El Jardí de Sang *by Endsi*

En Endsi (Carles Campomar) està a punt de publicar un llibre de relats el proper dia de Sant Jordi, que es titularà “La finestra de la vida” i avui ens ofereix un petit tast a mode d’aperitiu per tal que els lectors d’aquest blog tingueu el plaer i el privilegi de degustar un dels seus deliciosos contes abants que la resta de mortals. Visiteu el seu blog aqui.

Com cada dia el Joan sortia de la feina al migdia i arribava a temps per dinar amb la seva estimada dona.

Feia anys que estaven casats, i tenien dos fills.

Després de dinar al Joan li agradava passejar per un jardí que hi havia a prop de casa seva.

Sempre estava verd, el jardí, i per primavera hi sortien unes flors de molts colors diferents que feien d’aquell jardí un lloc màgic.

Hi havia molts arbres que servien per fer hombra a les families que hi anaven a jugar amb els seus fills.

Més tard passava per aquell jardí, com cada tarda, la seva dona, i se l’hi acostava a fer-li un petó abans d’anar-se’n cap a la feina.

Quan s’havien despedit el Joan esperava uns minuts fins que no veia a la seva dona i se n’anava directe cap a l’escola del poble.

Sempre arribava als voltants de les cinc de la tarda quan tots els nens ja havien marxat cap a casa seva i esperava al seu amic que era professor.

Al cap d’uns minuts el seu amic sortia i anava cap a ell, i després de mirar a banda i banda de carrer i veure que no hi havia ningú li feia un petó molt ràpidament.

Després marxaven a fer un cafè al bar del costat de l’escola mentre s’explicaven com els havia anat el dia.

En acabar de prendre el cafè i parlar llargament sempre anaven al pis del professor a estimar-se d’amagat de la gent.

Al pis sempre es deixven anar, fent-se petons, carícies i acabaven fent l’amor sense preocupar-se de que ningú els molestés…

Quant la nit s’apropava el Joan havia de marxar cap a casa a retrobar-se amb la seva dona.

Però aquell nit no va arribar a casa. Quan estava pel jardí on anava cada dia a passejar per fer temps per veure’s amb el seu amic, no va saber d’on li venia el soroll d’un tret, va caure ràpidament al terra, dins d’un gran toll de sang envoltat de moltes flors de diferents color.

Al dia següent el cos del Joan ja no era al jardí, ni la sang havia deixat marca entres les flors.

La dona del Joan estava molt espantada perquè el seu marit mai havia dormit fora de casa.

Ella va anar a preguntar per tot el poble si l’havien vist però ningú a qui preguntava no sabia res de res.

Mentrestant l’amic del Joan anava cap a classe a fer un parell d’hores de feina fins a l’hora de sempre que es trobava amb el Joan on sempre solien quedar.

De sobte s’obren les portes de la classe i entraren unes persones vestides de color verd, i sense dir res, van agafar a l’amic del Joan i se’l van enportar a fora al pati; de sobte es van sentir dos trets i no es va tornar a saber res mes d’aquell professor.

Uns dies més tard, al poble corrien rumors que havien trovat el cos del professor a un jardí del poble enterrat.

I rumors que deien que havia mort una parella per estimar-se d’amagat.

*by Endsi (Carles Campomar)*

MEME: Els Plaers de la Vida

Mira que feia temps que no seguia cap meme! Ja pensava que havien caigut en l’obid col•lectiu quan “La Rateta Miquey” m’ha passat aquest que, òbviament, he reinterpretat a la meva manera!

Plaers Matiners

Jo quan em desperto soc un zombie en pena incapaç de pronunciar cap mena de mot polisil•làbic fins que no he ingerit la meva dosi reglamentària de cafeïna. Una altre afició secreta matinera seria escoltar “Las Mañanas de la COPE” amb Jimenez Losantos: sens dubte una bona forma d’aixecar-se del llit tan enrabiat com si t’haguessin llençat un cubell d’aigua per sobre! Finalment, que dir de la mítica trempera matinera i la primera masturbació imprescindible del dia?

Plaers Culinaris

Soc un devot fervorós del formatge en totes les seves manifestacions físiques existents: pizzes, fondues, recletes, gratinats… i de totes les seves morfologies tipològiques de forma, gust sabor i denominació: Roquefort, Gruyère, de cabra, Camembert, Manxec…
Creieu que seria possible fer una dieta basada en exclusiva en combinacions de formatges?

.

Plaers Literaris

Llegir al llit abans d’anar a dormir, tapat fins les orelles amb una manta nòrdica mmm…
El que? Home doncs la veritat es que he estat enganxat a tot tipus d’estils literaris d’autors tan diversos com Etxebarria, Bukovski, Woolf, Wilde, Pombo, pero serà del pessimisme extrem de M.Houellebeq de qui us deixo una cita:

“Uno puede enfrentarse a los acontecimientos de la vida con humor durante años, a veces muchos años, y en algunos casos mantener una actitud humorística casi hasta el final; pero la vida siempre nos rompe el corazón. Por mucho valor, sangre fría y humor que uno acumule a lo largo de su vida, siempre acabará con el corazón destrozado. Y entonces uno deja de reírse. A fin de cuentas ya sólo quedan la soledad, el frío y el silencio. A fin de cuentas, sólo queda la muerte.”

Plaers Musicals

Escoltar el “Gratest Hits” de Björk al llit abans d’anar a dormir mentre a fora plou; estar a primera fila d’un concert de Morrissey mentre aquest et canta “Life is a pigsty” miran-te als ulls; ballar “La Casa Azul” amb les teves amistats en una sessió de gore-petardeo del Niño del Exorcista a les Festes de Bellvitxe; fer una performance de Monica Naranjo a la tarima d’una discoteca del barri mentre gent que ni et coneix t’aplaudeix a rabiar i, evidentment, veure a Madonna des de la Zona Vip amb un Gintònic a la ma i un bombó a l’altre.

.

Plaers Viatgers

Entre els que jo he tingut la sort de degustar: El barri jueu ortodox de Jerusalem un Sabbath a mitjanit, els Cliffs del Burren (costa oest d’Irlanda) al capvespre d’un dia sense boira, l’aigua transparent de les Catxoeiras de la selva de Brasilia, el reflex de la llum sobre les runes romanes de la Plaça de l’Almoina a València, el Temple egipci de Debod a Madrid, les botiguetes de música de Candem a Londres i el Palau del Rei Boig a Baviera (Alemanya).

Plaers Sensuals

Notar sobtadament una ma dintre els teus pantalons mentre estàs jugant a rol tranquil•lament amb els teus amics; que et facin una mamada tan intensa que t’hagis d’agafar al moble del llit cridant com un posseït, fotre un bon polvo després d’una època de sequera,  quedar emborratxar-se perdudament i sortir de festa un quart d’hora després que t’hagin dit “millor només som amics” o “es que m’he embriagat de mi mateix i necessito una temporada de soledat”. I, per sobre de tot, el millor plaer sensual i d’excitació màxima, per mi, son els cinc minuts abants d’arribar a una primera cita amb un desconegut… millor que un orgasme!

Doncs res! Que segueixi el meme qui li vingui de gust!

L’extranya dècada musical dels ’00

Si dels 60’s recordarem sempre als hippies i la psicodèlia, dels 70’s el glam i el punk, dels 80’s el heavie i el barroquisme pop i dels 90’s el grunge, que serà el que evocaran els generacions futures de la dècada que és ben apunt de finalitzar?

Els 00’s han estat uns anys d’una veritable intensitat política en els que hem vist com es redefinien les relacions internacionals i econòmiques a una velocitat de vertigen, posant així fi a la pretesa fi de la història de Fukuyama, acabant amb l’imperi del postmodernisme polític i el neoliberalisme ultra econòmic.

Però em dona la sensació que els àmbits culturals i musicals no han reflexat aquest vertigen i amb prou feines hem trobat noves tendències estètiques i les poques innovacions reals s’han basat en fer refregits de les anteriors: els “emos” no son més que un poti-poti mal digerit de glam i punk sinistre amb una ideologia pròpia del grunge, mentre que els “indies” dels ’00 s’han dedicat a copiar als mods de tota la vida afegint-hi convers i uns serrells impossibles.

El rock ballable que ha ultra-popularitzat Franz Ferdinand i grups acòlits, no és més que una posada al dia del punk-pop new wave que feien Blondie, els Smiths, The Cure o Joy division a la transició 70-80’s i en quant al technopop, aquest tan sols s’ha dedicat a afegir innovacions tecnològiques al que ja feia Depeche Mode fa 20 anys.

La veritable innovació, potser, no es basa tant en el contingut real dels estils sinó en la forma i els canals de distribució: la música es ara lliure de la mediatització realitzada per les multinacionals o els mitjans de comunicació tradicionals (radio – mtv – revistes) i, gràcies a la pirateria, les radios en streaming, You Tube o les plataformes de promoció individual com MySpace o els blogs, s’ha democratitzat la fama: ara es mol dificil convertir-se en una mega estrella, en plan Madonna o Bruce Springsteen, però es molt més senzill que ocorrin fenomens con Artic Monkeys, grup que va vendre 150.000 copies del seu primer disc el 1r dia de llançament ja que s’havien fet ells mateixos propaganda per internet amb les seves demos.

I, òbviament, tota Revolució compta amb els seus carlins contrarevolucionaris que, incapaços d’acceptar la evolució social i tecnològica, s’aferren desesperadament als seus privilegis anteriors, en aquest cas tenen els noms de SGAE, de les multinacionals i botigues de discs tradicionals.

Així dons ens trobem en un veritable fenomen revolucionari de post-modernització de la fama: aquesta es fragmenta, es democratitza però al mateix temps ha adoptat un caràcter d’immediatesa i efimeritat: la popularitat d’un grup dura el temps que triguem en actualitzar el reproductor d’MP3.

Per aquesta raó ens resulta pràcticament impossible resumir en noms propis aquesta dècada i serà d’una extrema dificultat realitzar els Tops del millor dels ’00, a menys que aquests estiguin encapçalats per noms com Emule, You Tube, Last Fm, Spotify, Ipod o el ja mític Napster, el responsable d’originar aquesta veritable Revolució musical.

PD: Aprofito per recomnar-vos que us baixeu SPOTIFY (cliqueu aquí)- un nou sistema per ecoltar música en streaming molt millor que Last FM

TÒPICS GAIS *Gai Super Compromés vs Marica Mala*

Avui aquest blog acull un esperat cameo: la confrontació entre els punts de vista de dos amics meus un Gai Super Compromés i una Marica Mala que es dedicaran a destripar els tòpics gais com si de dues gates en zel es tractessin! Que comenci la lluita!!

Establiments per a gais, associacions gais, pàgines web per a gais… no sou molt tancats? La normalització no passa per barrejar-vos amb el comú dels mortals? Us agradi o no el món és en un 90% hetero.
GSC-> Bé, crec que aquest és un tema de discussió etern. El quid de la qüestió és que ningú diu que ser d’una tribu urbana o tenir unes aficions determinades sigui ser un gueto. Ningú té cap mena de recel perquè hi hagi un bar de heavies o penyes futbolístiques, i sí per que hi hagi un bar de gais, la qual cosa vol dir que encara hi ha una mica d’homofòbia encoberta. Considero que l’ambient és una opció més com una altra que, a més, no està tancada als heteros gayfriendly i que suposo que continuarà tenint molta clientela fins que no passi res perquè dos nois o dues noies vagin agafats de la mà o es facin petons pel carrer en qualsevol barri de l’extrarradi o en qualsevol petit poble de la nostra geografia.

MM-> Siguem clars: nosaltres tenim més estil, glamour, posem millor música i sobretot ballem millor que la xusma vulgar hetero. Tu has vist mai un hetero ballant Beyonce? Noi oi? Ni ho veuràs! Son genèticament incapaços! Es evident que no ens podem barrejar en un mateix local! Si ells volen vindre a admirar-nos, sempre tindran la porta oberta!

I què me’n dius de la promiscuitat? No hi ha molta superficialitat a l’”ambient”? Les parelles gais són molt inestables…
GSC-> Un altre topicàs. Jo mateix porto 12 anys amb la meva parella. El sexe és una part de la vida de les persones i bé, suposo que els gais, pel fet d’haver estat històricament obligats a viure al marge de la societat han desenvolupat un tipus de relacions més lliures pel que fa al sexe. Diguem que van fer de la necessitat virtut. Però això no és ni millor ni pitjor, és diferent. A més, crec que això de l’actitud amb el sexe té més a veure amb el sexe masculí o femení que amb l’orientació sexual. Per alguna cosa les lesbianes tenen fama de que a la segona cita se’n volen anar a viure plegades! Tòpics a part, crec que si mirem a la gent jove d’avui dia, no hi ha pràcticament cap diferència entre la vida sexual d’un noi gai o la d’un noi heterosexual de la mateixa edat, cosa que és un símptoma de progressiva normalització del fet homosexual.

MM-> Imagina per un moment que vas a una biblioteca amb un servei de préstec senzill, eficaç i ràpid. Que preferiries, rellegir mil cops el mateix volum, o anar variant? Nosaltres ens hem deslliurat de les institucions creades pel patriarcat heterosexista per transmetre la propietat, com son el matrimoni i la monogàmia i hem descobert una nova dimensió de plaer infinit basat amb la varietat, l’accessibilitat i la immediatesa sexual.

Em sembla molt bé que hi hagi gais i lesbianes, però és necessari treure tanta ploma?
GSC-> Quin mal fa la gent amb ploma? No peguen ni insulten a ningú o si ho fan no té res a veure amb la ploma que tenen! Penso que la ploma és un dret. Ara bé, de la mateixa manera que és un dret, no és cap obligació i hi ha moltíssims gais i lesbianes que no se’ls hi nota i són tan gais o tan lesbianes com els que “se’ls hi nota”. Tots podem i hem de conviure.

MM-> Al que tu anomenes ploma jo li dic “glamour” i és un superpoder secret que posseïm els gais i que ens permet augmentar fins a límits insospitats la nostre sensibilitat  en totes les seves vessants, adoptant un rol de clara superioritat davant la vulgaritat. Aquest poder, a més ens permet comunicar-nos amb les Dives però, com a contrapartida, al tenir una capacitat sensorial potenciada, tendim a interpretar de forma exageradíssima cada un dels nostres gestos o sentiments, per efímers que siguin.

En el tema del sexe, encara que molts ho negueu, jo crec que sempre hi ha un que fa més d’home i un altre de dona… No parleu sempre d’actiu-passiu?

GSC->Mira, tants caps, tants barrets. A més, la sexualitat és una cosa molt rica així que perquè limitar-se a un rol? Amb això hi ha molts tabús i prejudicis. Ser home o dona o tenir una orientació sexual concreta no determina les pràctiques sexuals que t’agraden ni els rols que pots adoptar. Cal una segona revolució sexual i desprendre’s de moltes cotilles! Això sí, facis el que facis, que sigui sexe segur!

MM-> No te res a veure!! Jo sempre que m’he enrollat amb un hetero o amb un noi en aparença molt masculí ell ha acabat fent de passiu! Aprofito també, per fer proselitisme del preservatiu i de la prova del vih!

És cert que ho teniu més fàcil per lligar?
GSC->Ja m’agradaria! Jo crec que és al contrari, que al ser una minoria t’has de buscar més la vida! A més, la facilitat per lligar depèn del caràcter de la persona, no de la orientació sexual.

MM-> Doncs si, per que negar-ho, es facilíssim! Com ja he dit abans, al no ser esclaus de les institucions i complexes heterosexistes, hem deslligat conceptes tan absolutament antagònics com amor i sexe, practicant aquest darrer com un esport físic!

De vegades no sou una mica intolerants? Sempre acuseu d’homòfob a qui dissenteix amb vosaltres! De vegades teniu la pell massa fina!
GSC->El que passa és que la major part de la homofòbia quotidiana queda com dissimulada i ens passa desapercebuda. Homofòbia no és només una banda de skin-heads que van a apallissar homosexuals. L’homofòbia ens afecta a tots, per començar als mateixos gais i lesbianes en forma d’autorebuig i autocensura! Crec que es frivolitza massa sobre un tema tan greu. Per altra banda avui dia és obvi que hi ha una homofòbia activa i activista des de sectors vinculats al conservadurisme i a la jerarquia eclesial.

MM-> Em nego a respondre aquesta pregunta al ser clarament homòfoba!!!

Ens recomanaries alguna peli o llibre de temàtica GLBT?
GSC-> I tant, per començar si no l’heu vista, la pel•lícula “Maurice” basada en un llibre d’E.M. Forster (el llibre també és excel•lent). La novel•la “El lenguaje perdido de las grúas“, de David Leavitt, és un altre clàssic. Sobre homosexualitat i adolescència, us recomanaria “Beautiful thing“. I per a qui vulgui ficar-se en temes més teòrics i conceptuals, “Reflexiones sobre la cuestión gay“, de Didier Eribon, que ve a ser a l’homosexualitat el que és el “Segon sexe” de Simone de Beauvoir als estudis sobre la condició femenina. Per a pares despistats, un gran clàssic, escrit amb un estil planer amb participació de l’Associació de Pares i Mares de Gais i Lesbianes, és “Entender a los que entienden” de Joanaina Escalas. No he vist encara la peli de “Mi nombre es Harvey Milk“, però pinta molt bé!

MM-> Tots els directors de cine i escriptors amb una mica de criteri son homosexuals declarats o encoberts, per tant TOTES les obres d ela literatura universal i de la història del cine, en realitat tenen una trama oculta GLTB! TOTES!!! Si no sou capaços de trobar-la es que encara no heu desenvolupat suficientment el vostres superpoders glamourosos!

La Sotana Marica (Capítol 3 i Final)

Llegiu abants el capítol 1 i el capitol 2!

Vaig estar dues setmanes sense saber absolutament res d’ell i, quan ja gairebé m’havia oblidat de tota aquesta surrealista història, un bon dia entro al meu msn i me’l trobo.

Em va explicar que havia arruïnat  al a seva poderosa família jugant a la borsa i que, degut a la seva addicció al alcohol i la cocaïna, el seu xicot l’havia deixat. Segons ell estava tan deprimit que la seva vida ja no tenia sentit; el dia abans s’havia llençat al metro però s’havia salvat miraculosament al caure entre via i via.

Jo em vaig pixar de riure, el meu límit de credibilitat havia creuat el llindar i això havia anat massa lluny: era obvi que m’estava prenent el pèl! Total que li vaig recomanar que es comprés una guillotina, que era més acord al seus suposats títols nobiliaris, vaig tancar el PC i em vaig tornar centrar al meu temari de 3.500 pg.

AL cap d’uns minuts vaig rebre un mail que copio i enganxo:

“”Informe d’urgències. edat:: **. Data i hora d’ingrés: **/**/**** 16:12 Forma d’accés. Ambulància. Diagnòstic: gest autolesiu. Motiu consulta: Paciente de 33años que es traído por TCE tras precipitación al metro. Antecedents: Intentos de autolisis. Malaltia actual: Paciente quien en el contexto de prbolemas personales en los últimos días realiza intento de autolisis al lanzarse a las vías del metro, cuando el vagón del metro se acercaba el paciente queda postrado entre los dos railes, con lo cual el tren pasa por encima provocándole traumatismo. Asociado a esto existe ingesta en cantidad no determinada de diazepan 10mg. Paciente que consultra traído por el SEM por intento de autolisis. El paciente queda a cargo de Psiquiatria

 

M’estimo més no posar més coses, l’informe té tres planes i no em ve de gust) donat que és privat i perquè ja no serveix de res. Només dic que ara estic gaudint escoltant el REQUIEM DE MOZART després escoltaré TURANDOT DE PUCCINI, em veuré la millor ampolla que tingui a casa. I em ficaré un smoking amb la banda de marquès, no vull que ningú em vegi en un estat lamentable. Només vull dir una cosa darrera estimo a “J” amb tot mon cor, és la única persona que he estimat de debò. Ara no estic bebent res i per això tot el que dic ho faig amb coneixement de causa, però sí es cert, que tan de bo tota persona humana que neixi sigui FELIÇ, ho deistjo amb tota la meva ànima. In manus tuas domine, comendo spiritum meu. UNA ABRAÇADA”"

 

Vaig tornar-me a conectar al msn per parlar amb ell: em va dir que aquest cop no fallaria, que havia usat les seves influències per escapar del control de psiquiatria i que aquella mateixa tarda es suïcidaria. Jo li vaig donar bronca per aquell intent desesperat de cridar l’atenció amb un caprici de nen ric que mai ha hagut d’afrontar la vida cap mena de problema ni contratemps. Vaig desconnectar  Internet, ja que havia quedat per fer un cafè.

Els dies següents vaig estar mirant esqueles al diari. i, òbviament res… total que se’m va ocórrer ficar el seu nom a Google per a veure que descobria i pam! Resulta que la única entrada on apareixia ell era en una llista electoral a les passades eleccions generals, on ell figurava als darrers llocs d’un partit extraparlamentari dedicat a defensar gais i lesbianes!

Era un mentider compulsiu amb una esquizofrènia de cavall que es va inventar tota aquesta història per impressionar-me? Era tot cert i jo vaig pecar d’imprudència al ignorar els seus intents de suïcidi? La veritat es que, encara que ell fos un membre de la classe explotadora i, com a marxista senti més indiferència que una altre cosa, em queia molt bé com a persona i em distreien molt les seves històries de la alta alcúrnia…

Suposo que tot quedarà com un misteri irresoluble, tot i que tinc moltes pistes que podria seguir, casi que prefereixo que tot es quedi amb un final obert…

THE END…?

La Sotana Marica (Capítol 2)

Llegiu abants el PRIMER CAPÍTOL!!

No van passar gaires dies fins que ens varem tornar a veure: eren les vacances de Nadal i ell ja no tenia ni la poca feina que li generaven les missions diplomàtiques de la Santa Seu amb l’església Ortodoxa (aquesta era una de les seves funcions) ni les gestions econòmiques que feina pel Banco Popular, mitjançant l’Opus Dei. Als bars del meu barri obrer l’adoraven: a cada consumició es deixava 10 vegades el meu pressupost per sortir de festa un finde.

Em va deixar clar, però, que entre nosaltres no podia sorgir res mes que amistat (tot i que li encantava posar-me calent), ja que el noi amb qui estava sortint (l’anomenarem “J”) li havia proposat formalitzar la relació amb un matrimoni. Davant la meva cara de sorpresa em va aclarir que l’església no li posaria cap pega al enllaç, ja que li convenia quedar bé amb la seva poderosa família i, de fet, pensava convidar a la cúpula del Opus i de la cúria vaticana al acte.

Poc a poc ens varem anar fent amics i no vaig trigar gaire a conèixer també a en “J”, doncs mels vaig trobar tots dos comprant a les botiguetes nadalenques instal•lades a la Rambla de la meva ciutat. Es portaven 13 anys de diferència (en “J” amb prou feines deu haver complert la majoria d’edat) i la seva història encara era més fantàstica que la del meu amic: resulta que la seva mare l’havia obligat a prostituir-se des dels 15 anys per empresaris i bisbes importants; ell s’havia escapat de casa i ara es guanyava la vida treballant en una gran superfície de mobles d’origen suec.

El meu amic també em va narrar com havia emprat matons per espantar a les pressions de la mare del “J” (que, òbviament, li volia treure la pasta) o com havia aconseguit pressionar a funcionaris perquè li retiressin la pensió.

Deu meu! Era el “braguetazo” de la història! Per molt que fessin separació de bens, aquell marrec passaria de la nit al dia de viure en un micropiset compartit amb immigrants sud-americans, situat a la perifèria més cutre de la meva ciutat, a una mansió de la Bonanova, amb un pressupost valorat en varis milions d’euros (fins i tot el vaig acompanyar un dia a mirar possibles cases candidates).

I això per no parlar del esdeveniment nupcial en si: la seva intenció era fer un acte “senzillet” oficiat pel mateix President del Parlament i convidaria a una llarga llista d’amistats entre els que es trobaven el Pare Apel•les, Pilar Rahola, Jordi Gonzalez, Angel Colom, membres destacats de CIU, PP i ERC, de la noblesa catalana i alts funcionaris eclesiàstics que anirien vestits de civil per passar desaparcebuts en un acte que, en principi atemptava contra la moral conservadora i homofòbica que jo suposava que tenia lel catolicisme, abans de descobrir que, en realitat, hi ha més vici que a un cuarto oscuro leather.

I per si no havia tingut prou sorpreses… jo també hi estava convidat!! Mare meva! Desentonaria totalment en aquell acte!! Clar que sempre podia anar amb es amics del “J”…

I ja estava m’estava jo fent cabories sobre les meves possibilitats d’ascens social i de contactes professionals arran de LA boda, quan de sobte un inesperat i tràgic succés ho va capgirar tot…

(continuarà…)

La Sotana Marica (Capítol 1)

Avui inicio un apassionant culebrot que s’allargarà durant els propers posts, on s’explicarà la experiència mes increïble que mai m’ha  succeït dintre del món gai i que, en principi, va finalitzar de forma  extraordianriament sorprenent aquest diumenge. Tot el narrat a continuació es absolutament cert, però esteu en ple dret de no creure res. Avui el primer capítol!

Tot va començar una freda tarda de desembre en la que, desobeint les meves pròpies promeses, em vaig connectar a un xat de contactes gais. Si, ja sé que per aquestes contrades no abunden els Prínceps Blaus, però en aquell moment tan sols necessitava un efímer passatemps per no recordar que l’arqueologia ja no seria més la font del meu benefici material.

Em va cridar l’atenció el seu nick “Cura27”, òbviament no vaig pensar ni per un instant que realment es pogués tractar d’un capellà, així que quan em va mostrar la seva sotana i el seu “alzacuellos” via webcam la meva perplexitat va augmentar exponencialment, al mateix ritme que la excitació del moment. Es obvi que el mite de la poma prohibida encara té el seu públic.

Per casualitats de la vida, aquell dia ell estava passant la tarda a barri del costat d’on jo visc, així que no vaig dubtar un instant en proposar-li immediatament una cita a la porta cel centre comercial més famós de la meva ciutat. Deixant la seva indumentària religiosa per una ocasió millor, varem anar a un dels bars més nostrats de la zona on ens creuarem a un grup d’amigues meves del esplai, a les que jo em moria de ganes d’explicar el que estava succeint realment.

Resulta que ell, suposadament, era Prelat del Vaticà, membre numerari del Opus, formava part de la noblesa catalana i els seus incomptables títols, que el feien quatre cops “Grande de Espanya”, li havien permés entrar a la Ordre de la Creu de Malta. La seva feina es basava en moure les accions de l’església, mitjançant fons d’inversió que dissimulessin fets com que Control i Durex son propietat de la Santa Seu. Per si no m’ho creia em va mostrar el passi a Borsa i em fa fer entrega d’una targeta on es detallava la direcció de la seva oficina econòmica a Passeig de Gràcia on apareixia escrit el seu llarg cognom nobiliari.

El que més em va sorprendre, però, van ser les seves detallades històries sobre la hipocresia moral de l’església davant la homosexualitat: segons ell, havia estudiat filosofia en una residència plenament gai del Opus, a Navarra,  li havien proposat fer orgies sadomasoquistes un grup de jesuïtes, havia presentat el seu ex-xicot a arquebisbes amb tot el bon rotllo del món, i qui li havia recomanat entrar al xat, on ens havíem conegut, era el seu superior directe  al Vaticà.

En aquella cita no va passar pràcticament res i en quant ell va anar un moment al lavabo vaig començar a enviar massivament SMS a les meves amistats per fer-les còmplices i partícips d’aquella surrealista experiència.

Estava convençut que tot acabaria en un anècdota absurda i que aquella cita no es repetiria, però… ai las! Allò no havia fet més que començar i el més al•lucinant encara estava per arribar!

(continuarà…)

NO al Senat!!

No us heu preguntat mai quin sentit té mantenir, en ple s. XXI una cosa tan obsoleta com el sistema polític bicameral? No? Doncs tranquils perquè jo si i ara mateix us en faig 5 cèntims!

La nostre Constitució ens diu que el Senat existeix perquè…

1.- Està dintre de la tradició política espanyola

Doncs no! En tot cas està dintre de la tradició del liberalisme conservador i caciquil!

La Constitució de Cadis de 1812 era unicameral; el primer lloc on apareix la figura del Senat és al Estatut Reial de 1834, una espècie de constitució light feta als primers anys de la regència de Maria Cristina per calmar a carlins i moderats, i és una cambra formada per aristòcrates amb la única finalitat de limitar el poder de la cambra depositaria del sufragi popular: el Congrés.

La resta de constitucions espanyoles redactades al s. XIX (1834, 1845, 1869 i 1876) en règims polítics caciquils burgesos mantenen aquesta institució en mans de senadors vitalicis designats a dit pel Rei com a instrument de control legislatiu sobre el Congrés per part de la Corona. La única que pretén convertir-lo en una cambra territorial és la constitució de 1873, durant l’efímer període de la I República.

Un cop al s.XX veiem com durant l’únic període històric de veritable sobirania popular i democràcia abans de l’actual, la II República, òbviament estableix un sistema monocameral, eliminant aquesta antidemocràtica i obsoleta institució.

Amb quina tradició ens vol enllaçar, doncs, l’actual Constitució espanyola? Amb la Restauració d’Alfons XII???

2.- Es una cambra de “segona lectura” de les lleis aprovades pel Congrés

I per que li cal a una llei una “segona lectura”??? Per corregir les faltes d’ortografia? Quina bestiesa! No es el Congrés suficientment democràtic i representatiu de la sobirania popular?
I a sobre, per postres, qualsevol modificació o esmena legislativa introduïda en el Senat, pot ser rebutjada en una tercera lectura pel Congrés! Es a dir, que en el fons la única funció real que té es marejar la perdiu i allargar el procés d’aprovació d’una llei!

3.- Es una cambra de representació territorial.

Mentida! Es una cambra formada per grups parlamentaris d’estricta obediència al seu respectiu partit polític: es dir, un “Congrés bis”. La única cosa que el diferencia és que el procés d’elecció dels senadors és menys democràtic (tot i les llistes obertes), ja que una part dels senadors es designada a dit pels parlaments autonòmics i la resta per una llei d’Hont elevada a l’enèsima potència, on la província de Barcelona i la de Lleida tenen el mateix pes polític.

I com ja us vaig dir, el sistema d’elecció dels senadors amb aquell full-llençol enorme, es un embolic que cap elector entén i l’únic que serveix es perquè aquells que, com jo, hem treballat d’interventors electorals a les eleccions generals acabem els recomptes a les 2 del matí.

I, si això fos poc, la brometa ens surt per un ull de la cara! Un senador cobra 2.918,67 euros/mes, amb un plus de 811e pels de Madrid i 1.700e per la resta; el President del Senat 11.197 i la resta de membres de la mesa i portaveus uns 2.800! Total, per no fer res més que rellegir les lleis que fa el Congrés!

Història Ficció: Que hauria passat si Catalunya hagues dirigit la colonització d’Amèrica?

Avui, en un exercici de ciència-ficció i continuant en la línia de posts iniciada arran de la meva immersió en el temari opositor, veurem com un  insignificant detall de la història podia haver canviat absolutament el devenir de la Humanitat!

Que hauria passat a la Edat Moderna del nostre estat si el procés de conquesta i colonització del continent americà, en comptes d’estar comandat i dirigit per la Corona de Castella ho hagués fet la d’Aragó?

-Els conqueridors haurien tingut noms com Serrallonga, en comptes de Pizarro o Cortés.

-El català seria una llegua amb 250 milions de parlants. Òbviament no dubto que el nostre imperialisme cultural no hauria diferit gaire del castellà en aquest aspecte!

-El flux del comerç de la plata no s’hauria invertit en les guerres contra la Lliga Esmarcalda (prínceps Luterans Alemanys), ni contra la independència de Flandes. L’esperit català garrepa del “peix al cove” i del federalisme  pactista hauria atorgat una gran autonomia als Paisos Baixos i a Alemanya, estalviant l’enorme despesa d’aquest car conflicte. La guerra dels 30 anys no succeeix mai, ni tampoc el Tractat dels Pirineus, per tant la Catalunya Nord continua sent catalana.

-La riquesa de la metròpoli catalana fa que durant el s. XVI en surti l’or per les orelles, convertint-nos en uns grans mecenes del Humanisme i el Renaixement. Barcelona i València eclipsen a Itàlia artísticament i els autors del Cuatroccento i el Cincueccento migren tots cap aquí, al estar més ben pagats i gaurdir d’una millor formació.

- Aquesta gran civilització i cultura fa que Felip II, que trasllada la cort a Barcelona, s’il•lustri d’idees humanistes i trenqui amb el Vaticà, creant una església nacional pròpia, amb la Santa Seu a Montserrat, de dimensions gegantines i pintada per Miquel Àngel. Les seves bases teològiques es centren en un culte desmesurat a la Moreneta, reconeguda com a veritable filla de Deu. Dintre de l’eucaristia es substitueix la hòstia sagrada pel pa amb tomàquet. La Corona d’Aragó s’estalvia també el cost de participar a la Croada contra l’Imperi otomà. La Inquisició despareix sobtadament.

-Al s. XVI, el “valido” del Rei Felip IV, Pau Claris, proclama la “Unitat d’Armes” (unió tributaria, per obtenir més recursos per als inmensos palaus barrocs catalans) amb la resta de territoris del Regne, cosa que provoca la revolta de Castella, liderada pel Compte-Duc d’Olivares, que intenta proclamar la independència castellana aliant-se amb els borbons francesos, sent fortament represaliat. Aquest fet es recordarà al Himne Nacional de Castella “Los segadores”.

- La Guerra de Successió es guanyada per Carles d’Austria, que  obviament compta amb molts més recursos econòmics, i governarà com Carles III. L’aliança de Castella i Navarra amb Felip de Borbó serà pagada amb el Decret de Nova Planta, amb el qual el català passa a ser l’únic idioma oficial de la Península, s’eliminen totes les corts i institucions forals fora de la Generalitat, que gaudirà d’àmplies competències legislatives a tot el territòri, i es passa a practicar una política de Despotisme il•lustrat amb un centralisme total a Barcelona.

I ja no entro a la Història contemporània que encara no hi he arribat amb el temari!

Islamofòbia i etnocentrisme

M’horroritza veure com, darrerament, els arguments dels defensors del sionisme israelita han adoptat un caràcter perillosament islamofòbic i etnocèntric. Sense anar més lluny els meus pares, que l’únic motiu que em saben donar que justificar la massacre que està abordant l’estat d’Israel sobre la franja da Gaza és una llista de tòpics tronats sobre l’Islam.

Així doncs, i aprofitant que avui em toca estudiar el temari referent al sorgiment del Islam i l’evolció d’Al-Andalus, anem a revisar i desmuntar aquests perjudicis amb arguments racionals i objectius:

1.-L’Islam és una cultura inferior i subdesenvolupada.
-> Tothom creu, obviament, que la seva cultura és la millor i que totes les altres son inferiors. D’això ja se’n varen adonar els antropòlegs socials del s.XIX, com Boas i Malinowski, que plantejaren els principis teòrics del “relativisme cultural” segons el qual es impossible arribar a comprendre o jutjar una realitat cultural si no se’n forma part i tan sols se la pot descriure exteriorment. Els valors socials d’una cultura tan sols son vàlids per aquesta, per tant la nostre visió del món, determinada per la Il•lustració i els Drets Humans, es vàlida i aplicable per la nostre realitat jurídica i, presumiblement desitjable per les altres, però no som nosaltres a qui ens pertoca imposar els nostres principis a ningú fent gala del imperialisme moral que tenien els colonitzadors britànics al s.XIX o els espanyols a l’Amèrica llatina del s.XVI.

2.- Iran és una potencia militar perillosa per a Occident
-> Iran no ha atacat cap nació occidental des del s.V aC. El principal venedor d’armes a Iran ha estat EEUU, concretament la administració Regan (escandol del Iran Contra), durant la guerra Iran-Irak i a través d’Israel. El programa d’expansió del armament nuclear del Sha va ser completament desmantellat per Jhomeini. Els míssils Shihab-3 que se suposa que tenen, en cap cas podrien amenaçar Europa ja que el seu radi d’abast es molt inferior a la distància geogràfica amb el nostre continent. En tot cas representaria una amenaça per Israel que, òbviament, té un armament moooolt superior.

3.- Els règims islàmics son intrínsecament totalitaris, teocràtics i d’extrema dreta
-> Per començar dir que Marx i Engels van basar part de les seves teòries dialèctiques en l’historiador Ibn Jaldun del s.IX. Per continuar han existit règims comunistes o socialistes a quasi tots els països islàmics, com a Iran als 40’s o Egipte amb Nasser als 70’s.

4.- La nostre cultura Occidental es basa exclusivament en la tradició grecorromana i cristiana, no tenim cap influència islàmica.
->Noo! Cap! Tan sols petits detalls com l’àlgebra d’Al-Jwarizimi, la agricultura intensiva, la química, les aportacions a la medicina moderna d’Averrois o Ibn al-Jatib, el descobriment de la brúixola, el paper, la transmissió de la filosofia clàssica gràcies a les traduccions d’Avampace i Averrois, o l’elaboració de la primera enciclopèdia, que no va ser la de Diderot, sinó que la va realitzar Ibn Abd Rabí al s.IX (titulada “El collaret únic”) Això per no parlar de els seves aportacions arquitectòniques al patrimoni cultural de la Península, clar!

5.-Els països islàmics son profundament homòfobs
-> No discuteixo que és cert, però matisem-ho!
En primer lloc dir que no hi ha cap base en tot el Cora ni la Sunna que parli d’homofòbia, com si ho fa la Bíblia, per cert. La condemna religiosa a la homosexualitat, segons la opinió d’Abdennur Prado (Junta Islàmica Catalana), és basa en una mala interpretació d’algunes ummes en les que es defensa el rol masculí del home. De fet, existeixen corrents islàmiques que toleren el marimoni homosxual des de fa SEGLES! A Espanya, segons el “Acuerdo de Cooperación firmado entre el Estado español y la Comisión Islámica de Espanya” de 2006 es reconeix totalment el poder per establir matrimonis religiosos islàmics de caracter homosexual, cosa absolutament impensable a l’església catòlica!!
Dels 85 paisos que condemnen la homosexualitat, 26 son islàmics.Però, recordem que al mon musulmà mai ha existit un Stonewall ni un Maig del 68 i una cosa son les lleis i l’altre la pràctica: tinc amics que han assistit a orgies  gais en hotels de Teheran o que han lligat en bars obertament d’ambient a Istambul.

6.-El Cora propicia el suïcidi prometent un paradís amb verges
->No! Al contrari, el Cora especifica clarament la condemna al suïcidi i al assassinat i prohibeix l’entrada al paradís als que ho cometin! El terrorisme és un moviment de caire exclusivament polític que poc te a veure amb cap escriptura sagrada.

Dit això, abans que us llenceu a la meva jugular com hienes famèliques, dir-vos que soc ateu i rebutjo totes les religions per igual, però que abans de prejutjar una realitat tan infinitament complexa com la islàmica, que tal si ens documentem una mica?
No clar, es molt millor ficar tothom al mateix sac, sense tenir en compte que existeixen grups musulmans tan diferents com els Xiites, que prediquen una interpretació laxa i individual de les escriptures, fins als Khariqites-azaquites, que plantegen la pena de mort als infidels, pasant per els ortodoxos Sunnis, o els místics Sufís.
Es necessari un procés d’il•lustració al món islàmic? SI!
Aquest es farà mitjançant la invasió militar americana? NO, ja que el xoc orient-occident tan sols provoca un radicalisme en els principis islàmics, com es va demostrar amb la contrarevolució de Jhomeni o els moviments Talibans que han sorgit recentment com a fanatització d’una societat que, sense influències externes, ja hauria assolit el laïcisme social fa temps!