Fotocrònica “QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS RICS”

Amunt els damnats de la terra!
Amunt els qui pateixen fam!
La força pel dret és vençuda,
s’acosta el bell temps de la pau.

.

Avanti popolo alla riscossa…

.

Bandiera rossa trionfera!
E viva il socialismo e la libertad!

.

Negras tormentas agitan los aires
nubes oscuras nos impiden ver,
aunque nos espere el dolor y la muerte,
contra el enemigo nos llama el deber.

.

No esperis salvacions supremes
de déus, de reis ni de tirans.
Obrer, és la sang de tes venes
la que triomfant et salvarà.

La darrera funció

En el moment en que el teló va caure, va saber del cert que tot havia acabat, aquells fervorosos aplaudiments del públic eren els darrers que escoltaria per sempre més.

Durant els últims 27 anys havia interpretat a diari, sense excepció possible, la mateixa tragèdia amb una força desgarradora i una passió incomparable dins la història de la dramatúrgia europea. La crítica s’havia rendit als seus peus i la gent que hi assistia esmaperduda havia de reservar amb un any d’antelació la seva butaca per poder presenciar aquella incontestable obra d’art.

Lentament va baixar les escales que separaven el buit escenari del seu basckstage on es va treure lentament aquella màscara de porcellana que tantes funcions l’havia acompanyat i, amb un brusc gest, la va trencar en mil bocins. Era aquesta la única forma d’assegurar-se que mai ningú podria fer-se passar per ell, reinterpretant el personatge que el temps havia fet exclusivament seu.

No tenia cap company d’escena de qui acomiadar-se, ja que la obra en qüestió era un simple monòleg i amb prou feines coneixia als acomodadors, uns joves passerells que, en un acte d’estupidesa extrema, pensaven que aquella feina seria el primer esgraó cap a la fama com a actors.

Havia oblidat ja feia molt temps, a on començava la seva personalitat pròpia i quins trets havia segrestat del seu personatge, degut a l’estranya simbiosi que els havia fet conviure quasi tres dècades. I ara… a que es dedicaria? Seria capaç de retrobar-se el seu jo original?

Va creuar per última vegada el llindar del recinte teatral prometent no trepitjar-lo mai més… no volia ni sentir a parlar d’aquella nova comedieta romàntica, nyonya i plena d’optimisme que el Ministre de Cultura, l’honorable Arqueòleg Glamurós, havia anunciat a bombo i plateret.

Dedicat a tots aquells que busquen, o troben, una agulla en un paller!

PD: La fotografia es titula “Old Theatre” i es obra de Glenn Norris

Es el suïcidi un acte de valentia?

Arran de la mort d’una de les components del grup de música petarda Nancys Rubias, que es va llençar daltabaix d’un pont, m’he plantejat obrir un debat moral sobre el suïcidi i si aquesta pràctica ha de seguir sent tipificada com a delicte al nostre codi penal (fins i tot està penalitzat no evitar que un altre ho faci) o bé hem de canviar la percepció sobre aquest fet i entendre-ho com un sublim acte d’extrema valentia.

Al Japó els samurais practicaven un ritual anomenat “seppuku” (Biel, corregeix-me si vaig errat), on voluntàriament acabaven amb la seva pròpia existència mitjançant l’eviscerament amb una daga, després de veure sake i llegir un poema de comiat anomenat zeppistu. Aquesta pràctica es considerava la més honrosa forma de morir i, tot i que va caure en desús per la seva prohibició legal l’any 1873, encara al 1990 un alt directiu d’una empresa ho va practicar davant l’anunci de la seva jubilació forçada.

El cristianisme considera el suïcidi un pecat horrible, equivalent al assassinat i en prohibeix l’entrada al cel a qui l’hagi practicat, ja que entén que aquesta persona ha renunciat a la salvació oferta per Deu. A la Bíblia trobem diversos exemples de suïcides, tots ells persones cruels i malvades com Saúl, Ahitofel o el mateix Judes.

En quant a altres religions, per a Budistes o Hindús, el suïcida es reencarnarà en una altre vida on sofrirà exactament els mateixos problemes que l’han dut a la seva tràgica mort (ja és mala sort, eh). Els jueus, tot i que no tenen cap prohibició expressa dins les normes del Talmud, les autoritats rabíniques postalmúdiques varen establir lleis penalitzant l’acte i considerant-lo un atemptat contra la creació de Deu a partir d’una cita del Gènesi “El Creador declara así que castigará a toda aquella persona que derrame su propia sangre” (Génesis 9:5).

Però i l’Islam? Son els terroristes suïcides uns pecadors o uns màrtirs divins? El Corà prohibeix explícitament posar fi a la pròpia vida i és un mite completament fals la promesa d’un paradís ple de verges disponibles als suïcides per la causa. Per tant podem concloure que els atemptats terroristes suïcides NO es fan en cap moment per ordre religiosa ni emparada sota aquesta, sinó exclusivament per finalitats polítiques.

Dintre de la psicologia es distingeixen diferents tipus de suïcidis segons si la persona tan sols vol cridar l’atenció, però no té cap intenció real de dur-lo a terme (amenaça suïcida), segons si té un mètode planificat o li és absolutament igual la forma o si és accidental o intencional. Les idees suïcides son molt freqüents en l’adolescència sense que comportin un perill real; es calcula que tan sols acaba amb la seva existència un de cada 300 adolescents que s’ho ha plantejat.

Bé i finalment exposaré el meu particular punt de vista: jo crec, òbviament que el suïcidi és la darrera opció que un pot prendre i que no hi ha cap problema tan greu com per emprendre aquest camí sense retorn i, amb l’excepció de malalties terminals, estem amb la obligació legal i moral d’impedir que un altre ho porti a terme. Dit això crec fermament també en el dret al propi cos i que si finalment algú opta per aquest tràgic camí, no es pot penalitzar al supervivent ni estigmatitzar o avergonyir-se de qui ha tingut aquest infinit valor.

I vosaltres, que n’opineu?

PD: La fotografia es titula “Barbie suicide nº12” i es obra del fotògraf italià Roberto Roseano

PPD: Us deixo amb la millor cançó que s’ha escrit mai sobre el tema, “Rock & roll suicide” de Bowie.

Es necessària una televisió pública?

He de dir que com a professional de la cultura, jo estic encantat amb la inversió pública en qualsevol àmbit artístic i, els mitjans audiovisuals, òbviament, en son un magnífic exemple; el petit detall és la desproporció desbocada entre la quantitat de recursos invertits per mantenir la llarga llista de canals i ràdios pagats pels nostres impostos (TV1, TV2, TV3, C33, 3/24, RNE1, RNE2, RNE3, BTV, Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, canals locals…) i qualsevol altre sector de la cultura com les arts escèniques o plàstiques, el Patrimoni arqueològic, la museografia…

Realment els canals públics ofereixen un servei de qualitat diferenciat de la oferta existent dins el mercat privat audiovisual? En el cas de TV2, C33, iCat o RNE3 és evident que sí: son exponents de productes molt elitistes i marginals, però alhora necessaris, que no resistirien una ferotge competitivitat basada en la dictadura dels audímetres. Però la resta… És el futbol o “Mira quien baila”  un producte d’interès públic?

En el cas de TV3 sempre s’ha justificat la seva astronòmica despesa amb l’excusa de que és una eina molt útil a l’hora de normalitzar la llengua catalana, i això és una veritat com un temple, però cada dia més em dona la sensació que aquest canal ha caigut en una gris burocratització que ha realentit la seva capacitat d’adaptar-se a la societat actual.

No us dona la sensació que tots els continguts de la televisió catalana no es basen més que en una eterna repetició de els mateixes fórmules, que en els 90’s van tenir la seva gràcia? Per quina temporada van ja “El Cor de la Ciutat” o “Ventdelplà”? Això per no parlar de la desconnexió total amb el públic infantil i pre-adolescent que, a diferència de la meva generació, prefereix mil cops Internet al Club Super3. No és estrany, doncs, que l’audiència de TV3 sigui cada més un xic inferior, mentre que la incontrolable despesa  pública no deixa d’augmentar.

Dintre de poc entrarem a la era de la televisió digital i, de ben segur, que les emissions per Internet no trigaran a substituir als canals convencionals. Seguiran tenint sentit els mitjans públics? No seria millor emprar els mateixos recursos en millorar l’educació, aconseguint així la normalització del català i que, amb un nivell cultural superior, els documentals siguin competitius per ells mateixos?

PD: La fotografia es titula “Portable television. The streets of Trinidad, Cuba” i és obra de Claire Gray

Un blog molt HETEROgeni

Encara no em puc arribar a creure l’increïble resultat de l’enquesta en la que, de moment, ha participat un major nombre de lectors (37) i, com podeu veure al gràfic superior, gais i lesbianes representen, amb prou feines, un míser 16%, empatats amb bisexuals però a anys llum de l’aclaparadora majoria absoluta d’heterosexuals que arriben al 57% de lectors! Si fins i tot ha participat  un asexual i tres de dubtosos!

Com s’explica aquesta composició tan sorprenent del meu públic? Doncs, com a científic social he proposat diferents hipòtesis:

-Hipòtesis 1: Els homosexuals menteixen compulsivament a l’hora de contestar a les enquestes i els excita morbosament fer-se passar per heteros.

-Hipòtesis 2: El 57% d’heteros en realitat representa una massa aduladora de “mariliendres”, noies fascinades pel mon gai, la seva música i la seva llibertat; eternes solterones frustrades, incapaces de trobar cap home que els ompli tant com els seus amics homosexuals.

-Hipòtesis 3: El concepte pejoratiu que tinc jo dels heterosexuals (garrulos semianalfabets incapaços d’establir cap tema de conversació més enllà de futbol-cotxe-tetas) es fals i en realitat son persones secretament cultes i sensibles que en la foscor i la soledat de la seva habitació s’alliberen del rol-macho que es veuen obligats a interpretar de cara a la galeria i aprofiten per escriure poesia i llegir aquest blog.

-Hipòtesis 4: Realment el meu blog té una composició de lectors igual a la de la societat real i la orientació sexual no és un factor que determini en absolut la tipologia de webs que un llegeix i, per tant, podem deduir que s’han superat tots els perjudicis homofòbics i actualment vivim en una feliç arcàdia hippie de germanor i bonrollisme.

-Hipòtesis 5: Tot és obra d’una conspiració secreta obrada per un grup de trolls carlistes ressentits que volen minar la meva moral.

En tot cas ja teniu a punt la nova enquesta en la que, de ben segur, trobarem de nou, sucoses sorpreses!

PD: La vinculació del color rosa al grup “heterosexuals” ha estat establerta de manera aleatòria pel programa SPSS.

Primera setmana superada

Increïblement he sobreviscut a la meva primera setmana de vacances forçades en la que ,per primer cop en tota la meva vida, no he tingut res a fer. I no exagero: quan no estudiava al insti, feia la carrera i quan no currant o de voluntari en mil llocs. I la veritat es que no ha estat tan terrible com imaginava. Si, ja sé que us semblarà inverosimil aquest inexplicable horror vacui però, que hi farem, jo soc així d’estrany!

Aquestes son algunes de les coses en les que he invertit el meu temps aquests set dies:

-Quedar per fer mil cafès que tenia pendents des de feia segles, com la N.T. que ha tornat de Londres i m’ha posat al dia de mil xafarderies que desconeixia;  el T. que ha estat excavant per les profunditats de l’Espanya canyí i ara s’ha rehabilitat com a documentalista en una ambaixada o el Topo, que ha estat viatjant per Kathmandú.

-Llegir d’una tirada el llibre que em va regalar ma cosina pel meu aniversari “Tretze tristos tràngols” d’Albert Sánchez Piñol, un autor que em fa molta ràbia per la insultant senzillesa dels seus arguments i el baix nivell de la seva prosa, però que increïblement tothom s’encaparra en obsequiar-me qualsevol cosa que aquest bon home publiqui i al final m’he empassat tota la seva bibliografia.

-Escoltar àlbums que tenia baixats al ordinador però em feien molta mandra com Carlos Berlanga, Vampire Weekend o el primer d’Anthony & the Jonhsons.

- Fer un cicle de pelis gais a casa meva, com la nyonya i perfecta “The Conrad Boys” o la sorprenent “A la caza”, un film d’intriga on Al Pacino investiga una sèrie d’assasinats dins locals leather, cuartos oscuros i parcs de cruising.

- Fer de model en una esbojarrada sessió fotogràfica on vaig donar-ho tot fent mil posturetes.

-Sortir de festa entre setmana o al finde! Molt alcohol, concerts, discoteques, bars i 35 plats entre sis en un japonès…

-Xatejar amb nois que no m’interessen en absolut i quedar amb ells per contrastar que, efectivament, no m’interessen en absolut.

-Anar al cineclub per veure “Saturno Contro” (absurdament traduïda com “Una vida no basta”), un genial film italià sobre un grup d’amics que passen la crisi dels 40.

-Assistir al meu curs d’antropologia física i paleopatologies, on hem vist les mil i una formes de determinar l’edat, l’alçada i el sexe d’un esquelet, fent pràctiques amb ossos de vietnamites morts als 60′s.

-Redactar el meu currículum en català i traduir-lo al anglès i al castellà, no fos cas que el necessiti.

-Fer-me una base de dades amb totes les empreses d’arqueologia de la península, Irlanda i Gran Bretanya.

-Decidir que potser m’hauria de treure el carnet de conduir, abans de pensar en marxar per la península, Irlanda o Gran Bretanya.

-Partir-me la caixa amb els genials capítols de “Little Britain”: yes, because not, because yes…

-Fer un fotomontatge molt divertit al Pau, que avui es el seu cumple

I bueno, podria haver donat més de si… però ja està prou bé no? Aquest divendres sabrè ja si aquesta setmana es perllonga indefinidament o ha estat tan sols una excepció!

Té futur Izquierda Unida?

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Rivas Vaciamadrid la IX Assemblea Federal d’Izquierda Unida on, de nou, hem pogut presenciar les eternes lluites caïnites tan típiques de l’esquerra; però en aquest cas es dona la vergonyosa evidència que totes les corrents internes s’han posat d’acord en pactar unes línies ideològiques, però s’han tirat els plats pel cap a l’hora d’escollir qui seria l’encarregat de dur-les a terme.

Com a votant habitual d’aquest partit,no em puc deixar de sentir molt avergonyit per veure com les persones a les que jo he depositant el meu sufragi son tan absolutament inútils per deixar de banda les seves infantils disputes de pati de guarderia i posar-se a treballar, colze amb colze, per acabar amb les injustícies del capitalisme.

I, en un nou sarcasme de la història, resulta que és precisament ara, quan s’està demostrant que els principis teòrics del neoliberalisme radical han rebentat l’economia, que l’únic partit polític en tot l’estat que planteja una alternativa al sistema està a punt de desaparèixer llençant-se de cap a l’abisme extraparlamentari.

Però jo no em resigno a creure que les injustícies socials son inevitables, no puc acceptar la idea de que qui es pobre es perquè no treballa, no soc capaç de veure com l’especulació mercantil de l’aliment està matant de gana a Àfrica i quedar-me de braços plegats, no vull pensar que totes aquelles famílies escanyades per l’atur i les hipoteques mereixen la inanició i els bancs ajudes públiques, quan son aquests els culpables de la Crisi.

En poques paraules: no em conformo en viure en un sistema bipartidista on el PSOE sigui la opció més d’esquerres possible i, per tant, demano amb totes les meves forces que tots aquells que encara creiem que es pot construir una alternativa creïble, realista, democràtica i pacífica al sistema mercantil, que ens han venut com l’únic possible, ens unim de nou per ressorgir entre els cendres.

M’és igual el nom de les sigles i de les persones, però, ara més que mai, una  opció d’esquerres i anticapitalista, no és que sigui necessària, és que resulta imprescindible.

AUTOCRÍTICA: Inseguretat i sinceritat.

L’avorriment de les vacances forçades m’ha deixat temps de sobres per replantejar-me molts aspectes sobre mi mateix, començant per una ponderada autocrítica oberta als vostres comentaris i apreciacions.

M’he adonat que inconscientment he construït una cuirassa al meu voltant, forjada a base de frivolitat i hieratisme, que no és més que una burda màscara que disfressa malament els meus constants dubtes i anhels envers aquells que em rodegen.

No em manca autoconfiança, jo sé que potencialment tinc les habilitats per arribar allà on vulgui, però soc plenament conscient que em perdo en les meves infinites deliberacions sobre quin és el camí a seguir en cada moment, tot i que quan prenc una determinació i em marco un objectiu soc capaç de tot per arribar-hi.

Quin es el problema doncs? Quina és la font de la meva eterna inseguretat?

Doncs, parafrasejant a Jean Paul Sartre, podria resumir-ho en“l’infern son els altres”, m’explico:

Suposo que, com a conseqüència d’una turmentosa adolescència mal superada, m’ha quedat un instint paranoic que m’aboca a la desconfiança a priori vers la resta de la humanitat. No puc deixar de qüestionar-me quina és la imatge que dono als altres, que estaran pensant de mi, si darrera de cada abraçada no s’hi amaga una fallida punyalada o si, quan giri el cap, cada elogi es convertirà en una mordaç crítica entonada en invisibles xiuxiuejos.

I tornem així al etern dilema sobre si es desitjable la sinceritat com a base de les relacions socials. Jo sempre he estat un acèrrim defensor de la hipocresia, però a voltes em plantejo si, de tant en quant, no fora bo dir-nos la veritat mirant als ulls, alliberant la ràbia en una orgia de catarsi col·lectiva.

Però… de que serviria? Realment vull saber que pensen aquells amb qui sovint em veig obligat a compartir camí? No obriria això una Caixa de Pandora impossible de tancar? Es millor la feliç innocència de la ignorància o la terrible consciència de la veritat?

La Crisi i la Cultura

L’arqueologia a Catalunya està en coma assistit, esperant a veure si li apliquen l’eutanàsia o ja es suïcida ella soleta i molt em temo que això tan sols és la punta del iceberg de tot el mon cultural.

El veritable problema de base és que la immensa massa garrula que pobla els carrers dels nostres pobles i ciutats inverteix tot el seu salari exclusivament en gasolina i ciment, modelant així un sistema productiu basat en un monocultiu de construcció i indústria automobilística,  condemnant a la cultura a sobreviure exclusivament de les subvencions del estat.

I si dels polítics hem de dependre anem bé: Com saben que quasi ningú els deixarà de votar per gestionar patèticament els ministeris, conselleries o regidories de Cultura, hi envien als personatges més grisos, ineptes i cutres a gestionar-les (vegeu Caterina Mieres  -PSC, Tresserres -ERC  o Muñoz Molina –PSOE) Mira que jo pensava que seria difícil fer-ho pitjor que el PP i CIU eh! Els dos únics polítics que m’han donat alguna espurna d’esperança, han estat ràpidament suprimits del seu càrrec: els socialistes Carmen Calvo i Ferran Mascarell

La realitat es que les administracions públiques, amb la Generalitat al capdavant, ha anat deixant en mans del lliure mercat aspectes tan importants com el patrimoni arqueològic, l’art, el teatre o els museus: camps que han vist perplexos com els seus serveis s’anaven privatitzant progressivament. Sabíeu que l’arqueologia a Catalunya està en mans de les empreses privades en un 97-98% quan als anys 80 aquest percentatge no arribava al 20%? I clar, quan el mercat ha caigut en picat s’ha endut per davant tot el que ha trobat, amb la cultura en primer terme.

Ja m’agradaria a mi viure en una utopia capitalista on els museus, les biblioteques, els festivals de música i cinema es mantinguessin sense necessitat de subvencions i al abast de tothom. De fet, a mi m’omple molt més com a persona deixar els meus estalvis en veure una exposició d’art surrealista o en disfrutar a Vive la Fête en directe que en pagar una hipoteca o 10 litres de gasolina; però em sembla que si quatre maricultes hem d’aguantar tota la economia anem llestos!

PD: La fotografia es titula “Workshop of art and culture” i és del fotògraf Charalampos Mavrommatis

I aquests 40.000 d’on han sortit??

Estimats lectors és per mi un veritable orgull anunciar oficialment que aquest blog ha superat, en els seus 11 mesos escassos d’existència, les 40.000 visites!

I us preguntareu, amb raó, d’on ha sortit tanta gentada… doncs bé la resposta és ben simple: si he de fer cas a les estadístiques de WordPress, un 2,8% provenen del Top de blogs en català de WordPress (on, modèstia a part, acostumo a aparèixer uns 2 o 3 cops per setmana), un 1,3% del meu antic blog a La Coctelera, un 4% venen de la suma dels 4 blogs i flogs que més m’han enllaçat (Xfar, Nemo, Pau i Ferran).

Però… i la resta?  On son el 93% de les visites que falten? Tenint en compte que les meves habituals entrades no es comptabilitzen… la única solució és Sant Google! I al·lucineu amb les bestieses que arriba a teclejar la gent en aquest servidor per arribar fins aquí (tan sols és un petitíssim “best of“):

- “perquè no puc tenir sexo, tinc 30 anys“: Doncs perquè ningú en ple us de les seves facultats se n’aniria al llit amb una persona capaç de cercar una cosa així per Internet!!

-”fotos pornos gordos peluts“: No gràcies, prefereixo els prims sense gaire pel!

- “Mónica Naranjo és un hombre”: Un home no fa els galls de “Desátame” ni de conya!!

- “el meu xicot m’ha deixat per sempre”: I li expliques al Google?? No m’estranya que t’abandonin…

- “quiero xupar el penis”: Me too!

- “que tinc que fer per ser perruquer”: Ehhm… ser gai? No sé si es suficient, o si, a part, et demanen un títol…

-“mi ex es una puta.com”: Busca millor a soyunrencoroso.org!

-“britney ciu”: Després de rapar-se, conduir borratxa i agredir periodistes, la seva següent bogeria podria ser fer-se convergent… no m’estranyaria!

-“no soc lesbiana ho sento”: I al Google que cony li importa??? Com si vols ser necròfila!! ES UN BUSCADOR, NO UN PSICÒLEG!!

- “soc vergonzosa”: idem!

- “un dia porno en la piscina”: Vaig escriure un relat ambientat en una piscina, però era un drama gens pornogràfic!!

-“significat de treure de polleguera”: Quan una veïna teva posa Bisbal a tota canya un Diumenge a les 8:00, quan tu has tornat a les 7:00 amb una ressaca brutal.