Tel Aviv? Els progressistes que varen fundar les comunes igualitaristes dels kibutz? Els objectors de consciència fugits del exèrcit per no voler assassinar palestins? Els que varen escollir a la transsexual Dana International com a representant a Eurovisió? Se’ls ha empassat la terra??

Sempre he dit que jo no odio a cap poble, ni cultura, els jueus com a comunitat no m’han fet res, però com a persona d’esquerres no puc deixar de sentir fastig per un estat en el que les tres primeres forces parlamentaries representen un espectre polític que al nostre país ocupa Democràcia Nacional o la Falange.

Espero que Tzipi Livni sàpiga configurar un govern sense necessitat d’aliar-se amb els grupúsculs ultra-extremistes crescuts d’Israel Beiteinu i el Likud (cosa difícil, sens dubte) i l’administració Obama-Biden-Clinton, que ja han estes la ma a Iran, siguin capaços d’ assentar els bases per un veritable procés de Pau