RELAT PER PARAULES

 Doncs si! Finalment he estat capaç de quadrar tots els mots que els lectors d’aquest blog em van deixar en un post passat, per tal que que jo n’elaborès un relat! Després de trencar-me el cap intentant fer lligar paraulotes com “encopresi”, “glera”, “pantisocràcia” ,”ionitzar” o “aixolomar”, aquest és el resultat!! Encara m’ha quedat prou bé no? Fins i tot té un argument amb sentit i tot! Sé que hi han troços un pel gore, però es el que vosaltres heu volgut!

Celestino Corbacho es va despertar  de sobte; s’havia quedat mandrejant en mig del Consell de Ministres, just quan s’estaven aprovant els decrets sobre els greuges i els desgavells que provocava l’energia termodinàmica al ionitzar el pal·ladi amb el ciclopentà-perhidrofenantrè i, sense adonar-se’n, va aclucar els ulls caient rodó sobre el seu dossier.

El Palau de la Moncloa ja estava buit, no hi quedava ni una miserable sargantana, així doncs el Ministre va pensar que aquesta era la seva: per fi podria tafanejar i aixolomar els racons d’aquell ciclopi edifici on es concentra tot el poder polític al nostre estat, ja que el borinot del Zapatero de ben segur mai li hauria permés, tement que esberlés algun dels gerros xinesos del segle XIV que adornaven els passadissos

El primer que va decidir visitar va ser aquell espectacular trifori enfinestrat, ple d’immensos ventiladors, uns noranta vuit calculava, que s’havia construït durant la dictadura feixista en honor a Sean Connery, l’amor platònic de Franco, segons deien les males llengües.

 

Això va recordar a Corbacho el veritable motiu per el que a ell li havia abellit abandonar el mel·liflu títol d’alcalde d’aquella miserable ciutat de l’extrarradi de Barcelona: No ho havia fet per pecúnia, no! Resulta que des de ben petit havia tingut fantasies eròtiques amb la vicepresidenta del Govern Fernandez de la Vega. Encara recorda quan es van conèixer al mig d’un bosc, en plena glera valenciana, on ell estava de campaments…  Ai quins temps! Ara per fi podria tenir-la ben a prop!

 

Si, ja sabia que molta gent opinava que la Vice era una veritable mòmia arrugada, amb menys atarctiu que una cadernera; però per ell sempre conservaria aquella carona de barjaula viciosa de quan llepava un cucurutxo o mastegava un carquinyoli! Se la imaginava fent papiroflexia i com, de sobte se li anava esfilagarsant la faldilla lentament fins que, producte d’un inesperat encopresi, ell li podia practicar la coprofàgia o, perquè no empalar-la amb el seu bastó màgic i finalment, en mitj d’un salvatge orgasme, llepar-li l’esternocleidomastoideu. Ai que n’era d’entremaliat i carafresc!

 

Clar que, ben pensat… i si De la Vega  li contagiava una gonorrea i se li inflaven els genitals de pus? Quin horror! Millor seria mantenir aquell amor de forma espiritual i idíl·lica, com la pantisocràcia utòpica per la que ell havia sempre lluitat i per la qual seria capaç d’immolar-se.

 

Recordant els seus temps de manyac va aconseguir forçar la porta d’un balcó per poder observar la tamborinada que estava caient sobre els carrers de Madrid i, un cop més, somiava despert: ja es veia ravalejant amb la vicepresidenta sota la pluja, mentre aquesta li anava parlant dels Usatges medievals, o la tautologia matemàtica i ell, pres del típic emabarbussament del adolescent enamoradís, sentiria un veritable aldarull  esbodregant el seu pit acceleradament mentre la seva cordura aniria minvant fins al extrem que dificilment seria perceptible amb un microscòpi. Per ella seria capaç fins i tot d’apartar-se del seu “camino” i abandonar la seva identitat xarnega!

 

FI

 

 

 

Com ser una “Mariculta” i no morir en l’intent!

Els gais bàsicament ens dividim en tres grups perfectament definits: per una banda aquells que es troben obsessionats amb la seva bellesa física i passen les hores mortes dins un gimnas per tindre un cos 10 (musculocas), aquells que creuen que el glamour és un mer sinònim d’elegància, roba cara o pentinats d’infart  i finalment els “Maricultes“, aquells que formem l’avanguarda cultural del segle XXI i sabem que el glamour es troba realment a la bellesa intel·lectual!

Dins aquest grup trobem històricament personatges que, amb la seva capacitat creativa han estat capaços de fer avançar de forma determinants l’art, la liteatura o la ciència: estem parlant de Plató, Aristòtil, Miquelàngel, Leonardo da Vinci, William Shakespeare, Oscar Wilde, Federico Garcia Lorca, Lluís Llach o Arqueòleg Glamurós, per citar tan sols alguns des més coneguts.

Doncs avui us donaré una lliçó magistral de com arribar a formar part d’aquest selecte i elitista grup: ja us aviso que no és fàcil, però tot és posar-s’hi! Els únics requisits bàsics son ser gai (obviament!), ser alt, prim i haver estudiat una carrera universitària (que no sigui una enginyeria).

1.- CINE: És obligatòri veure sempre els films en versió original subtitolada, preferentment en cinemes com Verdi o Floridablanca, a poder ser de cinema d’autor i eropeu. MAI  pelis comercials americanes en una gran superficie i doblades, aixó es un veritable crim per una Mariculta!
FRASE ILUSTRATIVA: “Que no saps qui és David Lynch? Fora del meu llit ara mateix!!!”

2.- MÚSICA: Preferentment alternativa anglesa o antiga i rara; en el cas que us agradi un artista comercial ho podeu arreglar fent-vos fan de les seves cançons més extranyes com cares B o rareses. És imprescindible emprar el major nombre de tecnicismes anglesos en qualsevol conversació musical.
VOCABULARI BÀSIC: Mainstream, underground, backstage, indiecool, technopop, electroclash, rave…

3.- PREMSA: El diari mariculte per excelència és El País, en tots els seus aspectes i seccions. A males males, podeu compar La Vanguardia o Público. No queda gaire bé llegir l’Avui o EL Periòdico i sobretot MAI diaris esportius!
FRASE ILUSTRATIVA: “Ahhhhggg! He tocat l’Sport, em vaig a desinfectar!”

4.- ART: Com més avanguardista, abstracte i menys figuratiu millor. És igual que no entngueu res, no hi ha res a entendre, simplement mireu-lo fixament amb cara d’interessant i expresseu amb veu alta aquells sentiments onírics que us reporti amb un vocabulari ple de tecnicismes artístics.

5.- LITERATURA: llegir molt és la base de tot mariculte que es precii. Qualsevol cosa és bona menys: literatura infantil ( això inclou des de “Teo va al Zoo” fins a “Harry Potter”  ), bestsellers, llibres mediàtics i llibres de cuina. Per fer més punts: llegir poesia! amb aixó entreu directe al cel mariculte!

6.- ALTRES: La cultura no té límits, no li poseu vosaltes! Mai està de més tenir una sòlida base de coneixements històrics, antropològis i filosòfics per quedar bé en qualsevol conversa amb una altre mariculte i sobretot per poder citar a autors famosos, en plan: ”Com diria Nietzche, alló que no ens mata ens fa més forts“. Citar frases en llatí ja és lo más!

Doncs res, dit aixó: per que no ens unim tots els maricultes per fer un grup secret, dominar el món i expulsar tota la garruleria i la vulgaritat de la faç de la terra? Nemo? Rafa? Us hi apunteu?  

GOOD AS YOU… *by Paula & Meritxell*

Un any més arriba la setmana del Orgull GLTB i aquest blog, de nou, realitza un especial temàtic sobre l’estat de la qüestió des de difrents punts de vista. I he volgut inaugurar la secció amb un cameo molt interessant: Es tracta de les concusions d’un treball de recerca de Batxillerat realitzat per dues joves de 17 anys (una de les quals vaig conèixer al esplai) en el que jo hi vaig col·laborar concedint una entrevista. El resultat no podia ser més encoratjador: han tret un 10 i l’han presentat a concurs!

GOOD AS YOU

.
Des de bon començament vam tenir clar per on havia d’anar encaminat el tema que volíem treballar. Havia de ser un tema sociològic i d’actualitat. Partint d’aquests paràmetres, se’ns varen acudir diverses propostes com la situació de la dona musulmana, la immigració, els Estats Units com a primera potència mundial o l’assatjament escolar. Però, realment, cap d’aquestes opcions ens motivava prou com per a emprendre’n una recerca que ens portaria mesos de treball i una certa implicació personal.

Com a títol del nostre treball hem escollit Good As You, l’homosexualitat a la societat occidental dels últims temps. El col•lectiu homosexual utilitzà la paraula gay com a acrònim d’aquest lema, restant el matís pejoratiu que tenia el terme en els seus orígens. Inicialment, la paraula gay feia referència als homes que exercien la prostitució homosexual a l’Anglaterra victoriana i per la manera alegra de vestir i d’actuar d’aquests, el mot adquirí el significat de festiu, cofoi i fresc.

L’objectiu del nostre treball de recerca ha estat estudiar el grau d’acceptació i la situació general de l’homosexualitat en diverses institucions i àmbits socials. Hem treballat l’homosexualitat en la institució familiar, l’educativa, la religiosa i la recreativa.En tots els àmbits socials estudiats, l’homofòbia acompanyava la qüestió homosexual, i en cada un d’ells, hi hem trobat col•lectius que lluiten per la igualtat entre heterosexuals i homosexuals.

Respecte les nostres hipòtesis, hem de dir que el medi més hostil per a l’homosexual és la família, la qual sempre espera l’heterosexualitat del seu fill, i aquí és on comença el conflicte. Ho confirmem a partir de l’entrevista a Esther Nolla i amb el cas del Arqueòleg Glamurós: “jo mai he perdonat realment als meus pares perquè en un moment en que jo ho estava passant tan malament, en comptes d’ajudar-me i donar-me suport tinguessin aquesta atitut de rebuig”.La reacció familiar davant l’homosexualitat depén de la qualitat de la relació entre pares i fills, les conviccions religioses de la família i el nivell cultural. La persona homosexual es troba que el nucli més proper a ell el presiona inconscientment, i quan fa pública la seva homosexualitat, no respon a les espectatives esperades. Aquest fet ressenteix en molts casos la relació familiar, ja que sortir de l’armari en una societat occidental encara provoca reaccions d’extrema hostilitat dels pares envers els seus fills.

Donat que l’Església catòlica considera la pràctica sexual com un instrument adreçat a la reproducció condemna l’homosexualitat com a pràctica, però no a la persona d’aquesta orientació, com podem veure a l’entrevista feta al pare Murillo, el qual també demanà el reconeixement dels avenços que ha fet l’Església davant el tema de l’homosexualitat. Tot i aquests avenços dels què el sacerdot parla, no es pot negar que és l’Església la institució que més ataca l’homosexualitat, i encara que es proclami des del cristianisme “l’amor a tota la humanitat”, homosexualitat i homosexual van de la mà a ulls de tothom, i per tant, l’atac a un implica l’atac a l’latre.

Es verifica que l’homosexual que descobreix la seva orientació sexual pateix pel rebuig que rebrà del seu entorn i no per l’estricte fet de ser-ho, comprovable en l’entrevista a l’Arqueòleg Glamurós: “La veritat és que al principi em vaig rallar molt però no per vergonya a ser-ho sinó pel rebuig que podria patir per part de la gent a causa de la meva homosexualitat”.

Refutem que l’educació, pot ser la clau per la qual es pot acabar amb la discriminació de l’homosexualitat. És cert, però, que la institució educativa és important en el canvi de mentalitat de les noves generacions, però això només serà possible si es produeixen determinats canvis en els continguts educatius i en la tasca dels educadors pel que fa al tracte de l’homosexualitat.No hi ha un sol àmbit social eradicador de l’homofòbia existent, sinó que la clau es troba en l’actuació unànime del conjunt d’institucions, que determinen la mentalitat social, les actuacions de les persones. I és precisament en la persona, on rau l’homofóbia, i on s’ha de produir el veritable canvi, per tal d’acabar amb ella.

Tot i que Espanya sigui un dels països més avançats en drets, el rebuig als homosexuals encara és una realitat entre els més joves; els menors de trenta anys són els agressors de la major part dels atacs patits per homosexuals, com el d’una parella de nois de Barcelona que van ser colpejats el passat mes de desembre quan, després de demanar-los si tenien foc, els agressors van detectar que eren gais.

De què serveix que una parella homosexual pugui contraure matrimoni quan anar de la mà provoca mirades indiscretes al seu pas? Quina importància té que la declaració de drets humans condemni la discriminació per raons d’orientació sexual quan als instituts, al descobrir-se l’homosexualitat d’un alumne, aquest es veu obligat a anar-se’n a un altre centre educatiu pel rebuig en què es troba immers? I què passa amb aquells clergues i jutges que omplen els mitjans de noticies amb titulars com “La homosexualidad perjudica a las personas y a la sociedad”, com declarava el bisbe de Tenerife, Bernardo Álvarez, fa uns mesos, a la vegada que identificava homosexualitat amb pederastia.

L’homofòbia és un fenòmen inherent en certs aspectes culturals de la societat, sovint invisible als ulls dels heterosexuals, ja que l’experiència de la injúria provoca l’assoliment des de la nostra infantesa de tota mena de manifestacions homòfobes. L’exemple més clar d’això es troba en el propi llenguatge. Qui no ha utilitzat maricón com a insult, sense adonar-se que això és una mostra d’homofòbia?. Aquesta és una de les dificultats destacadament complicada de tenir resolució, ja que forma part del model social i lingüístic que tenim.

Pel que fa a la nostra experiència personal a l’hora de realitzar aquest treball, ens ha semblat una interessant experiència, tant per la gent que hem conegut, com per l’aproximació a aquesta vessant social, que de no haver estat per la realització d’aquest treball mai haguéssim fet. L’ampliació de mires que ens ha proporcionat aquest estudi ens obre portes més enllà del que és la situació de l’homosexualitat en exclusiu. Hem conegut aspectes de la nostra societat que ens han sorprès de forma molt negativa. La imatge “progressista” que alguns s’empenyen a donar-li queda reduïda precisament a això, una imatge.

Parlant ara en concret de l’Estat espanyol, això és comprovable amb diverses qüestions que traspassen el tema homosexual, començant pel centralisme característic espanyol, el pes que l’Església encara té en temes que la sobrepassen com els avanços científics o el masclisme imperant. Per tant, ens trobem desenvolupant les nostres vides d’avui, sobre unes bases morals d’ahir, que dificulten el progrés, identificant progrés amb la llibertat.

*by Paula Rodriguez & Meritxell Rigol*

Crònica de les meves aventures per León

El viatge

He arribat a la conclusió que viatjar en tren em relaxa fins a extrems insospitats i que, per molt llarg que sigui el viatge no s’em fa mai pesat. I en aquest cas van ser deu horetes don’t stop Barcelona-León, fent una extranya ruta passant per Vitoria, Burgos, Tarragona i Pamplona (no en aquest ordre obviament), on em va donar temps a llegir, escoltar el meu MP3, repassar per milionèsima vegada el text de la ponència o recordar velles anècdotes d’excavacions, mentre un dels meus companys, com no podia fumar, estava a la vora d’un atac de nèrvis, el pobre!

León, la Ciutat

Com? Que encara no sabeu on anar de vacances? Doncs no ho dubteu ni un instant més: León és la ciutat perfecte per desestrssar-se i passar-hi uns dies! El centre de la ciutat és peatonal i trobem un monument a cada cantonada: que si una muralla romana, que si una esglesia barroca, places porxades, carrerons estrets, parcs enormes, una casa dissenyada per Gaudí, un convent medieval i si! LA CATEDAL! Quina passada! És com si ajuntessim les de Barcelona i Girona i encara ens faltaria! El paradís per a qualsevol arqueòleg o historiador! I aixó per no parlar del seu més que notable Museu d’Història! I a sobre tot net i cuidat!

La gent és mooolt amable i tranquila, tot i que es veu d’una hora lluny que aqui es vota al PP: no hi han hippies ni garrulas, tothom porta uns pentinats de disseny i una roba pija d’infart. Però clar després veus els preus de les cases o dels aparadors de les botigues i dius: ahhh vale! Així també em vesteixo jo de Dolce i Gabanna! Si una caseta de varies plantes et costa 100.000 euros!

El Congrés i la conferència

El campus de la Universdad de León és com la UAB però en petit i en pijo: moltes facultats rodejades d’herba o petits bosquets i, com ja havien acabat le classes, amb prou feines quedaven quatre estudiants que anaven a verue notes.

Només començar el congrés ja em vaig adonar que allí jo no lligaria gaire: l’edat era elevadíssima, la majoria de ponents eren professors, catedràtics o directors de museus! Jo vaig rebentar la mitjana  amb diferència!

I bé, després d’empsassar-me senceretes 40 conferències sobre arqueologia de la mineria, us puc ben assegurar que en soc un veritable expert! La veritat és que ens vàren tractar superbé: canapés a cascoporro, sopars gratis, degustació de vins, dinars, ens han reglat llibres de mineria, passes vip a museus…

Quan ens va arribar el nostre torn, després d’un petit moment d’histèria perqué no s’ens obria el powerpoint, va anar perfecte, ens vam ajustar al horari i a la temàtica (no com la majoria, tot s’ha de dir), vaig parlar clar i lent i quan vam acabar ens van aplaudir i felicitar.

Com a anècdota quedarà per al record la ponència d’un ultrafreak que va anar a parlar d’un suposat jaciment que només veia ell, amb un powerpoint presentat per Epi i Blas, amb fotos del seu gos (!!!).

Excursió a Las Médulas

I per acavar el viatge vàrem visitar un dels jaciments arqueològics més impresionants que recordo al llarg de la meva vida professional: Las Médulas, una mina aurífera romana de fa uns 2.000 anys, que té unes 200 hactàrees d’extensió, amb pous i galeries de 25m d’alçada!! Es va fer amb la tècnica de ruina montis, fent passar rius pel seu interior fins que la muntanya esclatava per poder-ne treure els mínusculs fragments d’or. És el que té tindre esclaus i molt temps lliure!  

Ens va agafar una espectacular tormenta quan estavem al interior d’una sala i entre aixó i que els ponents octogenàris anaven a pas de formiga, com no, vàrem tornar tardíssim a León i, tot i que vàrem creuar la ciutat corrents, s’ens va escapar el tren de tornada! Però res, per sort vam poder canviar els bitllets!!

I aixó és tot! Espero que la meva contribució al devenir científic no acabi aquí i que, ara que ja he perdut la virginitat com a ponent, ja estic apunt per la següent aventura!

PD: Gràcies a tots i totes els que em vaiu deixar comentaris i missatges d’ànim, així com als que m’heu estat acrivillant a SMS!

Cap a León! // Ingredients per un relat

Doncs si, estimats lectors, ha arribat el moment de revelar quin és el projecte que fa uns mesos duc entre mans i que finalment començarà en ben poques hores!!

Demà dimecres, si cap contratemps de darrera hora no ho impedeix, estarè agafant un tren amb destinació León per participar com a ponent dintre del “V Simpósio Internacional de la Mineria y la Metalurgia Históricas en el Suroeste Europeo“, on divendres a les 10:00h exposaré a l’Aula Magna de la Facultat de Filosofia i Lletres les conclusions preliminars del projecte de recerca en el que porto uns dos anys treballant.

Ponència que, si tot va bé, es materialitzarà també en dues publicacions científiques d’alt nivell.  I com a bón paranoic m’enduc unà còpia del text i del powerpoint en CD, USB i, fins i tot, n’ penjat una còpia al meu pròpi mail! No fos cas! I heu de saber, també, que porto dos dies ensajant davant el mirall, estic taaan nerviós! 

Realizar aquesta conferència suposarà per mi un petit esgraó en el meu currículum professional, però sobretot una gran satisfacció personal, ja que per arribar fins aquí hem hagut de desafiar a tot tipus de persontges macabres sorgits del món de la costrucció que, des del primer moment que vam posar el peu al jaciment, han intentat totes les argucies imaginables per boicotejar la nostre investigació. 

No puc marxar sense agaraïr de tot cor a tots els professionals que han fet possible que aquesta aventura multidiscilpinar arribi a bon port: arqueòlegs (un bon munt), geòlegs, enginyers de mines, cristal·lògrafs, fotògrafs, geògrafs, filòlegs, conservadors, arxivers, informàtics, traductors i, sobretot amics! Gràcies a tots i totes.

I res! Com no podré actualitzar el blog com a mínim fins Diumenge o Dilluns us proposo UN JOC per que us entretingueu amb la meva absència: es tracta de que cada escú deixi escrits tres mots en català, ja siguin noms, adjectius o verbs, com més rebuscats millor i jo em comprometo a la meva tornada a escriure un relat on hi apareguin tots! Segur que, tot i així, serà una narració menys surrealista que els meus deliris onírics dins un Cuarto Oscuro, ahajaja!

PD: La fotografia porta com a títol “Progress” i és obra del fotógraf català Manuel Lao

Diàlegs imaginàris a la cua del Sexshop

- Oi! Doña Úrsula que hi fa vostè per aquí?

- Quina coincidència Doña Rita! Doncs res miri, que estic organitzant una orgia sadomasoquista amb les amigues jubilades del club de dòmino i patchwork i havia vingut a comprar llàtigs i peces pel meu poltre de tortures, que de tant fer-lo servir ja el tinc una mica rovellat. Ja penjarem els videos a Pornotube per que s’en faci una idea!

- Dòmino? Patchwork??? ahhhm! slurrp! Doncs jo… ja sap vostè que des de que em vaig quedar viuda no hi ha manera fotre un bon polvo, així doncs estava pensant en fer-me violadora i res… venia a comprar alguns utensilis que em poden facilitar la feina.

- Violadora? Uii! Li recomano de tot cor aquestes manetes, les vaig provar quan vaig abusar del butanero fa un més i encara el tinc lligat al soterrani, al pobre.

- Ahhh! Ja deia jo que feia temps que no el veia… estava a punt de passar-me al gas ciutat, i tot!

- Per cert, vostè que hi enten, que m’aconsellaria per regalar a un zoòfil? És que la setmana vinent és el meu aniversari de bodes i encara no tinc res pel meu Paco!

- Si de cas passis per la botiga d’animals de la cantonada! Digui que ve de part meva i li faran un preu especial.  

- Ai Gràcies! Doncs res, si de cas ja vaig tirant! Que falta ben poc per missa de 12 i encara he de pasar pel confessionari!

CONSERVAPÈDIA: Com està el pati…

L’altre dia vaig descobrir, gràcies a “Dalt s’arbre“ (el blog d’un ex-company de feina), un insegotable pou de freakisme, una veritable mostra de fins a on pot arribar a tergiversar la realitat una ideologia fanàtica: es tracta de Conservapedia, la versió gore de Wikipèdia realitzada per la ultradreta americana amb la finalitat de recopilar totes les seves prespectives religioses i anticientífiques en una sòla web. El millor de tot es que intenten recobrir les seves delirants paranoies amb suposats estudis pseudocientìfics del any de la Quica, tergiversant dades i confonent en tot moment opinió amb informació.

Aquestes son algunes de les perles que hi podem trobar, a mode de tast!

- ATEISME: Estudios recientes relacionan el ateísmo como causa fundamntal del suicidio, como el Doctor Reverendo Robert S. MacArthur. En 1894 (!!!), declaró lo siguiente en relación con el ateísmo y el suicidio: 
” El Doctor Martin impulsó que una gran causa de suicidio és el ateísmo. Es, según él, un hecho notable que donde el ateísmo prevaleció más, allí los suicidios son más numerosos. En París, un censo reciente mostró un suicidio a cada 2,700 habitantes.”

- DINOSAURES: Los dinosaurios vivían en armonía con otros animales, (probablemente incluso en el Jardín del Edén) comiendo sólo vegetales;  pares de cada especie de dinosaurio fueron tomadas en la Arca de Noé durante el gran diluvio y fueron preservados de ahogamiento, muchos de los huesos fosilizados de dinosaurios se originaron durante la matanza en masa de las inundaciones  y, posiblemente, algunos descendientes de los dinosaurios tomado a bordo del Arca aún están entre nosotros.

- GAI:  El estilo de vida gay, descrito des de la era victoriana, confoma la parte  inmoral de la actividad sexual, contrario a la moral establecida y, por lo general, consistente en una flagrante promiscuidad. Los actos homosexuales van en contra de Dios, del diseño original de un hombre y una mujer para convertirse en una sola carne.  La homosexualidad puede derivar en enfermedades graves como SIDA, MRSA, sífilis, gonorrea, hepatitis, càncer anal, o sighellosis; además los gays tienen una mayor tendéncia a consumir drogas, tabaco, alchol, abusar de menores, agredir sexualmente a sus parejas o cometer asesinatos. Las lesbianas, además, desarrollan más rápidamente la obesidad.// També podem trobar un interessantissim apartat de com curar la homosexuaitat… en fi!

- PREHISTÒRIA: La Tierra tiene una antiguedad de 6.000 años, fecha calculada a partir de la genealogia de Adán descrita en la Bíblia. (No hi ha cap entrada pel mot Neanderthal, ni per cap homínid, i tampoc existèixen definicions dels diferents períodes de la prehistòria com Paleolític o Neolític).       

 - FEMINISME: Ideologia surgida del sufragismo para obtener el derecho de voto para las mujeres en el año 1900 en los Estados Unidos y el Reino Unido. En el decenio de 1970, sin embargo, los liberales canviaron el sentido del tèrmino para  defender el aborto y las funciones sexuales idénticas o cuotas para las mujeres en el ejército y en la sociedad en su conjunto, promover el lesbianismo y destruir la família tradicional. Las feministas detestan a las mujeres que son felices en las funciones tradicionales, como ama de casa, y, sobre todo, odian aquellas mujeres que prefieren usar vestidos en vez de pantalones. También se niegan a tomar el apellido del marido cuando se casan, a pesar de la confusión y la complejidad que esto causa.

Animo als editors de la web que creein una entrada sobre mi, com a definició d’Anticrist, per exemple! Tenint en compte que soc prehistoriador, gai, ateu, feminista, marxista i materialista, jo crec que m’ho mereixo, no?    

PD: No vull reobrir el debat sobre si el relativisme científic és o no de dretes, però tan sols deixo constància que un  dels seus temes en el seu fòrum de debat és “There is no objective truth“….aquí queda!

PPD: No us perdeu aquest video  que fa una crítica al creacionisme emprant arguments de la biologia genètica! Molt bó!

Sessió de Petardeo Gore *by El Niño del Exorcista*

Es per mi un veritable honor i un orgàsmic plaer presentar-vos a un dels personatges més freaks que mai ha trepitjat l’escorça de la terra: el “DJ Niño del exorcista“, una criatura sorgida de les profunditats dels averns del horetrisme, una mutació perfecte entre Mónica Naranjo i el satanisme  més despiadat!

Després de guanyar per aclamació durant dos anys seguits el concurs de Dj’s Horteras de les Festes Alternatives de Bellvitge, gràcies a les seves sessions ultrapetardes acompanyades, com no, de disfresses creades per la seva malèfica ment, atrezzo format per Barbies crucificades, així com d’unes performances a mitj camí entre una Missa Negre i un concert de Pimpinela, aquest proper Divendres 13 de Juny ens deleitarà amb una de les seves aterradores actuacions al C.S.O. Can Vies (al costat de l’estació de Sants) a partir de les 23:00h.     

Com jo en soc un fan incondicional, li estic dissenyant un blog i un Myspace perqué tot el mòn sigui co-particep de l’anunciació d’aquest messies de la caspa músical! I com a l’infern encara no tenen internet, ni wi-fi, li edito jo mateix el seu cameo amb una petita selecció del seu repertori muscial, a mode d’aperitiu! Si algú té alguna altre suggerència li puc fer arribar! Jo ja li he passat una llista dels meus temes favorits de la Terremoto, Leopardo no Viaja, Nancys Rubias, Superputa, Miranda…

Ens veiem aquest divendres a Can Vies!! 

Amanita y los Faloides- Teruel no existe!

Hidrogenesse- No hay nada más triste

La Prohibida- Como un Flash

Putilatex- Mira una Moderna

El Mamut Chiquitito…

 

 

 

Autoepístola II: Ansietat, el meu estat natural?

 

Estimat Arqueòleg Glamurós:

Sento de tot cor el retard en la contestació epistolar, ja saps que amb tot aixó del projecte vaig de putu cul! M’aixeco cada dia a les sis del matí, arribo a les set i mitja a casa i tan aviat m’he dutxat ja estic assegut davant l’ordinador acabant d’enllestir fins al darrer detall d’aquesta emocionant aventura que començarà just d’aquí una setmana i que ha col·lapsat tota la meva atenció!

Tothom m’aconsella que em relaxi, que no n’hi ha per tant, que tot sortirà bé. Però tú, que em coneixes des de fa uns quans anyets ja saps perfectament que això seria com demanar-li a un xiprer que donés sindries!

He arribat a la conclusió que el meu estat natural és l’ansietat i el nerviosisme. Qualsevol cosa que em proposin, per tonta que sigui, em motiva de sobremanera, però al mateix temps no puc evitar que el meu pessimisme natural em faci recordar constantment tots els perills i inconvenients que poden sorgir pel camí, la qual cosa submergeix la meva ment en una espiral d’histèria progressiva. Si pogues triar!! No saps com envejo als meus companys de feina que encaren els reptes professionals i personals amb tota la patxorra del món! Presenten una tesi doctoral com qui va a comprar el pa!! Com cony s’ho deuen fer??? Quin és el seu secret? Es droguen? S’hipnotitzen? 

A vegades penso que hauria d’abandonar el café, o reduïr-ne la dosi: com a bon hipocondriac de manual conec perfectament la relació directe cafeïna-ansietat, però clar, a vaure qui es el guapo que aguanta nou hores mirant com una retroexcavdora remou terra sense caure vilment adormit!  A més, quan era adolescent encara no prenia el meu tallat matinal reglamentari i havia arribat a tenir atacs d’ansietat brutals en mitj d’examens o de violentes batalles campals contra homòfobs als passadissos del institut, com segurament recordaràs! 

Clar que alguna cosa bona ha de tindre ser un feix de nervis: el meu meravellós metabolisme que em permet menjar com una llima, devorar sense cap tipus de contemplacions tot alló que em vingui de gust sense haver-me de preoucupar de la meva silueta; em podria empassar un camió de phoskitos, kitkats i fabada asturiana sense que el meu pes augmentés un gram.

Hauria de provar el taichi o el shiatsu, com les meves amigues ultrahippies? O potser llençar-me de cap als tranquilitzants químics, tipo Orfidal? Quin misteri…

En fí, doncs res, que només queden set dies… una setmana de merda!! buaah!

Arqueòleg Glamurós

PD: Abants que m’ho pregunteu ja us aviso que fins que el blat sigui al sac i ben lligat no penso dir ni mú sobre el projecte! Tranquils que la setmana vinent us en faig 5 cèntims!

Famafòbia

Dintre dels ambient de l’esquerra més extrema i idealista, com la que rodeja de dalt a baix al Moviment Okupa, s’ha creat un incomprensible perjudici entorn a la Fama: si un grup li agrada a més de 100 persones passa automàticament a ser un hipòcrita venut al sistema i la seva música, encara que no hagi variat ni un mísere acord des de que tocaven pels seus queatre amics, ha degenerat de forma infame.

I, desgraciadament, aquesta actitud tan infantil, producte d’un coplexe d’inferioritat i d’una galopant enveja incontenible, s’ha contagiat ràpidament a la resta de la societat contaminant la ment de persones suposadament racionals, que un bon dia llençen a les escombraries la discografia completa de Manu Chao perqué Oh! Tragèdia!! va sorir una cançó seva per la tele, o bé cremen les seva samarreta de Radiohead quan aquets arriben al top de vendes a Anglaterra.

Em dona la sensació que aquesta herència enverinada del punk en realitat no és més que la reedició de la idea de Lenin segons la qual la revolució ha d’estar en mans d’una selecta i escollida minoria, ja que les masses vulgars mai seran capaces de saber que els convè. Vaja, el despotisme ilustrat de tota la vida. Jo preferiexo, com no, la idea democratitzadora de Warhol, segons la qual tothom tè dret als seus 15 minuts de popularitat, una proposta que, a la era dels blogs i You Tube, ja no representa cap utopia. 

Anem a veure! La música, igual que el cinema, son professions en la que els artistes busquen guanyar-s’hi la vida, no son ONG’s!! Si algú que treballa en una empresa qualsevol i li ofereixen un ascens, una plaça millor remunerada, una paga doble o un sobresou… oi que no la rebutjrà?? Doncs perqué Dover no pot fer technopop si sap que el grunge ja no ven?

La fama, estimats lectors, no és patrimoni de la dreta i del poder! Vivim en un país on a les darreres eleccions generals un milió de professionals vinculats al sector  cultural van signar un manifest en contra del PP, partit que en tota la seva existència tan sols ha rebut el suport d’artistes de la talla de Norma Duval, Julio Iglesias o la Fresita de Gran Hermano.

Sí! Amaral ven 500.000 còpies per àlbum però després bé que actua gràtis a les manifestacions contra la Guerra, marxes de Nunca Mais o a actes d’Intermón Oxfam. I a més… heu pensat que sense el cop d’efece que va tenir el lema “No a la Guerra” dins de la gala dels Goya del 2003 mai s’hauria depertat la conciència progresssita d’aquest país que va aconseguir explusar a la rèmora pepera del poder?

Tindre èxit no vol dir necesariament que la pasta et surti per les orelles: la inmensa majoria els diners que es recapten amb la venda de discos va a parar a les discogràfiques, a les buxaques d’individus obsurs i absolutament desconeguts que exploten als creadors tant com poden. Els músics no deixen de ser, en el fons, uns mers peons, uns obrers de la cultura.  

Aixó no vol dir que tot el que es vengi sigui bó, obviament!!

“Vuestra fama es como la flor, 
que tan pronto brota, muere,
y la marchita el mismo sol
que la hizo nacer de la tierra ingrata“
Dante Alighieri.