L’Esglesia del Espageti Volador arriba a Espanya.

Fa molt i molt de temps, al meu anterior blog, ja us vaig confessar que jo soc seguidor d’una religió un xic estrambòtica però que ràpidament s’està expandint pel mon: el Pastafarisme, o Esglesia del Espagueti Volador (FSM en anglès).

Aquesta religió, que és la única i veritable, va sorgir las Estats Units com a resposta a la onada d’integrisme cristià que guiats, com no, per la filosofia ultradretana del relativisme, van posar en dubte la Teoria de l’Evolució de els Espècies de Charles Darwin i van demanar que s’ensenyés en igualtat de condicions el Creacionisme (que l’origen de l’espècie humana és un pla de Deu, tal com exposa la Biblia).

A arrel d’això els pastafaris van desenvolupar aqusta nova creença basada en una paròdia irònica del cristianisme: El món i l’home han estat creats per un plat d’espaguetis a la bolonyesa (Flying Spaguetti Monster) i demanen que la seva ideologia, que té la mateixa base científica que el cristianisme, s’ensenyi també a totes les escoles.

Com a bons religiosos son relativistes i creuen que la ciència ens enganya i que en realitat cada cop que un científic fa un experiment, el resultat es manipulat per els espaguetis divins del FSM, i plantegen també la hipòtesi que el calentament global sigui un producte de la dismunució de pirates i corsaris al món, cosa que ha enfurismat de sobremanera al FSM. Els seus 8 manaments, que en realitat son suggerències, recomanen lluitar contra la pobresa, les guerres, les discriminacions de tot tipus, practicar la llibertat sexual, utilitzar el preservatiu i no creure en cap dogma de fè.

I finalment ha arribat al nostre país el pastafarisme! Aquí podeu veure la seva web. I perqué Espanya? Doncs perqué al nostre estat tenim un Concordat milionari amb el Vaticà, una emisora religiosa que vomita odi fanàtic les 24 h del dia, l’assignatura de religió católica s’imparteix en escoles públiques dins del horari escolar… I així doncs, perqué no també el FSM?  Fins i tot han presentat al Minsteri d’Educació una proposta de currículum i de progama per a l’assignaura de pastafarisme que podeu llegir aquí.

Llarga vida al Flying Spaguetti Monster! Crec que és la iniciativa amb més sentit del humor que he vist mai en defensa de la ciència davant un mòn on l’amenaçant auge del fanatisme religiós i les filosofies postmodernes estan posant en un serios perill el progrés racional i social que haviem aconseguit després d’ardues batalles contra els obscurantismes medievals que fins fa poc encara dominaven els designis polítics a casa nostre. 

 

Desmuntant els arguments vegetarians

Tot i que respecto profundament que cada escú s’equivoqui tan com vulgui a la vida, no puc estar-me de rebatir els arguments d’una de els idelogies més antirracionals i absurdes que existèixen: el vegetarianisme. I que consti que tinc amigues que ho son i me les estimo molt!

Una cosa es que estem en contra de les tortures de braus o dels abrics de bisó i una altre molt diferent és que ens plantegem que una espècie omnívora com l’èsser huma, que té la dentadura i tot el sistema digestiu creat per menjar carn, pretengui no fer-ho. Vaja, com si algú es negués a pixar o a respirar!

El cas més extrem m’el vaig trobar a una casa okupa d’Hospitalet on una repelent punkarra sectària m’intentava convencer que menjar mel era explotar laboralment a les avespes i que ella treia les proteïnes de les seves pròpies ungles. Ja me la imagino anant al podòleg de tapes… en fi!

A continuació intentaré desmuntar les seves estrafolàries idees:

· A les granges es mata cruelment als animals: I el tigre quan devora a una gazela, li fa pessigolletes oi? Però clar, com el tigre no és una persona, pot fer el que vulgui. Heu de saber que a les granges de porcs existeix un protocol per anestesiar els suïds per tal que no sofreixin durant la seva execució i està absolutament prohibit fer la matança per dessagnament, com era tradició.

·Si no mengessim animals seria millor per l’ecosistema: No! Si els 6.000 milons d’habitants de la terra decidissin obtenir aliment exclusivament de l’agricultura, creixeria tant la demnda de producció vegetal que s’haurien de crear milions de noves plantacions, devastant boscos sencers on, per cert, hi viuen animals. Aixó per no parlar de l’increment del preu del cereal, que provocaria l’augment de la gana i la misèria als països pobres.

·Menjar animals és dolent per la salut: Si, ja conec la teoria dels greixos polisaturats. Home! Tot en excés mata, però l’esser humà és un primat i porta alimentant-se de carn des de SEMPRE, als jaciments d’Australopithecus Afarensis de fa 3,5 milons d’anys ja trobem restes animals consumides per els homínids, l’esser humà és un depredador i forma part de la cadena tròfica, no som conills, necessitem proteïnes i greix per sobreviure (amb mesura clar).

· L’experimentació amb animals: A mi una vegetariana m’ha arribat a assegurar que ella prefeia morir de càncer a que experimentessin amb una rateta de laboratori. JO NO! Si mai tinc una enfermetat greu, la solució de la qual passi per fer assajos clínics amb animals, per mi els hi poden fer totes les tortures que vulguin. Una altre cosa son els productes cosmètics, clar!

· La ramaderia explota als animals: Ai si, pobretes gallines, com sofreixen!! No com els nens que moren treballant a les plantacions de soja de Sudamèrica, per tal que els vegans superguais es puguin menjar una hambuerguesa sostenible, oi? Però clar com no son animals, que és fotin!! Ahhh! Haver nascut vaca!!

ON ESTIGUI UNA BONA BUTIFARRA…

 

Traumes infantils

La infància és un periode meravellós de l’experiènia vital, on vivim despreocupats de la crua realitat que ens rodeja i una desorbitada fantasia ens fa creure que tot alló imaginable és real. Però no sempre son els contes de fades alló que més recordem dels primers dies a la terra: agunes experiències inquietants viscudes de menuts ens poden marcar tota la vida adulta, determinant per sempre els nostres gustos i odis, marcant-nos així el caràcter per bé o per mal.

I avui, com a autoteràpia psicològica us exposaré qins son els meus traumes infantils:

La Gimnasia: Per mi no era una assignatura, es tractava d’una veritable sessió de masoquisme infernal ideada tan sols per posar en evidència davant tota la classe les meves mancances totals en psicomotricitat, agilitat o resistència. Si la voltereta ja era un repte quasi inasequible, ja no us parlo de saltar al potro, fer la vertical o el Test de Cooper (una sàdica tortura inquisitorial basada en donar voltes tontament al pati de l’escola durant una hora). I quins meravellosos records dels partits de voleibol on el meu equip, format en exclusiva per els més patates del col·legi, amb prou feines ens coordinvem a l’hora de fer les rotacions. Menys mal que després, als vestuaris, em posava les botes que si no…

Joan Manuel Serrat: Quan jo tenia 3 o 4 anys la meva mare em va portar enganyat a un concert d’aquest abobinable pseudocantant assegurant-me que anavem al Parc d’atraccions de Monjuïc; i així era! Però clar, quan vaig descobrir que en realitat no haviem vingut a muntar a la muntanya russa sinó a veure un senyor que cantava fatal i que a sobre no tenia gens de glamour, vaig començar a cridar i plorar amb totes les meves forces, liant-la en mitj del espectacle!

Lluís Llach: L’altre cantautor que tinc atravessat és aquest mític ultranyonyo de Porrera. Resulta que el meu pare és idèntic a ell, així doncs jo estava convençut que eren la mateixa persona i que, per tant, jo era fill d’una estrella musical que sortia per la tele, feia concerts multitudinaris i era arxiconegut. Quan vaig descobrir que tot era un simple malentés i que estava obligat a desmentir la meva inmerescuda fama de VIP que m’havia creat al parvulari, vaig acabar decidint que els cantautors eren una raça infame i despreciable. 

Els videos de sexualitat femenina: Quina necessitat tenim els nois, i més els gais, de conèixer els morbosos detalls del funcionament d’un tàmpax o del mode d’ús d’una compresa? Doncs això mateix m’estava preguntant jo amb 11 anys quan en una classe de ciències naturals ens van passar un video MOLT explícit, suposadament sobre educació sexual, on no apareixia cap polla per enlloc. El meu estòmag va decidir que ja en tenia prou, que aquella visió gore sobre les interioritats d’una vagina havia superat tots els límits racionals i vaig acabar vomitant a sobre del noi que s’asseia al meu davant. Pocs mesos més tard em plantejava per primer cop la meva homosexualitat: jo en aquell forat llefiscós no hi ficava res!

Els segrestos: Quan era petit vaig veure un Informe Semanal sobre una famosa nena de 7 o 8 anys que l’havien segrestat, li havien tallat la orella i se l’havien enviat als seus pares com a prova. I jo, que ja era molt paranoic de ben xic, em vaig començar a obssessionar amb el tema, imaginant-me malèfics lladregots que venien a per mi  amb inmensos ganivets i, des d’aleshores, encara tinc la mania de dormir amb un llençol tapant-me la oïda, no fos cas..

 I vosaltres teniu traumes infantils?

PP vs PP: Quin culebrot!

Oblideu-vos de Dallas, Falcon Crest, Nissaga de Poder o Topacio;  el millor culebrot que mai hauiem pogut imaginar és la guerra civil que s’ha desmelenat al carrer Gènova 13, edifici que un dia va ser la seu d’un partit polític anomenat PP i que actualment ha esdevingut el camp de combat d’una batalla surrealsta entre fatxes radicals i conservadors moderats amb tots els elements perqué la sèrie sigui un èxit d’audiència! Poder, intrigues de passadís, traïcions, punyalades, amors impossibles… Tot s’hi val!

Per una banda tenim a  Trotona de Pontevedra, sola i aïllada a la cúpula del seu partit amb la única ajuda de la pobre Soraya, l’ambiciós Gallardón, i alguns barons territorials i, per l’altra, el sector taliban a les ordres de la COPE i lideats per la malèfica Esperanza Aguirre, disposada a tot per tal de ser Presidenta . 

I jo em pregunto: hi ha espai al mapa polític espanyol per dos partits de dretes? Seria convenient i desitjable un PP centrat i moderat o potser representaria un perill per als progresistes, a qui, potser, ens convè una dreta ben radical absolutment allunyada de cap possibiitat de victòria? No ceieu que podria ser molt divertit tenir un partit veritablement ultra sense cap complexe i liderat per el duo Losantos-Aguirre? 

De moment aquesta insòlita crisi ens ha deixat unes declaracions tan dantesques com les d’Itrgaiz acusant a Rajoy de ser còmplice d’ETA o unes imatges veritablement impagables: per primera vegada a la història del nostre país, que jo recordi, els militants d’un partit polític democràtic s’han manifestat contra els seus pròpis liders. Can you believe it?  Que més pot passar en els propers capítols?? Quina intriga! 

Ai no, que aquest video no era!! Perdó, però es que son tan semblants que amb les presses…

PD: També parlen d’aquest tema a:

• El blog del Theo
• En la parada

 

L’enigma del Blogroll

L’altre dia em va donar per mirar detalladament les estadístiques del blog i vaig trobar una dada del tot misteriosa i que em té molt intrigat! A veure si vosaltres em podeu ajudar!

Resulta que quan mirava el nombre de “clics” que vosaltres heu realitzat sobre els enllaços als blogs i webs que jo he penjat al meu blogroll vaig adonar-me que gairebé totes oscil·laven entre 10-20 visites, però que n’hi ha una que tota sola arriba als 300 clics!! És a dir: un o varis lectors d’aquest blog entren uns 4/5 cops cada dia a aquesta pàgina des del meu blog.

Per mi perfecte eh! Em sembla genial que en comptes d’afegir les vostres direccions preferides a “favoritos” hi entreu des d’aquí, així de pas em doneu audiència; el que no entenc és perqué presisament aquesta web. A veure, no és que estigui malament, jo també hi entro a vegades, però al blogroll hi han moooolts altres ellaços a blogs i webs força més interessants perqué la vostre atenció es centri exclusivament en aquesta!

Així doncs us proposo un joc: que endevineu quin és aquest enllaç misteriós i que formuleu una hispòtesis racional al desmesurat èxit que ha aconseguit entre els meus lectors! Pormeto dedicar un “perrito piloto” virtual al primer que ho acerti! Ja us avanço que no és precisament fàcil, jo no ho hauria dit mai!

Vinga no sigueu tímids i concurseu!

PD: Vale si! Es mol dificil! Pista: no es cap blog/fotolog personal d’algú que hagi comentat mai en aquesta web, aixó ja descarta a molts no?  

—————————————————————-

 Perrito Piloto pel Ferran!!

Llegiu els comentaris per saber la solució!

 

 

 

 

 

Indiana Jones: el retorn de l’anti-arqueologia

Definitivament el cinema comercial de Hollywood va en camí de convertir-se en el pitjor enemic dels arqueòlegs: quan encara no ens hem recuperat del ensurt de veure com mamuts i piràmides convivien en el mesolític de “10.000“, ara resulta que el nostre més temut arxienemic contraataca de nou: després de quasi dues dècades de silènci Steaven Spielberg ha tornat a donar vida al expoliador més famós de tots els temps, Indiana Jones.

I dic expoliador (per no dir directament traficant d’antiguitats) ja qué el que fa aquest home no té absolutament res a veure amb la carrera professional que jo exerceixo en aquest moment. I no estic parlant d’insignificants detalls d’imatge com el barret o el llàtig, ni tan sols de les peripècies amb tancs o animals salvatges, no!

El veritable problema que presenta aquesta saga d’aventures és que dona una imatge de l’arqueologia com una mera búsqueda de fascinants peces maques, sense més, la qual cosa provoca que el públic neòfit en la matèria acabi distorsionant la percepció del nostre ofici i ens vegi com uns vulgars i mesquins caçatresors: res més allunyat de la realitat!

L’arqueologia és una CIÈNCIA que té com a únic objetiu explicar el passat mitjançant les restes materials de les pràctiques socials, econòmiques i ideològiques de les societats que ens han precedit en el temps. Ens dona molta més informació un abocador d’escombraries romà, plé de plats trencats i restes de menjar, que cap arca o calze per molt sagrats que siguin. Nosaltres partim d’una curosa metodologia racional per al registre de totes les dades, agafant mostres de sediment, dibuixant cada mur en planta i secció i classificant milers i milers de fragments òssis, ceràmics, lítics o metàl·lics sense cap tipus de valor artístic, ni comercial, ni sentimental, ni molt menys bíblic: és exclusivament ciència i conèixement; no en treiem cap benefici ja que tot el patrimoni és propietat exclusiva del estat.

I ara haurem d’aguantar de nou les típiques preguntetes de que si estem buscant un calze, que si no portem un llàtig o un barret… en fi! Paciència!  

PD: Cal puntualitzar que ALGUNS arqueòlegs científics i famosíssims sembla per la seva estètica que siguin realment un clon d’Indiana! 

Cap al abisme?

Darrerament tinc la sensació que la meva vida avança lenta però inexorablement cap a un abisme, presenteixo que el 2009 serà un Annus Horribilis i que els meus futurs 27 anys, que curiosament coincidiran amb l’edat amb que van morir Kurt Cobain, Jimmy Hedrix o Janis Joplin, seran pitjors que els 26 anteriors.

I ja sé que no em prendreu seriosament, que pensareu que tot son conjectures apocalíptiques fruït dels meus deliris hipocondriacs i de la meva visió aturmentada de la realitat, pero hi han alguns factors objectius que m’han portat a pensar aixó:

Factor nº1: Aquest fi de setmana he coincidit amb un grup d’excompanys de feina, la majoria dels quals s’han quedat al atur, es troben buscant feina desesperadament i tenen currículums possiblement milors que el meu. I no ha estat fins aquest moment que m’he adonat de com la crisi de la construcció ha afectat realment al sector de l’arqueologia. I jo sé que necessio treballar, i no per els diners, no, sinó perqué soc absolutament incapaç de quedar-me a casa avorrit sense fer res, s’em cau el món a sobre, sento com si m’ofegués i no puc!! I ara mateix no em veig fent res que no sigui excavar.

Factor nº2: La meva incapacitat per mantenir una relació sentimental estable. Sempre he somiat amb un mon gai idílic, com el que ens presenten a les sèries de Tv3 on, quan un presonatge surt del armari, al poc temps coneix al altre únic  homosexual del seu entorn, s’adonen que estan fets l’un per l’altre i son superfeliços per sempre. Realment l’ambient em cansa i no parlem ja del món dels contactes, els xats i el sexe efimer. Però sempre hi acabo caient, una vegada i una altre, perqué clar, resulta molt més senzill que no afrontar les meves pors i dubtes davant les persones que realment m’agraden i que jo mateix m’autoconveço que son impossibles i que me n’he d’oblidar.     

Factor nº3: Per acabar-ho de rematar l’any vinent tres de les meves millors amigues del moment marxen a viure al extranger, i la resta que es queda aquí o es mouen en un entorn força diferent al meu o bé el seu univers és limita a la seva parella.

Així doncs ja em veig d’aquí un any sense feina, sense amics, sense novio, amb una crisi existencial i pujant-me per les parets i clar hauré de deixar d’escriure aquest blog, ja que no serè ni un arqueòleg, ni un glamurós, ni res, tan sols un gilipolles de merda.

I de veritat, la gent feliç com s’ho fa? Quin és el secret? Tindre una vida senzilla, monòtona, que transcorri per un cami pre-establert i segur? A vegades em pregunto com de fàcil hagués estat tot si jo fos heterosexual, estudiant d’econòmiques, hagués format una familia tradicional i sobretot mai m’hagués aturat a replantejar-me res. 

PD: La fotografia es titula ”Time to go” i es obra del fotograf belga surrealista Ben Gossens

MEME: Crea la portada d’un disc aleatoriament!

Doncs avui faig un meme molt original que m’he autoenviat desde “Siete vidas tiene el gato“, en el que bàsicament has de crear la portada d’un disc musical guiat exclusivament pels designis del atzar!

Instruccions del Meme

1.- Pel nom i el títol: visita  wikipedia en el teu idioma i clica tres cops a “Article al atzar“.

2.- Per la portada: ves a  flicker.com/photos i tria la quarta imatge de la primera fila. Un cop fet això dissenya-la amb un procesador d’imatge.

3.- Inventa una biografia i genera el setlist del disc (emprant també l’”Article al atzar” de wikipedia)

RESULTATS 

 

Nom del Grup: Edicte de Milà

Títol del àlbum: Model relacional de dades

Biografia: Els “Edicte de Milà” son la banda capdavantera de la nova onada de punk sardanista sorgida del hospital psiquiàtric de San Boi de Llobregat. Les seves infulències van des de Iron Maiden a Nuria Feliu, passant com no, per la polka polonesa i els remix bakalas d’Abert Pla. Amb el seu àlbum de debut “Model relacional de dades” pretenen arribar al nº1 de Los 40 Principales i ocupar la portada de revistes com “Superpop”, “Rolling Stone” “Lecturas” o “Caza y Pesca“; el seu públic preferent son els casals d’avis, les colles de castellers, els ionkis rehabilitats o les dones obeses i les seves cançons estan dedicades a temes tan aparentment inconexes alhora que apasionants com les batalles medievals, el ministre del interior, les llistes d’asteroides o l’autor dels Pastorets.

Setlist del disc:

- Bandera de Prats i Sansor
- Josep Maria Folch i Torres
- Txutxkis
- Batalla de Medigoría
- Llista d’asteroides
- Alfredo Perez Rubalcaba
- Copa de la Lliga Polonesa de Futbol

Autoenvieu-vos el meme si creieu que ho podeu fer igual o millor!

PD: Si Pau, sé que no és una gran meravella de disseny, però amb la puta fotu del gosset aquest no podia fer gaires miracles! Com a mínim no he emprat el rosa, el paint ni el Comic Sans, que ja és un pas, no?

Un conte nyonyo

 Fa dies alguns lectors del blog em van acusar vilment de ser incapaç d’escriure històries empalagoses i romàntiques protagonitzades per heteros … aixi doncs vosaltres ho heu volgut!! Aquesta és la meva irònica i exagerada vísió sobre la nyonyeria, dedicada de tot cor a tots els meus lectors heteros! 

La Martona era molt feliç: encara no s’havia diplomat en Educació Infantil i el seu promés, en Rai, ja li havia proposat casar-se.

Havia començat a sortir amb el Rai als 13 anys, als 18 s’havien fet el primer petó i sempre, sempre havien mantingut encesa la flama del amor com el primer dia, cuidant els detallets, fent-se regalets sorpresa per no caure en la monotonia, o trucant-se 10 cops al dia.

I ara, amb la boda, ella fins i tot havia deixat d’anar a classe, no podia pensar en res més i, total, de que li serviria una Diplomatura quan estigués tot el dia a casa cuidant els fills, que de ben segur no trigarien en arribar? En Rai s’acabava de llicenciar en Ingenyeria Industrial, una carrera de debó, i ja s’encarregaria ell de portar els diners a la família. Ho tenia tot calculat al milímetre.

Però de sobte, sense previ avís, la desgràcia va arribar a la seva vida….

Era un bonic i encisador capvespre del més de Maig i res feia presagiar la tragédia que estava a punt de succeïr. La Martona anava tota feliç caminant pel Gran Parc, ensimismada llegint el catàleg que li havien donat a la Agència, pensant en els detalls del seu viatge de noces a Eurodisney, on coneixerien per fí al Mickey i la Minnie, i no va prestar cap atenció a aquell fatídic cartell, on es podia llegir perfectament:

“Prohibit trepitjar la gespa”

Quan s’en va adonar ja era massa tard: els seus peuets calçats amb unes sabatetes de xarol rosa estaven esclafant la verda herba, acabada de regar.  La Martona va llençar el catàleg amb totes les seves forces i començà a correr esporuguida cap a la sortida del Gran Parc, mentre les llàgrimes de culpa afloraven tremoloses als seus ulls, apagant aquell etern somriure que sempre havia il·luminat el seu rostre.

Es sentia bruta, pecadora, com una vulgar criminal. Com havia pogut? Segurament l’hauria vist mitj barri i no dubtarien en assenyalar-la pel carrer com si fos una meuca qualsevol. Amb quina cara es presentaria ara al casament? Com li explicaria aixó al Papà? I al Rai?

 Així doncs va decidir posar punt i final a tanta agonia i sofriment: havia arribat el moment d’acabar amb aquella punyent fal·làcia en que s’havia convertit la seva vida. Sense pensar-ho dos cops es va tapar el nas amb una ma mentre amb totes les seves forçes tancava la boca, esperant  que la Mort se l’edugués cap al més enllà on els angelets, de ben segur, compendrien que el seu final tràgic era la única sortida que li havia deixat el destí. 

 PD: La fotografia que encapçla el post es titula “Little princess” i és del fotògraf especialista en arqueologia Aykan Özener, mentre que la imatge que tanca el relat es diu “Death” i és obra de Cezary Galaj.

EXCLUSIVA: Britney Spears es fan de Radiohead!

 

Que fuerrrte! Atenció l’exclusiva mundial que han aconeguit els paparazzi d’aquest blog: com podeu veure a la imatge la decadent cantant d’ensucrat pop adolescent du a les seves mans una còpia de “In Rainbows” el darrer àlbum dels anglesos Radiohead.

Per fí s’ha descobert tot el muntatge! En realitat ella intrepreta un paper, a casa seva Britney només escolta indie: Radiohead, Le Tigre, MGMT, Franz Ferdinand, Dorian, Arcade of Fire o Rufus Winwrigt; vesteix amb ulleres de pasta, convers i samarretes a ratlles; només veu films danesos i vietnamites en versió original subtitulada; acudeix d’incognit a Razzmatazz i Apolo i somia que algun dia ella serà cap de cartell del FIB o del Summercase.

És la mavada discogràfica qui l’obliga a simular que és una vulgar cantant nyonyipop, incansable imitadora de Madonna i amigíssima de Paris Hilton, quan ella odia tot aquest mon i tan sols espera que algún dia li truqui Björk o Morrissey per fer un duo.