Com si d’un vulgar Moises o Hammurabi em tractés avui us exposo quins seran els meus dogmes de fé que m’he autoimposat com a codi ètic a l’hora d’ecriure aquest blog. Si algún lector creu que m’en salto algún, li dono dret a que m’imposi la penitència que ell o ella cregui convenient! Si ho pot fer Lars von Trier, perqué no jo?
I.- No copiaràs! Sempre que utilitzis una informació externa citarás la font mitjançant un link directe. I espero que la gent que em copypasteji a mi faci el mateix!!
II.- No censuraràs ni manipularàs comentaris a menys que aquests siguin profundament insultants i ofensius, continguin SPAM o amenaçes contra l’autor, algun comentarista o lector del blog. Els que em seguiu de fa temps ja sabeu de sobres que em van arribar a intimidar en persona uns anarquistes exaltats o que un carlista em volia portar als tribunals!! Qui discrepi de les meves opinions el convido de bon grat al debat amb arguments.
III.- No en treuras benefici econòmic; això es un hobbie, no un negoci, ja tinc una professió que m’estimo molt. Només us anuncio que m’han arribat ofertes per incloure publicitat o per recomanar productes als meus posts que he rebutjat sense miraments.
IV.- Serás absolutament original. Per molt que costi mirar al futur sense amarres que ens lliguin a gloriosos temps pretèrits, el que ja està publicat es aigua passada, qui vulgui indagar en el que ja he escrit que rebusqui entre els arxius!
V.- Escriurás a qui t’escrigui. Prometo solmnement passar-me i comentar per el blogs de la gent que em comenti a mi, amb la mesura que em sigui possible. Em sembla profundament pedant i propi d’una diva decadent l’actitud d’algunes blogstars que ni tan sols es rebaixen a llegir els seus propis comentaris.
VI.- No utilitzaras el blog per intrigar ni divulgar secrets de persones que no siguin mínimament famoses. I mira que la temptació es forta eh… perqué una altre cosa no, però cotilleos en sé uns quants!
VII.- Crearás debat i fomentarás la polèmica. Ja sabeu que intento contestar un a un tots els comentaris que em deixeu; no tingeu por a expressar lliurement la vostre opinió encara que sigui radicalent oposada a la meva, tal com creien Plató, Heguel i Marx, el coneixment sorgeix de la dialèctica entre tesis i antítesis, no dels dogmes inqüestionables.
VIII.- No caurás en la vulgar temptació de la nyonyeria barata. Ho sento molt per les pesones que son adictes a dedicar actaulitzacions a amics i novios, em sembla molt repectable i m’encanta que m’en dediquin, però això no entra dins de estil ni el format d’aquesta web. Aquest manament pot tenir excepcions sempre i quant siguin extremadament glamuroses.
IX.- Honrarás als teus Artistes Convidats sobre totes els coses: Aquelles persones que ja han tingut la valentia de publicar a la secció de cameos ja formen part del meu Olimp particular i han esdevngut una part ineludible i essencial d’aquest blog
X.- No deixaràs que les crítiques dolentes t’esfonsin ni que els elogis et coverteixin en un orgullós intractable i pedant.
Aquests son els meus principis, si no li agraden en tinc d’altres
Grouxo Marx
Doncs mira, després d’haver estat tontejant amb ell gairebé un més per intenet vam decidir quedar al meu barri de l’Hospitalet per anar a fer un café, però com no ens decidiem per cap bar en concret doncs xino-xano, com aquell qui no vol la cosa, ens vam plantar al Port Olimpic. Quina excursioneta tú! Una mica més i fem el Pedraforca! I per si no en teniem prou vam tornar a peu també, total: de sis de la tarda a sis del matí fent camí per la vida!
I ell, doncs… pam!! Es va baixar els pantalons i em treu la TRANCA més gran que he vist a la meva vida. Deu meu quin mosntre!! Quina barbaritat!! L’hauries d’haver vist!! Resulta que no li cabien ni els condons que ell mateix havia portat, la qual cosa és una llàstima perqué m’encantava el color i el diseny de l’envoltori; de fet vaig demanar-li que en comprés més per poder fer-me un collage i forrar-me una carpeta.
Al matí següent em vaig passar tot el dia buscant com una boja per casa algún objecte que tingés el mateix diàmetre que aquella desproporcionada manguera: Un got de cubata? Un platan? El màneg de la porta?… fins que ho vaig trobar: UN KIWI!! LA TENIA COM UN PUTU KIWI EL CABRÓN!! 
Provablement la sèrie que millors moments m’ha reportat darrerament (Nissaga no compta…). La peculiar família Fisher regenta una funerària a casa seva. Les històries que comporta la constant convivència amb cadàvers i la presència de la mort és un dels temes fonamentals sobre el que orbiten els personatges, però no el més important. Els Fisher són tots tan diferents i oposats entre ells que sembla mentida que siguin família. Però així, amb les seves freaketats i obsessions, s’han d’acostumar a conviure els uns amb els altres a ran de la mort del pare i la consegüent tornada a la llar del fill gran. 
Es podia parlar sobre la televisió sense que ningú et tallés l’aixeta? Sembla ser que no! La història es desenvolupa al voltant de la producció d’un emblemàtic show d’un canal de televisió. Emissió setmanal, pressupost pels núvols, grans estrelles… però una pressió creativa, política i personal que portarien a qualsevol a un (o dos) atac de cor. Tal i com la televisió funciona, o hauria de funcionar (que per això són americans). No hi ha vida fora del plató! Un guió simplement genial, ple de peripècies gairebé igualables als diàlegs del cinema negre i uns personatges a l’alçada d’aquests en gairebé tots els casos. Ficar-se amb la guerra de l’Irak i la censura política que hi ha a la televisió els va costar la vida i va morir després de la primera temporada. Ho vaig superar, però no va ser fàcil. 
Aqusta esglesia és la mateixa que va convocar també marxes de protesta durant els funerals dels soldats nordamericans morts al Irak, amb pancartes que donaven les gràcies a Deu pel càstig a la nació per permete l’existència de gais i lesbianes dintre d’una campanya titolada “Deu odia als gais“ on acusen als homosexuals de ser els causants dels atemptats del 11S.
Heu de saber que la meva professió frustrada ha estat sempre la de redactor de publicacions tan cultes i elitistes com Super Pop o Vale i avui podré per fi treure’m aquesta espina amb un test que posarà a prova la vostra nyonyeria.
Wooo! L’
Àlex de la Iglesia ha abandonat definitivament qualsevol resquici del humor i la ironia tan desfasades i gamberres que havien acompanyat la seva filmografia des de “Acción Mutante“, l’ arxiconeguda “El dia de la Béstia“ o la multipremiada “La Comunidad“.
L’argentina Lucia Puenzo s’estrena com a directora d’un llargmetratge amb una història fascinant sobre la misteriosa i desconaguda sexualitat d’un noi/a adolescent que viu recluït i amagat amb la seva família en un petit poble de les profunditats rurals argentines per tal d’estar a salv de les males llengües de Buenos Aires.
Traducir al español
Translate to English
Premi "Que te la pique un pollo" otorgat per 
