(Aquest comentari tenia que haber anat originalment aquí… perdó, encara no controlo gaire el WordPress)

A veurenem per pams:

- La portada: es com rara,però encara ho hauria estat més si ella no hi sortís… així repassant mentalment l’únic disc que no surt el seu jeto es el “Like a Prayer” no?

- I si després d’escoltar el disc varies vegades m’he adonat que està molt bé, però definitivament hi sobren les col·laboracions! La de Justin a 4 minutes encara, però el rapero de “Beat goes on” espatlla una de les mllors cançons del disc!!

- Aps! “Give it 2 me” és confima com a 2n single!! Wowowowo serà geniaaal!

El disc me l’he sentit una vegada i hi ha cançons que em recorden sospitosament a cançons de discos anteriors. N’hi ha una, encara no domino els títols, que té una melodia quasi calcada del “love profussion”!

Encara no puc opinar massa ja que tot just el vaig escoltar ahir per primer cop i només una vegada i mitja. La producció molt bona, recomano escoltar el disc amb uns bons auriculars per poder captar alguns matisos. Les cançons sí, volen abraçar el hip hop però per sort són més poppies del què m’esperava.

Per mi la nota negativa és l’excessiva abundància de veus convidades (amb la del justin ja n’hi havia prou), es nota que ho ha fet per guanyar-se el mercat americà, ja que Madonna curiosament on ven menys és a USA.

Un altre punt criticable és que trobo que és un disc molt impersonal… té un so original, s’ha de reconèixer, però Madonna ens tenia acostumats des del Ray of light a una veta introspectiva, que més o menys han mantingut tots els discos, inclòs el confessions.

En canvi aquestes cançons, doncs mira les canta la Madonna, però les podia cantar la Nelly Furtado, la Christina Aguilera o la Britney Spears.

Crec que no aconsegueix l’equilibri entre una obra comercial i una obra personal que, per exemple, tenia el disc “Music”.