La teoria del imago
Abril 27, 2008
L’altre dia vaig llegir un una revista de psicologia lacantiana una fascinant teoria segons al qual cada cop que ens enamorem no ho fem d’una persona sinó que en realitat el que busquem és un concepte o prototip abstracte que descansa en el nostre inconscient des de la infància, anomenat imago.
Immediatament em va assaltar el dubte: quin és el meu imago? Quina característica oculta posseeixen en comú totes les persones de les que m’he enamorat?
A veure repassem: en tota la meva vida he estat veritablement penjat només de cinc persones, la primera als 12 anys i la darrera fa tan sols pocs mesos.
I que tenen en comú? La bellesa física? Home… alguns eren musculosos Adonis, però la resta no especialment… i si mal no recordo el seu caracter els feia absolutament diferents entre ells, alguns molt carismàtics, altres força tímids, uns amb personalitat molt forta d’altres mancats completament d’estil propi i, sense lloc a dubte, el seu nivell cultural o interessos tampoc tenien rés a veure.
Després de donar-li voltes ho he descobert: el meu imago és… la inaccessibilitat: els cinc nois dels que he estat enamorat en secret tenen tots ells alguna característica inevitable gràcies a la qual ells mai em podrien correspondre.
Així doncs sempre m’he pogut permetre el luxe de sortir i follar amb qui m’ha vingut de gust, sabent que mai sofriria ni un instant per amor, ja que les persones que realment m’importaven estaven degudament protegides en un altar de frívol silenci on, envoltades d’un obscur secretisme, els he pogut contemplar des de la distància que m’ha protegit d’abandons, crisis o desenganys.
Resulta encisadorament frívol observar com les meves amistats sofreixen per amor o es rebolquen en el barroquisme de la nyonyeria sabent que si bé jo mai el podré aconseguir a qui anhelo, tampoc malgastaré una llàgrima perquè el darrer novio/aperitiu m’hagi deixat.
I a vegades, en les fosques nits de soledat m’envaeix un absurd deliri de grandesa i petulància i em pregunto, durant un instant, si mai algú no haurà estat també en secret enamorat de mi… però no, jo soc massa realista per caure en aquesta ridícula trampa egòlatra.
I vosaltres sabeu quin és el vostre Imago?
Premi "Que te la pique un pollo" otorgat per 
Així per sobre, crec que el meu imago seria la incompatibilitat d’interessos, però bé suposo que és realment difícil trobar algú amb qui comparteixi més de tres preferències i/o aficions.
I no és pas egòlatra pensar que també s’han pogut enamorar de tu. Precisament, és estadísticament realista.
És curiós, jo fa un temps que m’havia plantejat aquest tema (no sabia que es deia imago) i he arribat a alguna conclusió sobre les dones (en el meu cas, i avui per avui, dones) que m’agraden.
No t’ho desvetllaré ara perque pensava escriure-hi.
mmm
complex…
ara putejaré una mica:
no pateixes més precisament perquè no pots arribar a ells i això et turmenta? O pateixes d’una manera inconscient perquè si no pots aconseguir la persona que vols llavors no pots experimentar un munt de coses à côté d’ell?
muà muà y con mucho amor
Això del imago m’ha sonat a quelcom semblant a la reminiscència platònica.
Ecs! Quin fàstic!
És que els amors platònics són molt còmodes, com tu dius arqueòleg, et permeten no patir pel que et passi en el món real, ja que sempre tindràs el cor en un altre lloc ben remot.
Jo això del imago sí ho veig molt clarament amb trets comuns de personalitat de les persones amb qui has estat. Però per altra banda, si ho penses bé, és una xorrada: si tu ets d’una manera determinada, és obvi que totes les teves eleccions amoroses s’assemblaran una mica o tindran una mena de “nexe comú”, igual que s’assemblaran les teves eleccions literàrio-artístico-musicals, professionals, amicals… en totes elles podríem trobar “imagos”.
Saps? M’agrada la teva filosofia en aquest tema.
Així t’oblides de preocupacions. T’admiro.
Moz-> Tu creus que l’estadística és pot fer servir en casos com aquest? La quantitat de varibles a tenir en compte tendeix a infinit!!!
Skorbuto-> Quin misteri! Epesro llegir-ho ben aviat en algun dels teus blogs!
Pau-> Buf! Quina reflexió que em proposes! Si, suposo que tens raó, m’encantaria poder fer algo amb ells i, de fet malgasto hores i hores fantasejant amb la idea, però saps que? Crec que ho passaria infinitment pitjor si passés quelcom i acabés malament, i coneixet-me a mi i als 5 magnífics, acabaria com el rosari de l’aurora. Mai se sap, però…
Ferran-> Tu creus que la psicologia lacantiana és idealista? Jo crec que parteixen de l’experimentaió empírica no? Bueno, un xic de platonisme potser si que tenen, vaaa…!
Rafa-> Has donat al clau! Exacte, ara he entés el tranfons del imago, com una cosa molt més simple. Així doncs de la mateixa manera que als 12 anys m’agradava Gloria Estefan, als 17 Reincidentes i ara Björk, aixó significa que el meu imago amorós també pot variar no?
Yupiii!
Anomenat inutil-> Gràcies!
Hahaha. En quasi tota ciència hi ha quelcom de platonisme, per poc que sigui. Però, a mi, només m’agrada el platonisme matemàtic: posats a fer, doncs, el més radical. No és evident que existeix el aleph sub zero i tots els demés cardinals transfinits? Al menys, en un món ideal …
joder roger saps que deprimeixen les teves teories sobre l’enamorament? així que és millor no està enamorat i anar follant per allà no? no doncs no ho acabo de compartir, amb lo maco que és el primer petó, la primera cita, el anar guanyant confiança, veure que ens entenem, crec que realment ho dius perquè no has viscut un veritable enamorament correspos perquè malgrat pugui anar malament (o potser que no)et pots plantejar que a valgut la pena perquè en la balança pesent més els moments bons. I mira que et dic que tot això no és nyonyeria, perquè no tot el que siguin sentiments ha de ser nyonya i que sigui macu no vol dir que no sigui realista. fa un temps pot ser hi hagues estat d’acord, però l’amor no crec que sigui quelcom tràgic ni feridor i que no val la pena fugir-ne, potser te’n dus una sorpresa.
Wenas!
De fet crec que Lucía Etxeberria també defen en un dels seus llibres aquesta idea, no? Corregeix-me si m’equivoco…
K vagi bé!
Doncs Arqueòleg, cadascú és com és, però jo crec que el que no suportaria seria precisament anar d’un enamorament platònic a un altre, i que tota la meua vida es quedara així en entelèquies, idealitzacions, fantasmagories… Al cap i a la fi, de vida només en tenim una, i val la pena viure-la, encara que puga resultar dolorós. Jo mai no he cregut que la felicitat siga simplement l’absència de dolor. I fa temps que vaig decidir que la -poca o molta- felicitat que podem aconseguir sorgeix de viure la vida, de comprometre-s’hi… amb les conseqüències que hagen de vindre.
By the way, no em vas dir què et van semblar els meus microrelats de Sant Jordi en DM… Tan dolents eren?
Vale, la dona amb cara de susto és susto es Lili Brik, la musa de Ródchenko. Ródchenko és un artista constructivista rus postrevolucionari.
Darth Vader, definitivament no té res a veure, però bé…eh…
xD
Aps, Lili Brik és la noia de la portada de Franz Ferdinand (inspirada, almenys), aquella que crida: Franz Ferdinand! pero que en realitat era un anunci sobre llibre que deia: Llibres Lengiz en totes les branques del saber! (o someting like that).
see ya!
(tinc curiositat sobre els 5 magnífics)
Ferran-> Platonisme matemàic?? Aggghh!
Lídia-> Espero que algún diapugui tenir la visió tan optimista de la vida que tens tú, de moment la emva biografia no m’ha donat gaires motius per ser-ho!
Tonyiska-> Efectivament, veig que finalmen t’has llegit el llibre que et vaig recomanar eh!!
Nemo-> Es millor ser feliç somiant que desgraciat en la realitat, no creus?
Pau-> Ah vale! Ja deia jo que em sonava! Ja t’avanço que la identitat dels 5 magnífics es utratop secret, I’m zorry!
És clar que si!! Els matemàtics son els paios més platónics que hi ha sobre la faz de la tierra. Tu saps la quantitat d’objectes que s’inventen per a que tot els hi quadri? Tu has vist algun cop un conjunt infinit?
Les mates són l’única cosa pura que hi ha en aquest món brut (”la puta realidad” com diria la Mónica Naranjo). Per cert, arqueòleg, he postejat una traducció del poema de Jaufré Rudel, a veure si et sents identificat o trobes punts de connexió entre Lacan i els trobadors medievals.
Mira per a que vegis el platonisme o la puresa de les mates, et deixo dues cites d’un gran matemàtic britànic:
Els universos ‘imaginaris’ son sempre molt més bells que aquest univers ‘real’ estupidament construit.
The mathematician’s patterns, like the painter’s or the poet’s must be beautiful; the ideas, like the colours or the words must fit together in a harmonious way. Beauty is the first test: there is no permanent place in this world for ugly mathematics.
G.H. Hardy (1877-1947)
No, benvolgut Roger: el problema és que jo no hi crec gaire, en això de “ser feliç somiant”… S’és feliç (o infeliç) vivint.
però quin morro tens!!!!
com pots dir que no pateixes perquè tens la sort (o la desgràcia) d’enamorar-te d’impossibles???? Jo t’he vist patir, i molt, en algun moment… i era real! era patiment patètic d’aquell que tots tenim en algun moment de la nostra absurda vida i que es delecta en el fet mateix de sentir-nos vius creiem que ens voldríem morir…
Què t’estimes més: sentir dolor o no sentir res? sempre m’ho he preguntat (des de una classe de filosofia en la tendra infantesa): millor estar trist o estar neutre? A mi em fa molt més mal quan no sento absolutament res, estàs mig mort. I aleshores si que té sentit voler-se morir, però morir d’avorriment!!
I, si en algun moment has patit en silenci per impossibles (com tots hem fet durant l’adolescència… Oh! sort que existeix!!! podem patir-la i després recordar-la amb nostàlgia sense creure’ns contradictoris) saps que, el dia que marxen, quan et descobreixes dormint plàcidament tota la nit sense dedicar-te a l’autocompasió tràgica, es troba TAN a faltar!!!!!!! que voldries tornar a ser la persona més desgraciada del món, per poder omplir el temps d’alguna cosa que no sigui el buit i creure’t diferent, especial: el MÉS DESGRACIAT!
mmm… ah! l’Imago preguntaves? doncs, no… no sé quin és el meu… Potser no en tinc. O potser és abstracte, com les meves fantasies!! jejeje
Woowowo! Em deixes pocs comentaris pero qua ho has t’ho curres eh!
No esperava menys de tu!
I si, obviament tens raó, el que a mi m’agradaria, de fet, és NO SENTIR, de veritat que si…
pq enamorar-me MAI m’ha prtat res de bó a la vida i molts mal de caps, peò acertes al afirmar q si no ho tingués hotrobaria a faltar!
A veure si t’animes a comentar més sovint perraka!
[...] el poeta de l’amor de lluny. L’hi dedico el poema a l’arqueòleg glamurós, que sembla ser un practicant de l’amor de lluny. A colació de l’amor, us recomano vivament que llegiu “L’amour et [...]