Fauna Universiaria (en una facultat de lletres)

La Qualche em va proposar dies enrere un repte: fer un post sobre les diferets tipologies socials d’estudiants que podem trobar en una universitat. Jo obviament vaig acceptar encantat: heu de saber que m’apassionen desesuradament les proposicions bloggers tan originals com aquesta.

Però us he d’advertir que la facultat en la que jo vaig estar és un pel… com ho diria jo… peculiar? Si, digem-ho així! 

Estudiar Història a la UAB era com viatjar a una dimensió paralela en la que l’únic debat polític possible era entre anarquistes i marxistes, on els laboratoris estaven decorats amb imatges del Che i de Marx, on tot es decidia assembleariament i on cada setmana hi havien motius sobrats per convocar una manifestacio o, perqué no, una vaga general revolucionaria anticapitalista.

 I en aquest ecosistema tan particular, obviament la fauna era d’allò més rara avis:

- Els Gurús: Per ells la facultat és una mera excusa  per fer la revolució i demolir el capitalisme. Només van a classe per fer propaganda dels actes solidaris amb les causes més rocambolesques imaginables.Ells dirigeixen les assemblees  i, obviament, duen les pancartes i els megafons a les manis. Portar-lis la contraria en el menor detall sigifica ser un traïdor a la causa, un esquirol i un talp del sistema. Temps aproximat per acabar carrera: 8/9 anys  

- Les pijes perdudes: Elles volien fer periodisme però no els hi arribava la nota, així que, sense saber on cony s’estaven ficant, van marcar la casella d’Història a la UAB. Un cop allí no triguen en adonar-se que els seus tacons i el seu maquillatge no lliguen gens ni amb les rastes o le crestes omnipresents i tenen molt clar que els seus modelets no es refregaran pel fang d’un excavació arqueològica. Temps aproximat en abandonar la carrera despavorides: 1/2 anys.

-Les “morcillas del averno”: Un grup, tot i que reduït, força dificil d’oblidar! Eren unes 7 o 8 gòtiques supergordes i embotides en corsés de làtex que mai parlaven amb ningú que no anés més maquillat que Marilyn Mason.  Eren fanàtiques de la Història Medieval i corrien tot tipus de fosques llegendes i extranys rumors sobre elles. Temps aproximat en fugir corrents quan te les trobes a les fosques en un passadís del departament: 2-3 segons.

- Els superfreaks: Ells ho saben tot, no hi ha detall succeït entre l’aparicció dels primers homínds i ahir per la tarda, per insignificant que sigui, que s’els hi hagi passat per alt. Els hi encanta interrompre classe per fer les preguntes més rebusqcades imaginables i posar en un compromís al professor. Ente classe i classe van a la biblioteca a refrescar el seus coneixements, no fos cas que en la darrera mitja hora s’hagués publicat alguna novetat. Mitjana aproximada del seu expedient: 9,9; èxit laboral:0% (us els imagineu picant en un jaciment al Agost? ahajaja).

-Els ultrahippies: Per ells la facultat comença al bar i acava a la gespa del davant, no coneixen un altre temari que el de liar-se porros i el seu màxim esforç es basa en tocar els bongos. Amb prou feines poden recordar el nom de la carrera en la que en un temps remot es van matricular. Es guanyen la vida amb coses tant curioses com retornar les ampolles de cervesa buides que troben pel bar (et donen 10 cèntims) o bé traficant amb tabac, ja que la legislació en va prohibir la venta en tota la UAB. Temps aproximat en acabar la carrera: encara estic esperant que algú d’ells ho faci!

- Els motivats: O sigui jo, entre molts d’altres. Ens encantava l’arqueologia: realment per nosaltes més que una carrera era una passió i un hobbie; tots estavem ficats en un grup d’investigació, teniem una taula pròpia al laboratòri des de 1r, anàvem de voluntaris a excavacions del juny al septembre, tractavem de col·legues als professors del departament i realment no ens importava malgastar el notre temps lliure ajudant-los a classificar caixes i caixes d’ossos i pedres mentre el reste d’alumnes estaven al bar. Temps aproximat en trobar feina un cop acabada la carrera: 1/2 mesos.

 

La teoria del imago

L’altre dia vaig llegir un una revista de psicologia lacantiana una fascinant teoria segons al qual cada cop que ens enamorem no ho fem d’una persona sinó que en realitat el que busquem és un concepte o prototip abstracte que descansa en el nostre inconscient des de la infància, anomenat imago.

 

Immediatament em va assaltar el dubte: quin és el meu imago? Quina característica oculta posseeixen en comú totes les persones de les que m’he enamorat?

 

 

A veure repassem: en tota la meva vida he estat veritablement penjat només de cinc persones, la primera als 12 anys i la darrera fa tan sols pocs mesos.

 

I que tenen en comú? La bellesa física? Home… alguns eren musculosos Adonis, però la resta no especialment… i si mal no recordo el seu caracter els feia absolutament diferents entre ells, alguns molt carismàtics, altres força tímids, uns amb personalitat molt forta d’altres mancats completament d’estil propi i, sense lloc a dubte, el seu nivell cultural o interessos tampoc tenien rés a veure. 

 

Després de donar-li voltes ho he descobert: el meu imago és… la inaccessibilitat: els cinc nois dels que he estat enamorat en secret tenen tots ells alguna característica inevitable gràcies a la qual ells mai em podrien correspondre. 

 

Així doncs sempre m’he pogut permetre el luxe de sortir i follar amb qui m’ha vingut de gust, sabent que mai sofriria ni un instant per amor, ja que les persones que realment m’importaven estaven degudament protegides en un altar de frívol silenci on, envoltades d’un obscur secretisme, els he pogut contemplar des de la distància que m’ha protegit d’abandons, crisis o desenganys.

 

Resulta encisadorament frívol observar com les meves amistats sofreixen per amor o es rebolquen en el barroquisme de la nyonyeria  sabent que si bé jo mai el podré aconseguir a qui anhelo, tampoc malgastaré una llàgrima perquè el darrer novio/aperitiu m’hagi deixat.

 

I a vegades, en les fosques nits de soledat m’envaeix un absurd deliri de grandesa i petulància i em pregunto, durant un instant, si mai algú no haurà estat també en secret enamorat de mi… però no, jo soc massa realista per caure en aquesta ridícula trampa egòlatra.

 

I vosaltres sabeu quin és el vostre Imago? 

 

“HARD CANDY” cançó a cançó

I per fi tenim aquí el nou àlbum sencer de la incombustible MADONNA en el que s’ha entregat de plé al sò hip-pop tan cararacerístic del seu productor Timbaland  e una aventura musical  més pensada per al mercat nordamericà que l’europeu.  

Quan escoltem un disc de la DIVA no ens hem de pregutar si és bo o dolent, sino que hem de questionar-nos si estem preparats per assimilar el missate diví d’aquesta deeesa del pop.

Dit aixó passaré a destripar cançó a cançó del disc.

 

Abants de res advertir que no és un disc tan accessible com “Confessions on a Dancefloor“, sinó que requereix de paciència per digerir-lo, especialment si no estem familiaitzats amb sonoritats “negres” com el rap o el funk.

1.- Candy Shop:  El disc s’obre amb aquesta senzilla cançó, un mitj temps acompanyat per un repetitiu ritme hip-pop de fons i una veu en falset a la tornada. No està gens malament i podria ser perfectament un single, tot i que es fa un xic llarga i i sobra completament el troç del rapero del final.

2.- 4 Minutes: (video aquí) Bé, aquesta ja la coneixiem i ja n’haviem parlat; un duo amb Timberlake, amb una cançó molt represetativa del só global de tot el disc. El primer cop que la vaig escoltar em va deixar un regust agredolç, però al cap de 4 o 5 vegades ja no me la podia treure del cap! No us perdeu el clip basat en “La històra Interminable“!! 

3.- Give it 2 me: I aquí comença la canya, una cançó ultrballable amb un tímid ritme bakala de fons, vocoders, funky, falset… vaja, un claríssim hit trencapistes i una de les millors cançons del disc!

4.- Hearthbeat:  Un mitj temps molt semblant a Candy Shop però amb un só un xic més proper a technopop, una tornada molt correcte i una melodia enganxosa, però no destaca especialment entre la resta de temes… simplement és una més!   

5.- Miles Away:  I per fi escoltem una guitarra acústica! Un tema rodó i deliciós que t’enganxa completament i ens recorda lleugerament a alguns temes del “Music“, com Don’t tell me. Potser no es gaire ballable, però com a cançó pop és perfecte per escalar a la cima de tots els Tops del planeta.

6.- She’s not me:Una tema raro, raro: comença amb un só molt semblant al que ja haviem escoltat a Candy Shop i Hearthbeat i de sobte, sense previ avis comença a accelerar, torna a parar, canta Timberlake, torna accelerar i acaba amb el só d’uns violins. No està malament pero tans canvis sobtats de ritme costen de digerir, sembla talment com si hagués agafat dues cançons diferents i les hagués ajuntat.

7.- Incredible: Una altre peça extranya, llarga i adictiva. Un tema que al inici sona molt senzill i groovy  , amb una tornada molt bona i que va submergint-se en una sonoritat cada cop més barroca, afengint ritmes i veus. Tot i que potser amb un minut menys ja hauriem fet… calia allargar-la tant?  

 8.- Beat goes on: Se n’havia filrat la demo per internet i Madonna ha decidit canviar-la de dalt a baix i no li ha quedat gens malament. Un tema clàssic de pop ballable, amb tecnopop, hip-pop, funky…vaja una de les cançons fortes del àlbum, però em segueix sobrant el troç del raper.

9.- Dance 2night: Un baix omnipresent i una sonoriat molt funky 70′s a lo “Saturday night fever“, pero li manca ritme, es masa slow tempo per poder-la ballar. De nou escoltem un tímid só bakala de fons, sense que vingui gaire a cuento, però bueno… queda bé…

10.- Spanish Lesson: L’enessim intent de Madonna de guanyar-se al públic llatí; si amb “Isla Bonita” o la BSO d’Evita no n’haviem tingut prou, ara ens ataca amb aquesta extranya barreja de hiphop i flamenc cantat amb spanglish. Es mooolt enganxosa i si l’escolteu dos cops no us la podreu treure del cap, ja esteu avisats!

11.- Devil woldn’t recognize you: I per fi una balada! Després d’uns quans anys sense fer-ne cap, ja tocava! No mata gaire la veritat, però tampoc cau en la nyonyeria empalagosa d’algunes de els seves balades dels 80′s, com “Crazy for you“, “Oh father” o “This used to be my playground“, que ja és d’agrair! Jo em quedo amb la mitica “The power of goodbye“, insuperable!!

12.- Voices: “Who is the master and who is th slave ?“, amb aquesta incitació al sadomasoquisme comença una de les perles que Madonna ha reservat per tencar aquest disc. Una excitant barreja de tot el que hem escoltat fins ara, però amb una melodia molt ben treballada sobre uns llunyans pianos i violins que queden de meravella.   

 Dit aixó: no és el millor àlbum de la Deesa, però està prou bé. Donarà de parlar, aconseguirà uns quans nº1 (per variar), tindrà els seus talifans, així com una legió de nostàlgiques demanant un retorn al dance.

Jo tan sols espero que la gira PASSI PER BARCELONA!! Que ens té oblidats des de que va iniciar “Drowned World Tour” al Palau Sant Jordi, ja fa 7 anys!!

DECISIONS…. *by Kas*

I avui per tancar aquesta setmana fantàstica de la literatura en la que s’ha vist inmers aquest humil blog us ofereixo un cameo molt especial d’un dels poc amics, per no dir l’ùnic, que conservo des de la adolescència: el Kas….! Bé ell és…. un aventurer nómada, un supevivent a les catàstrofes de la mundanitat, un amant del nihilisme més apocalíptic i avui ens obsequia amb un misterios text fruït dels seus deliris més profunds.

Un animo a que en doneu la vostre opinió o que, guiats per el dadaisme inconscient delibereu sobre el sentit de la vostre existència i de les vostres decisions!

DECISIONS

L’espai és un lloc molt vast; vastissim, tan fotudament gran que ni una lògia oculta de cervells freaks de la astrofísica i la astrogonía  és capaç albirar la puta punta d ‘iceberg. Es perden en conceptes empírics… tant que hom pensaria que no té principi ni fi. Per ventura pot algú recordar un sol segon d’inexistència?Una esfera es presenta com la imatge més perfecta de l’univers, una esfera lovecraftiana, d’aquestes que contenen angles absurds i línies no possibles. Puagh! però que merdes estic parlant. JO estava aquí per a altra cosa… i no record que, potser la culpa la tingui un excés de fluor en les meves genives, o de la ingesta accidental de massa  E-323.

A si…JO…ajajajaja. Estúpida paraula. “Ego sum lux mundi”…”Ego absolvo ab homines pecatis vestris”. Ególatra, Egocentrisme, Egoisme, Egoína… Conceptes, si és que es perden en conceptes!

-J(*Eg)o em considero – diu el maldestre alumne- em considero un Pànfil,tot m’esta be i res no m’agrada.

Que li preguntin quin grau de pánfila posseiria en el moment que tres esvalotats clavessin els seus peus a terra amb claus roents. Ei! el metall crema…molt…ho dic per totes aquelles mans toves i delicades que mai acolliran un eina de llaurança.

Pànfil i Misomiséfil, caminen tranquils sota els arbres daurats. Llavors esclata un obús prop dels seus caps. Les aus aquàtiques prenen el vol magistrament i abandonen l’estany que acompanya al camí arbrat. Una papallona  planeja prop d’un roser silvestre en el qual estan espargides  part de les neurones den Pànfil. Un poc mes allà les sempre  disposades formigues, treballadores inefables de la major empresa mundial, “Formica & Queen”, comencen el procés de selecció i reciclatge de les vísceres  pudulentes  havien compost segons abans el cos d’aquell gros i asilvestrat alumne

.

Misomisefil s’ha llançat al sòl i apunta com un boig en totes adreces, incapaç de veure el franctirador que aquesta apostat a un munt de metres. Plof!!!L’univers és tan vast…tant, que recórrer els metres necessaris per a netejar la muntanya de merda que s’acumula en el Zulo són més que suficients com per a replantejar l’estratègia a qualsevol.

.

Conceptes, tan irracionals com el temps.

.

“El  Caminante”, sap que recorrerà el mateix espai que l’avesat conductor, però es pregunta: “Val la pena en veritat aprofitar tant el temps? Estar en tres mons distints en un mateix dia, serà sa? Oficina, Bar, Llar. *Agghh!!! Que va, el temps no és or. Ni de bon tros, maleïts semitas antisemitas. El temps és pura percepció camarades.”

Hem caminat durant gairebé un milió d’anys…. que passa?, creieu que el nostre cervell aquesta adaptat a la *highlife…?

Un cotxe, “ronroneante de fenómenos”, passa fregant a “El Caminante” i deixa després de si un  espès núvol de pols que cega i fa tossir.

…

 

 

-Fill de puta!!! Si tingués aquí una moto t’anava a donar el teu merescut… cabró!!!  Concepte, escolta’m, si és que es perden en conceptes!!!

Materialista cerca amb urgencia algú que li expliqui aquest  “zum-zum” sord que s’allotja en el seu fetge.

El franctirador somriu: un altre més. És el puto rei de la selva, un tigre de bengala invisible, sigilós, fort i mortal. Ningú podrà enxampar-lo mai, ho sap i per això aposta fort. Llàstima d’aquest lleig detall de Déu, llàstima d’aquest error en la naturalesa de les coses que el llança del seu arbre embolicat en flames i amb el cos destrossat. Llàstima que aquest avió hagi aparegut de cop i volta amb intenció de convertir aquest espès bosc en un mar de Napalm.

Conceptes, si és que….

Si ja ho has dit pessat, conceptes si és que es perden en conceptes, vols tancar el bec.

Conceptes…si és que són pures faules!!! , Idiota!

Fill de puta, a  mi no em crides això  al carrer… vine!

Que et fotin…vine tu i prova els meus punys.

 

*by Kas*

 

 

 

Eii! Que he publicat un relat a la web de Dos Manzanas!!

Doncs si estimats lectors, jo també faig cameos en altres webs i és per mi un honor indescriptible col·laborar en la pàgina d’internet que més treballa contra la homofòbia dia a dia: Dos Manzanas, que avui han publicat una història meva dintre del concurs de Microrrelats de temàtica GLTB del dia de St jordi!

HO PODEU LLEGIR AQUÍ

 

 

Recomanacions literàries per St Jordi

Un any més arriba la meravellosa data en que els catalans demostrem que les nostres tradicions no es basen tan sols en menjar i beure sinó que som capaços de moure a tota la ciutadania en vers a un fi tan noble com la literatura.

I de nou em trobeu  mi en mig d’una crisi existencial: Quin llibre comprar-me? Cada any em passa el mateix i finalment sempre acabo fent la tria guiat més per l’atzar que no per cap criteri literari, així doncs us animo a que em recomaneu algún llibre que us hagi agradat a vosaltres i jo faré el mateix.

Ja us advertexo que Ruiz Zafón no és sant de la meva devoció, m’he llegit “L’ombra del vent“i psse, ta bé, però el considero, juntament amb Albert Sanchez Pinyol (autor de “La pell freda” o “Pandora al Congo“), l’autor més sobrevalorat de Catalunya.

Aquestes son les meves recomanacions:

 

Cosas que hacen Bum (Kiko Amat)

Una història deliciosa ambientada al barri de Gràcia i protagonitzada per un jove amb divertides crisis d’identitat que, degut a les seves extranyes obsessions,  s’acabarà ficant en els embolics més inimaginables: tràfic de drogues, terrorisme, amors impossibles, música soul, festes glamuroses, tietes vàndales…

Aquí us deixo amb el primer paràgraf del llibre, per qué us en feu una lleugera idea:

 

” Estoy volando a 111 km/h en dirección a un árbol del camping La Ballena Alegre, en la autovia de Castelldefels. Cuano impacte contra él, mi cuello se partirá como un barquillo mojado en champán, pero de momento estoy paralizado en el aire en la postura de volar. Soy una pieza de taxidermista suspendida del cielo por hilos de oxígeno.”   

Gràcies Aita  per recomanar-me’l!

Ensayo sobre la lucidez (José Saramago)

 Us imagineu que de sobte un bon dia quasi tots els ciutadans d’un país decidissin votar en blanc en unes eleccions? Així perqué sí, sense cap premeditació col·lectiva, ni cap líder que encoratgés a emprendre aquesta aparentment absurda decisió. Com reacionaria el Govern i la resta de partits? Quines conseqüències tindria per la població?

Una acertada visió sobre el funcionament del estat i el sentit de la democràcia actual en forma d’àgil novela plena d’ironia i sarcasme que ens durà a replantejar-nos les nostres conviccions polítiques, tot reflexionant sobre els tentacles del poder, els moviments de masses o la manipulació dels mitjans de comunicció dins la societat postmodena actual.

Amb raó li vàren donar un Premi Nobel de Literatura!    

 

Nosotras que no somos como las demás (Lucia Etxebarria)

I finalment ha caigut a les meves mans la única novela de la Lucia Etxebarria que em faltava per tenir tota la seva obra literària completa!

No es tracta d’una única història com haviem vist a “Amor, curiosidad, Prozac y dudas” o “Milagro en equilibrio“, si no que és un conjunt de relats curts amb el denominador comú d’estar protagonitzats per dones que es troben davant de situacions emocionals al límit: abandons sentimentals, mort de germans, violacions…, amb la qual cosa ens recorda molt més a la seva darrera novela coral “Cosmofóbia“, tot i que en aquest cas els personatges son absolutament independents entre si.

De nou Etxebarria aconsegueix captivar la nostre atenció subvertint el tradicional rol passiu de la dona dins la literatura per convertir-la en la absoluta protagonista del seu propi destí dins una narració escrita des d’una òptica radicalment femenina. No és ni de lluny la seva millor obra, però es molt recomanable per als amants de les històries curtes i alhora intenses.

 

Tens un missatge no llegit…

La Irene va obrir l’ordinador per primer cop en dues setmanes, el mateix temps que portava de baixa per depressió, ficada dins un llit, plorant i dormint, sense més companyia que les caixes d’orfidal i diacepan que s’amuntegaven sobre l’escriptori.

 Amb tota la desgana del mon va mirar els mails que tenia pendents a la seva conta de correu electrònic, tot i que es temia que fossin xorrades infumables, bajanades inútils i propaganda que en cap moment havia demanat. Sabia que dificilment n’hi hauria cap  d’un amic preguntant pel seu estat de salut, o d’un company de la feina o familiar preocupat.

Però de que s’extanyava?  Durant aquell any en que havia sortit amb l’Alex s’havia distanciat totalment del seu cercle d’amistats fins al punt que els qui un dia foren inseparables havien passat a ser simples coneguts o saludats, testimonis d’un llunyà i oblidat passat en el que ella havia estat la més  popular de la facultat.

No va ser fins el dia en que l’Alex la va deixar que  es va adonar de fins a quin punt s’havia tornat absolutament adicte a la seva parella, una droga que ara li era impossible d’aconseguir i que li estava causant un mono d’imprevisibles conseqüències.

El mateix dia en que va llegir aquella maleïda noteta mal garabatejada a llapis, agafada amb un iman sobre la porta de la nevera… això era forma de trencar una relació? Sense cap mena d’explicació racional? Segur que s’havia enrollat amb una d’aquelles meuques jovenetes de la seva feina i no havia tigut el valor de confesar-li, ni d’agafar-li el telèfon un sol cop. L’odiava tant…

“Té 1 missatge no llegit“

Com? No entenia Res! La Irene es va tornar boja mirant la seva conta de correu. Aparentment ja havia obert i esborrat els 34 mails carregats d’absurd SPAM i no trobava quin era el misteriós missatget que li quedava per llegir. 

Així que va començar a tirar enrere i enrere, rebuscant entre els arxius de feia setmanes, mesos i fins i tot anys: això ja era una questió d’orgull! Fins que al final va localitzar aquell maleït correu, que els atzarosos designis del destí s’havien encaregat de mantenir ocult fins aquell moment. 

Hola Irene!

Soc l’Alba, la germana del Alex. Demà marxo a Australia a fer un màster i dubto que ens tornem a veure en molt temps. Tan sols dir-te que admiro el teu valor i coratge d’iniciar una relació amb el meu germà, sabent que els metges amb prou feina li han donat una esperança de vida d’un any. De ben segur que no hi ha millor forma disfrutar aquest efímer perìode que al costat de qui estimes.

Alba 

 

Rodrigo de Santos: pepero, homòfob, hipòcrita, corrupte, pederasta, ionki…

OHHH! Pero quina joia d’home!! Es que ho te tot! Quina perla del Mediterrani!

Aquest que veieu a la foto és Rodrigo de Santos, regidor del Pp que va saltar a la fama després de gastar 50.804 euros dels presupostos públics del Ajuntament de Palma de Mallorca en prostituts masculins entre 2006 i 2007 (tot i militar en una organització ultracatòlica i participar en manifestacions contra el matrimoni gai), camuflant les factures com si fossin d’una suposada bugaderia nocturna.

Ara resulta que, a més, alguns dels tios que es va tirar eren menors. Ell ha declarat publicament que ho va fer sota els efectes de la droga (“es que me hecharon unos polvillos en el colacao…” ) i que  no sabia l’edat dels xaperos ja que aquests no li mostraven el DNI. Vaja que només li ha faltat dir la mítica frase de Santiago Segura a Airbag “¿Como iva a saber que tenia 12 años? La culpa és de las madres que las visten como putas!“.

Tot aixó em suggereix un grapat de preguntes retòriques i reflexions atzaroses: 

- Com cony et pots gastar 50.000 euros en xaperos en dos anys? Va convidar a mitja illa? Els tios eren esculturals, en plan Jonathan Rys Meyers? Que li van fer?

- Quan l’alcaldesa Caterina Cirer va veure factures de 5.000 euros d’una bugaderia a les 5:00 del matí no va sospitar res? Al igual!

- Com ha recuperat tan ràpid els diners, que ja ha tornat? I com ha aconseguit que aquest cas passés tan ràpidament desaparcebut per els mitajns de comunicació generalistes? Si, ja sé que aquí afortunadament no tenim una premsa tan inquisidora com als EUA i no ens escandalitzem tan fàcilment però… no pot ser que en realitat estigui encobrint a algú més poderós? Algú del PP amb un càreg més elevat, també armaritzat.. tipu… no sé… a mi s’em en ocurreix un… a vosaltres no? Una pista: el seu nom comença per “mari” i acaba per “ano“! De fet De Santos era un protegit d’Ana Pastor, ma dreta de la Trotona… que cosas!

- I la dona? Pobre! Imagineu-vos per un moment que vosaltres sou una senyorona burgesa que es rodeja de l’alta alcurnia mallorquina en clubs i festes elitistes: Amb quina cara la deuen mirar quan entra? I això per no parlar de les bromes als fills que deuen anar a escoles privades ultres; no hi deu haver un altre tema al pati!!! Una amiga meva sempre diu que a Mallorca es coneix tothom!

- Es demostra un cop més la relació entre homofòbia i homosexualitat encoberta; així com entre depravacions sexuals, pederastia i autorepressió sexual.

A Rodrigo i a tots els acolits armaritzats del seu PPartit, els hi dedico aquest genial video: “El chiquifacha”!!

Solucions imagnatives a la sequera

Que si el Roine, que si l’Ebre, que si el Segre… prou! Els nostres polítics realment tenen molt poca capacitat imaginativa! Afortunadament aquest blog sempre està al peu del canó, tot i que mai em facin cas… que hi farem!

A part de buidar totes les piscines privades i tancar el camps de golf dels pijos, aquestes son les meves propostes estrella de cara a solventar la carestia d’aigua a les terres catalanes sense cap necessitat de realitzar un transvassament:

Dutxes col·lectives

Es obvi que si en comptes de que cada escú fes servir uns 10 litres d’aigua diaris, poguessim instal·lar unes estructures comunes a cada plaça perqué amb una mateixa quantitat moltes persones poguessin fer-ne us, reduïriem ostentosament el consum hidric!

Com a suggerencia podeu veure que bé s’ho passa Tom Ford fent una pova pilot de la meva idea! No us venen ganes d’afegir-vos?
 

 Provocar a la Llei de Murphi

Segons els principis sagrats  de la mala sort, sempre plou quan estrenem un vestit nou o acabem de rentar el cotxe… així doncs perqué no tots els catalans i catalanes quedem en un dia i una hora per netejar el nostre vehicle i sortir a pasejar amb alguna prenda d’estrena? Segur que causem un veritable temporal!  

 

Festival de grups patétics als pantans catalans

Convocar diversos concerts i festivals a la vora dels embassaments més necessitats de pluja (Sau, Camarassa, Susqueda…) amb els canants més horribles i desafinats del món, tipu La Quinta Estación, Luis Miguel, Enrique Iglesias.

I si aquestes grans figures internacionals es neguen a fer-nos el favor, sempre podem recorrer als inaudibles cantautors nostrats (Marina Rossell, Nuria Feliu…) o al soporifer rock català (Gossos, Sopa de Cabra…) tot i que en aqust cas potser acabarem patint el risc d’inundacions i Tsunamis!

Canviar l’aigua per begudes alcòliques en tots els àpats.

A veure, es possible que els accidents de tràfic augmentessin un 10.000%, els comes etílics fossin més freqüents que el resfredat, que la gent faltés a la feina per ressaques brutals i que els pocs que assistissin al seu lloc de treball fossin incapaços de realitzar cap tasca amb un mínim de precisió… però hauriem disminuït el consum d’aigua potable o no? 

A la imatge podeu veure en quin estat lamentable va acabar el Pare Noél després de posar en pràctica els meus consells ecològics!

  

Algú té alguna altre idea?

EL baúl dels records (I)

Doncs si, després de narrar les peripècies biogràfques del meu foulard d’esplai, avui us explicaré altres mites i peripècies fetitxistes d’aquests records talismà que adornen els racons de la meva habitació, esdevenint uns incombustibles testimonis muts de les meves múltiples i variades etapes vitals:

La Copa

Aquesta copa que veieu a la imatge és l’únic trofeu que he guanyat en tota la meva vida. I sabeu en quin esport era? Doncs en un concurs de “Menjadors de Sindria“!!

Amb només 8 anys vaig aconseguir ser la persona de tot el meu barri que més quantitat d’aquesta sucosa fruita va aconseguir devorar en un quart d’hora.  De peit ja me lo comia tó!.

 

Un dau de Rol

Si, jo era un freak rolero que va invertir quasi totes les seves tardes dels divendres d’entre els 14 i els 17 anys sent un despiadat “master” que inventava delirants i embrollades històries fantàstiques de vampirs, mags i guerrers.

He de reconeixer que com a director d’aquests jocs vaig arribar a ser molt corrupte: acceptava soborns en forma de tabac o “xuxes” a canvi d’afavorir a determinats jugadors!! I axò per no parlar d’aqulla mítica partida de Rol en viu amb tot l’esplai disfressat a un Parc del Hospitalet… com la vam liar!!

 

Entrades de concerts

La única cosa que he arribat a col·leccionar de forma mínimament constant en tots aquests anys han estat les entrades a concerts i festivals als que he asistit. Resulta molt curiós veure com han evolucionat els meus gustos i influències a pertir d’aquests troços de paper!

Des de Marilyn Manson a Mónica Naranjo, de Mägo de Oz a Fangoria, passant per Placebo, Reincidentes, Dorian, Che Sudaka,  Manu Chao, Marea, Dover o Garbage… sempre he defensat una heterodoxia absoluta! Cal escoltar de tot i quedar-se amb el millor de cada estil!  

 

El Asesino del Diablo

Vet aquí el meu primer cameo dins el món del cinema. Amb 16 anys un grup d’amics vàrem dedicar un estiu sencer a filmar amb una càmara supercutre un llargmetratge d’una hora, titolat “El Asesino del Diablo“, protagonitzat per mi.

L’argument era molt divertit: a mi em posseïa Satan al fer una taula Ouija i llavors em dedicava a matar de forma cruel i sàdica a tots els meus companys d’esplai en interminables persecucions pels carrers d’Hospitalet i pel Laberint d’Horta, quedant impune i deixant la porta oberta a una segona part que mai es  arribar a realitzar.

 

(Continuarà… algún dia)