Refelxions en un míting de Llamazares
Febrer 29, 2008
- El públic: La cosa més heterogènea que us pogueu arribar a imaginar! Que tindràn en comú un grup de iaios nostàlgics de la lluita antifranquista, sindicalistes barbuts, parelles de gais, monitors d’esplais hippies i intel·lectuals lectors de El País? Doncs simplement que acudeixen als mítings d’ICV-IU a Hospitalet de Llobregat.
- El comunisme ja no és el que era: Ni una falç amb martell! Ni un “NO PASSARAN” corejat al unísson! I jo que patia perqué era incapaç de recordar la lletra de la Internacional més enllà de la primera estrofa… algú sap que diu després de “Amunt damnats de la terra…”?
- Gaspar Llamazares: És un tap! M’arriba per la cintura quasi! I entranyable com un osset! La veritat és que l’adoptaria i tot! Aiii però que monu! Només li falta un xic més de carisma al pobret i ja seria ideal!
- El discurs: Com Zapatero guanyarà les eleccions segur, doncs no us preocupeu per la utilitat del vot, us podeu permetre votar a l’esquerra de veritat que al PSOE li sobren vots i quan té la majoria absoluta fa coses tan poc sostenibles com entrar a la OTAN o el GAL i, a més, SuperGaspi lluitarà de veritat contra el capital!
- La utilitat dels mítings: Tots els assistents ja estavem més que motivats, si per nosaltres depengués proclamavem la III República Federal i nacionalitzavem la Banca allí mateix… realment convencen a algú que no ho estigués ja previament?
Jo també vaig tindre l’oportunitat d’anar al míting gràcies a l’autor d’aquest blog.
Era la primera vegada que assistia a un míting i realment vaig trobar alguna cosa a faltar. No sé com explicar-ho, potser esperava una cosa més canyera. Vaig trobar que les comparacions amb altres partits van ser molt abundats i, segons el meu parer, les persones que estàvem allà ja compartíem una mateixa ideologia política i teníem molt clar al partit que anàvem a votar.
Així que,a part de la publicitat, tampoc tinc gaire clar l’efectivitat dels mítings.
Tens raó Tonyiska, ens havien d’haver donat bocatas!! O uns cacahuets, o unes patates!! Per favor! ahaja
Nacionalitzar la banca?
Escolta, això no ho he entès mai. No sona utòpic.
I quina ventatje tindria? ELs bancs fan la seva feina. Mes aviat aplicaria millor les lleis per que no abusessin ni es posessin d’acord a pujar les comisions, especular, corrompre polítics….
PSeL-> Seria ideal! Si fos per mi la nacionlitzava ara mateix! Tu pensa per un moment en tot els beneficis astronómics que sumen el BBVA, La Caixa, Caixa Catalunya… tots aquests diners al servei del estat! Vamos que podriem convertir tots els serveis de rodalies en AVE en un any, treure els peatges, convertir a la Sanitat i a l’educació públiques en serveis de màxima qualitat, museus, biblioteqes a dojo…
Pero clar, a veure qui es el guapo que s’enfronta AL CAPITAL en majúsucles…
Jo sóc partidaria de tornar a nacionalitzar tot allò que es d’interès públic com son els serveis bàsics i que dónen beneficis, per exemple la Teleafònica, les companyies elèctriques i de gas, la gasolina, els bancs, les caixes, sobre tot les caixes que van néixer amb vocació de servei públic i s’han convertit en unes capitalistes de collons per molta obra social que facin. A mi que l’Estat es faci ric em sembla collonut, perquè l’Estat al cap i a la fi som tots. I es el que diu l’arqueòleg tots el beneficis a reinvertir-los en fer pais i fer feliços als ciutadans. Olé!
Doncs sí que us ho monteu malament els comunistes als mitings! Els socialistes sempre fem alguna farra i als mítings centrals aquells del Palau Sant Jordi ens dónen entrepans i beguda. A mi no em sembla pas incompatible ser d’esquerres i viure bé, això es el que creuen els del PP i els de CiU que es pensen que hem d’anar fets uns pòtols i en tartanetes i ens critiquen si tenim una bona casa o un bon cotxe i portem els fills a alguna universitat americana. No us sembla?
A mi el Llamazares m’agrada molt i fins i tot li trobo un cert erotisme, però es que a mi els comunistes sempre m’han posat molt…
Si faig aquest comentari no em direu el iaio Shysh? Bé ho faré. Un dels meus grans records és aquest: L’alegría i entusiame que hi havia a tots els cors que ens vam plegar al camping la tortuga alegre (o era la balena?)en la primera festa comunista de la democràcia. Quin batibull, quina manera de xerrar amb tothom, quin onejar de banderes, quanta gent d’edat diversa junta sentint el mateix. Crèiem que podíem canviar el món. Quins bocates de xoriço i xistora, quant de vi, quants crits, l’esperança ens feia cridar. I després, dir comunista en boca de segons qui és equivalent a insult o a representant del dimoni(véase a la Trotona quan parla d’IU).
I en Llamazares ara ha de lluitar contra els seus per tal que moderin el discurs. I alguns dels seus no el volen per moderat i d’aquesta manera no anirem enlloc que no sigui a l’última fila del Parlament a ocupar un petit grapat d’escons. Ains. I fins aquí la batalleta del awelo cebolleta.
Et diré, shysh, que jo alguna vegada també em sento una mica awuela cebolleta suposo que ho fa l’edat, jo 54 i tu? Però no puc estar de dir-te que tens raó: aquella passió dels primers mítings, aquell cor alegre que feia toc toc pel futur explendorós de l’esquerra, aquells companys tan estimats i respectats. Aquellas manis a la universitat amb els cavall de la poli pel clautre… no em diguis que no alló era una aventura contínua. Portar sabates de talonet i les vambes al macuto per si havia de correr, que no t’enxampessin els guripes que et fotien d’hosties fins matar-te. En fi… les primeres eleccions, en el meu cas amb el PSUC, tan seriosos, tan implicats, tan intelectuals que em feien sentir una mica criatura. I la revolució del clavells? Qué em dius de la revolució dels clavells? A mi em va fer vessar llàgimes d’emoció, ai estimats portuguesos… I podria anar més endarrera… però més val que no. Ja ho veus… jo també sóc una mica àvia cebolleta.