Història d’un foulard

Les peripècies d’aquest troç de tela blau i groc començen en un passat tan llunyà i remot que ni jo mateix sabria possar-li una data concreta… 1990 potser? Qui sap!

En tot cas recordo amb pèls i senyals el dia que va arribar a les meves mans: 17 de Novembre de 1998, al Aeroport del Prat, poques hores abants de que jo embarqués en un avió transoceànic que em portaria fins a Brasilia on, juntament amb uns altres nanos de la meva edat (16-17 anys), realitzariem un ambiciós projecte de solidaritat amb els Meninos de Rua.

En mig del bullici de les 1.500 persones dels diferents esplais de Catalunya que havien vingut a acomiadar-nos realizant diferents espetacles de castellers o  percussió i posseït per l’emoció i els nervis que em tenien absolutament alienat, una persona em va agafar del braç i em va dur a un racó: era el X.P., qui havia estat monitor del meu grup duant cinc llargs anys:

“Vull que a Brasil t’enduguis aquest foulard, que ha estat el meu des del dia que vaig entrar al esplai i que el portis per sempre més amb tú. Guarda’l com un record i alhora com un talismà protector, perqué sé que algún dia tú també seras un gran monitor…”  

I seguint el seu consell, aquell mocador mai va faltar dins una butxaca de la meva motxilla en cap excursió, campament, ruta o colònia  en els vuit llargs cursos que vaig ser monitor. Sabia que si el duia prop meu era com si una part del X.P. viatgés amb mi i, sense que ni tan sols jo me n’adonés, m’ajudaria sempre a prendre les decisions acertades, a ignorar les crítiques més àcides i rencoroses, alhora que em permetria trobar sempre el camí correcte per molt perdut que em trobés, un camí que, al mateix temps, jo hauria d’obrir als qui venien decidits darrere meu…

I ara, que ja m’ha tocat deixar l’esplai, aquest atrotinat foulard es resisteix a jubilar-se i s’ha encaparrat en que vol que me’l posi ben lligat al cap quan faci de diable amb la meva colla, diu que no s’en fia gens de les espurnes que volen com bojes als correfocs i jo, clar, he hagut de cedir a la seva voluntat; tot i que ja està vellet, descolorit i ara ple de petits foradets, ha passat a formar part de la meva indumentària com a dimoni.

Qui sap quantes aventures encara ens queden per passar junts?